Darreres entrades:

19/12/10

Ja ha nascut la Fundació "La Rectoria de Vilamajor"

Avui m'ha passat una coincidència extraordinària: he cessat dels meus càrrecs a dues de les Associacions amb més futur de Sant Pere de Vilamajor. A la mateixa hora, les 5 de la tarda.
La coincidència és encara més sorprenent doncs en les dues he estat Tresorer.

L'una és l'Associació de Veïns de Can Derrocada.

I l'altre, de la que ara us vull parlar, és el Centre d'Art La Rectoria.

En la primera he cessat per deixar pas a nova sàvia per revitalitzar-la, i m'han honorat amb una Vicepresidència.
Pel que fa al Centre d'Art La Rectoria, he cessat perquè hem sigut pares!! Hem donat vida a una Fundació, la Fundació La Rectoria de Vilamajor que s'ha fet pell de l'ànima del Centre d'Art.
En Llesuy ha complert el seu compromís: donar un nou i definitiu impuls a la ja de per si difícil pervivència d'una realitat excepcional. No són bons temps per a la cultura, i menys per a l'art, sense la participació compromesa del sector privat.

I en Llesuy s'ho ha fet qui sap com per a què la Companyia General d'Aigües de Catalunya, Impress Diseño Ibérica, Pinsos Picart, Fundació Roger Torné i l'estimable aportació del Sr. Fernando Sánchez-Lafuente, hagin apostat per invertir-hi, a fons perdut, part dels seus patrimonis per dedicar-los a quelcom tant inexplicable com la promoció de l'art i la cultura. Ben aviat altres empreses i entitats els seguiran.

Els acompanyen els precursors: en Josep Poch, l'incondicional, en Josep Plandiura, el bateg, i Mossèn Martí Bonet, el perseverant.
I al front una personalitat de la terra, del país i de les ciències, en Josep Maria Panareda.
Discret, però decisiu per fer possible aquesta nova etapa, l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, el pal de paller de tot plegat.

Molts Joseps, si hi afegim a en Llesuy. Coses del Nadal.
Tots ells trobaran en la Mercè Jordà la pedra ferma per continuar endavant.

No hi ha protagonismes, ni hipocresies farisaiques. Hi ha gent que hi creu, que hi creiem.

El Centre d'Art La Rectoria és ja la Fundació La Rectoria de Vilamajor.

No és un canvi d'etiqueta, ni un canvi de jaqueta, és l'embrió d'un difícil futur que amb més força es farà possible.

Benvingut nadó!! No són els millors temps per venir al món però entre tots et seguirem cuidant.

S'aixecaran els cridaners de sempre esgarrant-se les vestidures... des del saló de casa seva. Per aixó, quan sigui el moment adient, us n'explicaré tots els detalls, no ho dubteu, però ara per ara només hem donat el tret de sortida i encara ens queda molta feina per fer.

10/12/10

Cessament de tots els membres de la Corporació municipal de Vilamajor

Al setembre de 1938, en la darrera República de Catalunya, la dejadesa del Consistori municipal de Vilamajor va obligar al Conseller de Governació a cessar a tots els membres de l'esmentat consistori.

És un document històric de gran interès que a continuació reprodueixo (cliqueu sobre les imatges per veure-les més grans):

27/11/10

La reunió ha començat a les 10.30h


D'aquests 37 directius de grans empreses espanyoles depén que Zapatero entengui que està portant el país a la ruïna per tornar a demorar alló que cal fer.

6 entitats financeres: Banco Santander, BBVA, Banco Popular, Banco Sabadell, Caja Madrid y La Caixa.

7 empreses energètiques: Endesa, Gas Natural-Unión Fenosa, Iberdrola, Repsol-YPF, Gamesa y Abengoa.

6 empreses del sector de la construcció-obra civil: Acciona, ACS-Dragados, FCC, Ferrovial, OHL y Sacyr-Vallehermoso.

Altres empreses: Telefónica, Indra, Hispasat, ANFAC, El Corte Inglés, Grupo Mondragón, Inditex, Iberia, Globalia, Aguas de Barcelona, Grupo Planeta, Abertis, Técnicas Reunidas, Ebro Foods, Telecinco, Grifols, Mapfre, Sol Meliá y Hoteles Riu.

Han faltat Mercadona i CEPSA, quins presidents s'han excusat per motius personals o professionals.

Hi ha una bona representació d'empreses catalanes (el típic 20%) i expresament no hi ha ni patronals ni sindicats.

El conjunt d'aquestes empreses facturen el 40% del PIB espanyol, donen feina a 1.000.000 de persones i copen el 22% de les inversions de l'Estat en R+D+i.

26/11/10

Reflexions sobre la campanya electoral: mal prel.ludi


L'escenari electoral és molt sucós quant a reestructuració de la composició del Parlament i per tant del canvi d'ideologies de govern. Sens dubte arriba en un moment històric per dos motius:

- Pel "tsunami" del sentiment independentista, que ja ha sortit de l'armari arreu.
- Per la pitjor situació de crisi econòmica, financera i de lideratges que ha viscut mai el nostre país.

Guanyarà Convergència, i no em sembla gens malament. Altra cosa serà el que farà per governar. Veurem...

Però no estic gens satisfet de l'oportunitat que han tingut els líders polítics per convèncer-me, doncs han ignorat els problemes reals que ara tenim, els de debó, i els quals no han sortit en la comfrontació electoral dels partits majoritaris:

- El suport a la petita i mitjana empresa i el seu finançament ara que les aixetes estan tancades.
- Una política industrial de debó, més enllà dels tòpics.
- La immigració, del 29% de la població entre 29 i 45 anys  i el 30% de taxa d'atur a Catalunya: encara no ha donat i ja està rebent.
- El finançament de la Sanitat (és a dir, assumir el co-pagament).
- El jovent.
- Els 446.000 aturas catalans, apart dels 130.00 estrangers que havíen de venir a treballar , que no hi caben fins el 2015.
- Les partides en què s'haurà de reduïr el dèficit de la Generalitat i les tisores al despilfarrament que hi ha hagut en els darrers anys.
- El retorn de Catalunya a l'escena diplomàtica i de prestigi internacional.

Independència per sempre, però la única possibilitat que té Catalunya per ser-ho, ara mateix, és demostrar el seu potencial en alló que sempre ha estat i què fa temps ha perdut: capacitat de lideratge, prestigi i potència econòmica.

De res d'aixó s'ha parlat en la campanya, i per tant cap ni un dels partits m'ha conveçut, i els més notoris m'han decebut.

Com sempre donaré el meu vot a qui em sembli menys dolent, a qui em sembli més valent per fer el que cal, ara, i què no és precisament perdre el temps. No s'hi val demanar més calers quan hem malgastat els que teníem, ara toca fer, com sempre ha fet el poble català, que d'una pedra ha sabut fer-ne pà. Si ni els pitjors temps de la Dictadura vem deixar de fer de Catalunya un motor envejable en tots els ordres, ara no podem ser menys.

El problema no és Espanya, som els propis catalans (els que ens en sentim, com menys). No ens enganyem.

21/11/10

Document històric: la última nòmina de Franco

Fa un parell de dies es va celebrar el 35è benaventurat aniversari de la mort d'en Franco.

Per aquest motiu us deixo un document curiós: la seva darrera nòmina. És autèntica i prové d'un contacte a l'Estat Major de l'Exèrcit.

Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran.

Aplicant la inflació acumulada des de novembre de 1975 fins avui, el sou net equivaldria a 9.003,5 €.

(Qui la vulgui en Pdf, només cal que m'enviï un correu).

11/11/10

Una efemèrides amb més pena que glòria


El passat dia 8 de novembre es va celebrar una important efemèrides social que ha passat pràcticament inadvertida: s'acabava el servei militar obligatori: la mili.
La notícia publicada als mitjans el dia 8/11/2000 deia així:

El Ministeri de Defensa ha posat en marxa avui l'últim sorteig del Servei Militar obligatori, corresponent al reemplaçament del 2001, en què s'assignarà destí a 90.625 joves.

De tots els joves que entraran en el sorteig, 65.250 cumpliran el servei militar a l'Exèrcit de Terra, 10.875 ho faran a l'Armada i 14.550 a l'exèrcit de l'Aire. Tots ells s'incorporaran a files durant el primer trimestre de 2001.

D’aquesta manera, la popular "mili" quedarà en suspens a partir del 31 de desembre del pròxim any. Els joves del reemplaçament es podran incorporar, de forma voluntària, en els propers mesos de gener, febrer o març. A partir d'aquest moment l'Exèrcit es nutrirà de soldats professionals.

Ben segur la majoria dels què ara teniu més de 29 anys heu fet la mili. En tindreu bons o mals records, però haver dedicat fins 18 mesos de la vostra vida -de la vostra joventut- a fer el servei militar deixa una emprenta que no admet color: o mai s'oblida o mai es vol recordar.

Jo vaig tenir sort amb la meva mili, i en guardo un molt bon record, malgrat el context en què es viu a les casernes.
Quan sentia al meu pare recordar la seva mili em semblava, de petit, un anacronisme, però vet aquí que ara em veig fent el mateix amb els meus fills.
Viure la mili ha estat una situació excepcional en les nostres vides, però malgrat tot, hi ha uns valors inesborrables que només s'aprenen, tots junts i en la primera etapa de joventut, si has fet la mili. En destaco sobre tot tres: companyerisme, convivència i disciplina.

La mili és un "gran hermano", un grapat de gent unida per l'hatzar en un entorn hostil i autoritari que és només l'escenari on la vida social quotidiana la interpreten els propis protagonistes, molt semblant a la pressó, però que quan l'has viscuda, mínimament adaptat al context,  te'n sents protagonista i et marca.

Tots podríem explicar -i de fet expliquem- històries de la nostra mili. A mí, per exemple, el 23-F hi quedarà per sempre associada. Em va fer jurar bandera (confeso que no vaig dir "sí, lo juramos") el General Armada, a Sant Climent Sescebes. Tres mesos més tard, quan estava acabant el projecte final de carrera, amb la ràdio engegada, esperant la nit per al "Tito B Diagonal", vaig escoltar en directe l'asalt al Congrés. En la etapa entre campaments (feia milícies) de fet teníem un permís que ens obligava a estar a disposició i incoporar-nos a les nostres unitats si ens cridaven. No ens van cridar, però conec més d'un que va haver de sortir al carrer, amb la Brunete i a València. (De fet, en els cercles militars, a la primavera del 1980 ja es sabia que quelcom de gros passaria i més d'una conversa en aquest sentit es sentia a la caserna de Sant Climent).


Aquell estiu del 1981, ja a l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral, saludava quasi cada dia -militarmement parlant, és clar- al Tinent General Milans del Bosch, aleshores arrestat a la meva caserna com un dels artífexs del recent 23-F. Era el comandant (sense comandament) d'aquella plaça doncs encara ostentava el més elevat rang militar, encara que estigués arrestat.  Més d'una vegada, estant de guàrdia, vaig haver de custodiar els seus àpats fins les dependències on estava arrestat. Aquella caserna era especial doncs apart d'haver de seguir unes estrictes mesures de seguretat durant les guàrdies, s'hi va traslladar a comandar-la una important cúpula de "la família" en molt bona part lligada a l'arma d'artilleria: el meu tinent portava un dels cognoms Crespo, i la unitat del costat la comandava un nebot  del propi Milans del Bosch. Tot quedava a casa.
L'any següent, però, el treball i l'estudi van tenir la recompensa d'un semestre a Palma de Mallorca, amb jornada intensiva (de 9 a 14 h) i 46.000 pessetes de sou, vivint en el meu piset a prop de la Gran Via (com les dones, però, cada mes tenia "la setmana" que m'obligava a viure-la tota seguida a la caserna. Inoblidable).
Aquells mesos en el CIR van ser simplement extraordinaris, permetent-me conèixer persones i vides anònimes i no tan anònimes de tot arreu, com el meu company de Companyia en Germàn López Madrid, avui president de la Volvo a Europa, l'Albert Agustí García-Navarro, avui president del Real Club de Tennis Barcelona, o l'entranyable Jordi Arcarons, pilot d'enduro (el protagonista potser ni se n'enrecordi: protegint com sempre feia els reclutes catalans, un d'ells em va venir a trobar per demanar-me "enchufe" per passar la mili a automobilisme. A ell no el coneixia, però sí al seu germà, campió d'Espanya de moto-cross. Li ho vaig aconseguir i en Jordi Arcarons va passar una mili com volia, conduïnt una moto. Pocs anys després estava en el lloc més alt dels palmarés d'enduro).Vaig tenir també  l'incert honor de ser el primer en deixar entrar en la nostra nau, on dormien dos-cents reclutes, un grapat de noies que s'hi van passar tota la nit a les separates dels caporals.

Coses com aquesta i un sac plé (que em mossego la llenga per no avorrir-vos, i també de dures), només et poden passar, concentrades en una llauna, a la mili.

I trobo a faltar en el jovent d'ara, en els meus fills grans i en els meus alumnes, els principis, valors i vivències que la mili ens va donar a moltes generacions. I d'una banda em sap greu que ja no l'hagin de fer.

Descansi però en pau aquell entrenament per a la guerra.

(Per cert, encara estic a la reserva, doncs els militars no em "jubilaran" fins els 54 anys).

I la vostra, de mili, com va anar?

6/11/10

Can Derrocada: 23 anys de planificació urbanística


Can Derrocada al 1987. Fet a mà per en Jacint Bachs



Can Derrocada 2005. Fet amb Autocad per Agàpit Borràs



Can Derrocada al 2010. Fet amb Autocad per en Carles Doñate
Nota: El compteig d'habitatges acabats existents i les parcel.les per construïr s'ha introduït a banda del planell original.

2/11/10

El nou camp de futbol ja està acabat. Ara toca fer-lo servir


Mentre alguna Associació de Veïns, com argument a la desaparició de la pista polisportiva (bé, de "poli" poca cosa) a canvi de la sala polivalent, reclamava espais per als infants, altres, calladament, miraven de fer en comptes de criticar. En Josep Maria Llesuy va escoltar la proposta d'una altra Associació de Veïns (no del nucli principal) i disposava la instal.lació de les antigues porteries de futbol de la pista polisportiva al camp de la Rectoria.

Aquell cap de setmana, sense fer soroll, mitja dotzena d'infants de Can Derrocada les repintaven.

Després del parèntesi del Vilamagore, les porteries van ser provistes de xarxa, i s'instal.laren dos bancs.

I finalment, amb la reconstrucció de l'escala d'accés a La Rectoria, s'hi han instal.lat unes xarxes molt ben camuflades, perquè no calgui anar a buscar la pilota a la riera.


El camp de futbol, al bell mig del nucli, ha quedat enllestit! Sense fer soroll.

Certament és un camp de terra i herba, com els que sempre hem tingut en els pobles (millor que el de ciment, val dir-ho) però no cal amoïnar-se doncs ben segur que de tirites i Betadine hi ha a totes les cases, o si no a tocar tenim la farmàcia.


Ara, a tots aquells que es queixaven de què els infants no tenien espai per còrrer al nucli principal, només cal que motivin als seus fills per a fer-lo servir, que tot just està a cinquanta metres de Can Noguerra o Can Pau, té aparcament al costat i les condicions ideals per a què els nois i noies puguin esbarguir-se de forma segura, amb la mirada sempre atenta dels seus progenitors.

I per als més petits, el recondicionat Parc dels Gomà, creat per en Joan Bruguera, ben segur que els deleitarà, per bé que, és clar, no està tant a tocar de Can Noguera com el recinte que hi ha al carrer Comtes de Barcelona sota les pistes de botxes.

30/10/10

Apunts sobre el sistema de pensions

Crec que ha arribat l'hora de sobrevolar una qüestió que està d'actualitat: el sistema de pensions. He preparat un petit article amb el que veig i penso, per si us pot interessar.


Panoràmica general de beneficiaris i despesa per prestacions socials

El darrer mes de setembre, el sistema públic de pensions i prestacions socials va tenir els següents saldos (mil.lers de persones):


- Beneficiaris de pensions contributives: 7.910,2
- Beneficiaris de prestacions contributives per descocupació: 1.472,5
- Treballadors cotitzants: 17.554,8
- Beneficiaris de pensions no contributives: 488,7
- Beneficiaris de prestacions no contributives per desocupació: 1.238,4


- Relació entre treballadors cotitzants i pensionistes contributius: 2,22

Quant al cost de tot plegat (milions d'Euros) al setembre:


- Pensions contributives: 6.825,5

- Prestacions no contributives: 648,0

- Prestacions per desocupació: 2.607,3

- Total prestacions i pensions: 10.170,8

- Ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social: 8.570,9

El sistema en el seu conjunt té dèficit. No ens diuen que hi ha superàvit? Hi ha una trampa que potser no és prou coneguda:

Tots els ingressos de les cotitzacions a la Seguretat Social que són:

- Contingències comuns: pensions, baixes i cura de la incapacitat laboral, accidents professionals i les malalties professionals.
- Desocupació,
- Fons de Garantía Salarial
- Formació Professional

Que és el què ens descompten de la nòmina (en parlaré més endavant) van a parar com ingressos en el Sistema de la Seguretat Social.

En canvi, la Seguretat Social (el sistema) no paga amb els seus pressupostos ni l'atur, ni la Formació Profesional, ni el FOGASA, des de fa uns quants anys. Els diners per a aquests conceptes surten dels Pressupostos Generals de l'Estat, és a dir, dels impostos. L'atur, en concret a través dels pressupostos del Ministeri de Treball (
Servei Estatal d'Ocupació, antic INEM).

Veiem l'acumulat del sistema de la Seguretat Social a setembre de 2010:


Si comparem aquestes dades amb la notícia apareguda als diaris de què el superàvit de la Seguretat social va ser al setembre de 9.476 milions d'Euros, hem de tenir en compte que, apart dels ingressos i despeses directes del sistema, hi ha 14.306,1 milions d'Euros d'altres ingressos no financers (bàsicament trasnferències de l'Estat i d'altres organismes de la Seguretat Social) i també 7.688,6 milions d'Euros de despeses com ara despeses de personal i gestió, o transferències corrents a les CCAA.


L'any passat, el superàvit a setembre va ser de 12.015,6 milions d'Euros.

L'any que ve el superàvit previst és de només 4.579,1 milions d'Euros.

Quant paguem dels sous de cotitzacions a la Seguretat Social?

Del sou brut (base de cotització) ens carreguen, en Règim General un 36,25% del sou, del qual el 29,9% el paga l'empresa i el 6,35% el treballador.


D'aquest percentatge, només 28,3 punts corresponen a Contingències comuns, que és d'on surten les pensions, les baixes i cura de la incapacitat laboral, els accidents professionals i les malalties professionals, mentre que un 7,05% es carrega per desocupació, un 0,2% al Fons de Garantía Salarial i un 0,7% a Formació Professional.

En resum, Menys del 65% del que paguem treballadors i empresaris a la Seguretat Social es destina a cubrir les pensions que figuren en els pressupostos de la Seguretat Social.


Els autònoms només cotitzen per Contingències comuns (pensions i incapacitat laboral) pagant un fix del 26,5% (que és del 29,85 per tenir un complement de còmput de dies de baixa). No cotitzen per la resta de conceptes (ni tampoc reben res a canvi).


Una visió global de la magnitud del cost de tot plegat

Per a l'any que ve, la partida destinada a prestacions per desocupació pugen a 30.140 milions d'Euros (dels quals un 26% seran subsidis, que aumenten un 64%), d'uns presupostos totals de l'Estat (sense organismes autònoms) de 119.390 milions d'Euros.


Reteniu aquesta xifra.

De la seva banda, el pressupost d'ingressos de la Seguretat Social per al 2010 és de
127.527,3 milions d'Euros, dels quals 100.062,8 corresponen a cotitzacions d'empreses i treballadors (un 4,18% més que al 2010) i 10.384,3 de quotes pagades pel SEPE (INEM) per compte dels aturats que segueixen cotitzant (un 8,37% menys).
En pensions contributives el pressupost per al 2011 arriba a 99.089,7 milions (un 3,95% més que al 2010) i el d'incapacitat transitòria 7.008,9 milions d'Euros (4,94% menys).

Fixeu-vos, totes les quotes a la Seguretat Social pagades per empreses i treballadors ja no arriben a cubrir la despesa per pensions contributives i incapacitat laboral (i cal afegir els 30.140 milions del cost de l'atur que es paga amb els Pressupostos de l'Estat).

Compareu: puja més el pressupost de la Seguretat Social (pensions) que tot el conjunt dels pressupostos de l'Estat (ensenyament, sanitat, justícia, benestar social, Indústria i comerç, Obres públiques, Defensa, etc. etc.
).

Si ara li traieu dels pressupostos de l'estat prop del 30% que servirà per pagar les prestacions per desocupació i uns 25.000 milions d'Euros per pagar els interesos del deute, entendreu algunes coses de la devastació i la hipoteca de la nostra hisenda pública.

I la primera cosa que entendreu, referit al tema que ens ocupa, és que d'on no hi ha no en raja.

Qué ha passat?

En els últims 10 anys la borratxera del creixement ens ha impedit (a tots) veure la realitat.

El sistema de pensions, des de fa uns 10 anys ja es va veure que, amb els cànons actuals, no aguantava gaire. Es constitueix el Pacte de Toledo, que és un foro político-social per a gestionar el sistema de pensions, per sobre i a banda del poder legislatiu i l'executiu.

Amb el cap boirós de l'allau del 4 milions d'immigrants que en 10 anys han vingut a casa nostra (2 milions en els darrers cinc anys) semblava la solució de les pensions dels què ara tenen 40 anys. Fem un balanç en aquest sentit, encara que se'm titlli de políticament incorrecte per explicar una realitat que sovint ens amaguen:

De 2000 a 2007:

- Increment de població estrangera: 3.898.105
- Increment de població nacional: 1.142.875*

* En aquest interval més de 50.000 estrangers varen adquirir la nacionalitat espanyola.

- Aportació de la població estrangera a l'increment total de població: 77,3%

- Increment de treballadors estrangers afiliats a la Seguretat Social: 1.526.535
- Increment de treballadors nacionals afiliats a la Seguretat Social: 2.433.002

- Proporció dels treballadors estrangers sobre la variació d'afiliació total: 38,6%

- Proporció incremental treballadors afiliats/població, estrangers: 0,39
- Proporció incremental treballadors afiliats/població, nacionals: 2,13

- Increment de pensionistes: 568.341

- Proporció incremental afiliats/pensionistes: 6,95

- Proporció afiliats/pensionistes finals 2000: 2,17
- Proporció afiliats/pensionistes finals 2007: 2,53

De 2007 a 2010 (setembre):

- Increment de població estrangera*: 440.178
- Increment de població nacional*: 353.352

* Fins a 2009. Només disposem dels padrons a 1-1-2010.

- Aportació de la població estrangera a l'increment total de població: 55,5%

- Increment de treballadors estrangers afiliats a la Seguretat Social: -124.407
- Increment de treballadors nacionals afiliats a la Seguretat Social: -1.516.574

- Proporció dels treballadors estrangers sobre la variació d'afiliació total: 7,6%

- Pèrdua d'afiliats estrangers: 6,3%
- Pèrdua d'afiliats nacionals: 8,8%

- Increment de pensionistes: 323.626

- Proporció incremental afiliats/pensionistes: -5,07

- Proporció afiliats/pensionistes finals 2007: 2,53
- Proporció afiliats/pensionistes setembre 2010: 2,22

Evolució acumulada 2000-Setembre 2010
Penseu i calculeu una mica sobre aquestes dades, i traieu les vostres pròpies conclusions (les meves no us les diré, per no influenciar-vos). Comprovareu fins quin punt la crisi ens ha fet tornar a una realitat que només es sostenia amb creixements de continuitat impossible, donada la pèrdua de competitivitat creixent de les nostres estructures productives i a les rigideses estructurals del nostre sistema laboral.

La quimera es va trencar definitivament al 2007: el gegant del benestar assentat sobre peus de fang.

Ja hem vist la realitat, posar en disbauxa, per sobre de les nostres possibilitats, el sistema de benestar social, i haver de carregar amb un atur format en una quarta part de vinguts de fora, altres coses apart.


El Pacte de Toledo, i la creació del Fons de Reserva de Pensions (del què al final us parlaré) va posar, a l'any 2000, un crit que es va ofegar amb les falses expectatives del creixement desordenat, fútil, desestructurador, i perdent el temps, anem allargant alló que a altres països, molt millors que nosaltres, ja estan abordant amb seriositat.


I no culpeu als polítics, mireu a França. Quan els polítics encaren la realitat, el poble la renega, com si l'Estat només actués a la demagógia interessada de molts sectors populars (a mí que me den).


Cap on anem?

Fa més de 50 anys, en temps d'un falangista com en Girón de Velasco, va crear la Seguretat Social a España. Llavors, la jubilació es va establir als 65 anys.

Recordo que el meu avi, ja estava cascat a aquella edat.

En els darrers vint anys l'esperança de vida als 65 anys ha augmentat a raó de 0,75 anys per dècada, situant-se actualment en 20 anys, 22 per a les dones i 18 per als homes. Dit d'altra manera, cotitzem 40 anys i cobrem pensió durant 20.


Em faig un tip de sentir gent que porta treballant des del 16 anys i què reclama, amb dret a cobrar la seva pensió quan es jubili (que per aixó he cotitzat durant toda la meva vida, diem).


Feu números, feu-los. Què heu pagat (vosaltres i les empreses on heu treballat) en tots aquesta anys? Potser no us recordareu de què pagaveu fa 20 anys, doncs només en recordem del que paguem ara.

Mireu que cobrava un pensionista fa 15 anys i què cobra ara, mireu com ara el sistema de pensions arriba gairebé a tothom i com era fa vint anys. Mireu l'esperança de vida fa vint anys i mireu-la ara.


Actualment, les quotes a la Seguretat Social mitges per cotitzant són d'uns 505 Euros al mes i la pensió mitja supera els 800 Euros (d'aquí que com a mínim es necessitin 1,6 cotitzants per mantenir cada jubilat).
A algunes províncies espanyoles ja hi ha tants perceptors de prestacions socials com cotitzants: d'aquesta "balança fiscal" ningú en parla.

El sistema de pensions s'ha descompensat enormement i quan estavem a les últimes, es va trobar la solució obrint les portes a la immigració, l'últim recurs, que en comptes d'aportar diners, ara per ara en costen.


Sabeu quan hi tenim acumulat al Fons de Reserva de Pensions des de l'any 2000 quan es va crear fins al setembre de 2010? Doncs uns 70.000 milions (dels quals uns 11.000 milions són d'interessos i plusvalues acumulades).

Ens donaria per pagar les pensions durant 8 mesos i mig. Per cert, uns 45.000 milions d'Euros d'aquest fons estan invertits en deute de l'Estat (i 13.500 més en deute sobirà d'estats estrangers), és a dir que tot queda a casa. La rendibiltat total del fons va ser de 2.339,7 milions d'Euros al 2009.

Com podrem pagar l'actual tren de vida del sistema de benestar social sense apujar els impostos o les cotitzacions socials? Impossible.

Ens hem d'endeutar -si podem- per pagar les pensions? una vejanada.

Volem renunciar a les infrastructures, a serveis públics, a la Sanitat o l'ensenyament gratuïts? De cap manera.


En un país on, segons la darrera enquesta de pressupostos familiars, ens gastem més en sabates que en esenyament, o quatre vegades més en oci que en sanitat, no crec que estiguem disposats a renunciar a res que ja estigui pagant l'Estat. (De la sanitat en parlarem un altre dia, aquí si que la disbauxa i la inconsciència de tots plegats arriba a límits veritablent estratosfèrics. I la que s'armaria si algú volgués fer-nos pagar ni que fos 1 Euro cada vegada que anem al metge)

Segons les darreres estimacions (prou ben fetes) d'aqui a 10 anys hi haurà a Espanya 1.400.000 persones més d'edat superior als 65 anys, que seràn 2.500.000 a l'any 2030. Si es necessita com mínim 1,6 treballadors per cada jubilat per a què el sistema actual no entri en fallida, la pregunta és clara: serem capaços de crear 2.240.00 llocs de treball en 10 anys?

I continuar fins els 4 milions en 20 anys, si prou feina tenim amb els 2 milions d'ocupacions que hem perdut en tres anys?


Quan de temps podran aguantar els Pressupostos de l'Estat destinant quasi la meitat de la despesa a pagar prestacions per desocupació i interessos del deute?

Portem tres anys de destrucció d'ocupació i necessitem retornar al creixement del 4-5% anual del PIB per tornar a crear 600.000 llocs de treball a l'any, però fins al 2015 no arribarem a tenir els mateixos cotitzants que l'any 2007 (més de 19.000.000), amb un creixement del PIB que potser arribarà ja al 2% anual. Mentrestant, al 2015 els pensionistes hauran crescut prop de 500.000 (l'any 2009 els pensionistes van crèixer de 125.000).

Al 2015 arribarem a cota zero: potser 19.000.000 de cotitzants i ben segur 8.350.000 pensionistes.

Però, l'increment de població activa farà que l'atur no hagi baixat del 17,5%, quan partíem del 8% al 2007. Podrà el nostre sistema socio-econòmic subsistir mantenint a 1 de cada 6 persones que volen treballar sense que ho puguin fer?

I mentrestant milions de persones que encara podríen treballar, s'estan a casa cobrant les seves pensions, però si els fessim treballar no podríem donar entrada als joves en el mercat laboral: ens hem carregat l'equilibri, economia i ecologia comparteixen el mateix prefix. Ens hem carregat l'ecosistema, com al Serengethi.

La emigració és la única solució possible i Espanya quedarà a la cua d'Europa.

Les peces no encaixen i l'Estat sóm tots i entre tots ho haurem d'assumir. No hi ha providència, ja ens hem endeutat tot el què ens podíem permetre. Ara, desgraciadament, toquen vaques magres. la realitat costa d'acceptar però no acceptant-la i donant la culpa als polítics o qui sap a qui, no hi trobarem la solució. Solució que molts pensen -i a la vista de tot plegat, no sense raó- que els partits d'esquerres de l'Estat no tenen perquè estan hipotecats per quimeres que només poden ser realitat sent rics. I som pobres.

Són els joves els què hauríen de manifestar-se doncs ens hem carregat en 10 anys el que varem trigar quaranta anys a construïr, amb molt d'esforç de tots plegats. I els polítics només tenen la culpa de fer el que els hem deixat fer.

28/10/10

Per llegir i reflexionar

Un dels millors economistes d'Europa, Antonio Argandoña, nascut a Barcelona, publica avui a "El Periódico de Catalunya" un article dedicat a la reforma del sistema de jubilació.

Per molt que ara estigui dedicant la seva didàctica a l'IESE, el Mestre Argandoña explica de manera planera i docta, com sempre ha fet, coses que tothom pensa però molts surten al carrer a renegar. Els seus llibres ja em van ser un mestratge quan estudiava a la facultat i des de llavors no ho han deixat de ser.

Us recomano la lectura d'aquesta article, que reprodueixo íntegrament. Feu l'esforç, que paga la pena.

Diuen d'un aragonès que, reflexionant sobre qui manava a casa seva, afirmava: «Si la teva dona et diu que et tiris per la finestra, demana a Déu que sigui baixeta». En vista de les repetides vagues dels sindicats francesos contra l'anunciada reforma del sistema de pensions, vaig pensar que al Govern de Sarkozy se li podia aplicar el mateix principi: si als francesos els agafa per dir que no volen l'ampliació de l'edat de jubilació, doncs… ja es pot anar oblidant d'aquesta reforma. Encara que estigui justificada.

No sé si al nostre país ens pot passar res de semblant. Allà el problema es complica amb les actituds dels ciutadans respecte al seu Govern: a l'esquerra no li agraden les polítiques de Sarkozy, i a la dreta no li agraden les seves actituds. Aquí les reformes xoquen també amb actituds polítiques, d'un costat i de l'altre. Però la vida és així: en una democràcia, són els ciutadans els que, al final, decideixen. És clar que no ho fan només a les barricades, ni a les enquestes, sinó a les eleccions. I és possible que l'afany de Sarkozy per mantenir la reforma se li acabi premiant amb els vots de la majoria. O no, és clar.

Però jo no vull parlar de les pensions franceses, sinó de les espanyoles. I el nostre problema és molt semblant. Per això fa falta una mica de calma a l'hora de pensar al voltant del problema que, ens diuen, les pensions a Espanya són insostenibles. Però ¿què vol dir això?

Les pensions públiques es financen amb les cotitzacions socials que paguen les empreses i els treballadors; aquests són els ingressos d'on surt, cada mes, la pensió dels jubilats. El problema és que cada any augmenta el nombre de jubilats, i viuen durant molts anys, mentre que els treballadors creixen més a poc a poc (i en èpoques de recessió decreixen) i els seus salaris creixen poc. Al final, d'aquí no gaires anys, els ingressos de la Seguretat Social no seran suficients per cobrir els pagaments de les pensions. Per això diem que el sistema és insostenible.

Però això no vol dir que un dia deixem de rebre la pensió, sinó que aquell dia el Govern haurà de buscar diners d'un altre lloc. ¿Menys fons per a les escoles? ¿Reduir el sou als bombers i infermeres? ¿Apujar els impostos? ¿O endeutar-nos per pagar les pensions? Qualsevol d'aquestes solucions serà traumàtica per a la societat espanyola. Per això convé que ara, amb temps, anem pensant altres solucions. Que n'hi ha. I en això consisteix la reforma de les pensions.

Les solucions més lògiques són allargar l'edat de la jubilació (més anys pagant i menys cobrant), reduir les pensions (calcular la pensió comptant amb més anys de cotització, o fent que sigui un percentatge més baix del salari, per exemple) o augmentar les cotitzacions socials (això no sembla gaire aconsellable, en un país amb una taxa d'atur del 20%). I hi ha altres solucions, menys eficaces, sense excloure les esmentades més amunt: reduir altres despeses, finançar part de les pensions amb altres impostos o fer-ho amb deute.

En tot cas, ja es veu que som davant d'un problema que afecta tota la societat, incloent-hi els que encara no han nascut o els que no han arribat a l'edat de treballar, perquè estem parlant no només de l'edat en què jo em podré jubilar i la pensió que cobraré, sinó dels impostos, els deutes i els serveis públics futurs, meus i dels que vindran després. És clar que a mi m'agradaria retirar-me aviat i cobrar molt durant molts anys. Però, com deia el famós torero, «el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible».

I, a més a més, seria injust. I ja hi ha moltes injustícies amb el nostre actual sistema de pensions. Suposem que s'aplica la regla, lògica i eficient, que la pensió es calcula amb les cotitzacions socials de tota la vida laboral d'una persona. Doncs bé: als nostres joves els estem condemnant a molts anys de feina precària, sous baixos, escasses oportunitats i llargs períodes de desocupació, que significaran baixes pensions futures. I això no ens ho acceptaran. I faran ben fet de rebel·lar-se contra nosaltres, que hem estat egoistes a l'hora d'arreglar el nostre problema de pensions.

I hi ha més injustícies. Per exemple, que una persona es pugui retirar en plena capacitat productiva, amb una generosa pensió, sense contribuir a la producció. I és que el nostre sistema afavoreix la jubilació anticipada, molt anticipada, amb l'excusa, falsa, que es crea ocupació per als joves. Per això, és clar, doncs, que la reforma de les pensions ha d'anar de la mà de la reforma laboral: són dues cares de la mateixa moneda.

No sé què tenen al cap els ciutadans francesos quan fan vagues generals contra l'allargament de l'edat de jubilació legal. En qualsevol cas, no m'agradaria que al nostre país poséssim pals a les rodes a reformes necessàries per raons egoistes. Som una societat individualista, ja ho sé. Però de vegades un ha de mirar al seu interior i preguntar-se si ens agradaria que a nosaltres ens tractessin com nosaltres sembla que volem tractar els altres.

Antonio Argandoña

22/10/10

La Rectoria, gran cosa


La Rectoria, amics, és una
gran cosa.

Jo no hi entenc d'art, més aviat em sembla cosa de gent que posa els peus a un terra on jo no hi arribo a tocar.
Però, què vols? m'he de reconcil.liar -tots ens hem de reconcil.liar- amb una forma de l'esperit que, quan la coneixes, saps que està en estat pur.

I viure les coses pures omple el propi esperit.


La Rectoria és molt més que un lloc, és un emblema envejat per molts altres pobles, apreciat per molts artistes, poc conegut per la seva gent...
Mossen Poch, visionari, ho tenia i té molt clar quan va transformar la cripta d'en Mossen Joaquim en un lloc d'encontre, global, de la gent que fa de la mística de l'art un misteri pels mortals (curiosa convergència).

Direu que el futbol dels dissabtes és més important, però, de tant en tant, fer una visita a la nostra Rectoria val més que un gol d'en Messi.


Jo no hi entenc d'art, però m'entenc amb els artistes. I tocar cuixa amb un artista és una flipada i com a tal quna t'en surts saps que has estat en una altre dimensió que traspassa les tres reconegudes.

I la Rectoria crea addicció.


Vull agraïr des d'aquest espai a en Josep Maria Llesuy (ja està, una altra vegada fent freg) i especialment a la Mercè Jordà (no seriem res sense ella), a la Marta Chinchilla, a en Plandiura, l'Albert Cubells (bona gent), la Maïs,... i a tants d'altres que veig compromessos amb tant extraordinari projecte, que el facin realitat cada dia (que prou costa). I un homenatge als socis col.laboradors, que contribueixen amb les seves aportacions econòmiques i la seva fidelitat a què La Rectoria sigui i estigui on és. (Feu-vos'en, us reconcil.liareu).


Passeu-vos-en tot cas hi de tant en tant, no és com anar a missa, us ho asseguro... O potser si.

I estigueu orgullossos del què teniu, encara que no sapigueu que ho teniu.

20/10/10

Benvolgut company, tenim un problema

Carta oberta a l'Il·lustríssim alcalde de Sant Antoni de Vilamajor, Sr. Francesc Tella i Macià


Benvolgut company,

Hem arribat al punt que no ens podem permetre perllongar més la situació actual que causa perjudici a veïns dels nostres municipis.

El tema de la mobilitat entre els nostres dos pobles no pot deixar de resoldre's per manca de comunicació institucional.

Dit això, em poso a la teva disposició personal o dels tècnics d'aquest Ajuntament per posar remei a aquest greu problema de veïnatge que ens afecta.

Josep Maria Llesuy Suñol, Alcalde de Sant Pere de Vilamajor

(Carta oberta publicada a l'Actualitat del Baix Montseny)

26/9/10

La carretera d'entrada als barris de Llevant, via interurbana


La Llei de Carreteres de Catalunya defineix com via interurbana la que enllaci dos nuclis de població.

Sant Antoni, que des de sempre s'ha aprofitat del 43% de la població de Sant Pere de Vilamajor que ha de sortir pel seu municipi, ha mantingut des de sempre un pobret camí de trujes per fer-los passar (es deu pensar que els veïns de Can Vila, Can Ram i Vallserena viuen tots a la Granja).

El "Geni de la Mobilitat", ha introduit fa mesos uns canvis de circulació després de fer una obra que ningú entèn, fruit del seu fastuós experiment sociològic.

Ara, amb gran perill, el trànsit ha de sortir per l'esglèsia, aesperem que no hi hagi cap desgràcia en arribar a la BP-5107.

No només ha agafat el carrer més estret de tots els que hi ha, sinó que per postres, ha aixecat una plataforma sobreelevada que fa la desgràcia dels autocars de transport públic, quins conductors venen fent sofertament gimkanes d'un temps cap aquí.

Vistes del fabulós vial, el Camí del Mestre, per sortir dels barris de Llevant



Doncs bé, el Mestre és incompetent, segons el Text Articulat de la Llei de Trànsit, per regular la circulació a les vies interurbanes, per molt que passin pel seu municipi.

Qualsevol ciutadà que se senti perjudicat per la darrera Tellada, només cal que interposi davant el Servei Català de Trànsit, la corresponent denùncia.

A més d'incapaç, ara també incompetent, ...

20/9/10

La sortida de Can Vila per Sant Antoni


El 27 de juliol el ple de l'Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor va aprovar provisionalment el seu POUM.

Coincidint en dates, la mala relació del consistori amb el de Sant Pere de Vilamajor (veure al respecte el Conveni de l'IES), ha fet que ambdos POUM's no es coordinessin, malgrat els reiterats intents del nostre Alcalde per tal d'aconseguir-ho.

Especialment interessant va ser l'experimet sociològic del Mestre de Vilanova, que va posar al descobert que ens ho posarà magre fins que no arribi la solució definitiva.
Ara per ara, els "estudis" de mobilitat fets a Vilanova de Vilamajor han resultat amb la gran solució de fer la sortida dels barris de Llevant per la plaça de l'Esglèsia (en parlarem un altre dia), amb la incomoditat i enorme perillositat que significa en entrar a la BP-5107.

Sia com sia, el POUM de Vilanova de Vilamajor ja ha consensut amb la Generalitat l'opció per a la sortida de Can Vila, Can Ram i Vallserena. És la següent:


Veiem millor el traçat sobre el mapa (les línies són aproximades):


No en tenim n'idea de quan serà realitat, però de moment, anem patint la xapussa que s'ha improvisat.

Confiem en què el seny de qui mani a Vilanova de Vilamajor les properes eleccions acceleri aquesta o qualsevol altre solució.

16/9/10

Lligams en la distància


Un de les més grans satisfaccions d'haver creat "
Vilamajor en Xarxa" és que d'un cop d'ull pots veure tot el que fan persones amb les t'uneix pertànyer a un mateix espai i temps.

En Pedro Lluch de ploma envejable, erudit i molt viscut, amb el que tinc una cervessa compromessa des de fa temps, de lectura obligada quan, sigui amb una copa de cava, un puret o un "gin-tònic" vulguis pensar en pensar. A flor de pell, ell és així. De lectura obligada si estàs viu.

La Marina Martori, un huracà tropical que arriba com si res i se'n va com si no res, deixant pel camí, com si no res, curtes reflexions d'una persona ben rica en sentiments (és clar, és una dóna, la única dóna de Vilamajor en Xarxa).

L'Higini. Amb en Harry Potter comparteix moltes coses apart de la inicial. Mestre de la tecnologia, amb el triangle clar: Catalunya, Sant Pere de Vilamajor i els Geganters. Ell és així i així vol que el veiem. Intransferible, incondicional. A veure si acabes d'una vegada la carrera!

El Pungolero constant. Ell si que porta l'estandard de la creuada. Un altre desconegut que fa Vilamajor en Xarxa i s'en sent. Corcò honest, també amic en la distància, veterà de la xarxa. Procura pel seu "barri", però és que se l'estima. Company, bona feina!

I també tenim un pirat en Jordi, un altre conegut al que no conec. Sovint la seva cerca del límit em fa por, és un obsès de la bici i la seva tenicitat didàctica a la xarxa és certament encomiable.

En Joan Garcia, aquest si que el conec. Amb la esquerpa-però-simpàtica-quan-la-coneixes Amaya, han refundat -per dir-ho en llatí- l'AVVSP. Lluitadors, urbanites com hi ha pocs, però integrats. Bona gent. (No cal posar cascs als nens per anar en bici, poseu-lis unes botes d'aigua i veureu com disfruten amb els bassals de la tardor. Consumiu Topionic, encara que siguin nenes!).

En Javier, el solitari, un personatge tal com és. La seva càmera fa del que veu una maravella i ell s'hi projecta. Tot un cas. Integrat també a Vilamajor en Xarxa.

El licàntrop. Aquell que trigues un parell de dies en clicar, però que a la fi ho acabes fent, per morbo. Personatge que representa un dels marges de la campana de Gauss i que no per això se'ns obre tal com vol que el veiem, cru, sagnant, gore.

En Santi Armengol, un altre pirat de la bici. Un altre ignot company de la xarxa que ens enveja amb tot el que viu, amb tot el que veu d'alt de dues rodes. Així vol també que el veiem.

En Martí, com l'aigua per la xocolata, el més jove de la xarxa. Aquest fa de la gastronomia el que ens vol explicar. Poeta del menjar. Esquisit.

I en David, ben segur no el coneixeu. L'hem acollit, per ell mateix i de la mà de l 'Higini. Bona gent. Des de Portugal a casa nostra, David, és casa teva! Dual. Un emigrant integrat que parla català millor que molts dels catalans. Fràgil però amb qui ve de gust escoltar-lo amb una "birra" a Can Noguera.

Deixo pel final, per no cansar-vos, en Ferran. Com el Cola-Cao, sin igual. Sintetitza tots els valors de Vilamajor en Xarxa. Muntanya-ciclista, polemitzador, força viva. La seva erudició vocacional ha trobat en Sant Pere de Vilamajor la tesi inacabable. És qui ens posa les arrels perquè sabem que estem aquí perquè hi ha algú que hi ha estat abans. Entranyable i bon amic.

Incansable, cnstants. No sé d'on treuen tants atguments per compartir-los. Déu n'hi do el que dona Vilamajor en Xarxa, que al cap i a la fi són ànimes nues que ens ensenyen el que volen que d'elles coneguem.

Com la teoria de conjunts, ens uneix la intersecció i aquesta és ferma i compromesa.

Després de tant de temps, amics ben diferents de Vilamajor en Xarxa, m'agradaria que tots plegats ens trobessim, els que ens coneixem i els que no ens coneixem. No per res concret, simplement per tocar la carn d'allò que només és virtual - ara m'agradaria tenir la làbia d'en Pedro- i debatir al respecte de les nostres pròpies fixacions. (Déu n'hi dó per un-cul-de-sac- com Sant Pere de Vilamajor).

Quedem?

P.S. En el fons gent rara, rara gent que has de sumar per comprendre'ns als pirats que perdem el temps fent-vos perdre el temps amb un Sant Pere de Vilamajor que potser no s'ho mereix.

6/9/10

Àlbum urbanístic. Can Derrocada estiu 2010

Esquelet constructiu d'una típica casa de PB+2P, feta en el perceptiu forat de 2,20 m

Típic forat de 2,20 m d'alçada (si fa o no fa l'alçada de les persones que s'hi veuen)


Comença un nou forat...
Bon lloc per posar-hi un dipòsit de gas. Observeu els típics talussos de pendent 1:3 com diuen les normes

No és un niu d'ametralladores, és una casa. Observeu la diferència de les tanques en relació amb la finca adjacent: és la nova manera d'entendre la estètica per part dels tècnics municipals

Construccions de PB+2P i alçada reguladora màxima de 9,15 metres. Observeu com s'ha foradat la muntanya en els 2,20 metres perceptius per la normativa


Un altre nou "esvoranc" aparegut aquest estiu. Observeu l'escrupulós cumpliment de l'alçada de 1,50 metres per a les terres sobreposades. No hi consta pagament de taxa per ocupació de voreres

Medim el forat? Cap problema, deu fer 2,20 metres d'alçada, naturalment. Com tots.

Construcció amb la típica "terrassa" amb el perceptiu mur de fins 1,50 metres d'alçada


Però aquesta altra té el primer premi. Fixeu-vos els ja coneguts murs interiors de 1,5m (!) en talusos de pendent ideal 1:3, i fins i tot de bigues de tren


Típics treballs d'aplanament de barrancs

El nou POUM, ja normatiu, defineix mesures més restrictives:

- En una franja a dos metres al voltant de l'edificació: murs de fins 1,60 m.
- En el cas de rampes d'accés a garatges: murs de fins a 2,40 m, amb un màxim de 4 metres de distància respecte l'edificació.
- En l'espai lliure de parcel.la: L’alteració de la rasant del terreny natural no serà superior a 1m per sobre o per sota. La separació mínima de murs paral·lels interiors de parcel·la serà de 2m i estarà enjardinat. Els talussos tindran un pendent màxim d’1 d’alçada per 3 de base (1:3)
- Els murs als límits de parcel·la, en aquelles parcel·les situades al costat muntanya respecte del carrer que, a 1 metre de l’alineació de vial, presentin un desnivell promig entre 1,50m i 2,50m entre la rasant del carrer i la del terreny natural, s’hi podrà construir un mur de contenció de fins a 2,50 m, si la diferència fos superior a 2,50 m, el mur podrà ser màxim de 3,00 m
Es permetrà només la construcció de dos murs més, que hauran de complir les determinacions dels murs interiors de parcel·la dels punts 3 i 4, fins a arribar a la terrassa on se situï l’edificació.
La separació, entre el primer mur a la línia oficial del carrer, serà com a mínim de 2 metres o l’alçada del mur a vial, en cas que aquesta sigui superior. L’espai intermedi serà atalussat amb una proporció màxima de 1:3 o el nivell natural del terreny i enjardinat.
- A veïns: a la partió, només es permetrà la modificació del terreny natural amb les mateixes limitacions dels murs interiors de parcel·la, si hi ha comú acord entre els dos propietaris. En cas contrari, no es permet la modificació del terreny natural en una franja mínima d’1 m dins de cada propietat. Quan la resant de la partió ja hagi estat modificada respecte el terreny natural per la parcel·la veïna, es podrà modificar en la pròpia parcel·la, en el mateix sentit (ascendent–descendent), sense superar l’alteració en 1 m respecte el terreny natural.
- Tots els murs de contenció visibles des dels espais públics hauran de tenir un acabat exterior amb concordança amb els materials de l’entorn.

DE RES SERVEIXEN LES NORMES SI NO ES CUMPLEIXEN.
DE RES SERVEIXEN LES NORMES SI NO ES FAN CUMPLIR...

Penso que potser el metre per medir que hi ha a l'Ajuntament ha estat comprat al Basar Xinès de Sant Antoni... Ara ho entenc, l'escala està en polçades!!

30/8/10

Conveni PICART: mercadejant amb el territori


La recent aprovació pel ple municipal del Conveni amb Pinsos Picart ha segellat, a fetge que no a sang, la culminació d'una série d'operacions entre les mateixes parts que -és d'honest reconèixer-ho- ha estat fregant la prevaricació des de fa més de 20 anys, i ha consumat a desparició de la Zona Esportiva de Can Derrocada i l'avortament del Parc de Llevant.

Can Derrocada ha tornat a ser moneda de canvi.

- Va fregar -acariciar- la prevaricació quan tota la zona esportiva de can Derrocada va misteriosament desparèixer del Pla Parcial que la lliurava a l'Ajuntament l'any 1988. Recordeu qui n'era Alcalde.
- Va tocar la prevaricació qui va deixar construir la fàbrica nova sense cumplir la normativa urbanística. Recordeu qui n'era Alcalde.
- Va entrar al sot de la prevaricació quan es va consentir construïr un túnel en subsòl públic i utilitzar-lo des de llavors. Recordeu qui n'era Alcalde.
- Les artimanyes administratives dilatòries han aconseguit el.ludir la prevaricació consentint la continuitat durant quatre anys d'una fàbrica que no disposa de llicència d'activitats.
- Va emmarcar-se en la línia de la prevaricació canviant l'ús socio-esportiu de la zona esportiva de Can Derrocada i edificant en el frontó. Recordeu qui n'era Alcalde.

Però el coqueteig amb la prevaricació no ha fet arribar la sang al riu, doncs el POUM l'ha fet legal i el Conveni Picart l'ha passat per la pedra de la legalitat. Recordarem qui n'era Alcalde. Un Alcalde que, val ha dir-ho, ha agafat amb valentia els plats bruts del anteriors alcaldes, i netejar la porqueria enganxada al llarg dels anys per molt Fairy que hi possis no pot fer brillar la vaixella.

Veiem en el següent quadre com ha quedat tot plegat (cliqueu per veure'l més gran):

1 Superfície de sostre edificat.
2 En concessió.

A més, segons el Conveni, PICART pot continuar la seva activitat industrial al nucli dfins a 12 anys més, amb 3 anys més de gràcia si l'Ajuntament així ho vol, sempre que es legalitzi.

No entenc com es pot legalitzar una activitat que no s'ha pogut legalitzar des del 1998, quan entra en vigor la Llei d'Intervenció Ambiental en les Activitats, quin periode d'adaptació va finalitzar l'any 2007.

Mirant bé el quadre anterior descobrireu que:

- Les oficines i el magatzem de la fàbrica nova, actualment (NNSS-87) aptes per a qualsevol ús excepte el residencial, s'han convertit en pisos: 25 pisets de regal.
- L'edifici de la zona esportiva de Can Derrocada ha passat a gaudir d'ús residencial: 6 apartments de luxe de regal en una infrastructura ja feta.
- On hi havia les pistes de tennis, ara hi caben 6 casetes aparellades de regal.
- On abans només es podia construir cases aillades en parcel.la de 800 m2, ara s'hi podran fer cases parellades en parcel.les de 500 i 900 m2 en conjunt: 20 cases aparellades de regal.
- I el terreny per a la nova fàbrica, 20.000 metres quadrats de res "gratia et amore" durant més temps del que trigaran els hereus Icart a jubilar-se.

Sumant, prop de seixanta d'habitatges de primera categoria de regal. Sumeu.

Tot a canvi de la masia de Can Derrocada, un edifici que, segons els càlculs del nostre amic Higini, que n'està fent el Treball de Fi de Carrera, pot significar uns 3.000.000 d'Euros de cost de rehabilitació, i a canvi del frontó, que passa a ser equipament municipal quan l'Ajuntament ho vulgui, un equipament que mai es construirà i què gràcies als tal.libans va derruïr-se l'any 2007.

No conec cap Ajuntament que hagi hagut de pagar tant per una penyora feta fàbrica il.legal al mig d'un poble. No entenc perquè s'ha de pagar per acabar amb una activitat fora de la Llei.

Tot el Conveni Picart es sustenta només en l'entel.lèquia de la possibilitat de legalització de la fàbrica, i no preveu el cas de què l'activitat no es pugui legalitzar, ni el periode de temps en que continuarà clandestina fins que això pugui arribar a succeïr. Motius suficients per impugnar-lo.

Sabeu què passa si PICART decideix anar a un altre ubicació, fora del municipi? Doncs res; no perden res, doncs el seu compromís és només de "no oposar-se al POUM" pel que fa a les requalificacions que planifica. I el més gruixut de tot és que no varen presentar cap al.legació al POUM en la part que els interessa: el POUM que els beneficiava, va estar aprovat abans que el Conveni.
I els Ribalta, amb el seu 50%, surten beneficiats del no res, motiu pel qual s'ha hagut d'inflar tot plegat per deixar quelcom a la resta de socis de Can Derrocada S.L.

Còm es pot esperar 12 anys a ocupar la part de la finca, ara equipament públic, ocupada per la masia de Can Derrocada i el pati adjacent? Com és que renuncia l'Ajuntament al dret de titularitat mercadejada que li confereix l'aprovació del POUM?

Total, PICART aconsegueix entre 12 i 15 anys de gràcia. Qui dia passa any empeny, i d'aquí 12 anys, ja veurem.

El veritable mal, tot el preu el paga Can Derrocada amb la transacció, ja l'ha fet el POUM, que amb nocturnitat va aprovar a darrera hora -fora del periode d'informació pública pertinent- les bases per al regal de 6 apartaments de luxe i 26 cases parellades fora de la normativa general que reigeix per a qualsevol altre veí del veinat.

La Generalitat, lluny de la nostra realitat potser no preguntarà com és que no s'acompleix a Can Derrocada les proporcions de sostre d'ocupació respecte superfície de la finca en el cas dels apartaments de luxe de l'actual edifici de la zona esportiva.

La Generalitat, lluny de la nostra realitat, potser no comprovarà que el document que va aprovar el ple municipal és diferent del què es va sotmetre a informació pública, que era aquest:

La Generalitat, lluny de la nostra realitat potser no es preguntarà com és que en tota la resta de Can Derrocada només es poden fer cases aïllades en parcel.les de 800 m2 (o parellades en parcel.la de 1.600 m2), mentre que en les pistes de tennis i el que hagués hagut de ser el Parc de Llevant, es pot construïr cases parellades (no ja aïllades) en parcel.es de 500 i 900 m2 (dues cases en cada parcel.la).

El POUM 2008 en aixó frega novament la prevaricació, i la resposta oficial a les al.legacions que al respecte vaig presentar no han fet més que consagrar-la.

Convido a la ferma convicció de l'Associació de Veïns de Sant Pere de Vilamajor a analitzar amb deteniment la incongruència del Conveni Picart, i denunciar-lo, doncs molt probablemet estigui consagrant,

- Per omissió que la fàbrica pugui continuar durant un temps indeterminat en la clandestiitat de les autoritzacions administratives.
- Explícitament, la legalització a posteriori d'unes obres il.legals, i molt probablement il.legalitzables.
- La demora de fins 12 anys en accedir a la possessió d'una masia i solar de titularitat pública.

En aixó hi trobaran -ara ja si- la meva total col.laboració i compromís amb la tasca.

Els que em llegiu sabeu de la meva llarga lluita per Can Derrocada. Ara només em queda exigir per tots els mitjans al meu abast que la incompetència dels tècnics municipals i la falta de rigor del Regidor corresponent, deixin de convertir el meu veïnat -que paradoxalment els Icart tant van protegir- en el barri nord de La Baronia del Montseny.

Mentrestant us deixo un regalet: la destruccció del que ara ja és local social de Can Can Derrocada, tot agraïnt al Govern municipal i a tots els seus regidors la sensibilitat que han tingut i tenen amb Can Derrocada.