Ja fa per tercera vegada que escric la crònica del meu punt de vista sobre les eleccions municipals al nostre Sant Pere de Vilamajor. En aquesta ocasió sense haver-me abocat al balcó de la xarxa en un grapat de mesos.
Es fa difícil entendre aquest nou encontre on uns i altres ens demanen el vot abans de demanar-nos els tributs, sense considerar uns fets que considero transcendents perquè marqen la realitat sociopolítica del nostre municipi.
En primer lloc l'estabilitat demogràfica, lluny de l'explosió sociocultural de nouvinguts que va marcar la legislatura 2003-2007 com la del canvi definitiu, i, més esmorteïda, la passada legislatura. Fet i fotut el mateix nombre de persones amb dret a vot, que per mor dels moviments de població i demogràfic representa que més del 90% dels electors ja ho eren al 2007. Tenim doncs un electorat que ha paït una mica més la realitat del nostre municipi.
En segon lloc, destacar el canvi definitiu i profund en el comportament i actituds de la població en general. La fallida financera de les administracuions públiques -que únicament els Ajuntaments han superat gràcies a la captivitat dels tributaris que en som d'impostos indirectes-, va seguir la crisi econòmica, empobrint la ciutadania en tots els àmbits, i, inevitablement lligades economia i ecologia, li ha seguit la crisi (en el sentit etimològic dels grecs; canvi) de valors i expectatives, que tots coneixem i sentim prou be.
D'aquesta crisi ha esdevingut entre d'altres coses, en el nostre Sant Pere, la decisió de persones diríem "normals" de convertir-se en elegibles per a la gestió pública. La pràctica totalitat dels candidats tenen un perfil de participació en òrgans i entitats dels què han saltat a un major compromís públic. Conscienciació doncs de què l'àmbit local és un bon lloc on fer quelcom més per als nostres conveïns.
En tercer lloc, l'avorriment: Sant Pere és un municipi avorrit pel que fa també als temes propis de les eleccions. Els programes dels elegibles que ens els han fet conèixer són programes avorrits, refregits de tot el què ja es deia fa vuit anys, intencions que portem anys i anys sense veure realitzades.
Un poble avorrit perquè quan hom ha d'omplir l'olla i salvar els mobles de l'aixovar no té esma de'interessar-se per la gestió del municipi. Avorrit perquè els grans projectes que convenen al nostre poble o valen molts quartos o volen massa complicitats. Projectes estratègics que continúen immaculats després de vuit anys o més. Reptes del Segle XXI que han estat reiteradament subrogats a la immediatessa de les necessitats que hom endevina de la ciutadania.
Els que de debó haurien de ser protagonistes de reconvertir un Sant Pere de Vilamajor d'escoles envoltades d'urbanitzacions en un poble on hom hi volgués venir a viure, continuen impassibles esperant l'oportunitat d'aprofitarse'n.
No hi ha estratègia per al poble, en aquestes eleccions; només avançar una casella més la fitxa en un joc que, com la oca, sempre acaba al principi d'on varem sortir.
El Consell de Poble és l'indicador més efectiu del pols sociològic del nostre municipi, tant perquè no fa res com pel que fa quan fa quelcom. No és culpa de ningú; tots estem igual. Anyoro aquelles actes del Ple municipal plenes de discusió, de batecs,...
En definitiva, unes eleccions sense trempera. Erecció impossible amb unes propostes tant ensopides i sobades com les què ens formulen els candidats. Fins el punt que ja no estan per botifarrades populars ni mítins: cadascú confia a la seva pròpia parròquia el resultat per molts esperat. Un resultat igualment ensopit.
I no us penseu que sóc derrotista, depressiu. Ni tampoc és ara el moment de tornar a posar sobre la taula propostes com les què ja vinc anys i anys repicant en aquest espai.
Després d'una legislatura de "neteja" (no confondre amb la què pretén en Garcia Albiol) i marcada per la fredor germànica de l'eficiència, ens arriba un altre glop de democràcia amb més del mateix, els mateixos propòsits. Invariables. Mai havia canviat tant poc d'una a altre etapa de recanvi del nostre govern municipal.
Sant Pere de Vilamajor té uns reptes transcendentals com a espai on les persones estan cridades a desenvolupar la seva existència. Reptes que transcendeixen el què escolto perquè no em parlen de procurar fer de Sant Pere de Vilamajor el millor lloc on hom hi pugui viure i conviure (que no és poc).
Que no s'entenguin aquestes consideracions com crítiques a cap dels nostres veïns que dedicaran part de la seva vida, durant quatre anys com menys, a gestionar la cosa comuna. Els respecto perquè llevat d'uns pocs, ja no els mouen interessos personals. Tot això que hem guanyat.
