Un dels millors economistes d'Europa, Antonio Argandoña, nascut a Barcelona, publica avui a "El Periódico de Catalunya" un article dedicat a la reforma del sistema de jubilació.
Per molt que ara estigui dedicant la seva didàctica a l'IESE, el Mestre Argandoña explica de manera planera i docta, com sempre ha fet, coses que tothom pensa però molts surten al carrer a renegar. Els seus llibres ja em van ser un mestratge quan estudiava a la facultat i des de llavors no ho han deixat de ser.
Us recomano la lectura d'aquesta article, que reprodueixo íntegrament. Feu l'esforç, que paga la pena.
Diuen d'un aragonès que, reflexionant sobre qui manava a casa seva, afirmava: «Si la teva dona et diu que et tiris per la finestra, demana a Déu que sigui baixeta». En vista de les repetides vagues dels sindicats francesos contra l'anunciada reforma del sistema de pensions, vaig pensar que al Govern de Sarkozy se li podia aplicar el mateix principi: si als francesos els agafa per dir que no volen l'ampliació de l'edat de jubilació, doncs… ja es pot anar oblidant d'aquesta reforma. Encara que estigui justificada.
No sé si al nostre país ens pot passar res de semblant. Allà el problema es complica amb les actituds dels ciutadans respecte al seu Govern: a l'esquerra no li agraden les polítiques de Sarkozy, i a la dreta no li agraden les seves actituds. Aquí les reformes xoquen també amb actituds polítiques, d'un costat i de l'altre. Però la vida és així: en una democràcia, són els ciutadans els que, al final, decideixen. És clar que no ho fan només a les barricades, ni a les enquestes, sinó a les eleccions. I és possible que l'afany de Sarkozy per mantenir la reforma se li acabi premiant amb els vots de la majoria. O no, és clar.
Però jo no vull parlar de les pensions franceses, sinó de les espanyoles. I el nostre problema és molt semblant. Per això fa falta una mica de calma a l'hora de pensar al voltant del problema que, ens diuen, les pensions a Espanya són insostenibles. Però ¿què vol dir això?
Les pensions públiques es financen amb les cotitzacions socials que paguen les empreses i els treballadors; aquests són els ingressos d'on surt, cada mes, la pensió dels jubilats. El problema és que cada any augmenta el nombre de jubilats, i viuen durant molts anys, mentre que els treballadors creixen més a poc a poc (i en èpoques de recessió decreixen) i els seus salaris creixen poc. Al final, d'aquí no gaires anys, els ingressos de la Seguretat Social no seran suficients per cobrir els pagaments de les pensions. Per això diem que el sistema és insostenible.
Però això no vol dir que un dia deixem de rebre la pensió, sinó que aquell dia el Govern haurà de buscar diners d'un altre lloc. ¿Menys fons per a les escoles? ¿Reduir el sou als bombers i infermeres? ¿Apujar els impostos? ¿O endeutar-nos per pagar les pensions? Qualsevol d'aquestes solucions serà traumàtica per a la societat espanyola. Per això convé que ara, amb temps, anem pensant altres solucions. Que n'hi ha. I en això consisteix la reforma de les pensions.
Les solucions més lògiques són allargar l'edat de la jubilació (més anys pagant i menys cobrant), reduir les pensions (calcular la pensió comptant amb més anys de cotització, o fent que sigui un percentatge més baix del salari, per exemple) o augmentar les cotitzacions socials (això no sembla gaire aconsellable, en un país amb una taxa d'atur del 20%). I hi ha altres solucions, menys eficaces, sense excloure les esmentades més amunt: reduir altres despeses, finançar part de les pensions amb altres impostos o fer-ho amb deute.
En tot cas, ja es veu que som davant d'un problema que afecta tota la societat, incloent-hi els que encara no han nascut o els que no han arribat a l'edat de treballar, perquè estem parlant no només de l'edat en què jo em podré jubilar i la pensió que cobraré, sinó dels impostos, els deutes i els serveis públics futurs, meus i dels que vindran després. És clar que a mi m'agradaria retirar-me aviat i cobrar molt durant molts anys. Però, com deia el famós torero, «el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible».
I, a més a més, seria injust. I ja hi ha moltes injustícies amb el nostre actual sistema de pensions. Suposem que s'aplica la regla, lògica i eficient, que la pensió es calcula amb les cotitzacions socials de tota la vida laboral d'una persona. Doncs bé: als nostres joves els estem condemnant a molts anys de feina precària, sous baixos, escasses oportunitats i llargs períodes de desocupació, que significaran baixes pensions futures. I això no ens ho acceptaran. I faran ben fet de rebel·lar-se contra nosaltres, que hem estat egoistes a l'hora d'arreglar el nostre problema de pensions.
I hi ha més injustícies. Per exemple, que una persona es pugui retirar en plena capacitat productiva, amb una generosa pensió, sense contribuir a la producció. I és que el nostre sistema afavoreix la jubilació anticipada, molt anticipada, amb l'excusa, falsa, que es crea ocupació per als joves. Per això, és clar, doncs, que la reforma de les pensions ha d'anar de la mà de la reforma laboral: són dues cares de la mateixa moneda.
Antonio Argandoña
2 Comentaris. COMENTEU-HO:
Quanta raó té el senyor Argandoña en el seu argument exclusivament econòmic. És una pena que no vagi més enllà d'aquest argument per justificar l'enorme injustícia que hem de patir tots els ciutadans per la negligència dels anomenats "bon polítics".
Senyor/es, la solució fàcil al problema de la jubilació és la proposada pels paràsits, o sigui, treballar més per cotitzar més. Fins i tot les meves filles podrien arribar a la mateixa conclusió!!. Però com podem justificar aspectes socials, antropològics i històrics?
Vivim en una dictadura democràtica on suposadament tenim dret a decidir, per tant, per què no decidim quan ens jubilem? per què no som nosaltres el que, en funció del que hem cotitzat, decidim quan jubilar-nos?
Per què senyor/es, no oblidem que la màxima de l'home és progressar, és millorar la seva qualitat de vida, és fer que el nostre futur sigui més agradable que el nostre passat. Al llarg de la història, la tendència sempre ha estat disminuir el temps dedicat ala producció i guanyar temps per l'oci.És llei de vida.És un fet antropològic que es dóna i es donarà a totes les societats. I ara aquells que tenen assegurat el seu futur, aquells que tenen dret a jubilacions anticipades, aquells que despilfarren els diners ela nostra jubilació, volen canviar la dinàmica etnològica de milers i milers de segle.
Tots els polítics, absolutament tots només pensen en ells mateixos i en el seu cul sense tenir en compte la ciutadania.
El millor que podem fer per demostrar el nostre descontent és NO votar
Jo no n'entenc de macroeconomia, només del meu dia a dia, la meva hipoteca i les meves despeses. L'únic que se es que vaig començar a treballar als 15 anys i ara en tinc gairebé 53. Tots aquests anys he estat cotitzant, religiosament, amb la promesa de que quan arribi als 65 em podré jubilar i si no passa res, disfrutar de la vida el que em quedi. Ara em diuen que, per culpa de no se qui (potser dels que es van jubilar als 45 anys amb el 100% a la banca o a certes empreses públiques, o dels polítics que tenen assegurada la pensió vitalicia des de que deixen el seu escó en algún dels parlaments, pels executius que s'han forrat amb les stock options, o vagi a saber perquè) em diuen que hauré de treballar més temps, o que si vull cobrar una pensió digna, potser hauré de contractar una pla de pensions privat per a que els mateixos executius d'abans o uns altres, es puguien seguir forrant (per cert, amb mi que no hi comptin), malgrat disposar d'un contracte (no signat, no parlat, però si pagat mensualment) amb la Seguretat Social: Tu em dones obligatoriament una part del teu sou cada mes, jo jugo amb els teus diners, i quan arribis als 65 anys et prometo que et rescabalaré una quantitat fins que et moris. I ara em diuen que no, que per accedir a aquests diners que he anat avançant ara m'hauré d'esperar dos anys més? Això a casa meva en diem estafa. I mentres, el meu fill i molts altres no tenen feina o la tenen en precari, i sense cap bona expectativa per cert. Aquí hi ha alguna cosa que falla, i no som nosaltres, precisament.
Publica un comentari a l'entrada