L'atur a Vilamajor ha superat la segona crisi

La crisi econòmica espanyola -i catalana- ha tingut dues etapes ben marcades:

- La primera, molt intensa i radical, va començar a mitjans de 2008 i va durar fins a finals de 2009.

- Va haver una etapa de treva, curta i continuant el deteriorament de les principals variables macroeconòmiques, fins a finals de 2011.

- Seguidament es va iniciar la segona crisi, menys intensa doncs totes les variables negatives ja estaven ben defallides, que ha durat fins a finals de 2013. La crisi toca fons.

- A partir de 2014, s'inicia la recuperació, lenta, però progressiva, ajudada sobre tot per variables externes a l'economia espanyola.

Dues gràfiques ajuden a veure aquesta evolució:

 

Pel que fa a l'atur registrat, tot i què és una variable sesgada, és la única que disposem per analitzar la crisi laboral que estan patint a nivell dels nostres municipis.

El comportament de l'atur registrat ha seguit molt d'aprop les dues crisis a què abans ens referíem:

- Ja a finals de 2008 l'atur es dispara com mai havia passat, enfilant-se incontrolable fins la darrera part de 2010.

- A partir d'aqui, una treva, de només dotze mesos, per iniciar una nova tacada, menys intensa que la precedent, i més llarga, de dos anys de desgast continuat, fins a la darrera part de 2013. 

- A partir de finals de 2013, la recuperació econòmica intenacional ha ajudat a anar disminuïnt l'atur, per be que a costa d'un augment de la precarietat laboral i la davallada de sous.

Aquest fenómen també s'ha vist reflectit a Vilamajor:

Evolució de l'atur registrat als municipis de Vilamajor (fins al novembre 2015)

Al novembre, amb unes dades d'atur registrat que continuen degotejant a la baixa, a Vilamajor s'ha acoseguit una fita molt important: ja s'ha salvat la barrera de la segona crisi.

En efecte, el nombre de convil.latans inscrits com a aturats ha minvat fins els nivells previs a la segona crisi, cap l'estiu de 2010. Estem cinc anys enrera d'on estavem; cinc anys de patiment:

Evolució de l'atur registrat base desembre 2005=1. (Fins al novembre 2015)

La comparació d'aquesta dada amb les de Catalunya i Espanya homologuen l'evolució dels municipis de Vilamajor amb les de l'entorn, per bé que tant els creixements com les reduccions de l'atur són més marcades, degut a dos fenòmens:

- La comparació d'un univers (població) molt petit comparativament.

- Sobre tot, perquè la població de Vilamajor experimenta un creixement espectacular entre 2005 i 2008, creixent d'un 20% mentre que la població del conjunt de Catalunya tant sols pujava un 5%, de manera que a més població, més proporció de persones en situació d'atur.

Pel que fa a l'ocupació, portem més de 2 anys de creixement sostingut, en sentit invers a l'evolució de l'atur. S'observa que l'ocupació és al mateix nivell que a principis de 2007; retrocedim 8 anys enrera:

Evolució de l'ocupació a Vilamajor . (Fins al novembre de 2015)

Es pot apreciar que la dada de l'ocupació és més precisa que la de l'atur, doncs no s'ha recuperat encara l'ocupació prévia a la de la segona crisi; ens manca encara recuperar un centenar de llocs de treball.

Les prediccions són difícils de fer, però ja portem des de principis de 2014 amb reducció de l'atur, i des de fa un any, de forma sostinguda equivalent a unes 100 persones menys aturades cada any. Hi ha indicis d'esgotament d'questa bona tendència, sobretot a Sant Antoni de Vilamajor, però es pot afirmar que si tot evoluciona raonablement, al llarg de l'any vinent l'atur es continuarà reduint als municipis de Vilamajor, probablement d'entre 100 i 110 aturats menys respecte les dades actuals.

Tot i que l'evolució de l'ocupació és més lenta, és possible que en poc més d'un any es recuperin els 100 llocs de treball que manquen a Vilamajor per arribar als nivells d'ocupació de la segona crisi, tot i comptant que els municips de Vilamajor només ofereixen el 59% dels llocs de treball que necessita la seva població ocupada, doncs des de principis de l'any passat s'ha accelerat de forma molt significativa la població resident a Vilamajor que torna a estar ocupada, de forma que, des de l'inici de la recuperació de l'ocupació a Vilamajor (setembre de 2013) creixíen més els llocs de treball disponibles a Vilamajor que l'ocupació dels residents a Vilamajor, però a partir de l'any passat es canvia la tendència, i els residents a Vilamajor augmenten el nombre d'ocupats que els llocs de treball que es creen a Vilamajor:

Comparació entre l'increment de la població resident a Vilamajor ocupada i els llocs de treball ocupats a Vilamajor (nombre de persones). (De setembre 2013 fins al setembre 2015)

De la gràfica anterior s'aprecia que els llocs de treball de Vilamajor han augmentat en dos anys de 108, mentre que els residents ocupats han augmentat de 166.

Una darrera qüestió, que tots sabeu però que el PP vol convertir en veritat a base de repetir-ho: encara no hem sortit de la crisi; ben be ens queden, si res s'espatlla, entre tres i cinc d'anys... I res tornarà a ser mai més com abans.

Amb totes les lletres E-S-P-O-L-I

Us deixo el panorama desolador de l'espoli al què ens sotmet el govern del PP. Les imatges parles per si soles.

 

 Font de les dades:

- Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas: Ejecución presupuestaria mensual de las CCAA.

- Agencia Estatal de la Administración Tributaria: Estadísticas mensuales de recaudación.

- Instituto Nacional de Estadística: Padrón Municipal a 1-1-2015 (provisional).

Lleig...

Un dels policies de Vilamajor que va fer mesures de soroll en un forn és condemnat a un any i mig per falsedat documental

L’agent va fer un informe que no reflectia el nivell de so mesurat

Un dels policies locals de Sant Antoni que va acudir al pis de les persones que havien denunciat reiteradament els sorolls produïts per la maquinària de l’obrador ha estat condemnat a un any i mig de presó per un delicte de falsedat en document oficial comès per funcionari públic. 

La sentència, dictada per la secció cinquena de l’Audiència, el dia 29 de setembre, te relació amb la intervenció de tres agents que van fer uns mesuraments, el mateix dia però a hores diferents.

Segons la resolució judicial, que ha estat recorreguda, l’agent va anar al pis per ordre del cap de la Policia Local poc abans de les 12 de la nit del dia 31 de gener de l’any 2010 i va fer un mesurament per comprovar la intensitat dels sorolls. Malgrat això, segons recull la mateixa sentència en l’apartat de fets provats, en l’informe que va signar el policia el dia 2 de febrer no consta que fes cap mesurament. L’Audiència admet que és possible que l’informe no el redactés el mateix agent, però sí considera provat que el va firmar “amb la voluntat que constés la seva conformitat amb el contingut reflectit en ell, sent conscient que no reflectia la realitat”.

La sentència també declara provat que els informes que detallen les intervencions dels dos altres agents de policia no reflecteixen tampoc el que va passar, però, com que no els van firmar, els absol perquè no es pot demostrar de manera fefaent que fossin ells els que els redactessin.

Un dels elements que va tenir en compte l’Audiència va ser un enregistrament videogràfic particular que, tot i que no es va fer a requeriment de cap autoritat administrativa o judicial, es considera creïble perquè tant les imatges com el so “resulten congruents en l’essencial amb el que van admetre els tres acusats en l’acte de judici oral”.

MENYS DECIBELS DELS REALS

En el mateix capítol de fets provats, la resolució judicial diu que els informes policials reflectien un nivell de decibels inferiors als que realment van registrar els seus aparells. En concret, en un dels informes es deia que els nivells registrats en tres proves van ser de 36,2; 34,1 i 35,4 quan la mesurament real va ser 46,2; 44,1 i 44,4.

La sentència també condemna l’Ajuntament, com a responsable civil subsidiari, al pagament d’una indemnització simbòlica d’un euro. L’alcaldessa, Maria Lluïsa Berdala, ha explicat que l’agent condemnat està de baixa laboral i no s’ha volgut pronunciar sobre l’afer. “La justícia farà el seu paper”, ha dit.

(El 9 Nou).

Casa meva és casa vostra

Si l'Estat Espanyol us persegueix i heu de fugir, la meva és casa vostra.

El "miracle" de l'ocupació del govern del PP: més precarietat

Variació dels treballadores afiliats a la Seguretat Social per tipus de contractació: desembre 2011-setembre 2015

Sense comentaris...

Dos anys de millora de l'ocupació a Vilamajor

Des del començament de la crisi, als municipis de Vilamajor es van perdre uns 380 llocs de treball (*), arribant al mínim just fa dos anys, al setembre de 2013.

Des de llavors, l'ocupació ha anat creixent de forma sostinguda en alló equivalent a uns 54 llocs de treball en promig anual:

Evolució dels llocs de treball (*) als municipis de Vilamajor: 2005-setembre 2015

Una de les primeres observacions que es pot fer és que tant a Sant Pere com a Sant Antoni, la recuperació es fa amb una empenta similar, d'uns 27 llocs de treball de creixement en promig anual, creixement absolut que en dos anys ha estat exactament igual a Sant Pere que a Sant Antoni de Vilamajor.

La segona consideració és que la més intensa pèrdua de llocs de treball a Sant Pere de Vilamajor ha propiciat que, des de fa més de dos anys, Sant Antoni de Vilamajor superi a Sant Pere en nombre total de persones ocupades. I sembla que aquesta serà la tendència de futur, un cop esmorteït el predomini de les grans empreses al municipi de Sant Pere.

Diferència de llocs de treball (*) entre Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor: 2004-setembre 2015

Nota: Actualment Sant Pere té 39 treballadors menys que Sant Antoni.

Diferència que arriba als seus mínims històrics si ens fixem només en els assalariats, que actualment són gairebé els mateixos quan al 2010 Sant pere superava de 230 a Sant Antoni (Sant Antoni de Vilamajor, però, sempre ha superat a Sant pere en nombre i proporció d'autònoms).

Diferència de llocs de treball (*) assalariats entre Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor: 2004-setembre 2015 

 Nota: Actualment Sant Pere té 26 llocs assalariats més que Sant Antoni.

Cal assenyalar també que l'ocupació s'ha sostingut, fonamentalment a Sant Pere de Vilamajor, amb la transformació de llocs assalariats per llocs de treball per compte propi. En efecte, des de l'inici de la crisi, en aquest municipi s'han perdut 201 llocs de treball assalariats i en canvi a data d'avui, el nombre d'autònoms ha crescut de 40. També a Sant Antoni l'ocupació autònoma ha resistit millor a la pèrdua d'ocupació, fenòmen que s'ha valor tenint en compte la transformació de llocs assalariats en obligats autònoms i una certa precarització de l'activitat d'aquest col.lectiu. 

A l'inici de la crisi, només un 34% dels treballadors de Sant Pere eren autònoms (43% a Sant Antoni) i a setembre de 2015 els autònoms representen el 42% del total (46% a Sant Antoni).

 Evolució dels llocs de treball (*) per compte propi als municipis de Vilamajor: 2005-setembre 2015

Els assalariats de Sant Antoni de Vilamajor, en mitja anual, es sitúen a setembre de 2015 en un nombre similar al què existia al juliol de 2010, mentre que a Sant Pere de Vilamajor aquest colectiu es sitúa a nivells de juliol de 2005 (sí, nivells de fa 10 anys).

 Evolució dels llocs de treball (*) assalariats als municipis de Vilamajor: 2005-setembre 2015

Des del setembre de 2013, quan s'inicia la senda del recreixement de l'ocupació als municipis de Vilamajor, a Sant Antoni s'han recuperat 14 llocs de treball autònoms i 40 d'assalariats, mentre que a Sant Pere de Vilamajor les dades són de 30 autònoms i només 24 assalariats.

Cal esmentar per acabar que a juny de 2015, a Sant Antoni de Vilamajor hi vivien 2.480 persones cotitzant a la Seguretat Social, i en canvi només hi havia al municipi 1.263 llocs de treball cotitzant a la Seguretat Social, és a dir amb un dèficit de llocs de treball de 1.217, o dit d'altra manera, a Sant Antoni només hi havia, a juny de 2015, una cobertura del 51% dels llocs de treball necessaris per fer equvaldre el nombre de persones que treballen amb els llocs de treball disponibles en el municipi. A Sant Pere aquesta cobertura era del 70%. Les cobertures baixen al 45% i al 61% respectivament si considerem també les persones en situació d'atur. (Veure al respecte aquesta anàlisi: enllaç).

(*) Totes les dades comentades i reflectides als gràfics són mitjes anuals mòbils, és a dir séries desestacionalitzades que representen promitjos anuals de les variables, i no pas dades puntuals observades en cada mes. Així mateix, les dades corresponen a treballadors residents als respectius municipis, afiliats als respectius règims de cotització a la Seguretat Social, observats el darrer dia de cada mes.

Tranquilitzem els nostres pares i avis

Sento no haver atés amb més freqüència aquest espai que em comunica amb vosaltres. Implicat com estic en moltes guerres, i amb molta il.lusió en el nou horitzó que se'ns obre d'aqui a deu dies. No he pogut.

Tampoc he pogut perquè, per la meva feina, des de mitjans d'any les empreses amb les que treballo, per a les que treballo, han rebut una si i l'altra també requeriments d'Hisenda per inspeccionar-les o demanar comptes. No ho havia vist mai.

Ara em reincorporo per un tema que m'indigna: les pensions dels nostres majors. Mare! no t'emmoïnis, que ja t'ho he explicat moltes vegades.

A veure, els drets que tenen els nostres pensionistes estan reconeguts i protegits per la Llei General de la Seguretat Social (m'estalvio la referència legal concreta).

Tothom, TOTHOM que a dia d'avui tingui reconegut el dret a rebre una pensió, de qualsevol tipus, no el deixarà de perdre per molt que Catalunya es separi d'Espanya.

Un català pensionista que va a viure a Àvila, Equador o Dinamarca, rep religiosament la seva transferència cada mes allà on estigui. En té dret en cas de que, fins i tot s'en vagi a viure al Zaire o a Síria. Fins i tot si un pensionista s'en va a viure a Kosovo (Estat no reconegut per l'Estat espanyol), cada dia 30 rebrà la seva transferència (tot i que haurà d'anar a donar fe de vida a un altre país que si que estigui reconegut per España).

En l'horitzó d'una Catalunya independent; perquè haurien de ser les coses diferents?
Mentre l'Estat Català no sigui reconegut per l'Estat Español, per quin set ous l'Estat espanyol li retirarà la pensió a qualsevol dels nostres avis? Per venjança?
Faran una Llei que digui que els pensionistes que viuen a Catalunya no cobraran mai més la pensió? I quina culpa tenen els avis de viure en un país que s'ha declarat independent? Les lleis espanyoles li seguiran reconeixent el dret i per tant, arribat el cas, qualsevol tribunal de justícia espanyol li donarà la raó a aquest hipotètic avi desposeït de la seva pensió.

Tots i casdascun@ dels pensionistes actuals, pares, mares, avis, àvies,... seguiran cobrant la seva pensió fins que un eventual acord amb l'Estat espanyol modifiqui l'"status quo". 

Si Espanya no reconeix la independència de Catalunya, deixaran els nostres avis de ser espanyols? I tots plegats?

Res de res. L'article 11.1 de la paralítica (discapacitada) Constitució Espanyola, sigui dit de pas, prescriu el següent.

2. Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad.

A més l'article 41 de la mateixa Constitució reconeix el dret de tots els espanyols a la Seguretat social.

Ni tu que em llegeixes, ni els teus fills, ni el teu veí, t'emprenyi o no, deixarà de ser Español fins que ells canviïn la seva Constitució.

I quan arreglem els papers de la separació, els que treballem, continuarem pagant les pensions dels nostres majors, exactament com fins ara.

És veritat però que ara els treballadors de Catalunya no arribem a cobrir més que uns 17.000 milions dels 22.000 milions que costen les pensions que reben els què viuen a Catalunya (ni cap regió d'Espanya), però en els darrers 10 anys el saldo acumulat encara és positiu (al 2010 va canviar el saldo en negatiu). I, si mentrestant no arriba, el Govern de la Generalitat de la Republica de Catalunya, tindrà recursos sobrants per pagar les pensions del teu pare, de la teva mare, dels teus avis, i, quan t'arribi, de la teva pensió. (Tu també, Mare, no t'enmoïnis).

Problemes més greus tindran els pensionistes que es quedin a la rancia España, doncs des de desembre del 2012 fins el juliol de 2015 el govern del PP ja s'ha hagut de gastar 37.702 milions del Fons de Reserva de Pensions, i ara només en queden 39.520 (a aquest pas en uns tres ans es poleix). Apart, s'ha menjat 8.128 milions del Fons de Reserva de les Mútues d'Accidents Laborals. En total 45.830 milions que s'han esfumat (equivalent a la nómina de 4 mesos de pensions) en només 30 mesos.

Catalunya (també Madrid i alguna altre CCAA menor) fa només cinc anys que té un saldo negatiu de la Seguretat Social, però és que a regions com Galícia, Castella-Lleó, Astúries, i fins i tot el Pais Basc, porten molts més anys amb dèficit (en els temps bons, els treballadors de Catalunya pagaven les pensions dels catalans i d'uns 500.000 pensionistes espanyols). I per aquestes regions, el dèficit ja és estructural: no tenen cap futur.

Un Estat com l'Espanyol que porta des que governa el PP gastant un 25% més del què ingressa, i que ja ha arribat a un deute de 5 vegades el què ingressa anualment, què farà quan li deixi d'arribar més o menys (en net) un 9% dels seus ingressos anuals? Endeutar-se encara més, quan els interessos signifiquen un 17% dels seus ingressos?

No mare, no, tot el què el pare va cotitzar durant tants i tants anys no t'ho guarda el Banc d'Espanya (de fet tothom que ara té més de 80 anys ja ha cobrat molt més de tot el què va pagar (capitalitzat) al llarg de "tota la vida pagant".

L'Estat Espanyol no pot prendre la pensió a ningú, perquè les pensions les paguem, mensualment, amb el què cada mes cotitzem a la Seguretat Social. I quan cotitzem a la Seguretat Social Catalana, serà aquesta qui administrarà els diners que els treballadors catalans continuarem pagant.

Per acabar, actualitzem la Balança Tributària al mes de juny (no confondre amb la Balança Fiscal, que és una altra cosa).

Balança tributària de Catalunya amb Espanya. Juny 2012-Agost 2015

Font: Execució pressupostària de la Generalitat, dades consolidades, Departament d'Economia i Coneixement i Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas. AEAT: Informe mensual de recaudación tributaria, Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas.

(La Generalitat te actualment uns ingressos consolidats d'uns 24.000 milions  d'Euros i Catalunya enguany generarà -tot i no descomptant el frau fiscal- uns 38.000-40.000 milions d'impostos. La diferència va a parar a l'aeroport de Castelló, l'AVE a Albacete i el metro d'Atocha a Barajas. Resteu, sumeu...).

Passa-ho. I si discrepes, digues-m'ho.


Nota: al mes de juliol l'Hisenda de l'Estat ha recaptat a Catalunya 5.626 milions d'Euros, sent les transferències rebudes de l'Estat d'uns 2.000 milions. es pot estimar (no s'han publicat encara les dades exactes), que el saldo al juliol pot arribar a més de 9.000 milions, fet que ens porta al desembre 2015 a un dèficit tributari que pot arribar a uns 18.000 milions. Tot un rècord. Quasi el doble d'alló que ens "dóna" l'Estat espanyol. Passa-ho !

Us deixo per acabar una perleta més. Reflexioneu. Que ningú es cregui que compartint la taula federal amb la República de Múrcia, la República d'Extremadura o la República de Rioja, i sobre tot, amb la República de Madrid i la República de Andalucia, les coses canviaran.

 

Com girar la truita (sense tocar els ous)

Acord del Ple de 30 de juny de 2015, a proposta del Grup Municipal d'ERC:

Primer.- Establir una dedicació exclusiva pel càrrec d’alcaldessa.

Retribució bruta anual de 31.764 euros.

Regidor d’ Urbanisme, Medi Ambient, Obres i Serveis i Equipaments.

Dedicació: Parcial 45%

Retribució: 12.192 euros bruts anuals.

Resta de Regidors i Regidores amb delegació de funcions.

Dedicació: Parcial 40%

Retribució: 10.843,32 euros bruts anuals.

Als anteriors imports cal afegir les quotes patronals a la Segureta Social, que signifiquen de l'ordre d'un 30% més.

Deduïnt dels salaris bruts les perceptives retencions a compte de l'IRPF i de les quotes del treballador a la Seguretat Social resulta:

-----------------------------------------

Alcaldessa: salari net 2.082 Euros mensuals.

Regidor d'Urbanisme: salari net 880 Euros mensuals.

Resta de Regidors: salari net 792 Euros mensuals.

Nota: aquests sous nets estan calculats atenent a circumstàncies familiars mitjanes. Apel.lo a la transparència que guia el mandat de l'actual Govern Municipal perquè s'ens donin els imports reals de cada Regidor.

-----------------------------------------

Moció presentada pel Grup Municipal ERC-RCat el 22 de desembre de 2011, aprovada pel Ple:

L' Organigrama del personal de l'Ajuntament ens sembla suficientment extens com per donar cobertura a totes les necessitats que pot tenir el municipi en l’actualitat i el futur pròxim.

Els ciutadans no entendrien que, en el context actual de crisi econòmica, hi hagi unes remuneracions que no s'ajustin a les necessitats reals del nostre municipi i que no estiguin d'acord amb les de la resta de treballadors públics.

La dedicació de l'Alcalde, com a coordinador de la feina dels regidors i dels treballadors municipals, atès l'actual context de crisi econòmica amb disminució de l’activitat general a tots els municipis, ha de ser parcial i suficient amb mitja jornada. Prenent com a base la remuneració de la legislatura 2007-2011 i la retribució de 1.600€ nets que es presenta a la proposta amb dedicació complerta, aquesta retribució se situaria en un
total de 800€ mensuals nets. Aquesta proposta no produeix cap rebaixa salarial, al contrari de la que sí que han patit els treballadors públics.

Tenint en compta les recomanacions de l'Associació Catalana de Municipis, en la qual es recomanava que els regidors amb delegacions expresses haurien de percebre, atenent a les tasques delegades, entre un 30% i un 60% de la retribució de l'Alcalde, proposem una dedicació parcial amb una retribució total de 400€ mensuals nets, equivalents a un 50% de la retribució de l'Alcalde. Creiem que aquesta proposta no és lesiva per a cap persona , en tractar-se de regidors que s'incorporen de bell nou al Consistori i que no tenen cap rebaixa en el seu salari que pugui significar una disminució en la previsió d'ingressos percebuts fins ara.

-----------------------------------------

En resum:

Alcalde: salari net 800 Euros mensuals.

Regidor d'Urbanisme: salari net 400 Euros mensuals.

Resta de Regidors: salari net 400 Euros mensuals.

 -----------------------------------------

Què poc duren les paraules quan s'en fan frases grandiloqüents.

Què poc costa convèncer d'una cosa quan interessa i què poc fer el contrari quan interessa.

Cóm de prop del populisme es diu i de lluny s'en fa.

El PP i l'estadística del pollastre. Al loro, que no os engañen !

Aquesta setmana, en publicar-se el registre de persones apuntades als registres de l'atur, els gallets del PP treuen pit: "Ya hay menos parados que los que había cuando el PP empezó a gobernar", cacaregen.

Veiem-ho en el gràfic:

Evolució mensual dels aturats registrats

Certament, a juny de 2015 hi ha menys aturats que al desembre del 2015, exactament 302.055 persones menys.

Aquesta setmana, en publicar-se el registre de treballadors ocupats afiliats a la Seguretat Social, els gallets del PP treuen pit: "Gracias al PP hoy hay los mismos ocupados que había cuando el Pp empezó a gobernar", cacaregen.

Veiem-ho en el gràfic:

Evolució mensual dels treballadors ocupats (cotitzants a la Seguretat Social)

 

Certament, al juny de 2015 hi ha si fa o no fa els mateixos ocupats que hi habia al desembre de 2011, exactament 26.473 ocupats més (però 400.000 contractes temporals més).

Fin aquí, tot impecable, pero... és substancialment mentida. M'explico i ho explico amb l'estadística del pollastre. Aquesta estadística diu que si jo em menjo un pollastre i tu no t'en menges cap, cadascú es menja mig pollastre. Capteu la idea?

Apliquem'ho al tema que tractem: si fa un any em venia menjant un pollastre cada mes, per passar-ne a menjar mig, però al cap d'un any ja m'en menjo un: puc dir que mejava el mateix fa un any que en darrer any? Òbviament no, doncs encara que fa un any em mengés un pollastre i ara també, en el darrer any no he pogut arribar a menjar-me un pollastre cada mes, cosa que fa un any si que podia. Conclusió: passo més gana, encara que en aquest mes m'hagi menjat un pollastre com ho feia al llarg de tot l'any passat.

Veiem aquesta paradoxa en el següent gràfic:

Evolució mensual dels aturats registrats. Mitjana anual

 I pel que fa a l'ocupació, en aquest altre gràfic:

Evolució mensual dels treballadors ocupats (cotitzants a la Seguretat Social). Mitjana anual

Aquests dos gràfics estan fets exactament amb les mateixes dades de base que els anteriors, però els segons permeten comparacions temporals més acurades.

Pel que fa a l'atur, observem que a juny de 2015 encara hi ha uns 155.000 aturats més que al desembre de 2011.

Pel que fa a l'ocupació, observem que encara no s'han recuperat ni la meitat dels llocs de treball que existien en començar a governar el PP, doncs encara manquen 690.000 llocs de treball per arribar als que hi havien al desembre de 2011.

On està el truc? 

La primera comparativa agafa les dades puntuals (aturats o ocupats d'un mes) i les compara amb les dades puntuals d'un altre mes (per exemple de fa un any o des de que el PP va començar a governar). ës com si una empresa comparés la facturació d'un mes amb la d'un altre mes anterior.

la segona comparativa el que fa és computar les dades mitges de l'any en el mes en què s'observa l'atur o l'ocupació (suma de les dades dels 12 darrers mesos dividit entre 12): ens dona els ocupats o aturats mitjos que hi havia en un periode considerat, i els compara amb els aturats o ocupats mitjos que hi ha en un periode anterior. Així s'aconsegueix observar més pròpiament la tendència de la série de dades observades.

En conclusió, sense deixar de ser cert el què cacaraqueja el PP, segons l'estadística del pollastre, encara està força lluny de la realitat: no ens estem menjant encar el pollastre de cada mes com abans del PP.

Per cert, l'atur baixa sobre tot perquè moltes persones han deixat d'apuntar-se als registre d'atur (perquè ja no els interessa o perquè han marxat) En concret, des del desembra del 2011 fins al juny del 2015, 460.000 persones han deixat d'apuntar-se a l'atur; i aixó que encara hi ha 155.000 aturats més que quan el PP va entrar al govern. 

És a dir, dels 610.000 aturats més que es van generar des del desembre del 2011 fins el máxim de 5.040.000 aturats del febrer del 2013, s'han rebaixat fins el juny de 2015 466.000 aturats (encara en queden 155.000 per arribar al desembre de 2011).

Quedem-nos amb la dada: des dels màxims a què s'ha arribat durant el govern del PP s'han rebaixat 466.000 aturats (455.998 exactament). Però resulta que 460.000 persones han abandonat les llistes de l'INEM, i no perquè trobessin feina (exactament 460.535). Paradoxal, oi? (*).

(*) Al desembre de 2011 hi havia, de promig anual, 21.688.000 perrsones entre els inscrits com aturats i els inscrits (cotitzants) com ocupats. Al juny de 2015, tot just fa un any, es va arribar al mínim, amb 21.089.000 persones entre registrades a l'atur o treballadors cotitzant a la Seguretat Social: s'havien perdut 599.000 persones dels registres (aturats que havíen dessistit o economia submergida). Actualment hi ha 21.228.000 persones registrades, entre aturats i cotitzants: 460.000 menys que les què hi havia quan el PP va començar a governar. On estan? si han trobat feina legal ja compten, doncs estan registrats entre els treballadors cotitzants a la Seguretat Social. només poden ser, doncs, treballadors que han "marxat" de les llistes de l'atur o aturats (i ocupats legals) que han sortit dels registres i estan en l'economia submergida:

Evolució dels aturats registrats + treballadors ocupats (cotitzant a la Seguretat Social). Mitjana anual

¿Menjadors escolars a l'estiu?

Acabats el curs escolar, en els darrers dies s'intensifica la pressió d'entitats ciutadanes per a mantenir la beca alimentària per als nois i noies amb famílies sense prou recursos econòmics, que ha estat vigent amb més o menys cobertura, en el periode escolar.

L'ascens als governs municipals i autonòmics dels moviments populars propicia enguany una major difussió d'iniciatives en molts indrets de la geografia nacional i estatal per fer visible una "nova manera de fer".

Tots estarem d'acord que no hi ha cap tema que pugui prioritzar-se més que posar un plat a taula a qui, en el límit, no en te ni per això. La qüestió no admet cap matís; s'ha de fer i punt.

Altra qüestió és la forma. I en la forma la idea de convertir els menjadors escolars en casals d'estiu per poder donar com menys un àpat als nois i noies d'arreu em sembla absolutament ineficient i em temo que el titllaré d'efecte propagandístic. M'explico.

Centrem el problema: es tracta de nois i noies, i per tant sotmessoa a la protecció en primer lloc dels seus progenitors i en segon lloc de tota la societat, i més en un tema tant bàsic que, com he dit abans, no admet matissos. Quan els progenitors -les famílies- no poden donar cobertura a una qüestió tant bàsica en condicions de nutrició adequada, és imprescindible que els gestors públics, que administren els recursos que els facilitem la ciutanaia, es subroguin a la responsabilitat de la família (en aquest tema, i també en altres).

Un altre element que no podem descuidar és avaluar quines han de ser les condicions i circumstàncies a valorar per costejar a les famílies aquest dret tant essencial (que esdevé obligació tanmateix essencial). Crec que la qüestió administrativa (demostrar un llindar d'ingressos familiars insuficients) no resulta adequada i que cal comprovar les reals situacions de fet, és a dir, verificar la realitat de la incapacitat de les famílies per atendre aquesta necessitat bàsica, que no tenim més remei que posar en el lloc que s'escaigui en la piràmide de prioritats i obligacions familiars.

Els pares poden ser sancionats sinò duen als fills a l'Escola en la etapa d'escolarització obligatòria, però si no tenen recursos per alimentar correctament els seus fills, òbviament que cal suplir aquesta incapacitat, que no vull pensar que sigui per voluntat dels progenitors, soinò sobrevinguda.

A tots ens venen al cap notícies de pares que tenen una generosa tarifa plana de mòbil o que van de vacances mentre demanen subsidis socials, o de persones que, se n'aprofiten de la gratuïtat d'aquests serveis socials com una forma de vida. És clar que el sistema ha d'expulsar aquests paràsits i en conseqüència, els ha de poder detectar.

No em referiré a aquesta qüestió tot i què em sembla essencial, sinò que vull referir-me a l'administració (organització) del tema en alló que es refereix a l'obertura estiuenca dels menjadors escolars, que em sembla una mala idea, mancada de sentit comú.

El fons de la qüestió, cal insistir, és la manca de pressupost familiar per atendre adequadament l'alimentació dels fills; no es tracta de què els pares no sàpiguen cuinar i duem els fills al "restaurant". És per tant un problema d'arrel econòmica: no arriben els diners a aquesta destinació tant essencial: deixo de pagar el lloguer o la llum per donar de menjar els fills (tornem a la necessitat de formular una piràmide de prioritats)?

Centrada la qüestió parlem d'imports. Fem un menú. Us imagino a la majoria de vosaltres com a pares i mares, i per tant coneixeu prou bé el tema: quant costa una ració alimentària equilibrada per a un noi o noia, posem de dotze o treze anys d'edat promig? I no em refereixo al dinar, sinò als àpats saludables d'una jornada, des d'una perspectiva modesta en les matèries primeres. Mentalment composo menús barats però prou nutritius i saludables: penso en el llegum, la verdura, el peix, la carn, la llet, l'arrós, els ous, les patates,... 

El cost d'un dinar escolar oscil.la de promig al voltant edsl 4-5 euros diaris, tot inclós, i estic segur que comprant adequadament qualsevol de nosaltres podríem fer un d'aquests menús per 3 o 4 euros (què val un kilo d'arròs o de patates, de sardines, de lluç, de llegum, de pollastre,... encara que no el comprem a l'engrós) ?

Problema acotat doncs; l'obertura dels menjadors escolars suposa per al beneficiari, una subvenció de, posem, un cost directe de 80 Euros al mes (4 euros per vint dies laborables). Ara bé, què ens costa a tots plegats aquell dinar? Què costa obrir l'Escola, fer o contractar fer el dinar, rentar els plats? no costa com tres o quatre àpats l'hora extra del responsable que hurà d'estar-hi present? Etc. etc. Com menys uns costos indirectes de 1 ó 2 Euros més per menú, amb un inconvenient: el servei té una massa crítica, doncs tothom entén que per dos o tres nens i nenes no paga la pena posar en marxa la logística d'obrir una escola.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto: és el tractament més digne i curós per a les famílies necessitades? No resulta un fet humiliant per a un bon pare o mare de família portar cada dia els fills a l'escola a dinar perquè no en tenen prou per fer-ho ells? I pels nois i noies; és el millor? 

No seria més fàcil lliurar a cada família una targeta de prepagament o uns vals o bons per l'import del què ens costa mensualment a tots plegats obrir els menjadors escolars, a l'efecte de què la família, el principal responsable de l'alimentació, pugui comprar de franc aquesta manutenció a les botigues? No seria més efcicient i més barat, i per tant es podria augmentar més la subvenció a les famílies o estendre-ho a més famílies? Fins i tot, una série d'establiments concertats ben segur que s'apuntarien a millorar els preus de venda per a aquestes famílies, amb un sentit de responsabilitat social i d'imatge de marca. No resulta més digne per a un pare o mare fer-li el menjar als seu fill que dur-lo cada dia a un menjador social?

I és aquí on, pensant perquè no es fa, si resultaria més eficient, a tots ens venen al cap els dubtes: cóm controlar que aquests vals o targes de prepagament efectivament es destinaran als nois i noies? Cóm evitar despeses superflues, compres no alimentàries o "mercat negre" amb els vals de descompte o targes de prepagament? 

Per què desseguida pensem en els "aprofitats", fet que s'evita si servim els àpats en aquests "casals d'estiu" o restaurants improvisats?

I acabarem per pensar que val deixar les coses com estan i no fer "invents" (que per cert funcionen en altres països). Estem en un païs de picaresca del què alguns, de dins i vinguts de fora, coneixen perfectament el funcionament dels serveis socials i cóm en poden treure algun rendiment econòmic que els permetin viure millor. I paguen justos (els més) per pecadors (els menys). 

I d'aquesta manera no subvenim els pares a qui no els arriba ni per donar de menjar els fills, sinò que ens apropiem de la digne l'obligació (i dret) que tenen els pares d'alimentar els seus fills perquè no ens refiem de què tots els pares utilitzaran adequadament els recursos que mobilitzem per atendre aquest dret tant elemental. 

O és que es busca un efecte propagandístic? 

És lamentable.

Habemus Alcaldessa

No és el primer cop que un cap de llista elegit pels ciutadans de sant Pere de Vilamajor és una dona, però si que ho és que aquella lista sigui la més votada. Amb això, per primera vega a la nostra història, l'Alcaldia parla en femení.

Després de la reconstitució de l'agrupació local d'ERC, sense que en Joan Bruguera -incombustible- cedís de tot el torn a altres companys, l'onada d'arreu de Catalunya ha fet pujar a Esquerra com a llista més votada, en perjudici, ben segur, de la pèrdua d'una regidoria per part de Convergència i la gens estranya pèrdua dels dos regidors de GISP.

Com a cares noves, la gent de Volem Vilamajor, un nou experiment de ciutadania allunyat de les franquícies de partit. Ciutadania que, sigui dit de pas, en conjunt perd quatre punts respecte les passades eleccions.

Amb les turbulències del primer semestre de la legistura anterior, que van portar a en Martí a l'Alcaldia, Convergència va preferir posar ERC-RCAT al govern municipal, despreciant l'oportunitat de fer-ho amb en Joan Bosch i la seva gent del GISP. Les traidories mai son bon començament, i ERC s'ha pres la torna deixant de banda, al seu torn, a en Martí i el seu equip, tornant a posar al mapa a ERC. Jugada mal calculada doncs el 19% de vots obtingut pels republicans era una flor que no va fer estiu i ara s'en veuen les consequències: en Joan Bruguera i ERC és una màquina encara ben engreixada i Convergència torna a l'oposició.

(Convergència oblida massa sovint que ERC és d'esquerres i ells representen la dreta a Sant Pere de Vilamajor).

En Joan aborda -i potser no s'ho pensava- la seva quarta i darrera legislatura. A mi em dóna seguretat no només la seva veterania, sinò sobretot la presència en el govern municipal d'algú que representa una essència de Sant Pere de Vilamajor que tant nouvingut tradueix sense essència.

Ara, la Pamela i en Joan s'han decantat per fer un lloc a la Lola. S'ho mereix, la Lola, es mereix aquesta segona oportunitat desprès de què acabés com el rosari de l'aurora amb en Llesuí. 

Completa la llista el comodí, disposat a tot i a no fer res, però sota unes sigles que sempre acaben per xupar govern.

Ha estat una llàstima que en comptes d'en Miguel, la nova plana d'ERC no hagi trobat, volgut trobar o pogut trobar, la complicitat del flamant Volem Vilamajor, sense dubte més afí i més disposat a pencar per al nostre poble que en Miguel. Més que per unes aportacions previsibles a la política municipal, VV hauria d'haver tingut un lloc al costat d'ISP per l'equilibri socio-emocional de la nostra comunitat de veïns.

I si fos el cas de què l'ideari sociopolític de VV hagi decidit no entrar al govern, seria una estafa al seu electorat, doncs si hom es presenta, si hom els vota, és per assumir les responsabilitats inherents a la possibilitat de gestionar la cosa pública.

Hi ha coses que els simples ciutadans no entenem, i hi ha moltes coses que mai ens seran confesades pels seus protagonistes, però fet i fotut en la nova etapa a ERC no li convé donar ales a noves corrents populistes que venten per arreu del país i que marxaran per la porta del darrera.

En aquesta tesitura, l'elecció del soci-comodí contrasta quan un dels pilars del nou pacte de Govern sembla ser el compromís de treballar per la independència de Catalunya, compromís que en absolut és recollit per la formació sota quines sigles s'aixopluga en Miguel. Però no hi havia ningú més d'on estirar.

Sigui com sigui, Sant Pere de Vilamajor estrena nou govern, d'esquerres, de mestressa, per als propers quatre anys; basat en un pacte secret, mal començament quan es fa de la "transparència i la participació" la pedra de toc d'una espècie de manera de gestionar la cosa pública.

Veurem què dóna de si, tot i què em temo que la polarització per les anomenades "polítiques socials" faran perdre quatre anys més a posar les bases per al veritable desenvolupament que necessita aquest Vilamajor del segle XXI.

Aprofito l'ocasió per acomiadar-me a dos dies de què ho deixi de ser, de l'Alcalde Martí Artalejo. Amb ell he compartit un munt de discrepàncies, però ha sigut un contendient intel.ligent, fet que em du a consideració i apreci. No jutjaré la seva feina de Govern, perquè aquesta ha estat una feina distribuïda, duta a terme per quasi tots els regidors, també i destacable, pels socis d'Esquerra. El balanç, en general, dins de l'encefalograma pla, ha estat positiu al meu entendre.

En aquest moment de comiats, lamento molt francament la desaparició del GISP; ha estat una bona iniciativa perquè omplia un espai necessari en el nostre Sant Pere de Vilamajor, però els seus malaurats resultats electorals han anat parells amb la seva tasca d'aquests com menys quatre darrers anys.

Eleccions sense ereccions

Ja fa per tercera vegada que escric la crònica del meu punt de vista sobre les eleccions municipals al nostre Sant Pere de Vilamajor. En aquesta ocasió sense haver-me abocat al balcó de la xarxa en un grapat de mesos.

Es fa difícil entendre aquest nou encontre on uns i altres ens demanen el vot abans de demanar-nos els tributs, sense considerar uns fets que considero transcendents perquè marqen la realitat sociopolítica del nostre municipi.

En primer lloc l'estabilitat demogràfica, lluny de l'explosió sociocultural de nouvinguts que va marcar la legislatura 2003-2007 com la del canvi definitiu, i, més esmorteïda, la passada legislatura. Fet i fotut el mateix nombre de persones amb dret a vot, que per mor dels moviments de població i demogràfic representa que més del 90% dels electors ja ho eren al 2007. Tenim doncs un electorat que ha paït una mica més la realitat del nostre municipi.

En segon lloc, destacar el canvi definitiu i profund en el comportament i actituds de la població en general. La fallida financera de les administracuions públiques -que únicament els Ajuntaments han superat gràcies a la captivitat dels tributaris que en som d'impostos indirectes-, va seguir la crisi econòmica, empobrint la ciutadania en tots els àmbits, i, inevitablement lligades economia i ecologia, li ha seguit la crisi (en el sentit etimològic dels grecs; canvi) de valors i expectatives, que tots coneixem i sentim prou be.

D'aquesta crisi ha esdevingut entre d'altres coses, en el nostre Sant Pere, la decisió de persones diríem "normals" de convertir-se en elegibles per a la gestió pública. La pràctica totalitat dels candidats tenen un perfil de participació en òrgans i entitats dels què han saltat a un major compromís públic. Conscienciació doncs de què l'àmbit local és un bon lloc on fer quelcom més per als nostres conveïns.

En tercer lloc, l'avorriment: Sant Pere és un municipi avorrit pel que fa també als temes propis de les eleccions. Els programes dels elegibles que ens els han fet conèixer són programes avorrits, refregits de tot el què ja es deia fa vuit anys, intencions que portem anys i anys sense veure realitzades.

Un poble avorrit perquè quan hom ha d'omplir l'olla i salvar els mobles de l'aixovar no té esma de'interessar-se per la gestió del municipi. Avorrit perquè els grans projectes que convenen al nostre poble o valen molts quartos o volen massa complicitats. Projectes estratègics que continúen immaculats després de vuit anys o més. Reptes del Segle XXI que han estat reiteradament subrogats a la immediatessa de les necessitats que hom endevina de la ciutadania.

Els que de debó haurien de ser protagonistes de reconvertir un Sant Pere de Vilamajor d'escoles envoltades d'urbanitzacions en un poble on hom hi volgués venir a viure, continuen impassibles esperant l'oportunitat d'aprofitarse'n.

No hi ha estratègia per al poble, en aquestes eleccions; només avançar una casella més la fitxa en un joc que, com la oca, sempre acaba al principi d'on varem sortir.

El Consell de Poble és l'indicador més efectiu del pols sociològic del nostre municipi, tant perquè no fa res com pel que fa quan fa quelcom. No és culpa de ningú; tots estem igual. Anyoro aquelles actes del Ple municipal plenes de discusió, de batecs,...

En definitiva, unes eleccions sense trempera. Erecció impossible amb unes propostes tant ensopides i sobades com les què ens formulen els candidats. Fins el punt que ja no estan per botifarrades populars ni mítins: cadascú confia a la seva pròpia parròquia el resultat per molts esperat. Un resultat igualment ensopit.

I no us penseu que sóc derrotista, depressiu. Ni tampoc és ara el moment de tornar a posar sobre la taula propostes com les què ja vinc anys i anys repicant en aquest espai.

Després d'una legislatura de "neteja" (no confondre amb la què pretén en Garcia Albiol) i marcada per la fredor germànica de l'eficiència, ens arriba un altre glop de democràcia amb més del mateix, els mateixos propòsits. Invariables. Mai havia canviat tant poc d'una a altre etapa de recanvi del nostre govern municipal.

Sant Pere de Vilamajor té uns reptes transcendentals com a espai on les persones estan cridades a desenvolupar la seva existència. Reptes que transcendeixen el què escolto perquè no em parlen de procurar fer de Sant Pere de Vilamajor el millor lloc on hom hi pugui viure i conviure (que no és poc).

Que no s'entenguin aquestes consideracions com crítiques a cap dels nostres veïns que dedicaran part de la seva vida, durant quatre anys com menys, a gestionar la cosa comuna. Els respecto perquè llevat d'uns pocs, ja no els mouen interessos personals. Tot això que hem guanyat.