Darreres entrades:

24/7/14

Balances fiscals. Primera conclussió: aportacions de Catalunya infravalorades; aportacions de Madrid sobrevalorades

En una primera anàlisi, que no permenoritzaré, les aportacions fiscals dels diferents territoris en les estranyes balances fiscals presentades pel govern espanyol, pel que fa a les aportacions de Catalunya, semblen infravalorades.

Tot ve de que l'Angel de la Torre homogenitza les aportacions reals en termes d'equilibri entre totes les CCAA (dit molt simplificadament).

No utilitza doncs les estimacions reals de recaptació ajustades a la realitat de cada partida d'ingressos, com si es fa, utilitzant les millors tècniques, en el Sistema de Finançament de les CCAA, és a dir, en el repartiment que fa l'Estat dels ingressos tributaris estimats pels diferents consums a les CCAA de règim comú (totes mens el País Basc, Navarra i Ceuta i Melilla).

Es disposen de dades reals de 2011, que trobareu aquí i aqui.

Agafant les dades d'en De la Torre i comparant-les amb l'estimació real realitzada per Hisenda i l'INE corresponents a 2011, surten, fent els corresponents càlculs de proporcions i agafant com a base els ingressos totals que s'exposen en l'estudi d'en De la Torre, els següents resultats:

- Ingressos tributaris imputats a Catalunya en la balança fiscal: 34.103,367 milions d'€.
- Ingressos tributaris segons els ratios d'estimació del Ministeri (*): 34.823,350 milions €.

- Ingressos tributaris imputats a Madrid en la balança fiscal: 34.937,545 milions d'€.
- Ingressos tributaris segons els ratios d'estimació del Ministeri (*): 33.965,788 milions €.

És a dir: 

- Infravaloració de les aportacions de Catalunya: -719,983 milions €.
- Sobrevaloració de les aportacions de Madrid: 971,757 milions €.

Només per aquesta partida, ben objectiva, el saldo del déficit fiscal seria:

- Catalunya: déficit de 9.175 milions €.
- Madrid: déficit de 15.571 milions €.

És a dir, s'escurcen les distàncies en 1.692 milions €.

Si a tot això li afegim la forma poc rigorosa en què s'han repartit la major part de les despeses, i bona part de la resta d'ingressos, l'assumpte és tant clar com ens pensavem, però amb un afegit: com que la variable clau per repartir despeses ha estat la població de cada territori, i com que Catalunya te més població que Madrid, les balances fiscals de Rajoy sobrevaloren les despeses reals de la resta de territoris que no seiguin Madrid, perjudicant interessadament a Catalunya respecte Madrid:

 - A Madrid se li imputa només el 13,2% de les despeses totals (53.983 milions €).
-  A Catalunya se li imputa el 16,1% de la despesa total (65.767 milions €).

No mereix la pena fer més anàlisis, com a Economista ja en tinc prou. Val a dir però que l'estudi del De la Fuente és extraordinàriament permenoritzat; impecable a tots els efectes tècnics i metodològics... que no siguin les hipòtesis de repartiment fetes sobre cadascuna de les despeses i els ingressos.

23/7/14

Nota d'urgència sobre les "balances fiscals" de Rajoy


S'acaben de publicar els resultats de les "balances fiscals" dels "experts" de Rajoy:


Segons aquesta nova metodologia polititzada, Catalunya tindria, al 2011, un dèficit fiscal de 8.455 milions d'Euros, molt inferior al publicat per la Generalitat fa uns mesos.

En efecte, segons els analistes del Departament d'Economia de la Generalitat, el dèficit fiscal de Catalunya, aplicant el métode del Flux Monetari, va ser al 2011 de 15.006 milions d'Euros.

La "nova" metodologia política del PP te moltes diferències amb la mundialment acceptada en l'àmbit econòmic, però potser la més fonamental és que reparteix el déficit de l'estat entre les CCAA i nacions d'Espanya en base a la seva població relativa.
D'aquesta manera, la "nova" metodologia imputa a Catalunya entre 7.055 i 7.186 milions d'Euros del dèficit de l'Estat.

Sense tenir en compte aquest "ajust" que no forma part de la metologia ortodoxa, el déficit fiscal de Catalunya estaria, utilitzant els mateixos resultats que l'Àngel de La Fuente, entre els 15.510 i 15.641 milions d'Euros, és a dir encara superior al calculat per la Generalitat per al mateix any, que és de 15.006 milions d'Euros.

En definitiva, les noves dades publicades avui confirmen la dimensió del déficit fiscal de Catalunya.

Properament analitzarem amb deteniment les dades utilitzades en aquesta "nova" metodologia i tindrem ocasió de comentar-les.

26/6/14

Malestar, malsentir,...


Com modest veterà des de fa més de 7 anys d'escriure i escoltar des d'aquesta finestreta del nostre poble, d'un temps ençà escolto veus crítiques en relació amb la política de personal de l'actual (i abans) govern municipal.

Haig de confesar que no estic al dia d'aquests safreigs i què per tant sóc incapaç de jutjar si tenen o no raó els que critiquen. No puc tampoc contrastar si són opinions marginals o responen a un sentir callat de més abast.

Per tot plegat, amics lectors, us demano que em (ens) feu cinc cèntims, amb pèls i senyals, del què ignoro en relació amb aquest tema. Potser així treurem l'entrellat i podrem fixar la nostra pròpia opinió gràcies als vostres arguments, tant d'una part com d'altra.

Espero els vostres apreciats comentaris.

28/5/14

Les eleccions europees a Vilamajor

Els resultats de les passades eleccions al parlament europeu a Vilamajor no ha donat resultats gaire dispars en els nostres municipis de Vilamajor.

Aplicant les regles que corresponen a les eleccions municipals, els resultats no sorprenen. Aqui els teniu:


Evidentment. aquests resultats obvien partits i agrupacions de caire local que tant fonamentals són en el teixit polític dels nostres pobles i per tant s'han d'agafar només com un experiment matemàtic... Però potser marquen tendències.

Més del 76% dels votants de Sant Antoni han donat el seu vot a partits o coalicions favorables al Dret a Decidir. A Sant Pere el percentage ha superat el 71%. Molt superior en tots dos casos al conjunt de Catalunya.

Si ERC tingués veritables líders als nostres municipis, faria realitat el tast de les europees a les properes municipals, però tenim el què tenim, potser bons gestors però en cap cas líders.

P.S.: amb això dono per contestat el repte d'un comentarista del blog.

27/5/14

Què hagués passat si fossin eleccions al Congrés de Diputats espanyol?


El diari El País publica un interssant article agafant les dades de les passades Eleccions al Parlament Europeu i, aplicant la distribució de Diputats per circumscripcions electorals i la Llei D'Hont que s'apliquen en les eleccions paralamentàries espanyoles, estimar què hagués passat si s'haguessin, amb els mateixos resultats votat eleccions parlamentàries.

Els resultats són espectaculars, us deixo les dades sens emés comentaris:


Prop de 90 Diputats al Congrés estarien a favor del Dret a Decidir, contra els menys 40 actuals ... La democràcia reviuria!

Pel que fa a Catalunya, el PP de la Camacho perdria 7 diputats (de 11 a 4), el PSOE català en perdria 8 (de 14 a 6), PODEMOS passaria a obtenir 2 escons de Catalunya, i C's aconseguiria, amb els vots de Catalunya, posar dos representants al Congrés.

ERC seria la força política amb més creixement, passant dels actuals 3 representants a Madrid fins a 15, comptant els vots dels catalans. Ciu aguantaria el tipus i quedaria com a segona força, amb 14 diputats a Madrid.

Tot plegat és un anunci: si per una mala cosa no poden Fer Via pel nostre compte, com a Nació, quelcom està canviant a Espanya.

P.S.: pèrquè no tinc temps, però m'agradaria molt fer el mateix pel que fa a les eleccions al Parlament de Ctalunya. Potser algun cap de setmana...

29/4/14

El Govern del PP porta més de dos anys gastant el 35% més del què s'ingressa


Al loro, que no nos engañen..! Amb tanta xifra de dèficit públic s'amaga la realitat: des de què el PP va entrar al Govern de l'Estat, no ha reduït ni un cèntim el dèficit.

L'afirmació es veu clara quan es comparen els ingressos i les despeses de l'Estat en els darrers dotze mesos (no pas des de gener de cada any com comúnment es fa servir) i en imports monetaris (no en % sobre el PIB, que no entenem res). Els resultats són aquests:

Evolució dels ingressos, despeses i dèficit de l'Estat. Desembre 2011-març 2014 (milions d'Euros). (Darrers 12 mesos)

Després dels últims atracaments a mà armada de l'IVA quins efectes es perden a finals de 2012, el déficit anual corrent s'ha mantingut pràcticament inalterable al voltant dels 45.000 milions d'Euros.

Si ho mirem amb més perspectiva, veiem cóm el PP va tant panxo gastant, sense remei, un 35% més del què ingressa: tot el què diu que -no- retalla, només serveix per pagar els creixents interessos del deute (que ja es mengen el 22% del ingressos de l'Estat).


Evolució de la ratio Despeses / Ingressos de l'Estat. Desembre 2007-març 2014. (Darrers 12 mesos)
 (Observeu com l'animal d'en Zapatero al 2009 es va gastar inútilment quasi el doble de què va ingressar).

No entenc cóm no hi ha més gent que no ho veu, i periodistes que no ho publiquen...

10/4/14

Els serveis essencials i prioritaris dels nostres Regidors

El Ple de l'Ajuntament del 27 de febrer va aprovar la declaració dels anomenats Serveis Públics Essencials i Prioritaris de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, publicats al BOPB d'ahir 9 d'abril.

L'objectiu d'aquesta disposició té tres vessants:
  1. Blindar un catàleg de serveis a la vista de les reformes que vol imposar l'Estat espanyol a l'administració local.
  2. Reflectir les prioritats de l'Administració del municipi, amb una "Carta de Serveis" adequada a la instància municipal i a les àrees fonamentals.
  3. Instaurar una veritable reforma laboral, doncs només es podrà contractar personal laboral temporal i funcionaris interins en les àrees declarades essencials i prioritàries.
A la vista d'aquesta transcendent disposició del Ple, convé revisar el cartipàs municipal actual, que queda més o menys així (cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran):


Cal fer constar que els Serveis Prioritaris s'assignen als respectius Regidors tot i sent conscient de què en la seva totalitat són prestats pels empleats municipals.

Com es pot observar, algunes de les tasques desenvolupades actualment pels nostres Regidors queden buides de contingut, al no definir-se com a serveis essencials ni prioritaris tasques com ara Cultura, Joventut i Esports, Transports, Participació Ciutadana, Promoció Econòmica i Turisme, i deixant Educació restringida a l'Escola Bressol, i Sanitat a tasques de policia sanitària.

En definitiva, si els nostres Regidors s'haguessin de cenyir al què el Ple municipal ha decretat, sobren ben be tres regidors, o alternativament repartir-se les competències essencials i prioritàries entre tots ells (trobant a mancar en aquest sentit un Regidor exclussivament dedicat a la gestió interna de l'Ajuntament).

També em venen a la memòria algun llocs de treball d'empleats municipals dedicats actualment a tasques no essencials ni prioritàries.

Sia com sia, sent conseqüents, cal modernitzar el Cartipàs per tal de centrar-lo en els Serveis Essencials i Prioritaris, amb àmbits més lligats a la creació de valor que no pas a l'obsolet organigrama funcional que hem tingut fins ara.

La importància de l'organigrama no és gens menystenible, doncs l'èxit de la funció municipal també rau en una orientació integradora dels objectius lligats a cada conjunt de serveis essencials i prioritàris, i a la transversalitat de molts d'aquests serveis que, per a la bona gestió requereix formar estructures horitzontals en base a Comités o figures semblants.

En definitiva, el nou Catàleg de Serveis essencials i Prioritàris hauria de servir per superar d'una vegada l'organització Fayolana de principis del segle passat i què a la Universitat expliquem ja com una anècdota inadequada per als temps actuals.

Sigui dit tot l'anterior, trobant a mancar alguns serveis que també considero essencials i prioritaris, i disculpant la pormenorització dels Serveis Prioritaris doncs el seu objectiu és restringir la contractació laboral o les places de funcionaris als àmbits que es defineixen, i no a altres.

7/4/14

L'expol.li no s'atura... Fem Via!


La balança tributària de la Generalitat amb l'Estat espanyol. 2010-2013




La balança tributària de la Generalitat amb l'Estat espanyol. Febrer 2013-Febrer 2014


Dades en milions d'Euros. Elaboració pròpia amb dades dels Informes mensuals de recaptació tributària (Ministerio de Hacienda) i Execució dels pressupostos de la Generalitat (Departament d'Economia i Finances).

4/4/14

23-F, un any abans...

La Pilar Urbano està sent vil.lipendiada per dir que el 23-F es va orquestar des de La Zarzuela. Després de l'Évole, qualsevol semblança amb la realitat sembla mera coincidència.

Recordo un dia, a mitjans del 1980, quan el meu pare va arribar a casa amb una notícia sorprenent: "S'està preparant un cop militar i el Rei hi és darrera": "Un alt cap militar, de tota la confiànça del Rei, Governador Militar, ha estat encomanat per fer la destralada".

En Pere Camprubí era un home ben informat, amb coneixences inexplicables que a nosaltres ens semblaven exagerades. En Joan Sapé sempre se n'enfotia, fins i tot quan, en arribar a Sant Pere, a mitjans de 1980, li ho va explicar: "Joan, saps què m'han dit...?"

Al setembre de 1980, a Sant Climent Sescebes, jurava (no) bandera amb quasi el despatx de Sergent a la butxaca. El General Armada, aleshores Governador Militar de Girona (i instructor del Rei) presidia la Jura i va entonar els litùrgics crits de rigor: "“¡Soldados! ¿Juráis por Dios y vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial hasta la ultima gota de vuestra sangre?”. Uns deien, convençuts: ""Sí, lo juramos". Altres, vam dir: "Sí, nos vamos". 
(La fòrmula oficial era: “¡Soldados! ¿Juráis por Dios o por vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?”).

Fins més tard no em vaig adonar dels matissos que aquell desembre de 1980, a Sant Climent, el General Armada ens (els) va fer jurar. Ara són evidents. 

A l'estiu de 1981 estava jo a l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral (Madrid) aprenent a fer anar els 180 mm de campanya. El cos de guàrdia estava sempre doblat: teníem un presoner de categoría: el Tinent General Milans del Bosch. Recordo haver-m'el trovat sovint, pel pati. La mà dreta al front, com estava manat. Ell ni mú. Tot i presoner era l'oficial de més rang de la caserna, i se li devien els respectes propis del seu rang. Sempre lluïa les seves estrelles de generalat, impecables, a les hombreres i mànigues. Cada dia, com està manat, provava el "ranxo" per donar el vist-i-plau. Un dia em va tocar portar-li al seu "xalet-pressó". Cada setmana, la seva família el venia a vistar, amb cotxe oficial. Els soldats de guàrdia es miraven lascius una que devia ser néta, que estava per sucar-hi pà (ja se sap, molta hormona engarjolada a les casernes...).

Estava en Milans present quan vem cel.lebrar la Missa en honor d'un pobre soldat que no va poder aguantar la guàrdia i es va fotre un tret de 7,62 NATO de CETME a la gola. Impressionant aquells escrits a les garites... Quatre hores per setmana interminables. Tota una experiència. "Santo y seña... Tu padre"!

A la Companyia del costat de la meva, el Tinent es deia "Milans del Bosch", nebot del de Dachau. Casualitat? A la Unitat un altre germà de colpista, no recordo cóm es deia, era Comandant. Vaja, en família.

Be, em vaig licenciar com a Sargent d'Artilleria (encara recordo aquell memorable dia, quan vestit de gala amb els gal.lons verds de la IMEC, amb l'espasa i tot, vaig presentar-me a despatx a la Comandància Militar de Palma, com carnestoltes, però era de debó). I a les pràctiques, al CIR de Palma, en Felipe Gonzàlez va guanyar les eleccions.

Un any abans, quan acavaba el projecte final de carrera, em va sorprendre el 23-F 1981. No em van acuartelar, doncs estava esperant destí, però més d'un amic em va trucar temerós, per si cal.lia posar-se a les ordres del Govern Militar. Llarga nit... El meu pare estava exhultant: tenia raó!

Com si d'un Forest Gump qualsevol es tractés, vaig conviure entre colpistes. Qui ho anava a dir...! El meu pare ja ho havia anunciat, a mitjans del 1980...

Altres dades me les reservo doncs en un espai públic com aquest no resultaria convenient per la meva integritat -moviments d'armament i munició al 1980 inclòs-. Si em creieu, no en tingueu cap dubte: el cop d'Estat del 23-F era un reial secret que ara molts encara s'entesten en silenciar... I a casa ja ho savíem.

14/3/14

Joan, -jo també- et trobaré a faltar...

En els quasi cinquanta anys que fa que visc Sant Pere de Vilamajor, atresoro amb les dits de la mà les persones que tinc per referències del meu poble. Una d'elles era en Joan, en Joan Bosch. Mai sabré quina opinió tenia de mi, però les llargues vetllades al porxo de Can Pau, escamotejant plegats un Wisky amb gel i uns cirgarrets, són records que sempre, sempre, duré amb mi.

Converses, confidències d'un barrufet rondinaire que tant aviat t'enviava a prendre pel c... com, quasi, t'agafava la mà.... Semblava dur i en canvi a mi sempre em va semblar tendre, tendre parlant de la meva sogre, de còm el meu cunyat, abans de què un plataner se l'enduguè per sempre, es filtrejava la Lalos i en Joan imposava el terreny que s'estava conreant.

Pavero, en Joan era una mena de barreja entre el protagonista de l'Escopeta Nacional i un Senyor de Vic.

Poble, en Joan sempre tenia l'enyorança del "seu" Sant Pere de Vilamajor. Encara recordo aquelles vetllades, a tocar de casa seva, Can Pau, mirant aquelles pel.lícules d'en Tarzán en blanc i negre, amb la Botifarreta. Pocs sabeu de què us parlo.

Costava entrar-li al malpa..., però quan podies traspassar aquella capa de vida trobaves l'essència d'una persona que es mereixia estimar. I a fe que me l'estimava, a en Joan.

Una copeta més, el cambrer de color rondinava -tenia instruccions- però amb l'excusa de què era per a mi, em servia una generosa ració que compartiem, no fa pas gaire, l'estiu passat. En Joan era amic d'estius. Quan m'agafava la neura, sabia que el trobaria a la tarima de Can Pau. I es feia de matinada. I m'explicava coses seves que sempre he pensat que només me les explicava a mi. Orgullós dels seus fills, d'en Titó... 

Torturat, sentat a l'autobús d'un món diferent del seu. Sempre parlant de diners, d'èxits, d'en Titó. Com buscant el reconeixement que no calia que jo li donés.

L'apreciava a en Joan.

No m'importa ara i aquí obrir el cor amb una persona amb qui he compartit moments lúcids, fins que els efluvis de l'etanol, disciplentment servit pel cambrer de torn, ens duia a parlar de tantes coses seves que no us podeu ni imaginar. "Encen un cigarret, Ricard, a veure si aquest malparit no m'enxampa". I al cendrer compartiem l'ADN. Un ADN en què diua imprés el seu poble, Sant Pere de Vilamajor. En els últims temps quan jo marxava, sabia que es quedava sol, en un llit del que calia passar pàgina fins l'endemà... Un altre dia.

Joan, pensar que no podré compartir aquelles vetllades em fa perdre moltes il.lusions.

Sabies que sempre que t'enfilaves cap l'esglèsia te'l trobaries a la seva atalaia de Can Pau, escrutant. I també sabies que, si no el trobaves emmoïnat per alguna de les seves tantes coses, hi podies petar la xerrada mentre ell es prenia el café a la terrassa. Sempre amable. "Vina, Ricard, a veure què en penses?".

Ara, com encara guardava una de les ampolles de cava MBosch -la seva bodega, orgull d'en Bosch- que m'havia escaquejat del seu cunyat -la tercera- en una nit d'estiu, me l'he prés en homenatge a una de les poques persones que un cop faltant m'ha humitejat els ulls.

No he sabut mai si ell s'en recordava de quan pujava cap l'Esglèsia amb la meva BH d'adolescent, allà pels anys 70. Crec que si. En Joan tenia memòria.

Emprenyat, resentit? Si, crec que en Joan es ressentia de veure com el seu estimat poble -sempre fidel al seu poble- perdia l'essència. Queixòs, em refeia la comptabilitat de Can Pau: "ni per pipes, em deia". "Ja serà menys, li deia jo". "No Ricard, em contestava, tot just per pagar a aquests ganduls..." Amb un moment es repassava tot el poble, i fos l'época que fos, sempre tenia una especial crítica per a l'Alcalde de torn. A la mitja hora, però, li arrencaves els secrets escandalls dels seus negocis. "En Titó val molt", sempre em deia, com buscant l'aprovació, millor, l'adul.lació que tant li agradava.
 
M'agradava especialment posar en contradicció el seu catalanisme aparentment antinacionalista. Era de dretes, potser perquè no va viure amb l'esquena dreta.

Recordo amb especial ternura, un dia que vaig seure a taula amb tota la seva família, no recordo, ara, ben be què es celebrava, crec que el cumpleanys del pare. Em van fer un lloc a taula, varem bufar les espelmes i no em sentia estrany...

Són tants, tants els records que en tinc d'en Joan, tantes -per estrany que em sembli- les sinceres confidències que m'ha fet al llarg d'aquests anys, que ara només puc dir que me l'estimava, al punyeter. I em sento un privil.legiat d'ahvar pogut comptar amb la seva confiança.

Gent com en Joan no s'hauria de morir abans de nosaltres, merda!

Amb en Joan, el "barrufet rondinaire" no tinc cap dubte que s'ha tancat un volum del llibre de l'història del nostre poble. Encara queden els Pujol, els Bruguera, els Romero-Bruguera, els Baró, els Herrero, ... Tots entranyables, tots tant propers i a l'hora tant poc sovintejats. En Titò, el tercer Joan Bosch que he conegut n'és noble hereu, tant de bó. Titò, en nou messos has perdut a tots el Bosch que et precedien. Ja en fas honor.

He tingut la sort de l'experiència de conviure en un poble quan tot just hi vivien 700 persones. Un poble que ja no hi és però que, com pedretes d'Hansel i Gretel, ha deixat anar grans persones per a què, qui ha pogut, les hagi conegut.Sap greu que per "memòria històrica" oblidem els què encara hi són. Les veritables arrels del nostre poble són els què hi éren als anys setanta, i tant buscar enrera, estem perdent els què han transformat, com en Joan, aquest Sant Pere de Vilamajor convertit en residènca habitual d'urbanites.

Joan, et trobaré a faltar, coll...!