Jornada de "Reflexions"

Avui fa 4 anys que Reflexions de Sant Pere de Vilamajor va nèixer. Va nèixer per explicar-vos el molt que estimo al meu poble.

Deia en la inauguració:

És un petit poble del Montseny. 

Podria no existir, però és el meu poble. 

Bé, no és que sigui meu, 

sinó pròpiament a l'inrevés: jo soc d'aquest poble.

Ets d'un lloc quan te'n sents.

Ara, que Sant Pere de Vilamajor es mou, 

en una nova empenta de la seva llarga història, 

no puc estar-me’n de pensar-hi en veu alta.

Sigueu benvinguts !

El primer post va ser aquest: Un poble de 10.000 habitants.

L'han seguit més de 400 entrades, que juntament amb les 230 de Anàlisi Socioeconòmica de Vilamajor en fan una entrada cada dos dies. En fulls, més de 500 pàgines de crònica del nostre poble.

Per a vosaltres, vaig fer de Vilamajor en Xarxa el primer portal de blocs ciutadans per a un poble de Catalunya. Ni més ni menys que 40 blocs actius i una vintena més que han passat a millor vida.

Seguint l'estela dels entranyables Pedro (set anys ja a la xarxa, emigrant forçat), Israel (l'incansable Mohicà, per això tant apreciat), i la Martina (un bocí d'olor a lavanda fresca cada dia), només puc sentir-me cofoi per haver estat aquests quatre anys amb vosaltres a la xarxa virtual de Vilamajor.

Déu n'hi dó!

No sé si he fet més amics, però els enemics que he pogut fer, que es perdonin ells mateixos, que el foc serveix per a moltes coses, però la pólvora per una de sola.

Demà ens anirem a dormir amb els resultats de les eleccions en aquest racó del Montseny. Felicito a tots plegats de la festa de la democràcia en què -si voleu- heu participat.

Seny als què han guanyat, i a  ningú se li escapa el Govern que m'agradaria.

Per celebrar el cumpleanys, us diré una petita endivinalla: sabeu el perquè  del meu nom a la xarxa?:
PerSPectiVa juga amb la paraula base "Perspectiva", que cal quan es parla de qualsevol tema, però amb el joc de les majúscules (que més d'un ha entès) fan "Per SPV" (Per Sant Pere de Vilamajor).
Quatre anys sent fidel a aquest sobrenom, sent fidel a les 63.000 connexions i 35.500 visitants (sumant-los cada dia) que heu vingut a veure'm.

Pretenciós? Als 10 anys em passejava amb la meva BH pel poble, BH amb la què anava molt sovint fins Sant Elíes i a comprar al VéGé, primer dels Bruguera i després d'aixecar-se l'edifici, d'els Romero-Bruguera, on anys més trad la Cristina, adolescent desganada, passava els articles pel codi de barres. I els dimarts, peix d'Arenys a la Plaça del Montseny, per la gràcia d'en Bautista, on el Felip (per Can Felip) i la seva velluda Mercè, venien arengades, Xibeca i sidral, i una decrèpita DKV ens duia als estius (llargs i entranyables etius de tres mesos) cinema al mur de La Força -Sofia Loren i en Tarzán-. En Baró se'n feia un tip de fer finestres per als xalets, i en Badell, cases on posar-hi les finestres, mentre en Bosch aspirava a l'estrella Michelin mentre en Titó jeia en un cotxet, l'Higini (pare) feia maravelles amb el ferro roent mentre la seva esposa venia, ara espardenyes, ara carn, abans de què l'Higini obrís els ulls a Sant Pere. I el ferrer, de qui lamento no recordar el nom (en Gini m'ho recorda: en Joan Sauquè), em feia grans les pupil.les ferrant cavalls, ara on hi ha la Botiga Picart. En Pitu al carrer França de Sant Antoni savi en el seu ofici d'arreglar la meva bici, i més tard en Jordi, el Mecànic de Vilamajor (estimat) m'ensenyava els secrets de la mecànica motociclística mentre el seu fill Pere n'aprenia, que em permetia anar amb la meva Cota per la llera de la riera des del pont de La Força fins més amunt de Can Canal, on hi havia -hi ha- un basal on ens banyavem. Llavors, amb els amics adolescents, varem descubrir entre altres coses el túnel que des de La Rectoria, s'enfilava -s'enfila- terres endins. Rectoria on anavem a pispar espelmes per a la dessolació de Mossén Joaquim, que no deixava entrar a missa a les xicotes si duien les típiques bermudes d'estiuejant. Mossèn Joaquim que conduïa un 600 i què va deixar aquesta vida mentre, plàcidament, venia de Barcelona amb el tren de rodalies. Furtius, que entravem a la masia de Can Derrocada, després de què ls monges la deixaren, trobant tressors que no us puc ni explicar, i, fent un pilar de tres sense folra, entravem per la finestra de Can Clavell, i a una cabana al costat de Can Bacallà d'on encara conservo una cartera d'un antic milicià republicà de la Guerra Civil que hi va estar refugiat. La meva mare em reservava hora a la perruqueria que encara existeix al costat de Can Noguera, llavors fonda, com Can Pau Nadal. I anavem a buscar la llet a Can Canal (Pujol) munyida de les vaques allí mateix (quina nata...!). Llavors, els de Can Derrocada erem "els estiuejants", estiuejants de tres messos l'any i nou mesos d'enyorança de cap de setmana, amb el 1500 cap a Sant Pere. Enyorança per les xicotes, per la cota que ara encara és l'emblema d'en Per SPectiVa. Enyorança per la "centraleta telefónica" a qui havies de demanar connexió per trucar, quina operària ho sabia tot de tots, amb el seu auricular, a can Bruguera-Romero, i a casa teníem el teléfon 145 de tot el poble (La Rectoria el 4 i a l'Ajuntament el 9), i encara conservem, inalterable, el 8450022 d'on ara visc. 22, com el vestidor 03 a les casetes de la zona esportiva de Can Derrocada (que anaven per ordre cronològic) llogada amb la compra d'una parcel.la venuda per l'estimat Ventura per compte de l'Icart i furtada amb els artil.lugis d'una cessió maleïda. Xicota veïna -la del 22- amb la que em vaig casar a l'esglèsia de La Força fa 26 anys, xicota quin germà jaç enterrat al cementiri de Quatre Camins, doncs en venir de Toledo -Infanteria-, va perdre la vida en un plataner de Sant Antoni amb le seu 850 (Seat) del què encara guardo un "tapacubos". Plataner que el meu sogre va fer tallar i què podeu comptar perquè hi falta. Cabana, al bosc dels pares, on el meu germà aconseguí portar l'Amèlia Martí per no res. Camp de futbol a l'entrada del poble, on en Joanola feia exhibicions eqüestres i on es va fer una memorable Gymkana de cotxes...
Llavors, només vivien tot l'any unes 600 persones a Sant Pere de Vilamajor menys de 200 al barri vell)... I 1.500 estiuejants.

Potser la majoria de vosaltres no sabeu el què estic rememorant, però, què més us puc dir, si l'estimo aquest poble. Podeu entendre perquè l'estimo aquest poble? Des del present i amb la vista posada en el seu incert futur.

En aquests quatre darrers anys ens han abandonat molts veïns, a l'altre barri. Especial record per en Rovira (entranyable, del què encara conservo la "Derbi paleta" que li vaig restaurar i què no li vaig poder tornar perquè va marxar abans). Perdre arrels et fa perdre un tros de cor.

Acabo amb els "Cantares" d'Antonio Machado, extraordinàriament musicats per en Joan Manuel:

Nunca perseguí la gloria
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitmente y quebrarse.

Gràcies a tots per soportar-me quatre anys, per dedicar 1.470 hores del vostre temps a llegir aquestes pàgines, a les què heu entrat 63.000 vegades. Si de quelcom ha servit: al vostre servei... 

Continuaré reflexionant en veu alta.

Per SPectiVa