El nou paradigma de l'ocupació a Sant Pere de Vilamajor

Sant Pere de Vilamajor ha viscut en els darrers 40 anys d'un model productiu basat en les tres grans empreses del municipi: Pinsos Picart, Puntiblond i Masa-Decor (Impress). 

Fins a finals del segle XX, més de la meitat de l'ocupació localitzada a Sant Pere de Vilamajor eren fruit de l'activitat d'aquestes tres empreses.

No hi ha cap dubte de què, apart dels estiuejants, que han sigut la principal font de progrés per al municipi, l'existència d'aquestes tres indústries ha estat fonamental per a què Sant Pere de Vilamajor deixés de ser un poblet, doncs cal tenir present que tot just fa 25 anys, la població del municipi tant sols arribava a 1.000 habitants.

Aquests dos fenòmens:

- Fixació de població en segones residències,

- Existència dels llocs de treball de les grans empreses del municipi,

han marcat la història moderna de Sant Pere de Vilamajor.

El primer fenòmen -residencialtzació de les cases dels estiuejents- està pràcticament esgotat, i amb ell la riquesa generada per 2/3 parts d'una població que pagava els seus impostos i taxes tot l'any i només consumia (alguns) serveis una tercera part de l'any, deixant amb el temps un model de poble com el què ara tenim, una Matadepera de pobres.

La crisi, de la seva banda, ha apuntillat el segon d'aquests pilars: les grans empreses del municipi.

El passat 25 de febrer, el jutjat Mercantil nº 5 de Barcelona acceptava la petició de Concurs voluntari de creditors que presentà la Puntiblond, amb 6 milions de passiu i una facturació (2011) de 8,6 milions d'Euros (l'any 2007 facturava 14 milions).

L'empresa, si aconsegueix un bon conveni de creditors, amb quitança i allargament dels terminis de devolució dels crèdits bancaris, ben segur que té viabilitat, sent com és una empresa altament exportadora, però si havia arribat a tenir uns 150 empleats, al 2011 ja va acordar un ERO temporal de 150 dies l'any per als llavors 104 treballadors que ocupava, que culminà a l'abril del 2012, amb la extinció de 38 dels 102 llocs de treball que llavors tenia. Actualment té 61 treballadors i juntament amb el concurs, planteja la reducció de 20 llocs de treball més, quedant-se amb només 41.

A Impress Diseño Iberia-Tabercolor els reajustaments no han estat tant intensos, però el grup austríac Constantia-Impress que la va adquirir fa uns anys reforçant el seu futur (facturant més de 30 milions d'Euros l'any passat tot i la reducció de personal feta al 2009), l'ha venuda al fons d'inversió polac IPOPEMA, qui gestiona més de 70 fons d'inversió amb un volum de prop de 1.600 milions d'Euros.
Mala espina quan caus en mans de fons d'inversió, però ara per ara res fa pensar que pugui resultar afectada la seva plantilla que compta actualment amb uns 108 treballadors.

En darrer lloc, la també veterana Pinsos Picart, que tots coneixem prou bé. La seva projecció recent, a través de l'empresa Picart Pet Care, ja ha estat objecte de deslocalització, en concret a La Bisbal del Penedès, i el compte enrera de la seva deslocalització del municipi ja ha començat.

Certament, sobre tot gràcies al Polígon de La Plana, el municipi ha vist nèixer altres empreses amb futur, destacant-se el projecte emprenedor del Vending El Cafetó, i les seves branques, la Prolutec o Euroverde Ibérica, entre d'altres. Són la nova generació empresarial de Sant Pere de Vilamajor.

En total a Sant Pere de Vilamajor hi ha localitzades unes 104 empreses: 10 d'agropequaries, 7 industrials, 14 de construcció i 71 de serveis, que ocupen en total 744 treballadors (apart dels 473 autònoms).

A l'any 2000, el 39% dels llocs de treball radicats al municipi els ocupaven les tres grans indústries, que actualment només signifiquen el 19% de l'ocupació.

Per contra, malgrat la crisi, els autònoms radicats al municipi s'han duplicat en la darrera dècada, passant de significar el 30% de l'ocupació l'any 2000 a prop del 40% actualment.

El paradigma de l'ocupació ha canviat doncs radicalment a Sant Pere de Vilamajor, i si el Polígon de La Plana no s'hagués dut a terme, ara tindriem un poble poc més que dormitori (encara més).

Però, hi ha hagut quelcom semblant a una política de suport a les empreses en els darrers anys per part del Consistori?

La resposta és lamentablement que no, que des de la primera meitat del govern Llesuy, quan es va culminar el model apuntalat per en Joan Bruguera, portem cinc anys, els pitjors cincs anys per l'ocupació, sense que el Govern municipal hagi entès, ni assumit, el canvi de paradigma.

La mala localització geogràfica de Sant Pere de Vilamajor, i més ara que el quart cinturò no veurà la llum, deixa l'activitat econòmica del municipi relegada a la capacitat dels seus propis habitants, és a dir empresaris i autònoms que viuen al municipi.

Afortunadament, el nostre poble compta amb mitja dotzena de nissagues empresarials, que teixeixen una activitat econòmica diversificada en tots els sectors. Però desperdigades pels nostres barris, en habitatges residencials, existeixen centenars d'activitats econòmiques -legals i legalitzades, sens dubte- que no han trobat acomodament enlloc més, sense que el govern municipal els hagi plantejat mai una alternativa per fer un pas més endavant.

Des de fa temps he vingut insistint a més d'un Alcalde la necessitat de crear una zona adequada per a reubicar moltes activitats econòmiques disperses que hi ha al municipi, potenciar les infrastructures per a noves implantacions, i també per a vitalitzar el comerç (Sant Pere de Vilamajor ocupa la penúltima posició dels pobles de més de 4.000 habitants de Catalunya en superfície comercial). Fa també temps que ja m'he cansat de repicar-hi.

Mentrestant, Sant Antoni de Vilamajor compta amb una base més sólida per al desenvolupament d'activitats econòmiques -tot i què també sense cap model-, per bé que amb la sortida de la crisi ja es deixa entreveure un fort potencial de creixement de l'activitat empresarial radicada en aquest municipi veí, muntat en la onada de Llinars. Aquest mateix any Sant Antoni de Vilamajor trencarà l'hegemonia de Sant Pere pel que fa a major nombre de llocs de treball radicats a cada municipi, i l'important reforçament poblacional del seu nucli principal en el darrers anys engolirà encara més a Sant Pere.

Sant Pere de Vilamajor ofereix actualment  100 llocs de treball per cada 226 residents d'entre 18 i 64 anys. És una taxa inferior a la mitjana de Catalunya, tot i què força rellevant (fa només 5 anys, però, n'oferia 100 per cada 195 residents de 18 a 64 anys). Sant Antoni, amb una taxa molt més baixa, de 100 llocs de treball per cada 325 residents d'entre 18 i 64 anys, compta amb un potencial intrínsec més elevat (tot i què es malogra per la manca de polítiques municipals decidides).

En conclusió, només desde un clar i proactiu plantejament del Consistori es poden crear les bases perquè Sant Pere de Vilamajor pugui afrontar en positiu el canvi de paradigma pel que fa a l'activitat econòmica, i cal que no deixi passar aquesta oportunitat. És el principal repte del municipi, el segon en els darrers cinquanta anys: esperem que tampoc el perdi.

No hi ha dubte, però, que la crisi ha agafat Sant Pere de Vilamajor en un moment crucial de la seva empenta definitiva cap el segle XXI, demorant, quan no avortant la passiva inèrcia del desenvolupament, deixant un poble a mig fer, en tots els sentits.

Tampoc hi ha dubte que la tònica tradicional -llevat d'honroses excepcions- dels nostres governants municipals de "laiser faire, laiser passer, le monde va de lui même", que traduït equival a la catalana "qui dia passa, any empeny" no està deixant ben parat el futur del nostre municipi, ocupant la immigració neorural un espai preeminent vers "l'immovilisme participatiu" per al veritable desenvolupament del nostre poble.

I el "turisme" està bé, però tal com s'està coent actualment serà -lamentablement- una altra oportunitat que haurà d'esperar una iniciativa municipal sólida.

Ara, que el nou IES Vilamajor no es construirà, ja va sent hora d'aprofitar el solar, mal que li pessi a Sant Antoni de Vilamajor. 

Si deixem passar els dies, passarà el tren del progrés sense que estiguem a l'estació.