Company infatigable d'en Joan Bosch, des de fa set anys ha compartit també amb ell l'experiència democràtica de treballar per fer possible una de les maneres de fer poble.
No es pot dir que en Gabriel hagi tingut una dedicació significativa a la seva tasca com regidor del nostre Ajuntament; crec que té el récord d'absències als plens, però el seu paper no era aquest, sinò acompanyar en Joan Bosch en la seva encomiable iniciativa del GISP. I a fe que això ho ha fet be.
Certament es fa difícil per a persones tant ocupades com en Gabriel i el mateix Bosch, dedicar-se amb més intensitat a les tasques del municipi, però no és menys cert que des de fa un parell d'anys, quan l'Alcalde Artalejo encetava el seu Govern de coalició, poc espai ha quedat per fer res als quatre de l'oposició.
La renúncia d'en Gabriel no és més que l'exponent d'una situació on ni el GISP ni l'ISP de la Lola tenen cap significància pels assumptes del govern del municipi. Cal reconèixer que poc marge deixa aquest Govern per ficar-hi "falques" d'oposició, una oposició que més aviat conreua els despatxos i les màquines d'escombrar cercant confidències: coses de poble.
La renúncia d'en Gabriel em fa reflexionar sobre el paper que tenen aquests regidors electes que queden en minoria fora del Govern i el què deuen pensar els seus electors, més enllà del populisme personal dels seus representants.
Ara per ara no es manifesten grans temes que permetin la confrontació entre forces polítiques, i més quan des de dins del mateix govern ja s'han fet les oportunes "depuracions". No és hora de fer política: acceptar les noves situacions derivades de la crisi implica la derrota de continuar fent poble.
En definitiva, no hi ha cap debat polític en el nostre Ple Municipal. I potser no l'ha d'haver. És aquest el nostre un Govern de gestors, en el qual no hi tenen res a fer els que no tinguin responsabilitats de gestió. És potser el nostre poble una ciutadania acomodada a deixar fer sempre i quan no em toquin el vora-viu personal. Un vora-viu personal que ja s'ha traslladat al Consell de Poble, cridat a convertir-se en l'autèntic refugi del que volen fer Àgora sense estar en el govern, els quals, sempre els mateixos per molt que el Consell hagi canviat de collaret, han acumulat més protagonisme.
En definitiva, un municipi políticament avorrit, el mateix avorriment que potser ha fet que el benvolgut Gabriel hagi preferit passar sense el peripé del títol de Regidor.
Tot plegat em fa pensar amb enyorança els temps gloriosos d'en Llesuy, on si que hi havia debat sobre el nostre poble quan despertava -llavors- al segle XXI.
P.S.: Tot just quan tancava aquest post rebo la notícia de la mort d'en Joan Bosch pare. Estic realment commocionat i trist, i la taquicàrdia que m'ha agafat ara mateix no em permet escriure les paraules adequades per retre homenatge a una tant gran persona i bon amic de fa tants i tants anys. Força, Titó!
1 Comentaris. COMENTEU-HO:
Precisament l´altre dia li vaig veure passar amb el cotxe a en JOan. Per mi, Sant Pere té un triangle molt significatiu: Can Noguera, Can Pau Nadal i Can Pau. He menjat en tots tres i tinc un record inoblidable d´un sopar a Can Pau, que per mi va ser sempre l´imatge del señor Joan
Descansi en pau.
Publica un comentari a l'entrada