Les balances fiscals: una controvèrsia metodológica

L'estudi que acaba de publicar la Fundació BBVA sobre les balances fiscals ha generat un important debat. Això suggereix aportar una sèrie de consideracions metodològiques per poder entendre les limitacions i els condicionants dels seus resultats.

Amb l'actuació del sector públic es generen inevitablement transferències de renda d'uns territoris a uns altres, ja que la distribució territorial dels ingressos no coincideix amb la distribució territorial de les despeses, la qual cosa provoca que hi hagi territoris amb saldos fiscals positius i d'altres amb saldos fiscals negatius. De fet, la lògica redistributiva comporta que les regions riques tinguin un dèficit, i les pobres, un superàvit. Per tant, la qüestió no està en el signe, sinó en la magnitud d'aquest saldo.

L'estimació de les balances fiscals no és tasca fàcil, no hi ha una única manera de calcular-les: de la manera que es calculi els resultats seran diferents.

Hi ha dos mètodes totalment diferents d'imputar els ingressos i les despeses.

Per exemple, en el cas de les despeses, la imputació territorial es pot fer prenent com a referència:

• La seva localització geogràfica (mètode del flux monetari) és més fàcil d'aplicar, ja que una part important de la despesa que fa el sector públic central està territorialitzada. Per tant, el càlcul de la despesa efectuada en els diferents territoris és més immediat.
• El lloc de residència dels individus que es beneficien dels serveis prestats (mètode del flux del benefici) consisteix a determinar com incrementa el nivell de benestar d'un individu davant la prestació d'un servei públic. En aquest sentit, quantificar l'increment de benestar és difícil i s'ha de sustentar en hipòtesis que a vegades poden ser qüestionables o discutibles. Comporta doncs establir moltes més hipòtesis que en el cas del flux monetari.

Els dos mètodes són vàlids, es fonamenten en criteris sòlids, però cadascun explica efectes econòmics diferents, doncs tenen objectius diferents.

• Mentre que el mètode del flux del benefici mesura l'increment del benestar dels ciutadans d'un territori derivat de la prestació d'un servei públic,
• El mètode del flux monetari mesura l'increment d'activitat econòmica en el territori on es realitza la despesa.

Per exemple, en el cas de la despesa associada al Ministeri de Defensa o d’Exteriors, si s'aplica el criteri del flux del benefici, es considera que aquesta despesa afecta de la mateixa manera tots els ciutadans i es distribueix entre totes les comunitats autònomes depenent de la població.

En canvi, atenent al flux monetari, com que aquests ministeris tenen la seu a Madrid, tota la despesa (sous i salaris, compra de béns, inversions, etc.) s'imputen a Madrid.

El resultat és que, en el primer cas, a Madrid només s'imputa el 13,4% (que és el pes que té la població de Madrid sobre el total espanyol), mentre que en el segon s'imputa el 100%.

Són mètodes diferents i que es complementen, però no són substitutius. Per això la metodologia de càlcul que va elaborar l'Institut d'Estudis Fiscals a partir d'un grup d'experts proposa les dues aproximacions metodològiques.

En tot cas, si l'objecte a analitzar són els efectes de l'acció del sector públic sobre els individus, és més útil l'enfocament del flux del benefici. En canvi, per estimar l'efecte econòmic sobre un territori, és més adequat el del flux monetari.

Una altra qüestió metodològica que pot afectar els resultats és l'àmbit institucional de l'estudi. En el cas que ens ocupa, només es considera l'Administració pública central (Estat, organismes autònoms i Seguretat Social) i no s'incorpora les empreses públiques de caràcter inversor com són, entre d'altres, AENA, Ports de l'Estat, ADIF i Renfe. La inclusió d'aquestes entitats sí que les considera la metodologia elaborada per l'Institut d'Estudis Fiscals.

Quant als resultats, no sorprèn que amb la metodologia utilitzada, basada en el flux del benefici, sigui Madrid la comunitat amb el dèficit fiscal més gran. Si, en canvi, s'optés pel mètode del flux monetari, les posicions canviarien i seria Catalunya la comunitat autònoma que tindria un dèficit més elevat i, no només això, sinó que el dèficit seria de més quantia. No es pot dir que Madrid faci un esforç fiscal més gran perquè té grans empreses que paguen la base imposable de l'impost de societats, o organismes de tota mena, que podrien estar a qualsevol altre lloc d’Espanya.

Els resultats d'un enfocament i de l'altre no són homogenis i no es poden comparar els resultats de l'estudi de la Fundació BBVA amb els de la Conselleria d'Economia i Finances realitzat l'any 2005 que aplica l'enfocament del flux monetari.

Els dos càlculs són necessaris: Catalunya, entre el 1991 i el 1996, va tenir un dèficit fiscal, segons el model del flux monetari, del 7% del seu PIB, davant de només el 0,1% de Madrid. Amb el model de càrrega-benefici, Catalunya va tenir un dèficit del 5,1%, però el de Madrid va arribar al 8,1%.

Cal per tant ser molt prudent a l'hora d'utilitzar els resultats que són fruit d'una opció metodològica concreta.