El meu pragmatisme, que no es contradiu amb l'Estel.lada que vaig lluïr l'11 de setembre per l'Eixample de Barcelona, m'ha donat molts problemes aquests dies. la primera preocupació han estat els números, que he mirat, remirat i regirat i dels què ara en tinc una opinió molt més fonamentada, que si tinc temps argumentaré. Però el meu problema de fons ha estat, defugint de la "rauxa" no veure'm arrossegat pel "tsunami independentista" que ha envaït l'escena social (i política) del nostre poble fa tot just tres setmanes.
Veient que els meus coneguts -i alguns bons amics- burgesoconvergents, s'anaven convertint en "tal.libans independentistes", el recel amagat del "seny" m'ha fet dubtar de si tot plegat no seria un miratge, una espècie de renovat "flautista de Hammelin" que ens portaria de cap al mar, al no res.
No m'en refio ni un pèl dels polítics: mai fan el què la gent els diu i ara diuen que si, que fan el què la gent els diu. En els 238.423 metres quadrats de manifestació que va mesurar la Guàrdia Urbana de Barcelona hi caben per metre quadrat les persones que hi caben (si no sóm els "xiquets de Valls). A 1.000 autocars hi caben com a molt 80.000 persones. Amb els números comencem -i acabem- malament.
I ple de contradiccions, volent deixar un Estat que no ha fet més que exercir el "poder" que la història ens va fer perdre per les armes, ningú dels que defensen i demanen que jo demani i defensi la Independència, m'ha explicat encara res clar. Un vot en blanc, un xec en blanc no el dono, i menys als polítics que ens han embarcat en aquesta singladura.
I ple de dubtes, per recomanació expressa del meu fill gran, homónim, he vist el programa "Singulars" al canal 33 aquesta nit.
Ha estat un abans i un després. Còm una persona, docta, ignota, ens ha explicat en mitja hora el que cap dels nostre polítics, dels de l'ANC, de Catdem, del Cercle Català de Negocis, de l'Òmnium Cultural, ni d'altres patrocinadors han sabut explicar-nos sobre el què ens pot esperar en aquest viatge a Ítaca.
En Carles Boix, catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton m'ha donat una lliçó magistral que us recomano. Simple, entenidora, magistral. Si no teniu una estona, continueu quan la tingueu. Si la teniu, sisplau, mireu aquest video:
Ara ja sé on estem, ja sé que el camí existeix, que no "es fa camí caminant" cap on no-se-on. Amb aquest full de ruta estic decidit, amb "rauxa" i també amb "seny". (Dels números en parlarem un altre dia...).
0 Comentaris. COMENTEU-HO:
Publica un comentari a l'entrada