La Pilar Urbano està sent vil.lipendiada per dir que el 23-F es va orquestar des de La Zarzuela. Després de l'Évole, qualsevol semblança amb la realitat sembla mera coincidència.
Recordo un dia, a mitjans del 1980, quan el meu pare va arribar a casa amb una notícia sorprenent: "S'està preparant un cop militar i el Rei hi és darrera": "Un alt cap militar, de tota la confiànça del Rei, Governador Militar, ha estat encomanat per fer la destralada".
En Pere Camprubí era un home ben informat, amb coneixences inexplicables que a nosaltres ens semblaven exagerades. En Joan Sapé sempre se n'enfotia, fins i tot quan, en arribar a Sant Pere, a mitjans de 1980, li ho va explicar: "Joan, saps què m'han dit...?"
Al setembre de 1980, a Sant Climent Sescebes, jurava (no) bandera amb quasi el despatx de Sergent a la butxaca. El General Armada, aleshores Governador Militar de Girona (i instructor del Rei) presidia la Jura i va entonar els litùrgics crits de rigor: "“¡Soldados! ¿Juráis por Dios y vuestro honor y prometéis a
España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a
vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en
defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial hasta la ultima
gota de vuestra sangre?”. Uns deien, convençuts: ""Sí, lo juramos". Altres, vam dir: "Sí, nos vamos".
(La fòrmula oficial era: “¡Soldados! ¿Juráis por Dios o por vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?”).
(La fòrmula oficial era: “¡Soldados! ¿Juráis por Dios o por vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?”).
Fins més tard no em vaig adonar dels matissos que aquell desembre de 1980, a Sant Climent, el General Armada ens (els) va fer jurar. Ara són evidents.
A l'estiu de 1981 estava jo a l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral (Madrid) aprenent a fer anar els 180 mm de campanya. El cos de guàrdia estava sempre doblat: teníem un presoner de categoría: el Tinent General Milans del Bosch. Recordo haver-m'el trovat sovint, pel pati. La mà dreta al front, com estava manat. Ell ni mú. Tot i presoner era l'oficial de més rang de la caserna, i se li devien els respectes propis del seu rang. Sempre lluïa les seves estrelles de generalat, impecables, a les hombreres i mànigues. Cada dia, com està manat, provava el "ranxo" per donar el vist-i-plau. Un dia em va tocar portar-li al seu "xalet-pressó". Cada setmana, la seva família el venia a vistar, amb cotxe oficial. Els soldats de guàrdia es miraven lascius una que devia ser néta, que estava per sucar-hi pà (ja se sap, molta hormona engarjolada a les casernes...).
Estava en Milans present quan vem cel.lebrar la Missa en honor d'un pobre soldat que no va poder aguantar la guàrdia i es va fotre un tret de 7,62 NATO de CETME a la gola. Impressionant aquells escrits a les garites... Quatre hores per setmana interminables. Tota una experiència. "Santo y seña... Tu padre"!
A la Companyia del costat de la meva, el Tinent es deia "Milans del Bosch", nebot del de Dachau. Casualitat? A la Unitat un altre germà de colpista, no recordo cóm es deia, era Comandant. Vaja, en família.
Be, em vaig licenciar com a Sargent d'Artilleria (encara recordo aquell memorable dia, quan vestit de gala amb els gal.lons verds de la IMEC, amb l'espasa i tot, vaig presentar-me a despatx a la Comandància Militar de Palma, com carnestoltes, però era de debó). I a les pràctiques, al CIR de Palma, en Felipe Gonzàlez va guanyar les eleccions.
Un any abans, quan acavaba el projecte final de carrera, em va sorprendre el 23-F 1981. No em van acuartelar, doncs estava esperant destí, però més d'un amic em va trucar temerós, per si cal.lia posar-se a les ordres del Govern Militar. Llarga nit... El meu pare estava exhultant: tenia raó!
Com si d'un Forest Gump qualsevol es tractés, vaig conviure entre colpistes. Qui ho anava a dir...! El meu pare ja ho havia anunciat, a mitjans del 1980...
Altres dades me les reservo doncs en un espai públic com aquest no resultaria convenient per la meva integritat -moviments d'armament i munició al 1980 inclòs-. Si em creieu, no en tingueu cap dubte: el cop d'Estat del 23-F era un reial secret que ara molts encara s'entesten en silenciar... I a casa ja ho savíem.
1 Comentaris. COMENTEU-HO:
Si chico, parece mentira, aquí también tuvimos nuestros 23F, i también se sabia de antemano, se ve que esto es como una gripe, pero de barriga.
Fue un golpe de alcaldia en toda regla, con los jefes y con “el general Milans”, los tejeritos en la oposición, y los tontos que no sabían nada pero les hacían el coro (siguen igual de tontos). Lo cierto es que el personaje incomodaba y mucho, tanto que consiguió poner de acuerdo a los compañeros que le traicionaron, los jefes, (los de aquí y los de Córcega), personajes oscuros del municipio y a los señores de ERC.
Que callos pisó?
(Recomiendo visita por el blog finales 2011 inicio 2012, está todo clarisimo)
Marga F.
Publica un comentari a l'entrada