Avui, fa 50 anys, ni jo ni els meus companys varem poder jugar els nostres fabulosos partits de futbol amb quatre equips i vuit porters en un mateix camp. Ni tant sols passejar-hi o jugar a "xapes".
Ens varem haver de conformar amb el pati de d'alt i ens vàrem conformar, tots plegats, amb les dues cistelles del camp de "mini-bàsquet" i la pista de patinantge que hi havia al pati de d'alt, on jo vaig aprendre a jugar a hoquei amb el meu stick Reno i els meus patins de rodes de fusta i corretges de cuir.
Era el 10 de març de 1966, llavors jo tenia 7 anys i dos mesos.
Sense saber-ho, fins anys més tard, perquè aquell 10 de març de 1966, ni tampoc al dia següent, vaig poder jugar al "pati d'abaix" de la meva Escola, només recordo aquella enorme esplanada plena de "soldats" grissos amb cascs i fusells: ens havíen ocupat el pati d'abaix.
No, no era un d'aquells exercicis gimnàstics que tantes vegades feiem amb els "hermanos". Més tard vaig saber que havia estat "la Caputxinada", un grup notable de joves estudiants i personalitats compromessos que desafiaven pacíficament la Dictadura.
Durant tot el dia, encuriosits, malgrat la inquietud dels professors i sobre tot dels membres de la congregació docent, veiem per les finestres d'aquella casa pairal de Sarrià on llavors s'allotjava l'Escola, (Sagrat Cor) moviments de "tropes", que entraven i sortíen amb els seus vehicles per un camí d'accés al pati d'abaix al costat del Liceu Francés, l'altre veí.
El nostre pati gran vorejava (voreja encara) en tota la seva extensió el lateral del convent del Caputxins, per on llavors discorria una riera. Fins i tot varem poder veure, desde la finestra de la classe, alguns joves que s'enfilaven al mur encuriosits pel desplegament d'aquells homes de gris al nostre pati d'abaix.
El carrer Eduard Conde tenia el pas restringit, ple de Land Rovers de color gris.
Ni aquell dia ni el següent vaig poder anar a buscar aigua al pou del Caputxins, tasca per a la què en aquells temps, m'havia ofert de voluntari amb un vell "hermano" a qui acompanyava. Els "hermanos" apreciaven molt aquella aigua fresca, realment bona, que destinaven al seu consum diari.
Alié a tot el que passava, vaig poder viure la Caputxinada, com en "Forest Gump" d'una manera molt singular: sense pati.
0 Comentaris. COMENTEU-HO:
Publica un comentari a l'entrada