Adéu siau, Rovira!

Vaig tenir la fortuna de conèixer en Josep "Pitu" Rovira. Gran persona.

Amb ell, ha estat arrencada una altra pàgina del llibre de la història del nostre poble.

Recordo el dia que m'explicava com havia anat a parar a Sant Pere amb la seva família, i em senyalava Montseny amunt per explicarme on viva la seva família i les precàries condicions amb que ho feia abans d'haver de marxar.

Una vida plena d'històries, de coneixences, de vivències d'aquest poble encara rural.

Apart de les salutacions afables a casa seva -sempre sentat a la taula amb la seva escudella, ara ja sol- en anar prou sovint a mengar mongetes seques amb els amics de "can redocada", la darrera vegada que vaig xerrar llarg amb ell, fa ja uns quants mesos, va ser quan el vaig anar a trobar a l'hort on sempre s'escapava.
Van ser un parell d'hores a peu dret, arrepenjat a l'aixada. D'aquell dia sempre recordaré un pensament seu convertit en paraula: "Veus? -em deia-, per aquest camp diuen que donen dos-cents milions. I què faria jo amb tants calers, si no em falta de res? Quan em mori ja faran el que vulguin, però metrestant, el que jo vull és tenir el meu hort".

D'ell, entre d'altres records, haig de confesar que tinc una penyora: la seva Derbi paleta, que vaig trobar en un estat lamentable, inservible, abocada en un cobert. La hi vaig demanar per refer-la. "Digue'm el que et gastis, que jo t'ho pagaré", em va dir no sense la desconfiança de deixar la prenda i amb el propòsit de deixar clara la propietat d'aquell ferro, ara valuós per a un pixapins.

I vaig aconseguir revifar la Derbi, no sense deixar-hi un munt d'hores i uns quants quartos.

Mesos després, acabades les restauracions més urgents vaig anar a trobar-lo per ensenyar-li el resultat. No hi era: com tants dies que enfilava qui sap quin camí per anar a donar un volt. "Ens faria patir; a la seva edat encara voldria agafar la moto" em va dir la seva filla.

Ha passat gairebé un any des de llavors, i la moto entretinguda al garatge esperant un parell de peces que no acabo de trobar i amb un problema al selector del canvi que excedeix la meva perícia i pel què caldrà donar torn a un mecànic professional, que a manca d'en Jordi de Sant Antoni -un altra estimat personatge que ja no hi és- caldrà confiar amb en Mas de Llinars.
Deixant el tema d'un dia per l'altre, ves per on, en Josep ja no podrà veure com de maca ha quedat la moto que tant el va acompanyar fins que es va fer malbé.

Un dia d'aquests m'hi poso, i no dubtis, Rovira, que duré la moto a casa teva, per al record dels teus nets.