Trist parèntesi

Aquest matí, a dos quarts de vuit he rebut la notícia de la defunció d'en Juan Antonio Moreno. Qui m'ho ha comunicat estava trist, molt afectat.

En arribar a casa m'he trobat alguns correus que volien compartir la pèrdua. En Joan García ha fet una breu i també sentida ressenya a Vilamajor Opina.

No el coneixia gaire, a en Juan Antonio, però com he dit a algú altre, sempre que vaig tenir l'ocasió de xerrar amb ell estava pencant, arreglant alguna cosa, o esperant instruccions per fer-la. Per a mi era una persona a qui considerava. En escoltar i llegir els comentaris dels què el coneixíeu millor entenc que d'haver tingut més ocasions en Juan Antonio hagués format part del cercle de les persones per a mi més apreciades, doncs si era tant estimat per persones que estimo, sens dubte jo també l'hagués acabat estimant.

Vull fer arribar un missatge públic de condol a la seva família i a tots els seus amics. 

De la seva mort, com sempre trista i inoportuna, en vull treure doncs dues lliçons. La primera és que no desaprofiteu les ocasions que us doni la vida per relacionar-vos més amb gent que s'ho val. La segona és la lliçó que en Juan Antonio ens ha donat, de fidelitat, i de servei al seu poble, sense protagonismes, sense adul.lacions, sense interessos; tal com devia ser ell. 

D'aquestes lliçons n'hauríem de treure profit tots plegats, i, per un moment, reflexionar-hi.

M'agradaria que el primer acte del nou Consistori fos lliurar l'Insígnia d'Argent de Sant Pere de Vilamajor a la família d'en Juan Antonio, com exemple i homenatge a les persones que, sense més pretensions, es dediquen a fer millor el nostre poble. 

Que el record de persones com ell ens acompanyi.