Ho confeso: no he pagat el peatge (i m'ha agradat...)

Tot va començar fa sis anys...

Després d'una cua de quasi tres quarts d'hora, un divendres, vaig arribar al peatge de Martorell.

Passada la tanca del peatge, els cotxes de davant estaven aturats, doncs havíen de passar de 11 a 3 carrils.

Peatge manual.

- "Bona tarda, no pagaré", vaig dir-li al cobrador.

L'home em mira sorprés.

- "Aquí té la meva tarja amb l'adreça i el teléfon i pot prendre la matrícula", vaig afegir.

Estorat, el cobrador no donava crèdit. No sabia qué fer.

- "Ha de pagar", va dir, "si no no puc obrir la tanca".

- "Vosté mateix, els cotxes de darrera s'estan impacientant", vaig afegir, tot posant el fré de mà de forma vistosa.

- "Ho hauré de consultar".
- "Consulti".

Els cotxes de darrera feien ja sonar els clàxons. L'home va trucar a no sé qui. Arriba un altre, amb aires de rang superior.

- "No vol pagar?".
- "No senyor, no m'han donat el servei i no penso pagar".

Els cotxes de darrera estaven realment impacients, la cua devia ser ja d'un centenar.
Pren nota de la matrícula.

- "El denunciarem".
- "Ja ens trobarem als jutjats", vaig concloure.
- " Passi".

Abans de creuar la tanca, ja oberta, vaig baixar del cotxe, i als primer cotxes aturats darrera vaig anar un per un a demanar-lis disculpes i a explicar-lis perquè els havia fet esperar més d'un quart d'hora.

Passo el peatge. M'aturo a la cua que hi havia després.

Observo amb decepció com els primesrs cotxes alliberats de la cua que havia format, pagaven religiosament el peatge.

Llavors vaig entendre que no hi havia res a fer, que erem un poble de perdedors.

En quatre ocasions més, a Mollet i Cardedeu, he fet el mateix quan l'autopista estava colapsada (anant cap el meu poble, com sempre). En dues ocasions vaig demanar a més el llibre de reclamacions. Llibre inexistent doncs només tenen un imprés de "suggeriments" que vaig omplir amb les meves explicacions.

Haig de dir que sempre he donat les meves dades, cap problema.

Només una vegada vaig rebre una carta d'Abertis, carta del Departament Comercial en què m'explicava i demanava disculpes per les retencions "alienes a la seva voluntat". Res més. Res de res.

Efectivament, quan entres a l'autopista acceptes un contracte tàcit, que en el Codi Civil i la jurisprudència es qualifica de "contracte atípic". Et compromets a pagar a canvi d'un servei (rapidesa, seguretat, ..) que la concessionària ha assumit en virtut de la concessió.
Segons el mateix Codi Civil, en els contractes (o compromisos) en general qui no et dona el servei compromés (rapidesa, seguretat,...), no té dret a exigir-te la contraprestació tàcitament acordada (peatge).
Res tenen a pelar doncs per la via legal quan l'autopista està col.lapsada i no t'han donat el servei en les condicions previstes (sense que puguin ser al.legades causes de força major o incontrolables per al prestatari, doncs, de fet, ha deixat entrar més cotxes que l'aforament màxim per permetre un servei en condicions).

No te en aquest cas res a veure amb el Codi de la Circulació.

El mateix passa quan posen els cons i et permeten anar pel vial contrari (conegut com "carril esquerre"); deixa de ser una autopista i no et poden exigir pagar peatge. Tampoc haurien de pagar els conductors que circulen en sentit contrari doncs, de fet, estan anant per una carretera de dos sentits sense separació segura a la mitjana.

No poden deixar entrar més cotxes dels què permet una conducció ràpida i segura.

Així doncs, quan es va engegar la campanya de rebelió contra els peatges "No vull pagar", ja tenia una mica d'experiència en aquests afers.
En el darrer pont de maig, amb l'AP-7 fluída (anant cap a Sant Pere) vaig decidir sumar-me a la campanya, en aquesta ocasió simplement perquè no em va donar la gana pagar. 

M'aturo a la tanca manual, al peatge de Cardedu, disposat a interpretar el meu paper de ciutadà emprenyat amb tota naturalitat i convicció pacífica.

- "Bona tarda. No penso pagar el peatge".

Desganat, el cobrador: "Bé, m'hauria de donar unes dades...".

Manipula un ordinador... Heilàs! el cobrador tenia ja una aplicació informàtica per a aquesta eventualitat.

- "Em pot dir la matrícula?".
- "Miri-la vosté mateix".

Surt el cobrador de la garita i l'anota. Torna al seu lloc.

- "¿Quina marca és el vehicle?".
- "I a mi m'ho pregunta?".

Surt novament i busca. No s'en surt. Va a buscar un company amb pinta de més llest. Aquest li diu la marca i s'en va. El cobrador torna a la garita.

- "Krisler, cóm s'escriu?". Em pregunta el pobre assalariat.

La meva humanitat no va poder resistir més i li vaig lletrejar la marca mentre ell l'anotava, dit a dit a la pantalla de la nova aplicació informàtica que li havien instal.lat.

- "Color?" Em demana.

La Montse, la meva dona, emprenyada per la meva decisió ("... sempre has de donar la nota..."), es petava de riure tapant-se la cara amb la mà.
Animat per aquesta actitud concil.liadora mb la meva decisió, la meva humanitat amb el pobre empleat estava ja desbordada.

- "Blau".

- "Em vol donar el seu nom?".
(L'empleat, pel vist havia d'omplir totes les caselles del qüestionari informàtic que li havien preparat).
- "Camprubí", li vaig dir, "però no es faci il.lusions, a Catalunya vivim uns 5.000 camprubís".
- "El DNI no m'el donarà, oi?".
- "Ja sap que no m'el pot demanar, però no m'importa".

Li dic els números canviant la lletra final.

- "Pot repetir?".

La Montse, ja no podia més i es petava, pensava que me l'estava inventant. Vaig repetir-li els números, que eren els bons, i la lletra, falsa, "Q".

(La Montse, convençuda de què no havia dit cap número igual que abans, no sabia ja còm amagar-se i el meu fill petit, en Lluís, no entenia res).
De veres; l'home em diu:

- "Q de formatge, no?".

La Montse va haver d'obrir la porta descomposta en no poder ja contenir el riure, baixant el cap a fora. En Lluís estorat.

- "Ja acabem, és que em fan escriure moltes coses; quin és el motiu pel qual no vol pagar?".
(Devia ser l'últim requisit del qüestionari del geni informàtic). 
- "Apunti: no tinc perquè pagar els petages de la resta d'Espanya. El meu país no té perquè mantenir Espanya; és un expol.li i cal dir prou".

L'home repetia cada paraula, mentre escrivia alternativament amb els dits índex d'ambdues mans, lentament, com per estar segur de què havia près fidelment la meva declaració. Finalment, em repeteix la frase i jo assenteixo amb el cap.

- "Bé, passi".
- "Bona tarda, ha estat vostè molt amable, no tinc res contra vosté i lamento haver-li fet passar aquest tràngul". Dic amb tó concil.liador.
- "No s'emmoïni, faig el què m'han dit que faci, a mi tant m'és".

Abans de marxar, apunto un número en un dels papers que sempre tinc al tablier. En Lluis, punyeter, s'hi fixa. 

- "Pare, què has apuntat?" Em pregunta en passar la tanca i reanudar la marxa.
- "El nº d'identificació del cobrador, que surt al displai de la guixeta".
- "Perquè?" em pregunta la Montse.
- "Ell sap qui sóc, jo també vull saber qui és ell. Cal estar previngut".
- "Pare, què passara?".
- "Res, Lluís, el Jutge em vindrà a buscar i em portarà al Jutjat a pagar 0,6 Euros. A mi i a mil.lers de conductors".
- "Milers?".
- "Si, fill, cal defensar Catalunya. Ara toca". Sentencio amb tó patriòtic.

(Passa una estona. La prostituta de la rotonda del peatge de Cardedeu s'entretén ociosa a la seva cadira).

- "Ostres, ... al Jutjat?".
- "Sí, Lluis".
- "És molt seriòs, Lluís", apuntà la Montse disposada a donar exemple d'adult.  "El teu pare s'ha ficat en un lio".
- "No t'enmoïnis, fill". Tranquilitzo. "No em ficaran a la pressó".
- "Tanta penya al Jutjat per no pagar mig euro?" racionalitza en Lluís.
- "Ajà!".
- "Ostres, què xulo, podré anar, mare?".
 (Silenci de la mare...).
- "És clar que si", li dic.

Al cap de tres dies vaig saber que jo havia estat el conductor 2.501 (la premsa deia que uns 2.500, i ben segur no comptaven amb mi) que havia passat sense pagar.

.../...

A l'endemà, dissabte, intercepto una conversa d'en Lluís amb un amic seu de Sant Pere.

- "... I el meu pare va dir que ho feia per defensar Catalunya...". 

Orgullós d'en Lluís, el meu petit de catorze anys, em vaig fondre i a l'hora sentir ferm de mi mateix. Pobre de mi! Jo convertit en un petit heroi al qui encara li tremolaven les cames...