Acabats el curs escolar, en els darrers dies s'intensifica la pressió d'entitats ciutadanes per a mantenir la beca alimentària per als nois i noies amb famílies sense prou recursos econòmics, que ha estat vigent amb més o menys cobertura, en el periode escolar.
L'ascens als governs municipals i autonòmics dels moviments populars propicia enguany una major difussió d'iniciatives en molts indrets de la geografia nacional i estatal per fer visible una "nova manera de fer".
Tots estarem d'acord que no hi ha cap tema que pugui prioritzar-se més que posar un plat a taula a qui, en el límit, no en te ni per això. La qüestió no admet cap matís; s'ha de fer i punt.
Altra qüestió és la forma. I en la forma la idea de convertir els menjadors escolars en casals d'estiu per poder donar com menys un àpat als nois i noies d'arreu em sembla absolutament ineficient i em temo que el titllaré d'efecte propagandístic. M'explico.
Centrem el problema: es tracta de nois i noies, i per tant sotmessoa a la protecció en primer lloc dels seus progenitors i en segon lloc de tota la societat, i més en un tema tant bàsic que, com he dit abans, no admet matissos. Quan els progenitors -les famílies- no poden donar cobertura a una qüestió tant bàsica en condicions de nutrició adequada, és imprescindible que els gestors públics, que administren els recursos que els facilitem la ciutanaia, es subroguin a la responsabilitat de la família (en aquest tema, i també en altres).
Un altre element que no podem descuidar és avaluar quines han de ser les condicions i circumstàncies a valorar per costejar a les famílies aquest dret tant essencial (que esdevé obligació tanmateix essencial). Crec que la qüestió administrativa (demostrar un llindar d'ingressos familiars insuficients) no resulta adequada i que cal comprovar les reals situacions de fet, és a dir, verificar la realitat de la incapacitat de les famílies per atendre aquesta necessitat bàsica, que no tenim més remei que posar en el lloc que s'escaigui en la piràmide de prioritats i obligacions familiars.
Els pares poden ser sancionats sinò duen als fills a l'Escola en la etapa d'escolarització obligatòria, però si no tenen recursos per alimentar correctament els seus fills, òbviament que cal suplir aquesta incapacitat, que no vull pensar que sigui per voluntat dels progenitors, soinò sobrevinguda.
A tots ens venen al cap notícies de pares que tenen una generosa tarifa plana de mòbil o que van de vacances mentre demanen subsidis socials, o de persones que, se n'aprofiten de la gratuïtat d'aquests serveis socials com una forma de vida. És clar que el sistema ha d'expulsar aquests paràsits i en conseqüència, els ha de poder detectar.
No em referiré a aquesta qüestió tot i què em sembla essencial, sinò que vull referir-me a l'administració (organització) del tema en alló que es refereix a l'obertura estiuenca dels menjadors escolars, que em sembla una mala idea, mancada de sentit comú.
El fons de la qüestió, cal insistir, és la manca de pressupost familiar per atendre adequadament l'alimentació dels fills; no es tracta de què els pares no sàpiguen cuinar i duem els fills al "restaurant". És per tant un problema d'arrel econòmica: no arriben els diners a aquesta destinació tant essencial: deixo de pagar el lloguer o la llum per donar de menjar els fills (tornem a la necessitat de formular una piràmide de prioritats)?
Centrada la qüestió parlem d'imports. Fem un menú. Us imagino a la majoria de vosaltres com a pares i mares, i per tant coneixeu prou bé el tema: quant costa una ració alimentària equilibrada per a un noi o noia, posem de dotze o treze anys d'edat promig? I no em refereixo al dinar, sinò als àpats saludables d'una jornada, des d'una perspectiva modesta en les matèries primeres. Mentalment composo menús barats però prou nutritius i saludables: penso en el llegum, la verdura, el peix, la carn, la llet, l'arrós, els ous, les patates,...
El cost d'un dinar escolar oscil.la de promig al voltant edsl 4-5 euros diaris, tot inclós, i estic segur que comprant adequadament qualsevol de nosaltres podríem fer un d'aquests menús per 3 o 4 euros (què val un kilo d'arròs o de patates, de sardines, de lluç, de llegum, de pollastre,... encara que no el comprem a l'engrós) ?
Problema acotat doncs; l'obertura dels menjadors escolars suposa per al beneficiari, una subvenció de, posem, un cost directe de 80 Euros al mes (4 euros per vint dies laborables). Ara bé, què ens costa a tots plegats aquell dinar? Què costa obrir l'Escola, fer o contractar fer el dinar, rentar els plats? no costa com tres o quatre àpats l'hora extra del responsable que hurà d'estar-hi present? Etc. etc. Com menys uns costos indirectes de 1 ó 2 Euros més per menú, amb un inconvenient: el servei té una massa crítica, doncs tothom entén que per dos o tres nens i nenes no paga la pena posar en marxa la logística d'obrir una escola.
Arribats a aquest punt, jo em pregunto: és el tractament més digne i curós per a les famílies necessitades? No resulta un fet humiliant per a un bon pare o mare de família portar
cada dia els fills a l'escola a dinar perquè no en tenen prou per fer-ho
ells? I pels nois i noies; és el millor?
No seria més fàcil lliurar a cada família una targeta de prepagament o uns vals o bons per l'import del què ens costa mensualment a tots plegats obrir els menjadors escolars, a l'efecte de què la família, el principal responsable de l'alimentació, pugui comprar de franc aquesta manutenció a les botigues? No seria més efcicient i més barat, i per tant es podria augmentar més la subvenció a les famílies o estendre-ho a més famílies? Fins i tot, una série d'establiments concertats ben segur que s'apuntarien a millorar els preus de venda per a aquestes famílies, amb un sentit de responsabilitat social i d'imatge de marca. No resulta més digne per a un pare o mare fer-li el menjar als seu fill que dur-lo cada dia a un menjador social?
I és aquí on, pensant perquè no es fa, si resultaria més eficient, a tots ens venen al cap els dubtes: cóm controlar que aquests vals o targes de prepagament efectivament es destinaran als nois i noies? Cóm evitar despeses superflues, compres no alimentàries o "mercat negre" amb els vals de descompte o targes de prepagament?
Per què desseguida pensem en els "aprofitats", fet que s'evita si servim els àpats en aquests "casals d'estiu" o restaurants improvisats?
I acabarem per pensar que val deixar les coses com estan i no fer "invents" (que per cert funcionen en altres països). Estem en un païs de picaresca del què alguns, de dins i vinguts de fora, coneixen perfectament el funcionament dels serveis socials i cóm en poden treure algun rendiment econòmic que els permetin viure millor. I paguen justos (els més) per pecadors (els menys).
I d'aquesta manera no subvenim els pares a qui no els arriba ni per donar de menjar els fills, sinò que ens apropiem de la digne l'obligació (i dret) que tenen els pares d'alimentar els seus fills perquè no ens refiem de què tots els pares utilitzaran adequadament els recursos que mobilitzem per atendre aquest dret tant elemental.
O és que es busca un efecte propagandístic?
És lamentable.
