Anàlisi del POUM. Les desavenències (II)

Segona part: El sector de la Puntiblond

Àmbit del planejament

El següent gràfic identifica l'àmbit, remarcat:


Correspon a l'eix de la BP-5109 des del límit del terme municipal fins l'entrada sud de Can Derrocada, tenint a l'esquerra la Puntiblond i a la dreta l'Escola Torre Roja.

Els planificadors inclouen també les parcel.les situades a la dreta de la carretera, sota l'Escola.

Quina superfície té? Uns 135.000 m2

Quina qualificació urbanística té actualment?
A excepció de la fàbrica, que és zona industrial, la resta de l'espai remarcat és de naturalesa agrària (no urbanitzable). Aquest caràcter de no urbanitzable es corrobora amb la impossibilitat de posar-hi, fins i tot, un aparcament per als empleats de la fàbrica. L'existent, de fet, és un "aparcament d'estris agraris" (per aixó hi ha uns tractors al mig) única manera de no prohibir sense autoritzar, aquest aparcament.

La proposta dels planificadors




En primer lloc val a dir que uneixen en un mateix sector de planejament aquest i el de la Zona Industrial de La Plana.

Perquè?

Doncs al igual que en el cas de la masia de Can Derrocada, per tal de facilitar les compensacions, en aquest cas, com veurem, perquè la Puntiblond pugui instal.lar-se sense més dificultats a la zona industrial.

Plantegen la creació d'un equipament (en concret un polisportiu cobert) al sud, delimitant clarament la separació amb Sant Antoni de Vilamajor.

Al centre del polígon, a l'esquerra de la carretera i situada just enfront de la Puntiblond, es disposarien (sent només una idea visual, que no definitiva) les zones verdes i espais lliures.

La resta, marcat amb beige, seria la nova superfície urbana, que inclou, òbviament els espais de masia que caldrà alliberar.

Una mica de didàctica: Que un espai es delimiti com zona urbana no vol dir de cap manera que tota la superfície hagi d'anar construída. Cada zona urbana té uns paràmetres edificatoris que identifiquen la densitat màxima d'habitatges que s'hi pot construir. Així, per exemple, les parcel.les de 800 m2 que hi ha a les urbanitzacions són en la seva totalitat zona urbana, però només es pot ocupar amb construccions una part (fins un 25%) de la seva superfície, i fins un 40% en superfície per a les parcel.les de 400 m2.

En aquesta zona passa el mateix, el total de sòl edificable és de 94.500 m2, però els planificadors plantegen que per cada 1 m2 de sòl només pugui haver 0,30 m2 de sostre d'edificacions.

En total es planeja per la zona 40.500 m2 de sostre per a habitatges, el 32% de VPO i un 7% de locals comercials. Aproximadament uns 400 pisos i locals, repartits adequadament a banda i banda de la carretera.

No havent necessitat de fer-ho, els planificadors no especifiquen la volumetria que tindran els habitatges del sector, és a dir, com es repartiran sobre el terreny els 40.500 m2 de sostre construit en els 94.500 m2 de sòl edificable. Ja es decidirà, de manera més adequada, en el seu moment, quan, d'aquí 10 ó 15 anys es pugui plantejar el desenvolupament definitiu del Pla Parcial (sota la premissa de què la Puntiblond es deslocalitzi). Així, per exemple, podem especular amb múltiples possibilitats:

- Si fos amb edificis plurifamiliars amb PB+3P, com hi ha al nucli principal, la ocupació de les edificacions seria de tant sols 13.500 m2, és a dir només una setena part de la superfície total del polígon.
- A l'altre extrem, si fos de cases unifamiliars aïllades de PB+1, resultaria una ocupació del 21,5%, és a dir cases amb una parcel.la mitjana de 233 m2.

Els planificadors plantegen per a aquest sector un Pla Parcial, és a dir que es desenvoluparà definitivament més endavant, tota vegada en marxa el nou POUM.
En concret, es determina que aquest sector no es podrà executar fins que no s'hagi assolit un 75% del desenvolupament planificat en la zona centre, és a dir, fins que el creixement del nucli no estigui consolidat. Això, previsiblement no haurà de passar abans d'uns 10 ó 15 anys.

El criteri, assenyat, dels planificadors, és que la Puntiblond hauria de canviar d'ubicació, i no hi ha cap dubte que, malgrat formi part del peculiar paisatge del nostre municipi, la ubicació d'una indústria és en la zona especialment inadequada.

I en aquest punt comença, com amb la fàbrica de pinsos, el tema de facilitar aquesta deslocalització. La solució dels planificadors és determinant: crear una expectativa a llarg termini per tal de què la Puntiblond es pugui plantejar seriosament la deslocalització, i ho incorpori als seus plans de desenvolupament. La compensació en base al repartiment de superfície edificable és la única manera possible de què la empresa pugui decidir deslocalitzar-se (al mateix municipi, a La Plana) doncs realment el cost tant extraordinari de l'abandonament de les actuals instal.lacions és molt alt per a decidir-lo fer com si tal cosa.

Amb aquest objectiu es planteja la construcció d'habitatges, que proporcionen els recursos suficients per a incentivar la deslocalització.

Però és que hi ha a més una altre raó que ve a coincidir amb la coherència del plantejament fet pels planificadors, i és l'acostament del nucli central al conglomerat urbà que forma amb Sant Antoni, creant a l'hora una discontinuitat entre el municipi veí i el nucli central del nostre que, per exemple, ja ha perdut Sant Antoni de Vilamajor.
L'aposta és clara, i per això s'urbanitza també la part dreta de la carretera: la carretera deixarà de ser-ho per passar a ser el "carrer Major" de Sant Pere de Vilamajor.

En tot cas, sense desmerèixer els objectius anteriorment citats, per a mí el més important és però que amb aquest projecte Sant Pere de Vilamajor es reequilibra efectivament. D'això en parlaré al final d'aquest article, en l'apartat de comentaris.

La proposta de la Comissió de Treball del Consell de Poble



Implícitament, doncs no ho diu clarament, la Comissió planteja tractar aquesta unitat separadament de la de La Plana, en no comptar, com veurem, amb la desaparició de la zona industrial de la Puntiblond.

Al contrari si que és explícita en destacar que "de forma unànime veient la realitat actual i futura de creixement, creu que es del tot innecessari crear un nou barri a la perifèria del nucli amb uns 400 habitatges".

La Comissió aprofita però dels planificadors la idea de mantenir l'equipament municipal a la part sud del sector.

No planteja promoure la deslocalització de la Puntiblond, i de marxar (per la seva pròpia voluntat) la comissió proposa la ubicació d’empreses del tipus tecnològic, empreses de disseny, investigació i desenvolupament, viver d’empreses i centre de negocis.

No ens diu però qui ni com s'ha de fer, sense entrar amb l'obvietat de què si l'empresa marxa, com propietària de la nau i els terrenys farà el que vulgui dins del que pugui, i no precisament allò que diu la Comissió. I si es tracta de presumir que s'ho quedarà l'Ajuntament ("viver d'empreses") la Comissió passa per alt que això costaria uns diners que ni es tenen ni es gastarien mai per a fer de promotors de naus industrials.

Finalment, la Comissió planteja construir cases agrupades (s'ha d'entendre adossades) de PB+1P en el límit nord, que és una parcel.la d'aproximadament 10.000 m2. Ignoro qui és el propietari d'aquesta parcel.la.

A la part dreta de la carretera, la Comissió no planteja cap intervenció.

La proposta d'ISP


a) Proposa mantenir la qualificació de zona industrial de la Puntiblond mentre perduri l'activitat actual. Posteriorment, qualificar-la per una activitat de menys impacte ambiental.
Que en termes pràctics és equivalent a la proposta de la Comissió.
b) Crear una zona verda-parc urbà a la frontal de Can Massaguer fins la carretera (actualment és espai agrari).
c) Igual que la Comissió, proposa edificar la part nord amb, com a màxim, cases adossades amb planta baixa més 1 planta.
d) Igual que la Comissió, planteja crear uns àmbits de protecció per a les masies existents.

Ara bé, a diferència de l'anterior, la proposta d'ISP parteix de la premissa d'assumir un recolzament a afavorir la deslocalització de la fàbrica i la conversió d'espai agrari en zona verda-parc urbà. Per això proposa la construcció mínima necessària per compensar totes aquestes actuacions, situant-la en forma d'espai edificable a la franja sud del sector, en el límit del terme municipal, en forma, creiem, d'edificis d'habitatges plurifamiliars.

La idea és separar el màxim aquestes edificacions de tot el sector, i per tant acostar-les a les que ja existeixen (com menys a la banda esquerra de la carretera) a Sant Antoni de Vilamajor. També amb el mateix propòsit, planteja, si cal, ocupar la banda dreta de la carretera.

En deixar en l'aire l'estimació del valor de les compensacions que fan ocupar la franja sud, les línies marcades (que són uns 20.000 m2 de sòl) s'han d'entendre només a efectes visuals.

La proposta d'ERC

És la més simple: proposa deixar-ho com està:


Ho argumenta abastament, amb les següents consideracions:

a) Les fitxes de planejament poden interpretar-se de múltiples maneres.
b) No val la pena fer una carta d’intencions perquè els polítics que hi hagi d’aquí vint anys en facin cas o no.
c) El definir o concretar amb una mica més de detall aquesta zona després de la nostra proposta és absurd.
d) No podem planificar ni fer cap carta d’intencions a 15/20 anys vista perquè no sabem quines necessitats reals tindrà la població en aquelles dates.

Per a concloure dient que: "Ara no és el moment": No fer cap tipus d’actuació en aquesta zona, deixant la mateixa qualificació que en les normes subsidiàries.


Els meus comentaris:

1- En relació amb l'ocupació de la zona:

Concilia adequadament la necessitat de:

a) Crear a la Puntiblond les expectatives necessàries per afavorir la seva deslocalització, d'altra manera improbable (encara que plegués, les naus continuarien allí, doncs és zona industrial).
b) Connectar apropiadament amb el nucli de Sant Antoni de Vilamajor, creant una estètica ben diferenciada i singular i convertint la BP-5109 en el veritable "Carrer Major" d'entrada al nucli central del municipi.
c) Obtenir sòl per a un equipament municipal (polisportiu) que no té cabuda en cap altre lloc, ni cap de les alternatives que no el contemplen el tenen en compte.
d) Aquest equipament es situa molt adequadament en el punt més central per a tots els barris de Sant Pere de Vilamajor sense necessitat d'anar al nucli principal, configurant a més un eix amb l'Escola Torre Roja (on hi ha el camp de futbol) i el nou IES Vilamajor.
e) No afectar especialment a cap sistema bàsic i no causar distorsions en la trama urbana que ja ha creat Sant Antoni de Vilamajor.

Però hi ha un altre factor que per a mi és molt més important que tots els anteriors.

En efecte, sense comptar amb aquest sector, en conjunt amb tot el creixement que es fa en el nucli principal, només escassament una quarta part dels habitatges del municipi seran compactes, és a dir, diferents del model de casa unifamiliar aïllada tant propi del nostre municipi. Si Sant Antoni de Vilamajor ha guanyat prosperitat és precisament per la molt superior proporció que té de trama urbana.

Les tensions en la Hisenda Municipal s'han produït, des de fa uns 8 anys, i agreujat, a mida que la població de segona residència (un 75% dels habitatges al 1981) ha anat ocupant les cases com primera residència.
La gent de segona residència paga com els de primera residència (tot menys els 20 Euros d'impost de circulació) i en canvi no demanden ni utilitzen ni la cinquena part dels serveis que els residents habituals. Això deixa un bon marge per al municipi, i permet el luxe de no pagar pel cost real dels serveis per part dels residents, doncs els de segona residència "els subvencionen".

Actualment, amb només un 37% d'habitatges de segona residència, aquest "xollo" s'està acabant, el xollo ha tocat fons. Cal canviar el model. O ens enfonsarem en la misèria d'anar pidolant subvencions per a tot.

Sant Pere de Vilamajor no té gaires més oportunitats (com menys en la nostra generació) per reequilibrar aquesta exagerada desproporció que, més enllà que un estil de vida, és absolutament contrària a la sostenibilitat que es predica arreu alegrement.
La sostenibilitat no és posar carrils bici per anar a un lloc on no hi aniríem. La sostenibilitat passa perquè una major proporció de la gent no hagi d'agafar el cotxe per a la més mínima qüestió.

Reequilibrar la sostenibilitat del nostre municipi passa, ineludiblement perquè una major proporció dels nostres ciutadans no visquin en cases que "consumeixen" 32 metres lineals de clavegueres, de conduccions d'aigua i d'electricitat, de quilòmetres dels recorreguts de persones, de recollida de brossa i de vigilància, d'una farola que cal mantenir per cada dos habitatges, de 32 m de carrer i de voreres que s'han de mantenir, asfaltar i netejar.

I allò que resulta més crític: la nova població que vingui a residir al nostre poble, no pot costar més en serveis, com gran part de la que ja hi viu, del què pot obtenir el nostre municipi acollint-la. Una de dos, o paguem com "senyors" que vivim en "torretes amb jardí", o ens haurem de conformar amb uns serveis molt deficients, perquè ja no hi ha diners per pagar aquesta disbauxa d'impostos "de poble" amb serveis "de ciutat".

El planejament urbanístic ha de reequilibrar aquest despropòsit, i la única manera que hi ha per fer-ho, lamentablement, doncs no podem enderrocar les urbanitzacions que hem anat fent, és créixer més que proporcionalment amb trama urbana compacta. I qui no ho vulgui veure, és que té molt poca vista.

I sota el meu criteri, per això ha de tirar endavant el projecte que es planteja per aquí 10 anys a la zona. És molt de temps, però no podem anar més depressa.

2- Pel que fa a la Puntiblond i la conveniència de deixar-ho per a més endavant:

Val a dir en primer lloc que a ningú en el seu seny se li acudiria planificar la zona que ocupa la Puntiblond com espai industrial (i la Generalitat tampoc ho permetria). Si actualment és zona industrial, és perquè en el seu dia, quan les normes urbanístiques simplement no existíen, es va deixar posar la fàbrica, que mica en mica s'ha anat ampliant fins la seva dimensió actual. Una altra "herència" que cal assumir.

Si és així: no és assenyat canviar aquesta situació?

Aquest de les indústries (com també passa a la Masa Decor, per bé que allí ja hi existia una indústria a principis de segle, que per cert, convido al Centre d'Estudis de Vilamajor a fer-ne un testimoniatge, doncs és força interessant) és un tema complicat: qui els pot negar un creixement quan estan en joc molts llocs de treball? I així es fa perdurar un model de localització industrial inapropiat.

De no afavorir la deslocalització, i ara amb el POUM és el moment, la fàbrica romandrà indefinidament en la ubicació actual, que, a la llarga serà més inadequada, sense solució de continuïtat, impedint-se en la pràctica una expansió de la mateixa. Cas de tancar, per qualsevol motiu inclosa la deslocalització, lògicament l'empresa buscarà les compensacions en la seva pròpia nau, i sent com és zona industrial, res ni ningú podrà evitar que s'ho vengui a un tercer, continuant l'activitat industrial indefinidament en el temps. (I qui es pensi que es pot condicionar l'existència de l'activitat industrial no és mentre hi romangui la Puntiblond, està plantejant paper mullat).

Amb la disposició del sector feta pels planificadors ja n'hi ha prou per crear una expectativa a l'empresa que s'incorpori als sus plans de futur amb una mínima seguretat, i per tant afavorir la seva deslocalització i l'eradicació de l'activitat industrial, inapropiada en aquesta zona. Per a això als planificadors no els hi cal concretar res més de com ha de ser la zona: això si que no cal ara. Passat el temps, a la vista de noves realitats, es podrà confeccionar el projecte que en aquell moment es consideri més adequat, i en aquest sentit qualsevol anticipació no porta cap avantatge, sinó al contrari.

3- Pel que fa a altres factors:

La previsió de locals comercials en les plantes baixes, per uns 3.000 m2 de superfície és la única manera de compensar l'impressionant dèficit que té Sant Pere de Vilamajor (que ocupa la penúltima posició de tots els municipis espanyols de més de 1.000 habitants en superfície comercial). I a més, és la única forma realment possible de reequilibrar el profit que en treu Sant Antoni d'aquesta carència.

Un tema que no hem tractat però que afecta a aquesta zona és l'accés a Torre Roja des de la BP-5109. Apart dels planificadors, només el tracta ERC. Aquest grup polític (com ja fa en altres punts) recupera el projecte del POUM-2005, de construir un vial paral.lel a la carretera:


(És d'assenyalar que el POUM-2005 plantejava un equipament al mateix lloc on ara els planificadors i la Comissió de Treball disposen el polisportiu. En el mapa anterior, que és tret del document d'ERC, aquest equipament apareix esborrat).

Els planificadors en canvi, plantegen un vial de connexió més interior, vorejant la parcel.la de la dreta de la carretera fins arribar al vèrtex del camp de futbol:


Es faci com es faci, aquest enllaç te mala peça al teler, i més quan hom ha de preveure que hi puguin passar autocars, i que hi ha una casa (desafortunada) al peu d'un dels vèrtexs del camp de futbol. Qualsevol solució és una solució poc polida.

De tota manera, la necessitat d'aquest enllaç em fa pensar en la conveniència de situar l'equipament previst, precisament en aquesta part dreta, en comptes de a la esquerra (com plantegen els planificadors i la Comissió) que podria ser més armònic amb l'escola de la Torre Roja i el propi vial d'enllaç. Així, l'acabament del terme municipal a la part esquerra es podria fer amb dues fileres d'habitatges plurifamiliars (en línea amb la proposta d'ISP), en consonància amb els existents a Sant Antoni de Vilamajor (i per tant sense trencaments estètics) alliberant a continuació una porció de la zona verda prevista, per tal, ara si, de fer un trencament visual. Aquesta major densificació urbana en aquest punt (en uns 80 metres linials seguint carretera -8.000 m2 de superfície- hi cabrien 120 habitatges amb PB+2P) serviria per alleugerir la densitat edificatòria de la resta del sector .

Un darrer tema que no es pot perdre de vista, doncs tothom el reivindica i ningú posa fil a l'agulla és el del passeig de la riera, que aniria des del centre vila fins el límit amb Sant Antoni.
Apart del cost que significa, el seu pas per la Puntiblond el desmereixeria notablement. Fins i tot, de no existir la fàbrica, tot el tram al seu pas per la zona quedaria desangelat.
La previsió d'urbanitzar amb habitatges el sector, permet d'una banda, apuntar a les càrregues d'urbanització la construcció d'aquesta part del passeig de ribera (que la major part del total, doncs té uns 2 km), i la presència d'habitatges el faria veritablement amigable (per anar, per exemple, amb bici des del centre, a l'IES i a Sant Antoni).

4- Pel que fa a les propostes dels diferents agents:

Comissió:
No s'entén com pagarà el terreny per fer-hi el polisportiu. L'expropiarà?

De qui són els terrenys al nord del sector? Quines contraprestacions ofereixen els seus propietaris a canvi de la requalificació?

Qui pagarà el "parc tecnològic" que es proposa fer si marxa la Puntiblond de la zona industrial?

ISP:
No s'acabo d'entendre que prevegi espai edificable per a les compensacions quan no considera imprescindible animar a què marxi la Puntiblond.

Tampoc aclareix el procediment de canviar l'activitat de la Puntiblond per altres activitats un cop marxi l'actual empresa (i en tot cas semblaria incoherent plantejar per una banda compensacions i per altra banda el manteniment de la nau per part del seu actual titular). Podem en cas contrari arribar a pensar que els pisos van per compensar la transformació de l'actual zona agrària amb el Parc Urbà que planteja, fet que no compensa.

Suprimeix un equipament tant important i tant ben situat com el que proposen els planificadors, sense que en cap de les restants propostes que fa sobre el POUM es contempli. Amb això, de fet, es renuncia a un equipament.

Fa tot just un mes, el plantejament d'aquest Grup era demanar per al sector, públicament, que les edificacions no tapessin la visual de l'Església, i que es definissin millor les disposicions dels habitatges sobre el terreny:

Per no perdre d’identitat del nostre poble considerem vital que és mantingui la visual de l’església. Per això la proposta va ser una amplia zona verda al costat de la carretera, un gran parc a tocar del nucli i els equipament i vivendes sempre en segona línea. Per suposat les alçades dels edificis haurien de ser les mínimes possibles.

En canvi ara planteja un model edificatori molt més imprecís que el que abans criticava per ser-ho.

En definitiva, i malgrat ISP deixi el polígon sense l'equipament previst pels planificadors, la proposta d'ISP no entra en contradicció amb la d'aquests, amb la diferència del titubeix d'ISP pel que fa a la deslocalització de la fàbrica (no cal que marxi, però si cal que marxi, preveiem pisos per a facilitar-ho). El mateix plantejament ja l'havíem vist pel que fa a la masia de Can Derrocada.

Interessant destacar que tant en aquest com en de la masia de Can Derrocada, sembla talment que ISP hagi anat a remolc de la Comissió del Consell de Poble (no vull pensar que hagi estat a l'inrevés). De ser així, demostraria no tant sols poca originalitat, sinò que, de fet, potser no tenia propostes de base i ha tingut que partir de les propostes de la Comissió.

ERC:
És una posició de Pilatos probablement fruit de la falta de valentia per assumir un posicionament concret.

L'ajornament cap el futur no només complica la planificació (qui sap si en el futur els òrgans decisors ens ho deixaran fer?), sinó que sobretot anul.la les expectatives que es creen per als actuals propietaris dels terrenys, i en especial per a la Puntiblond, fet que perjudica greument la seguretat que un procés de deslocalització (o d'abandonament de l'activitat) necessita en el context de la importància d'una decisió empresarial d'aquesta mena.

També contrasta amb la tàcita acceptació sobre el projecte que fa tot just un mes feia pública, en la qual només demanava que es concretés millor la disposició dels espais i equipaments, en els següents termes literals:

6.- Actuació PP1 Pla Parcial Urbanístic (sud). Una zona altament sensible a urbanitzar pels veïns del municipi. Una bona planificació d’aquesta zona és clau per nosaltres.
- A la seva corresponent fitxa ha de constar els metres mínims de separació de la carretera, els metres mínims de separació de la riera i els metres mínims de protecció de les masies. Aquests metres o percentatges (depenent de com s’unifiquin els criteris de les fitxes) han de quedar reflectits com zona verda protegida.
-Adjuntar plànol detallat similar al què ens heu fet arribar de l’actuació urbanística de Can Tomàs, o a ser possible, fer-lo entre tots. Les zones verdes, el famós parc, els equipaments i espais públics han de quedar detallats tant en metres o percentatge, com la seva corresponent ubicació. Pel que fa a les edificacions, ha de quedar descrita quina és la clau volumètrica corresponent i com es destinaran.
(Sabem que un pla parcial és inútil en una actuació urbanística projectada a 15 anys vista, però un avantpla, avantprojecte o un projecte seria la solució que nosaltres creiem més oportuna).

Ara, finalment, en lloc de demanar més concreció, demana que s'ajorni fins una data indeterminada, i amb això tant la proposta actual com la precedent resulten mancades de coherència.

La posició d'aquest grup polític en aquest cas (deixar-ho com està) i també en el tema de la masia de Can Derrocada (tot equipaments municipals) apareix com molt extrema i ben diferent de plantejaments que es podrien considerara concil.liadors (als què sigui dit de pas ens teníen acostumats, amb seny). L'objectiu, en termes polítics no pot ser altre que justificar el seu vot contrari al POUM. És a dir, una altra manera de fer oposició.

L'anterior està en la línea dels arguments manifestats per aquest grup municipal per justificar la seva negativa a planificar el polígon. Expressions com "No val la pena fer una carta d’intencions perquè els polítics que hi hagi d’aquí vint anys en facin cas o no"; o "No podem planificar ni fer cap carta d’intencions a 15/20 anys vista perquè no sabem quines necessitats reals tindrà la població en aquelles dates", em deixen especialment estorat.

Jo em pensava, tothom es pensava, que el POUM, per sobre d'arreglar els desajustos ja existents, el què feia, el que fan tots els POUM's, és plantejar el desenvolupament urbanístic del territori en un horitzò d'uns 20 anys.
Però Esquerra no ho pensa així, manifestant sense rubor que no serveix de res planificar el territori per al futur, doncs tot alló que no s'hagi de començar desseguida són per a ERC "cartes d'intencions".

Curiosa manera d'entendre la planificació.

En resum:

Els diferents enfocaments vistos signifiquen una clara graduació de la consideració de l'activitat industrial al sector i la seva conversió en trama urbana:

- Planificadors: fan una aposta ferma per a la desaparició de la zona industrial en el sector, convertint el polígon en un nou eixample.
- ISP: Sí però no d'eliminar la zona industrial. I per si de cas, preveiem pisos a la part sud, i cases adossades a la part nord. Els equipaments no ens hi caben.
- Comissió: Deixar la zona industrial i a veure si la Puntiblond marxa. Després hi farem un parc tecnològic, que seria una llàstima perdre la nau industrial. Fer també de passada l'equipament. I posats a fer, també cases agrupades al nord.
- ERC: Deixar la Puntiblond fins que aquesta vulgui estar. No fer cap intervenció. Ja veurem que farem d'aqui 15 ó 20 anys.

Fixeu-vos que les úniques propostes que són conseqüents són les extremes: és a dir, la dels tècnics i la d'ERC. Les altres dues no són coherents: volen i dolen.

Reflexions finals:

Cal celebrar, encara que alguns no ho pogessin entendre, que els grups polítics com a tals puguessin presentar les seves propostes en el Consell de Poble, ensenyar les seves cartes i no jugar amb cartes tapades.

Però fa tot just un mes i mig, es va arribar a convèncer a tots els grups municipals de fora del Govern per a signar un document conjunt on se li feia a l'equip de govern una petició en relació amb el POUM, que es correspon amb la indicada en l'apartat anterior d'ERC.
Què ha canviat en aquests 45 dies? Potser l'Informe de la Comissió, cosí germà de la proposta d'ISP (o viceversa), que ha donat ales per anar en contra?

Aquests canvis de darrera hora no tenen lògica en relació amb la transcendència de l'assumpte. I és que potser no ho han tingut mai madur.
Caldrà confiar doncs amb la major responsabilitat i coherència del GISP i Ciutadans, perquè inevitablement ISP i ERC s'han abocat a votar en contra del POUM.

(Amb això es planteja a més, una paradoxa: davant el vot en contra d'ERC, i presumiblement també el d'ISP, ambdós estan del mateix costat, però si ISP hagués de votar la proposta d'ERC o a l'invers, totes dues forces polítiques es votarien -s'hauríen de votar en coherència- en contra una de l'altra. Interessant posició, en termes filosòfics: cóm dos que estan entre ells en contra, votarien el mateix. En pura lògica aristotèlica ISP s'hauria d'abstenir, però si ho fa deixa el protagonisme d'oposició a ERC... Faci el que faci, voti el que voti, ISP queda amb un peu a la barca i l'altre al moll. ERC 1-ISP 0. Per això la única defensa possible que podrà tenir ISP es haver-se "acostat" als plantejaments de la Comissió de Treball, que si bé no li dóna una major credibilitat, com a mínim l'arropa).

De la meva banda estic personalment d'acord amb la proposta dels planificadors, en tots els seus termes i objectes, doncs és un projecte d'alt contingut estratègic (com a mi m'agraden) que per això precisament, contrasta amb una visió a un pam del nas, propiciada per una obsoleta mentalitat nuclimilitant.

Caldria però que es negociés i fes públic un Conveni amb els titulars de la Puntiblond així com amb la resta de propietaris afectats del sector.

Aquest Conveni, més enllà que un acord d'intencions, hauria d'assumir compromisos per ambdues parts, amb les clàusules resolutòries més adients per tal de solventar incidències futures, en especial respecte la consolidació de drets d'edificació a favor dels cedents. Tanmateix hauria de tenir una caducitat temporal per al perfeccionament de les cessions i contraprestacions. No m'estenc més, però, en definitiva un contracte que per una banda permetés concretar tots els aspectes importants per al bon fi del planejament previst, i que per altra no pogués causar perjudicis a l'Ajuntament en cas d'haver-se de variar (o resoldre unilateralment a instàncies d'aquest) en el futur.

L'argument de la "sosteniblilitat ambiental" ja està massa trinxat, i pel que fa al paisatge urbà, els mateixos que ara el defensen, van deixar fer recents aberracions, com el lego del Sector 2 de Can Derrocada, amb al menys un cas infringint clarament les normatives urbanístiques vigents (i val més no parlar del conjunt al costat de La Rectoria, a tocar de La Força que tothom tant estima).
Aquest concepte es fa servir com una rosa dels vents, segons on es vulgui que bufi el vent, i per tant ja està devaluat.

L'autèntica sostenibilitat passa per fer més sostenibles les generacions futures, i en aquest cas, passa perquè el nostre poble tingui riquesa, riquesa de gent i riquesa econòmica. Amb una Hisenda que ben aviat entrarà en fallida, perquè és insostenible (per molt be que es gestioni), la nostra forma de vida serà precària.

Un poble no deixa de ser com una comunitat de veïns: cal pagar entre tots el que costen els serveis que volem, i si tinc 32 metres de vorera hauré de pagar el que costen els serveis en proporció a aquests 32 metres. Cal compensar-ho amb més gent que tingui 3 metres de vorera per habitatge, que deixen marge -el marge que abans deixaven els "estiuejants"- per mantenir-nos als de "les torretes".

I a Sant Antoni de Vilamajor mirant es parla també amb una gran paraula "la supramunicipalitat". I l'IES és un bon exemple d'aquest concepte, pel lloc on està. (Sabeu qui el va proposar en el seu dia?). Però molts dels que he sentit que en parlen i l'escriuen, la confonen amb subordinació.
Ja és hora que Sant Pere deixi de dependre de Sant Antoni i de lliurar-li el tribut de les rendes que guanyem els de Sant Pere. Sempre ens portarà gran avantatge, però el nostre creixement no pot perdurar-se creant riquesa per a Sant Antoni. Ara és la nostra hora, i amb 3.000 m2 de comerç de proximitat al centre continuarem a la cua.

La mitjana estadística de superfície comercial per habitant és de 1,5 m2: quant n'hauríem de tenir per ser "normals"?
Si la mitjana estadística és de 15 establiments comercials per cada 1.000 habitants: quants n'hauríem de tenir per ser "normals"?

La zona de la Puntiblond crea comerç, comerç competitiu amb Sant Antoni. Posa la superfície comercial total de Sant Pere de Vilamajor a poc més de 6.000 m2 és a dir de l'ordre del 50% del que li correspon. Ja deixem l'altre meitat per a Sant Antoni, que ningú pateixi.

Per últim està el tema de l'habitatge protegit. Aquest, per molt que a alguns els pesi, és el gran avanç de la recent reforma de la legislació urbanística. A la zona de la Puntiblond, una tercera part dels habitatges seran VPO, en les seves diferents modalitats. La sostenibilitat, el futur i la solidaritat passen també per permetre que el nostre poble no hagi d'expulsar jovent, que difícilment pot comprar una torreta. Passa per poder fer habitatges assistits per a la molta gent gran que hi haurà al nostre poble.
Ha passat el temps, però la història es repeteix, amb formes renovades: abans més d'un es podia fer la seva caseta en "el terrenito" (recordeu?, començava amb una barbacoa, desprès amb un garatge, i mica en mica la caseta). Avui en dia cal entre tots, ja no facilitar als que vulguin tenir un lloc per viure l'esbarjo, sinó simplement per viure, simplement per no haver de marxar, simplement per no haver de fer quilòmetres cada dia per anar a treballar a un lloc on no pot viure perquè no es pot permetre pagar "una torreta".

En definitiva, la zona de la Puntiblond és un perfecte exemple del "creixement sostenible" (que molts confonen amb el no creixement), doncs, essencialment, més que creixement, planteja de front el "desenvolupament", i per aquest altre concepte cal posar-se unes ulleres d'altra mida.

Acabo. Us sorprendrà comprovar que la major part del creixement previst amb aquest POUM, que no varia gaire respecte les normes subsidiàries, són les 1.025 cases que encara queden per fer als veïnats que abans en deiem "urbanitzacions" (Les Faldes, Can Ram, Can Vila, Vallserena, Can Derrocada, i els veïnats de Can Miret, Can Sebastianet i Les Pungoles):

Quadre d'habitatges de Sant Pere de Vilamajor

Font: Memòria del POUM-2008

De no desenvolupar-se el sector de la Puntiblond, el 58% del "extraordinari creixement" que diuen alguns, es farà continuant el model d'urbanisme en urbanitzacions de cases aïllades, insostenible, quedant el municipi, de desenvolupar-se tot el potencial d'habitatges, en el 70% del total en aquesta forma, i només un 30% en trama compacta.

(I si es restessin a més els habitatges previstos pels planificadors a la zona de l'Ajuntament, el desajustament és encara més intens).

Amb el desenvolupament del sector de la Puntiblond, aquesta forma de creixement insostenible baixaria al 47% del què queda, quedant finalment, de desenvolupar-se tot el potencial d'habitatges, en el 64% en cases aïllades i pujant fins el 36% el total urbanitzat en trama compacta.
(En aquests càlculs no s'ha considerat el parc actual d'uns 180 habitatges disseminats).

I encara que tinguem en compte que hi ha torres que ocupen varies parcel.les, el concepte no queda desdibuixat, doncs si suprimim, per exemple 300 habitatges dels que queden per fer a les urbanitzacions, el creixement d'aquests sectors seria, de no comptar amb el Poligon Sud, el 49% del creixement total, baixant al 38% si el Polígon es desenvolupa, i quedant finalment el municipi en un 68% d'habitatges aïllats si el Polígon Sud no es desenvolupa, o del 61% si efectivament es desenvolupa:


Si es du a terme el desenvolupament del sector de la Puntiblond, aconseguirem com menys que el "creixement sostenible" arribi al 60% (d'aquí a 10-15 anys). Si no podem aturar les 1.000 cases que encara es poden fer a les urbanitzacions (o si?) com mínim hem de pagar el preu de compensar el disbarat a què ens va portar la disbauxa dels anys 70's.

Fer urbanisme no és pintar terrenys de colorets: l'urbanisme és l'instrument, no la finalitat.

(Si algú vol disposar d'aquest article i de l'anterior en un format apte per a visualitzar o imprimir, nomès cal que m'enviï un correu).