Comprarás, venderás, pero nunca fabricarás

Per als què ja fa uns quants anys que ens movem en el mon de l'empresa, la frase del títol d'aquest article és un clàssic.

L'autoria sembla ser dels fabricants tèxtils de Sabadell o Terrassa, i fa referència a que aixó de fabricar sempra porta més riscos que simplement comprar i vendre. En definitiva, la callada tasca de l'industrial de la què molt sovint s'enduen els guanys els simples comerciants. El bon amic Joan Garcia sap ben bé del què parlo, doncs és un d'aquests esforçats industrials de qui ningú se'n recorda ara en temps de crisi.

El propi nucli central de Sant Pere de Vilamajor, en direm simplement la capital, sembla ara mateix una "meso-fàbricae":

Avall, coronada per la masia, la d'un altre apreciat industrial, l'Icart, sitiada per tots els fronts.

Amunt, l'altra fàbrica, La Fàbrica, amb majúscules, que ja fa temps va deixar pas a la seva activitat bescanviada per al gaudi dels veïns.

Una i altra fàbrica, totes dues, emblemàtiques, símbols del nostre municipi, vestigis del passat de rabiuda actualitat.

Com la falsa moneda, que a totes mans va i a ninguna es queda, les nostres fàbriques són com pedres que, a banda i banda de l'Ajuntament, uns i altres es llencen. Pobretes.

Els què acaben d'arribar a aquest poble, els que ja van arribar i ara es desperten en un altre llit, i ara, els que es feien els dormits esperant l'oportunitat per despertar-se, han trobat en aquesta meso-fabricae, l'instrument per a també altres coses.

A veure, parlem clar:

Pel que fa a Pinsos Picart, de final irremediable (recordeu per cert quins eren els Alcaldes en tot el temps que es van anar posant noves pedres?), l'enrocament de les parts és comprensible, i, com una fruita madura, amb bona voluntat, caurà, i esperem que sense aixafar-se.

Ho sap tothom, però els què acaben d'arribar a aquest poble, els que ja van arribar i ara es desperten en un altre llit, i ara, els que es feien els dormits esperant l'oportunitat per despertar-se, inicien una anacrònica creuada amb diferents propòsits que tothom pot endevinar.

Pel que fa al local de La Fàbrica, ja hi hem dedicat en aquest espai alguns comentaris (veure al respecte aquest, del desembre de 2007, o aquest altre del maig de l'any passat), comentaris que val a dir van ser molt abans del despertar d'alguns zombies. I pel que fa a l'altra fàbrica, la de Pinsos Picart, ha estat també des de sempre un tema recurrent en aquestes pàgines.

Un poble de 4.000 habitants es mereix un local principal millor que La Fàbrica, que ha estat ideal per a un poble de 1.000.
La Fàbrica ha estat també entranyable per a una capital de 400 habitants (any 2000), però caduca -i malalta, ara- en el nou context dels 2.000 habitants. Amb crisi o sense, La Fàbrica ja ha tingut el seu moment, la crisi passarà, i el nou local quedarà. Té el seu encant, de "loft", i entenc que als urbanites els faci gràcia, però no és el local del Segle XXI que ja és hora de què tinguem.

Reparar la fàbrica fa uns dies costava 35.000 Euros, avui ja en val 800.000 mil. La inflació és exagerada.

Què hem de fer? Jo, com l'equip de govern, el ple de l'Ajuntament i el Parlament de Catalunya ho tenim clar. Altres intenten fer creure que no, que és millor llençar els cuartos.

He dit també que no em sembla adequat construïr aquest local al mig de "la capital", melic dels nuclimilitants, i que caldria posar-la sota de Can Bacallà a tocar a la BP-5109, més apte per la mobilitat, i, sobre tot, per evitar el colapse i la passada pel forro de la Llei de Contaminiació Acústica (que per cert, soporta estoicament el patró de l'altra fàbrica i un dels talibans).

Però no ens enganyem, que no ens enganyin, la guerra de les fàbriques té un transfons evident de contingut urbanístic: protegint la fàbrica vella, es perjudiquen els plantejaments del POUM, que curiosament utilitzen l'espai per facilitar que l'altra fàbrica i la masia de Can Derrocada es posin cadascuna al seu bon lloc. I tot, no pas per avarícia de les parts, sinò precisament per l'avarícia d'aquells amb els què la frase popular diu que "... hemos topado".

Clar i català, el xai fa semblar una cosa, però sota la pell només i ha el llop de la lluita del POUM. Lluita del POUM que altres aprofitats com sempre transaccionant, posen la seva mà (per dir-ho amigablement) mercenària al servei de qualsevol causa si els ajuden als seus propis propòsits, amb dret a botí.

Cal ser benèvols, però amb els nuclimilitants, sobretot amb els de la nova fornada, doncs les fàbriques serveixen "a huevo", per elles mateixes i per a qualsevol altre truita que hom vulgui organitzar. Combinen de maravella amb els espàrrecs de la crisi, amb les gambes del model de poble, i amb els alls de l'austeritat.
De la primera en fan un bastió, el seu "El Álamo" particular, i de la segona, tot el contrari: cal enderrocar-la ja. Bona moguda amb això de les fàbriques a meso-fabricae.

Així de simple, i qui no entengui de què va el joc, que no s'apunti, doncs els que hi juguen, ja saben ben bé el què es fa.

Quanta raó té la dita: "Comprarás, venderás, pero nunca fabricarás".
En comptes de servir al seu propòsit original, ara es comercia amb les fàbriques, esdevingudes moneda de canvi utilitzada per a la mare de totes les batalles, la sucosa, la del POUM. Es veu el llautó, però, en les monedes pintades d'or amb què es vol comerciar.