En els quasi cinquanta anys que fa que visc Sant Pere de Vilamajor, atresoro amb les dits de la mà les persones que tinc per referències del meu poble. Una d'elles era en Joan, en Joan Bosch. Mai sabré quina opinió tenia de mi, però les llargues vetllades al porxo de Can Pau, escamotejant plegats un Wisky amb gel i uns cirgarrets, són records que sempre, sempre, duré amb mi.
Converses, confidències d'un barrufet rondinaire que tant aviat t'enviava a prendre pel c... com, quasi, t'agafava la mà.... Semblava dur i en canvi a mi sempre em va semblar tendre, tendre parlant de la meva sogre, de còm el meu cunyat, abans de què un plataner se l'enduguè per sempre, es filtrejava la Lalos i en Joan imposava el terreny que s'estava conreant.
Pavero, en Joan era una mena de barreja entre el protagonista de l'Escopeta Nacional i un Senyor de Vic.
Poble, en Joan sempre tenia l'enyorança del "seu" Sant Pere de Vilamajor. Encara recordo aquelles vetllades, a tocar de casa seva, Can Pau, mirant aquelles pel.lícules d'en Tarzán en blanc i negre, amb la Botifarreta. Pocs sabeu de què us parlo.
Costava entrar-li al malpa..., però quan podies traspassar aquella capa de vida trobaves l'essència d'una persona que es mereixia estimar. I a fe que me l'estimava, a en Joan.
Una copeta més, el cambrer de color rondinava -tenia instruccions- però amb l'excusa de què era per a mi, em servia una generosa ració que compartiem, no fa pas gaire, l'estiu passat. En Joan era amic d'estius. Quan m'agafava la neura, sabia que el trobaria a la tarima de Can Pau. I es feia de matinada. I m'explicava coses seves que sempre he pensat que només me les explicava a mi. Orgullós dels seus fills, d'en Titó...
Torturat, sentat a l'autobús d'un món diferent del seu. Sempre parlant de diners, d'èxits, d'en Titó. Com buscant el reconeixement que no calia que jo li donés.
L'apreciava a en Joan.
No m'importa ara i aquí obrir el cor amb una persona amb qui he compartit moments lúcids, fins que els efluvis de l'etanol, disciplentment servit pel cambrer de torn, ens duia a parlar de tantes coses seves que no us podeu ni imaginar. "Encen un cigarret, Ricard, a veure si aquest malparit no m'enxampa". I al cendrer compartiem l'ADN. Un ADN en què diua imprés el seu poble, Sant Pere de Vilamajor. En els últims temps quan jo marxava, sabia que es quedava sol, en un llit del que calia passar pàgina fins l'endemà... Un altre dia.
Joan, pensar que no podré compartir aquelles vetllades em fa perdre moltes il.lusions.
Sabies que sempre que t'enfilaves cap l'esglèsia te'l trobaries a la seva atalaia de Can Pau, escrutant. I també sabies que, si no el trobaves emmoïnat per alguna de les seves tantes coses, hi podies petar la xerrada mentre ell es prenia el café a la terrassa. Sempre amable. "Vina, Ricard, a veure què en penses?".
Sabies que sempre que t'enfilaves cap l'esglèsia te'l trobaries a la seva atalaia de Can Pau, escrutant. I també sabies que, si no el trobaves emmoïnat per alguna de les seves tantes coses, hi podies petar la xerrada mentre ell es prenia el café a la terrassa. Sempre amable. "Vina, Ricard, a veure què en penses?".
Ara, com encara guardava una de les ampolles de cava MBosch -la seva bodega, orgull d'en Bosch- que m'havia escaquejat del seu cunyat -la tercera- en una nit d'estiu, me l'he prés en homenatge a una de les poques persones que un cop faltant m'ha humitejat els ulls.
No he sabut mai si ell s'en recordava de quan pujava cap l'Esglèsia amb la meva BH d'adolescent, allà pels anys 70. Crec que si. En Joan tenia memòria.
Emprenyat, resentit? Si, crec que en Joan es ressentia de veure com el seu estimat poble -sempre fidel al seu poble- perdia l'essència. Queixòs, em refeia la comptabilitat de Can Pau: "ni per pipes, em deia". "Ja serà menys, li deia jo". "No Ricard, em contestava, tot just per pagar a aquests ganduls..." Amb un moment es repassava tot el poble, i fos l'época que fos, sempre tenia una especial crítica per a l'Alcalde de torn. A la mitja hora, però, li arrencaves els secrets escandalls dels seus negocis. "En Titó val molt", sempre em deia, com buscant l'aprovació, millor, l'adul.lació que tant li agradava.
M'agradava especialment posar en contradicció el seu catalanisme aparentment antinacionalista. Era de dretes, potser perquè no va viure amb l'esquena dreta.
Recordo amb especial ternura, un dia que vaig seure a taula amb tota la seva família, no recordo, ara, ben be què es celebrava, crec que el cumpleanys del pare. Em van fer un lloc a taula, varem bufar les espelmes i no em sentia estrany...
M'agradava especialment posar en contradicció el seu catalanisme aparentment antinacionalista. Era de dretes, potser perquè no va viure amb l'esquena dreta.
Recordo amb especial ternura, un dia que vaig seure a taula amb tota la seva família, no recordo, ara, ben be què es celebrava, crec que el cumpleanys del pare. Em van fer un lloc a taula, varem bufar les espelmes i no em sentia estrany...
Són tants, tants els records que en tinc d'en Joan, tantes -per estrany que em sembli- les sinceres confidències que m'ha fet al llarg d'aquests anys, que ara només puc dir que me l'estimava, al punyeter. I em sento un privil.legiat d'haver pogut comptar amb la seva confiança.
Gent com en Joan no s'hauria de morir abans de nosaltres, merda!
Amb en Joan, el "barrufet rondinaire" no tinc cap dubte que s'ha tancat un volum del llibre de l'història del nostre poble. Encara queden els Pujol, els Bruguera, els Romero-Bruguera, els Baró, els Herrero, ... Tots entranyables, tots tant propers i a l'hora tant poc sovintejats. En Titò, el tercer Joan Bosch que he conegut n'és noble hereu, tant de bó. Titò, en nou messos has perdut a tots el Bosch que et precedien. Ja en fas honor.
He tingut la sort de l'experiència de conviure en un poble quan tot just hi vivien 700 persones. Un poble que ja no hi és però que, com pedretes d'Hansel i Gretel, ha deixat anar grans persones per a què, qui ha pogut, les hagi conegut. Sap greu que per "memòria històrica" oblidem els què encara hi són. Les veritables arrels del nostre poble són els què hi éren als anys setanta, i tant buscar enrera, estem perdent els què han transformat, com en Joan, aquest Sant Pere de Vilamajor convertit en residènca habitual d'urbanites.
He tingut la sort de l'experiència de conviure en un poble quan tot just hi vivien 700 persones. Un poble que ja no hi és però que, com pedretes d'Hansel i Gretel, ha deixat anar grans persones per a què, qui ha pogut, les hagi conegut. Sap greu que per "memòria històrica" oblidem els què encara hi són. Les veritables arrels del nostre poble són els què hi éren als anys setanta, i tant buscar enrera, estem perdent els què han transformat, com en Joan, aquest Sant Pere de Vilamajor convertit en residènca habitual d'urbanites.
Joan, et trobaré a faltar, coll...!
