Com en tot poble que creix, també en el nostre els ciutadans reclamen equipaments de servei a la col·lectivitat. I els Ajuntaments han de respondre a aquesta demanda.
Una sèrie de factors defineixen el marc general en què s'ha de tractar el tema, com ara:
a) Existència d'una massa crítica suficient per a cada tipus d'equipament.
b) Proximitat.
c) Priorització dels usos o serveis en funció de les necessitats.
d) Cost de disposició i repercussió a l'usuari.
Existència d'una massa crítica suficient
Cada equipament, convoca per a un ús determinat (esport, lleure, cultura, aprenentatge, ...), una determinada quantitat de públic objectiu (infants, jovent, gent gran, famílies, ...) que ha de ser coherent amb la dimensió de l'equipament. Considerant aquest públic potencial, la creació de cada tipus d'equipament només s'ha de considerar quan existeix una quantitat mínima de públic objectiu que la justifiqui, màxim tenint en compte els costos de manteniment de l'equipament.
Tanmateix, l'escala mínima del equipaments és diferent en funció de les activitats que s'hi desenvolupen. Per això es dóna una graduació proporcional en els equipaments de què disposa un municipi i el tamany de la seva població.
És curiosa a aquest respecte l'obligació que s'estableix per als municipis en la Llei Reguladora de Bases del Règim Local (Llei 7/1985) quan estableix els mínims d'equipaments obligatoris que ha de proporcionar el municipi en funció de la seva dimensió:
- Fins a 5.000 habitants: cementiri.
- A partir de 5.000 habitants, a més: parcs públics, mercat i biblioteca pública.
- A partir de 20.000 habitants, a més: serveis socials, extinció d'incendis i instal·lacions esportives d'ús públic.
L'anterior, sense perjudici dels acords que els Ajuntaments estableixin amb les administracions superiors que tenen les competències que afecten a altres tipus d'equipaments com ara escoles, centres d'atenció sanitària, residències, etc.
És evident doncs la lògica de la massa crítica per a disposar de determinats equipaments públics, ja que a més s'ha de tenir en compte que el cost per usuari s'ha de mantenir en nivells mínimament acceptables, ho pagui qui ho pagui.
La visió supramunicipal és també essencial per a l'anàlisi de la massa crítica.
Proximitat
Els equipaments, com establiments, atenen al paradigma general de tot establiment: la seva proximitat a la ubicació de l'usuari ha de ser directament proporcional a la freqüència amb què l'utilitzi. Per aquest paradigma, estem disposats a recórrer desenes de quilòmetres per comprar electrodomèstics, doncs o fem només de tant en tant; en canvi la panaderia ha d'estar a prop de casa nostra, doncs hi comprem cada dia: quan més fem servir un equipament, més a prop el reclamem.
També és cert que, com tot servei sotmès a oferta i demanda, es pot estimular l'ús d'un equipament a partir de la seva localització, de manera que disposant-lo prop del públic potencial se'n estimula una certa propensió a la seva utilització.
En municipis compostos de nuclis dispersos, el factor de proximitat s'ha de ponderar en termes de la massa crítica existent en el seu radi d'influència.
Priorització dels usos o serveis
De la llista clàssica d'equipaments que demana la població, els municipis, estiguin o no obligats per llei, han de prioritzar aquells que, per diverses raons, es considerin més prioritaris, doncs els recursos són limitats. Aquesta priorització dependrà de molts factors combinats: existència real de una necessitat, greuges comparatius amb altres municipis, interessos del govern municipal, idiosincràsia i característiques de la població, etc. Com sia que la llista d'equipaments és relativament reduïda, no és gaire difícil efectuar assenyadament una planificació en el temps d'aquestes prioritats.
En un municipi en creixement, com ara el nostre, la planificació dels equipaments ha d'atendre, sobretot, a les tendències d'evolució de la població i a l'evolució a futur de la tipologia dels usuaris potencials.
Cost de disposició i repercussió a l'usuari
Existeix encara en bona part la opinió generalitzada de què els serveis o els equipaments que proporciona un municipi ha de ser gratuïts, confonent que un servei sigui públic amb que sigui de franc.
Certament hi ha serveis que no es poden repercutir als ciutadans, com ara la seguretat, biblioteques, el manteniment físic dels espais públics i algunes xarxes de subministraments, o l'administració de justícia, i d'altres que formen part dels sistemes de gratuïtat universal, com ara l'ensenyament o la sanitat.
Ara bé, sigui en tot o en part, molts serveis públics repercuteixen els seus costos directament als usuaris (són pròpiament les taxes), o tenen un preu directe en funció de la seva utilització (que són els preus públics).
Sembla lògic que quan un servei o equipament és d'utilització discrecional, no sent exigible amb caràcter legal la seva gratuïtat universal, el beneficiari directe d'aquest equipament suporti directament i personal com mínim una part del cost que significa la utilització i manteniment de l'equipament que gaudeix.
Així, tots estem acostumats a pagar per un nínxol al cementiri, per les activitats extraescolars o casals d'estiu, per una piscina pública, per anar al teatre, ...
El concepte de massa crítica esdevé aquí novament fonamental per tal de valorar el cost per usuari, doncs un major nombre d'usuaris en determina una millor absorció dels costos.
La part de cost que es repercuteixi genera certs moviments en la demanda, en funció de les polítiques en aquest sentit per part dels govern municipals.
Una altre qüestió lligada a aquest aspecte és la necessitat d'inversió, sovint considerable, que requereixen els equipaments. En municipis petits -menys de 5.000 habitants- un equipament tipus pot significar un esforç equivalent a les inversions totals de tota una legislatura, i en termes financers inassumible sense un finançament extern que pot arribar a ultrapassar els límits de l'equilibri pressupostari. Per això es prioritzen -i sovint esdevenen únics- els equipaments que són finançats per administracions superiors, per bé que normalment el sòl és aportat per l'Ajuntament.
Qualsevol pla d'equipaments ha d'analitzar i conjuntar adequadament els quatre factors anteriors.
En tot l'anterior sobrevola, en els equipaments d'utilització sotmesa a preu, el paper de la iniciativa privada: els quatre factors anteriors (en aquest cas avaluats en termes de rendiment econòmic) determinen també per als operadors privats, la creació d'una oferta d'equipaments d'ús públic.
Fixem-nos com, a excepció dels equipaments reservats a competències públiques exclusives i els que no poden tenir una mínima rendibilitat empresarial, existeix en tots els indrets una important oferta per part d'operadors privats o mixtes. És més, com passa amb els serveis municipals obligatoris, es dona una total correspondència entre els equipaments existents i la dimensió socioeconòmica d'un territori, passant a mida que es creix, d'un mínim d'equipaments de titularitat pública, a equipaments públics coexistint amb oferta privada o mixta, i augmentant l'oferta, fins arribar, en ciutats de certa dimensió, a un predomini de l'oferta privada d'equipaments fins la pràctica saturació de les possibilitats de la demanda.
La convergència entre la iniciativa pública i la privada no només és oportuna sinó que es reforça mútuament, essent gestionable a través de diverses fórmules: empreses mixtes, concessions administratives, subvencions de capital i d'explotació, reversió, convenis urbanístics complementaris, etc.
És més, en la mesura que es tracta d'activitats econòmiques empresarials, la promoció d'equipaments amb intervenció dels sector privat duplica els efectes positius: d'una banda s'obté un servei per a l'ús de la col.lectivitat i també es promou l'activitat econòmica.
Existint massa crítica suficient i oportunitat, no és admissible que la planificació d'equipaments d'un municipi no estimuli el concurs de la iniciativa privada, màxim tenint en compte l'eficiència de gestió, en molts casos superior, per part dels operadors privats especialitzats.
Lamentablement, en alguns municipis encara existeix la consciència col.lectiva de què el concurs de la iniciativa privada resta protagonisme o substitueix obligacions que es consideren indelegables per a l'Ajuntament.
En propers articles abundarem sobre aquest interessant tema dels equipaments.
0 Comentaris. COMENTEU-HO:
Publica un comentari a l'entrada