Nous reptes per al model residencial dels municipis

Els pobles, les ciutats, es configuren com elements consubstancials a les societats humanes.

Són moltes i diverses les funcions de les comunitats organitzades -anomenem-les pobles-, de les quals en vull destacar una de primordial, que és la localització de la residència de les persones que les passen a constituir.

No hi ha dubte què una sèrie de factors, bàsicament lligats a la millora de la mobilitat, sobretot en els últims decennis, han anat modificant inexorablement la funció residencial dels pobles, principalment els de petita dimensió situats en àmbits superiors d'influència, com el nostre.

Malauradament, els condicionants econòmics han esdevingut, per sobre d'altres factors, elements clau en les possibilitats d'elecció d'un municipi o indret on viure. Aquesta situació, que sembla es perllongarà encara algun temps, ha distorsionat en gran mesura la funció del territori per a l'acollida residencial. M'explico.

Actualment, amb la voràgine de trobar un lloc on viure ajustat a les limitades possibilitats econòmiques relatives als preus de l'habitatge, els operadors privats pràcticament els únics que intervenen en el mercat de l'habitatge s'han llençat com mai a cobrir i estimular la demanda, a vegades sense escrúpols. Amb això, els nostres municipis s'han vist empesos inquibir les onades migratòries sia com sia en el seu territori. Si a això li sumem que la elecció que se'n ha fet del municipi sovint és pitjor que la desitjada, per mor de les mateixes possibilitats econòmiques, es crea una paradoxal situació donada per una gent que hi viu sense sentir-se'n, i d'un poble incapaç de construir-se més enllà de ser un conjunt d'habitatges.

Resultat: a curt termini baixa el nivell qualitatiu de l'oferta feta pel municipi, a l'hora que baixa el nivell de recepció per a qui hi ve a viure: oferta i demanda, com en tot mercat, troben l’equilibri, però en aquest cas en un rengló més baix d’exigència per ambdues parts.

Això, que sembla exagerat, ja es percep en alguns indrets de les regions metropolitanes: ciutats dormitoris desintegrades de la vida social dels seus residents i a la inversa, incapaces d'integrar com veritables conciutadans les onades de nouvinguts en constant rotació, lliurant a la pressió urbanística actius que esdevindran irrecuperables, i conformant una nova estructura de pobles anodins, carents de personalitat, que es buiden al matí i reomplen al capvespre.

Els municipis residencials són incapaços a més, de crear tant a curt termini llocs de treball que mitigarien l'actual dicotomia entre lloc de pernoctació i lloc per viure.

En termes turístics utilitzem un concepte clau: la capacitat d'acollida del territori, que es pot definir en termes quantitatius com el nombre de persones que poden romandre en un indret gaudint dels elements que aquest ofereix, d'una manera sostenible. Aquest enfocament se'm suggereix aplicable al fenomen que analitzo: imaginem un poble qualsevol, amb una estructuració i característiques adequades a la seva dimensió poblacional. De cop i volta, en poc temps, dupliquem, tripliquem la seva població: hi ha estructura que aguanti aquesta pressió? Quina és la capacitat de regeneració d'espais, centres, equipaments, comerç, vida social i cultural, etc. autònoma d'un qualsevol d'aquests pobles? Sense dubte molt limitada.

Observem Sant Pere de Vilamajor: des de fa 10 anys la població no ha parat de créixer, duplicant-se. Com ha respòs el municipi, en termes estructurals, a aquest increment de població? Apart de les millores normals en els serveis, únicament les Escoles (amb la llar d’infants), tot al nucli, i pràcticament res més.

Els municipis no poden eliminar els impactes de les variables externes, que no controlen, però són els responsables d'intervenir precisament en les variables internes, sobre les que tenen competències. La limitada capacitat d’absorció d’aquests fenòmens fa impossible regenerar constantment un poble que està duplicant la seva població cada cinc o deu anys. No obstant, és probable que, a mida que el fenomen s'apaivagui, s'aniran sedimentant els contextos socioculturals dels pobles, sent llavors el moment de recuperar els espais ciutadans, reequilibrant les distorsions i propiciant nous models de vida, malgrat que pel camí s’hagi perdut tota una generació de ciutadans desubicats.

Ara que el fenomen està present, es necessita més que mai d’un acurada perspectiva en la planificació socieconòmica i urbanística dels municipis, introduint els criteris més adequats per tal de què, quan el “tsunami” hagi passat, puguem estar en condicions d'encaixar les peces sense necessitat d’haver de reconstruir els nostres pobles i barris.

Calen noves formulacions que permetin la compatibilitat integral entre preservació i desenvolupament dels pobles.

Cal controlar decididament el creixement poblacional dels pobles amidant-lo amb les possibilitats reals de reestructuració que l'augment de població exigirà a mig termini.

Cal que els pobles facin una aposta decidida per continuar sent-t’ho, com ho han de fer les ciutats sobre els seus propis models.

I a Sant Pere de Vilamajor, amb 2.000 nous habitatges encara per edificar, tenim la responsabilitat històrica de dissenyar la nostra vil·la abans d'omplir-la, de reconstruir poble abans de construir cases.