La història continua i evoluciona, i cal ara recomposar el conte...
L'alfil ha tornat al taulell.
El cavall es mou, més tort que dret, però amb un únic objectiu: fer escac al rei. Un escac que -ara per ara- es pot tapar amb un simple moviment, sense perdre un peó.
Pacient, l'alfil espera. Segueix d'aprop els moviments del cavall, doncs ha tornat al taulell amb el mateix propòsit, però amb la seva pròpia tàctica de joc.
El cavall ha esdevingut l'avantguarda, obre el camí, no deixant respirar el rei, sempre amb escac.
Abans no era així. Abans, el cavall trotava pel reialme, però un dia l'alfil es va apropar tant al rei que fins i tot es parlava de que cavalcaríen junts. El cavall, veient com el rei preferia l'alfil, es va enutjar, gelós, doncs ben segur el rei triaria l'alfil i ell hauria de deixar l'hisenda reial per anar a pasturar fora de les muralles del castell.
Un dia gris, finalment, el cavall va comprovar que havia perdut la gràcia del rei, i es retirà a les muntanyes.
El pacte entre el rei i l'alfil no va prosperar, no podia prosperar: cada noble aspira a manar el seu propi palau. Però el cavall ja trotava fora de l'hisenda, fora del castell.
Van anar passant els dies...
De tant en tant, insistent, el cavall galopava des de les muntanyes i, a gitzes, intentava enderrocar, ara aqui, ara allà, algun tros de la muralla. Fins i tot, un migdia, quan el rei i tots els nobles estaven apunt d'entrar a missa, li va faltar poc per ensorrar la porta de palau.
Només ara hom se n'adona que l'alfil seguia d'aprop els moviments del cavall. Només ara hom cau en l'observació de què a cada guitza del cavall, l'alfil sortia a la palestra, no per defensar el rei, sinò per desmarcar-s'en.
Un vespre, fins ben entrada la nit, cavall i alfil es van trobar a La Noguera, un indret especialment apropiat per als contubernis: el cavall havia obert el camí, i l'alfil el seguiria. Calia preparar-se doncs ben aviat -dos anys només- el poble, com era tradició, hauria de decidir qui ocuparia el castell. L'alfil ho ansiava, i el cavall volia tornar a trotar per l'hisenda reial: tornarien a estar junts.
Retrobats al taulell, l'escomesa definitiva: el cavall fa un nou escac, ara bloquejant els nous tributs del reialme. L'alfil s'apresta al mat, potser deixarà sense pressupost al rei, un pressupost que els nobles han d'aprovar. Tu fes l'escac que jo faré el mat.
Difícil ho tindria el rei, amb un escac d'alfil i cavall, per tirar endavant el pressupost reial. I si se'n surt, potser els nobles, encoratjats, posaran llavors en discussió el repartiment de terres previst per aquest mateix any.
Astúcia, decisió; el joc ha canviat, l'alfil torna al combat.
Mentre tot això passa, la torre, campetxana, està entretinguda mantenint les propietats de Pungoles i Pau, i no belluga peça. No dóna fidelitat al rei, però tampoc la renega. Depén del que guanyi.
Mentre tot això passa, el rei ha posat setge al vell noble del comtat d'Icart, doncs la muralla que ha aixecat i el túnel que ha excavat per fugir del seu castell semblen una amenaça real, per a tots plegats. Tots volen posar al seu lloc a l'intrèpid Comte d'Icart, i volen repartir-se el botí del seu baluard: el palau de Can Derrocada. A canvi d'això, li ofereix unes altres terres.
El rei, agerrit cavaller però noble en la concil.liació, ofereix al Comte d'Icart una sortida honorable, sense deixar d'apuntar amb els seus ballesters. El Comte d'Icart, astut, mira el taulell; encara no és hora de pactar.
Però vet aquí que ni l'alfil ni el cavall, per motius ben diferents, volen que el rei pacti amb el Comte d'Icart.
L'alfil necessita però un altre aliat, doncs des del Mas d'en Bosc han posat les seves forces al costat del rei. La torre és la única opció.
Un dia, mentre trotava de Pungoles a Pau, l'alfil va a cercar la torre. De fet, la torre l'estava esperant. Ara tenen una creuada comuna.
La torre també vol moure fitxa.
Reunits plegats, a l'indret de Pau, alfil, cavall i torre pacten i segellen la seva aliança. I uneixen les seves forçes. Fan veure que marxen a altres contrades per no presentar-se al Consell de Nobles que ha convocat el rei a mig estiu.
Ara ja són tres els mosqueters, tres les peces que fan escac al rei.
Però l'alfil no pot presentar-se davant del poble seient al costat de la torre; els nobles i els vasalls que li donen suport no entendrien aquella unió contra-natura. Cal una excusa; cal un motiu.
Intel.ligent, l'alfil espera pacient aquesta oportunitat. I el rei, vehement se la dona en el Consell de Nobles, doncs després de desfiar-ne la seva autoritat, el fa fora de la sala.
Els aliats responen junts, ofesos, recullen les seves capes i giren cua sortint del Consell: ja hi ha un motiu. El Pregoner ho escampa de seguida. I a l'endemà, pengen pergamins als arbres per explicar-ho a tothom.
I el poble?
El poble s'ho mira i no veu. Potser ho veu i tant li fa. Cavall, alfil i torre fan escac al rei cadascú en el seu propi benefici, però en benefici comú d'un interès. No pas en interés del poble, que res té a guanyar amb el duel entre els nobles.
La justa ha començat. El Comte d'Icart deixa caure el mocador. Ara toca al rei moure la fitxa.
I el poble, que en treurà de tot plegat?
El cavall es mou, més tort que dret, però amb un únic objectiu: fer escac al rei. Un escac que -ara per ara- es pot tapar amb un simple moviment, sense perdre un peó.
Pacient, l'alfil espera. Segueix d'aprop els moviments del cavall, doncs ha tornat al taulell amb el mateix propòsit, però amb la seva pròpia tàctica de joc.
El cavall ha esdevingut l'avantguarda, obre el camí, no deixant respirar el rei, sempre amb escac.
Abans no era així. Abans, el cavall trotava pel reialme, però un dia l'alfil es va apropar tant al rei que fins i tot es parlava de que cavalcaríen junts. El cavall, veient com el rei preferia l'alfil, es va enutjar, gelós, doncs ben segur el rei triaria l'alfil i ell hauria de deixar l'hisenda reial per anar a pasturar fora de les muralles del castell.
Un dia gris, finalment, el cavall va comprovar que havia perdut la gràcia del rei, i es retirà a les muntanyes.
El pacte entre el rei i l'alfil no va prosperar, no podia prosperar: cada noble aspira a manar el seu propi palau. Però el cavall ja trotava fora de l'hisenda, fora del castell.
Van anar passant els dies...
De tant en tant, insistent, el cavall galopava des de les muntanyes i, a gitzes, intentava enderrocar, ara aqui, ara allà, algun tros de la muralla. Fins i tot, un migdia, quan el rei i tots els nobles estaven apunt d'entrar a missa, li va faltar poc per ensorrar la porta de palau.
Només ara hom se n'adona que l'alfil seguia d'aprop els moviments del cavall. Només ara hom cau en l'observació de què a cada guitza del cavall, l'alfil sortia a la palestra, no per defensar el rei, sinò per desmarcar-s'en.
Un vespre, fins ben entrada la nit, cavall i alfil es van trobar a La Noguera, un indret especialment apropiat per als contubernis: el cavall havia obert el camí, i l'alfil el seguiria. Calia preparar-se doncs ben aviat -dos anys només- el poble, com era tradició, hauria de decidir qui ocuparia el castell. L'alfil ho ansiava, i el cavall volia tornar a trotar per l'hisenda reial: tornarien a estar junts.
Retrobats al taulell, l'escomesa definitiva: el cavall fa un nou escac, ara bloquejant els nous tributs del reialme. L'alfil s'apresta al mat, potser deixarà sense pressupost al rei, un pressupost que els nobles han d'aprovar. Tu fes l'escac que jo faré el mat.
Difícil ho tindria el rei, amb un escac d'alfil i cavall, per tirar endavant el pressupost reial. I si se'n surt, potser els nobles, encoratjats, posaran llavors en discussió el repartiment de terres previst per aquest mateix any.
Astúcia, decisió; el joc ha canviat, l'alfil torna al combat.
Mentre tot això passa, la torre, campetxana, està entretinguda mantenint les propietats de Pungoles i Pau, i no belluga peça. No dóna fidelitat al rei, però tampoc la renega. Depén del que guanyi.
Mentre tot això passa, el rei ha posat setge al vell noble del comtat d'Icart, doncs la muralla que ha aixecat i el túnel que ha excavat per fugir del seu castell semblen una amenaça real, per a tots plegats. Tots volen posar al seu lloc a l'intrèpid Comte d'Icart, i volen repartir-se el botí del seu baluard: el palau de Can Derrocada. A canvi d'això, li ofereix unes altres terres.
El rei, agerrit cavaller però noble en la concil.liació, ofereix al Comte d'Icart una sortida honorable, sense deixar d'apuntar amb els seus ballesters. El Comte d'Icart, astut, mira el taulell; encara no és hora de pactar.
Però vet aquí que ni l'alfil ni el cavall, per motius ben diferents, volen que el rei pacti amb el Comte d'Icart.
L'alfil necessita però un altre aliat, doncs des del Mas d'en Bosc han posat les seves forces al costat del rei. La torre és la única opció.
Un dia, mentre trotava de Pungoles a Pau, l'alfil va a cercar la torre. De fet, la torre l'estava esperant. Ara tenen una creuada comuna.
La torre també vol moure fitxa.
Reunits plegats, a l'indret de Pau, alfil, cavall i torre pacten i segellen la seva aliança. I uneixen les seves forçes. Fan veure que marxen a altres contrades per no presentar-se al Consell de Nobles que ha convocat el rei a mig estiu.
Ara ja són tres els mosqueters, tres les peces que fan escac al rei.
Però l'alfil no pot presentar-se davant del poble seient al costat de la torre; els nobles i els vasalls que li donen suport no entendrien aquella unió contra-natura. Cal una excusa; cal un motiu.
Intel.ligent, l'alfil espera pacient aquesta oportunitat. I el rei, vehement se la dona en el Consell de Nobles, doncs després de desfiar-ne la seva autoritat, el fa fora de la sala.
Els aliats responen junts, ofesos, recullen les seves capes i giren cua sortint del Consell: ja hi ha un motiu. El Pregoner ho escampa de seguida. I a l'endemà, pengen pergamins als arbres per explicar-ho a tothom.
I el poble?
El poble s'ho mira i no veu. Potser ho veu i tant li fa. Cavall, alfil i torre fan escac al rei cadascú en el seu propi benefici, però en benefici comú d'un interès. No pas en interés del poble, que res té a guanyar amb el duel entre els nobles.
La justa ha començat. El Comte d'Icart deixa caure el mocador. Ara toca al rei moure la fitxa.
I el poble, que en treurà de tot plegat?
1 Comentaris. COMENTEU-HO:
Home, l´escac es dirigeix al Comte d´Icart. Es la clau, el nús gordíá. I comque aquest cavaller es encara jove i ben armat, pots estar segur que tindrem justes molt celebrades durant anys i anys.
Publica un comentari a l'entrada