Després de la trifulca amb ISP he estat pensant, he estat reflexionant... Lligant caps.
L'alfil torna al taulell. El cavall es mou, més tort que dret, però amb un únic objectiu: fer escac al rei.
Un escac que -ara per ara- es pot tapar amb un simple moviment, sense perdre un peó.
Pacient, l'alfil espera. Segueix d'aprop els moviments del cavall, doncs ha tornat al taulell amb el mateix propòsit, però amb la seva pròpia tàctica de joc.
El cavall ha esdevingut l'avantguarda, obre el camí, no deixant respirar el rei, sempre amb escac.
Abans no era així. Abans, el cavall trotava pel reialme, però un dia l'alfil es va apropar tant al rei que fins i tot es parlava de que cavalcaríen junts. El cavall, veient com el rei preferia l'alfil, es va enutjar, gelós, doncs ben segur el rei triaria l'alfil i ell hauria de deixar l'hisenda reial per anar a pasturar fora de les muralles del castell.
Un dia gris, finalment, el cavall va comprovar que havia perdut la gràcia del rei, i es retirà a les muntanyes.
El pacte entre el rei i l'alfil no va prosperar, no podia prosperar: cada noble aspira a manar el seu propi palau. Però el cavall ja trotava fora de l'hisenda, fora del castell.
Van anar passant els dies...
De tant en tant, insistent, el cavall galopava des de les muntanyes i, a gitzes, intentava enderrocar, ara aqui, ara allà, algun tros de la muralla. Fins i tot, un migdia, quan el rei i tots els nobles estaven apunt d'entrar a missa, li va faltar poc per ensorrar la porta de palau.
Només ara hom se n'adona que l'alfil seguia d'aprop els moviments del cavall. Només ara hom cau en l'observació de què a cada guitza del cavall, l'alfil sortia a la palestra, no per defensar el rei, sinò per desmarcar-s'en.
Un vespre, fins ben entrada la nit, cavall i alfil es van trobar a La Noguera, un indret especialment apropiat per als contubernis: el cavall havia obert el camí, i l'alfil el seguiria. Calia preparar-se doncs ben aviat -dos anys només- el poble, com era tradició, hauria de decidir qui ocuparia el castell. L'alfil ho ansiava, i el cavall volia tornar a trotar per l'hisenda reial: tornarien a estar junts.
Retrobats al taulell, l'escomesa definitiva: el cavall fa un nou escac, ara bloquejant els nous tributs del reialme. L'alfil s'apresta al mat, potser deixarà sense pressupost al rei, un pressupost que els nobles han d'aprovar. Tu fes l'escac que jo faré el mat.
Difícil ho tindria el rei, amb un escac d'alfil i cavall, per tirar endavant el pressupost reial. I si se'n surt, potser els nobles, encoratjats, posaran llavors en discussió el repartiment de terres previst per aquest mateix any.
Astúcia, decisió; el joc ha canviat, l'alfil torna al combat.
I el poble?
El poble s'ho mira i no veu. Potser ho veu i tant li fa. Cavall i alfil fan escac al rei en el seu propi benefici, en benefici i torna de rencúnies personals, no pas en interés del poble, que res té a guanyar amb el duel entre els nobles.
Cal però dotar de legitimitat aquestes actuacions, cal foradar el vaixell reial per sota de la línia de flotació, sense que el poble deixi de veure el màstil hissat quan s'enfonsi.
Al temps veurem. El joc del cavall i l'afil ja s'ha destapat. Ara toca al rei moure la fitxa.
I el poble, que en treurà de tot plegat?
L'alfil torna al taulell. El cavall es mou, més tort que dret, però amb un únic objectiu: fer escac al rei.
Un escac que -ara per ara- es pot tapar amb un simple moviment, sense perdre un peó.
Pacient, l'alfil espera. Segueix d'aprop els moviments del cavall, doncs ha tornat al taulell amb el mateix propòsit, però amb la seva pròpia tàctica de joc.
El cavall ha esdevingut l'avantguarda, obre el camí, no deixant respirar el rei, sempre amb escac.
Abans no era així. Abans, el cavall trotava pel reialme, però un dia l'alfil es va apropar tant al rei que fins i tot es parlava de que cavalcaríen junts. El cavall, veient com el rei preferia l'alfil, es va enutjar, gelós, doncs ben segur el rei triaria l'alfil i ell hauria de deixar l'hisenda reial per anar a pasturar fora de les muralles del castell.
Un dia gris, finalment, el cavall va comprovar que havia perdut la gràcia del rei, i es retirà a les muntanyes.
El pacte entre el rei i l'alfil no va prosperar, no podia prosperar: cada noble aspira a manar el seu propi palau. Però el cavall ja trotava fora de l'hisenda, fora del castell.
Van anar passant els dies...
De tant en tant, insistent, el cavall galopava des de les muntanyes i, a gitzes, intentava enderrocar, ara aqui, ara allà, algun tros de la muralla. Fins i tot, un migdia, quan el rei i tots els nobles estaven apunt d'entrar a missa, li va faltar poc per ensorrar la porta de palau.
Només ara hom se n'adona que l'alfil seguia d'aprop els moviments del cavall. Només ara hom cau en l'observació de què a cada guitza del cavall, l'alfil sortia a la palestra, no per defensar el rei, sinò per desmarcar-s'en.
Un vespre, fins ben entrada la nit, cavall i alfil es van trobar a La Noguera, un indret especialment apropiat per als contubernis: el cavall havia obert el camí, i l'alfil el seguiria. Calia preparar-se doncs ben aviat -dos anys només- el poble, com era tradició, hauria de decidir qui ocuparia el castell. L'alfil ho ansiava, i el cavall volia tornar a trotar per l'hisenda reial: tornarien a estar junts.
Retrobats al taulell, l'escomesa definitiva: el cavall fa un nou escac, ara bloquejant els nous tributs del reialme. L'alfil s'apresta al mat, potser deixarà sense pressupost al rei, un pressupost que els nobles han d'aprovar. Tu fes l'escac que jo faré el mat.
Difícil ho tindria el rei, amb un escac d'alfil i cavall, per tirar endavant el pressupost reial. I si se'n surt, potser els nobles, encoratjats, posaran llavors en discussió el repartiment de terres previst per aquest mateix any.
Astúcia, decisió; el joc ha canviat, l'alfil torna al combat.
I el poble?
El poble s'ho mira i no veu. Potser ho veu i tant li fa. Cavall i alfil fan escac al rei en el seu propi benefici, en benefici i torna de rencúnies personals, no pas en interés del poble, que res té a guanyar amb el duel entre els nobles.
Cal però dotar de legitimitat aquestes actuacions, cal foradar el vaixell reial per sota de la línia de flotació, sense que el poble deixi de veure el màstil hissat quan s'enfonsi.
Al temps veurem. El joc del cavall i l'afil ja s'ha destapat. Ara toca al rei moure la fitxa.
I el poble, que en treurà de tot plegat?
0 Comentaris. COMENTEU-HO:
Publica un comentari a l'entrada