L'escenari electoral és molt sucós quant a reestructuració de la composició del Parlament i per tant del canvi d'ideologies de govern. Sens dubte arriba en un moment històric per dos motius:
- Pel "tsunami" del sentiment independentista, que ja ha sortit de l'armari arreu.
- Per la pitjor situació de crisi econòmica, financera i de lideratges que ha viscut mai el nostre país.
Guanyarà Convergència, i no em sembla gens malament. Altra cosa serà el que farà per governar. Veurem...
Però no estic gens satisfet de l'oportunitat que han tingut els líders polítics per convèncer-me, doncs han ignorat els problemes reals que ara tenim, els de debó, i els quals no han sortit en la comfrontació electoral dels partits majoritaris:
- El suport a la petita i mitjana empresa i el seu finançament ara que les aixetes estan tancades.
- Una política industrial de debó, més enllà dels tòpics.
- La immigració, del 29% de la població entre 29 i 45 anys i el 30% de taxa d'atur a Catalunya: encara no ha donat i ja està rebent.
- El finançament de la Sanitat (és a dir, assumir el co-pagament).
- El jovent.
- Els 446.000 aturas catalans, apart dels 130.00 estrangers que havíen de venir a treballar , que no hi caben fins el 2015.
- Les partides en què s'haurà de reduïr el dèficit de la Generalitat i les tisores al despilfarrament que hi ha hagut en els darrers anys.
- El retorn de Catalunya a l'escena diplomàtica i de prestigi internacional.
Independència per sempre, però la única possibilitat que té Catalunya per ser-ho, ara mateix, és demostrar el seu potencial en alló que sempre ha estat i què fa temps ha perdut: capacitat de lideratge, prestigi i potència econòmica.
De res d'aixó s'ha parlat en la campanya, i per tant cap ni un dels partits m'ha conveçut, i els més notoris m'han decebut.
Com sempre donaré el meu vot a qui em sembli menys dolent, a qui em sembli més valent per fer el que cal, ara, i què no és precisament perdre el temps. No s'hi val demanar més calers quan hem malgastat els que teníem, ara toca fer, com sempre ha fet el poble català, que d'una pedra ha sabut fer-ne pà. Si ni els pitjors temps de la Dictadura vem deixar de fer de Catalunya un motor envejable en tots els ordres, ara no podem ser menys.
El problema no és Espanya, som els propis catalans (els que ens en sentim, com menys). No ens enganyem.
0 Comentaris. COMENTEU-HO:
Publica un comentari a l'entrada