El passat dia 8 de novembre es va celebrar una important efemèrides social que ha passat pràcticament inadvertida: s'acabava el servei militar obligatori: la mili.
La notícia publicada als mitjans el dia 8/11/2000 deia així:
El Ministeri de Defensa ha posat en marxa avui l'últim sorteig del Servei Militar obligatori, corresponent al reemplaçament del 2001, en què s'assignarà destí a 90.625 joves.
De tots els joves que entraran en el sorteig, 65.250 cumpliran el servei militar a l'Exèrcit de Terra, 10.875 ho faran a l'Armada i 14.550 a l'exèrcit de l'Aire. Tots ells s'incorporaran a files durant el primer trimestre de 2001.
D’aquesta manera, la popular "mili" quedarà en suspens a partir del 31 de desembre del pròxim any. Els joves del reemplaçament es podran incorporar, de forma voluntària, en els propers mesos de gener, febrer o març. A partir d'aquest moment l'Exèrcit es nutrirà de soldats professionals.
Jo vaig tenir sort amb la meva mili, i en guardo un molt bon record, malgrat el context en què es viu a les casernes.
Quan sentia al meu pare recordar la seva mili em semblava, de petit, un anacronisme, però vet aquí que ara em veig fent el mateix amb els meus fills.
Viure la mili ha estat una situació excepcional en les nostres vides, però malgrat tot, hi ha uns valors inesborrables que només s'aprenen, tots junts i en la primera etapa de joventut, si has fet la mili. En destaco sobre tot tres: companyerisme, convivència i disciplina.
La mili és un "gran hermano", un grapat de gent unida per l'hatzar en un entorn hostil i autoritari que és només l'escenari on la vida social quotidiana la interpreten els propis protagonistes, molt semblant a la pressó, però que quan l'has viscuda, mínimament adaptat al context, te'n sents protagonista i et marca.
Tots podríem explicar -i de fet expliquem- històries de la nostra mili. A mí, per exemple, el 23-F hi quedarà per sempre associada. Em va fer jurar bandera (confeso que no vaig dir "sí, lo juramos") el General Armada, a Sant Climent Sescebes. Tres mesos més tard, quan estava acabant el projecte final de carrera, amb la ràdio engegada, esperant la nit per al "Tito B Diagonal", vaig escoltar en directe l'asalt al Congrés. En la etapa entre campaments (feia milícies) de fet teníem un permís que ens obligava a estar a disposició i incoporar-nos a les nostres unitats si ens cridaven. No ens van cridar, però conec més d'un que va haver de sortir al carrer, amb la Brunete i a València. (De fet, en els cercles militars, a la primavera del 1980 ja es sabia que quelcom de gros passaria i més d'una conversa en aquest sentit es sentia a la caserna de Sant Climent).
Aquell estiu del 1981, ja a l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral, saludava quasi cada dia -militarmement parlant, és clar- al Tinent General Milans del Bosch, aleshores arrestat a la meva caserna com un dels artífexs del recent 23-F. Era el comandant (sense comandament) d'aquella plaça doncs encara ostentava el més elevat rang militar, encara que estigués arrestat. Més d'una vegada, estant de guàrdia, vaig haver de custodiar els seus àpats fins les dependències on estava arrestat. Aquella caserna era especial doncs apart d'haver de seguir unes estrictes mesures de seguretat durant les guàrdies, s'hi va traslladar a comandar-la una important cúpula de "la família" en molt bona part lligada a l'arma d'artilleria: el meu tinent portava un dels cognoms Crespo, i la unitat del costat la comandava un nebot del propi Milans del Bosch. Tot quedava a casa.
L'any següent, però, el treball i l'estudi van tenir la recompensa d'un semestre a Palma de Mallorca, amb jornada intensiva (de 9 a 14 h) i 46.000 pessetes de sou, vivint en el meu piset a prop de la Gran Via (com les dones, però, cada mes tenia "la setmana" que m'obligava a viure-la tota seguida a la caserna. Inoblidable).
Aquells mesos en el CIR van ser simplement extraordinaris, permetent-me conèixer persones i vides anònimes i no tan anònimes de tot arreu, com el meu company de Companyia en Germàn López Madrid, avui president de la Volvo a Europa, l'Albert Agustí García-Navarro, avui president del Real Club de Tennis Barcelona, o l'entranyable Jordi Arcarons, pilot d'enduro (el protagonista potser ni se n'enrecordi: protegint com sempre feia els reclutes catalans, un d'ells em va venir a trobar per demanar-me "enchufe" per passar la mili a automobilisme. A ell no el coneixia, però sí al seu germà, campió d'Espanya de moto-cross. Li ho vaig aconseguir i en Jordi Arcarons va passar una mili com volia, conduïnt una moto. Pocs anys després estava en el lloc més alt dels palmarés d'enduro).Vaig tenir també l'incert honor de ser el primer en deixar entrar en la nostra nau, on dormien dos-cents reclutes, un grapat de noies que s'hi van passar tota la nit a les separates dels caporals.
Coses com aquesta i un sac plé (que em mossego la llenga per no avorrir-vos, i també de dures), només et poden passar, concentrades en una llauna, a la mili.
I trobo a faltar en el jovent d'ara, en els meus fills grans i en els meus alumnes, els principis, valors i vivències que la mili ens va donar a moltes generacions. I d'una banda em sap greu que ja no l'hagin de fer.
Descansi però en pau aquell entrenament per a la guerra.
(Per cert, encara estic a la reserva, doncs els militars no em "jubilaran" fins els 54 anys).
I la vostra, de mili, com va anar?
Descansi però en pau aquell entrenament per a la guerra.
(Per cert, encara estic a la reserva, doncs els militars no em "jubilaran" fins els 54 anys).
I la vostra, de mili, com va anar?
0 Comentaris. COMENTEU-HO:
Publica un comentari a l'entrada