Reconstrucció del comerç a Vilamajor (I): reequilibri quantitatiu

L’estructuració del comerç en la visió local es basa en dos grans principis, assumits per la perspectiva contemporània:

1. Un principi d’equilibri quantitatiu: l’equilibri comercial municipal entre l’oferta i la demanda de productes d’ús quotidià entre tots els formats de distribució. L’oferta del format de supermercat hauria de tenir una proporció màxima de la despesa en productes d’ús quotidià (com ara un màxim a l’equivalent en metres quadrats d’una quota del 30%).
2. Un principi de proximitat: que a l’ensems significa reduir la mobilitat induïda per l’aprovisionament i en la funció bàsica que té el comerç d’articular punts d’intercomunicació social.

L’aplicació d’aquests dos principis a Sant Pere de Vilamajor hauria de ser la referència per a qualsevol actuació en relació amb la revitalització del comerç al municipi.

En aquesta ocasió tractaré però del primer dels principis o criteris indicats; l’equilibri, el reequilibri quantitatiu.

El diagnòstic de la situació actual de l’oferta és perfectament percebut per tothom que conegui Sant Pere de Vilamajor, i per tant no m’estendré en analitzar-ho.

Però el que ben segur sorprendrà a la majoria és conèixer que, no hi cap municipi de Catalunya que tingui tant paupèrrima dotació de comerços com Sant Pere de Vilamajor.

En efecte, segons l’Anuari Econòmic Municipal 2007 de “La Caixa”, que és una de les més complertes bases de dades municipals a nivell d’Espanya, i en especial la més important a efectes de comerç, Sant Pere de Vilamajor ocupa ... LA DARRERA POSICIÓ DE TOTS EL MUNICIPIS DE CATALUNYA EN SUPERFÍCIE COMERCIAL MINORISTA PER HABITANT. El penúltim municipi d’aquest rànquing, Olivella, amb 2.515 habitants pràcticament duplica Sant Pere en aquesta ratio. (Si algú vol disposar de l'estadística sencera, pot demanar-la per correu electrònic i li trameteré).

Parlar de mitjanes en el desigual panorama comercial català no resulta apropiat, però si comparem Sant Pere de Vilamajor amb els municipis catalans situats entre 2.000 i 4.000 habitants, la seva superfície comercial minorista per habitant resulta 28 vegades inferior al promig d’aquest segment de municipis.

Sant Antoni de Vilamajor, al 2006, segons la mateixa font de dades, no surt tampoc tant ben parat com a primera vista pot semblar, doncs ocupa la posició 423 dels 450 municipis de Catalunya analitzats, superant això si, de 6,5 vegades l’índex de Sant Pere. En termes de superfície comercial total, Sant Antoni arriba a tenir-ne 9 vegades més que Sant Pere.

Innegablement, malgrat que es posa de manifest que la dotació comercial a Vilamajor es situa a la cua dels municipis de Catalunya, Sant Antoni supleix (que no cobreix) el dèficit comercial existent a Sant Pere.

Per deixar Vilamajor en el seu conjunt a un nivell comparativament mínimament acceptable, farien falta a Vilamajor uns 7.650 m2 de superfície comercial minorista (dades de 2006), corresponent a Sant Antoni uns 3.250 m2, i a Sant Pere uns 4.400 m2.

Només en format supermercat (superfície de venda entre 400 i 2.499 m2 per establiment) el Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials de Catalunya 2006-2009 (PTSEC) publicat a finals de 2006, estableix per a Sant Antoni de Vilamajor un dèficit d’uns 800 m2 de supermercats, i per a Sant Pere, actualment de l’ordre de 700 m2. Sant Antoni pràcticament ja en disposa, pero Sant Pere encara està per despertar.

Apart dels dimensionats màxims establerts per aquest Pla en relació amb els diferents establiments comercials i del desglossament de la superfície de l’oferta per tipus de productes del conjunt d’establiments comercials, resulta força especialment interessant la previsió de fins a 1.000 m2 de superfície comercial en nuclis de població que comptin amb més de 450 habitatges. Si posem en context aquesta dada en els nuclis de les nostres urbanitzacions, tenim una important referència per a la reestructuració del nostre comerç. D’això tractaré en un altre article.

Des d’una altra vessant, l’anàlisi de les dades estadístiques corresponents al conjunt de Catalunya, i en relació específica amb el Vallès Oriental (2003) s’exposen en els gràfics següents, i serveixen també de referència per observar els desequilibris existents a Vilamajor:

Font de les gràfiques: PTSEC. Departament de Comerç, 2006

Conciliant les anàlisis estadístiques, tots els indicadors coincideixen en què la dotació comercial conjunta hauria de situar-se a Vilamajor com mínim en els 9.000-10.000 m2 de superfície comercial minorista, distribuïdes, a promig estadístic, de la següent manera:

Estimació de la necessitat de comerç a Vilamajor en relació al promig del Vallés Oriental. 2006

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de la Conselleria de Comerç.
Nota: No s'inclouen establiments minoristes d'automoció i carburants.

Pel que fa a comerç quotidià, d'atendre al promig mínim, correspondrien a Sant Pere de Vilamajor uns 1.500 m2 de superfície comercial (uns 23 establiments), mentre que a Sant Antoni la dada seria de 1.800 m2 (uns 30 establiments). Si deixem de banda el nombre d’establiments i ens fixem en la dada important, la de la superfície comercial, es confirma allò que tots ja coneixem: Sant Antoni de Vilamajor supleix Sant Pere, també en el comerç de consum quotidià.

Sense renunciar a l’innegable avanç -aprofitant la degradació comercial de Sant Pere-, que ha fet el comerç de Sant Antoni, cal pensar que la funció (també per situació) de Sant Antoni de Vilamajor és bàsica per a continuar cobrint les necessitats comercials de la població de Sant Pere. Però aquesta tesi supramunicipal –que jo subscric- ha de tenir un límit de proporcions.

Que el comerç de Sant Antoni ha de ser i serà sempre superior al de Sant Pere és una evidència, però... 6,5 vegades superior?
Que tant Sant Pere com Sant Antoni de Vilamajor tenen un dèficit de superfície comercial també és una evidència, però... tota la recuperació conjunta a nivells equilibrats s’ha de fer a Sant Antoni?

La resposta a les dues anteriors qüestions ha de ser assenyadament negativa des de Sant Pere estant.

En tot cas, tenint en compte el criteri bàsic de què el comerç quotidià ha de ser atès pel propi municipi, no es pot plantejar en cap cas la renúncia als 1.500 m2 que ha de tenir Sant Pere d’aquest tipus d’establiments.

Sant Antoni, en el seu paper supletori que naturalment li correspon, ha de centrar-se en comerç especialitzat de tipus no quotidià.
Per tant tot i renunciar lògicament a una part de la necessitat de comerç no quotidià, Sant Pere de Vilamajor hauria d’aspirar a augmentar (crear) la seva oferta en aquest segment de l’ordre de 1.500 m2.

En conjunt, la meva tesi seria que dels 10.500 m2 de superfície comercial minorista, que mínimament hauria de tenir Vilamajor, dels que 4.700 i 5.800 m2 correspondrien respectivament a Sant Pere i a Sant Antoni, Sant Pere acabés tenint (a dia d’avui) com mínim 3.500 m2 de superfície comercial, i Sant Antoni els 7.000 restants: aquesta seria en la meva opinió les proporcions ajustades.

Aixó implica que Sant Pere de Vilamajor té un déficit, a data d'avui, de més de 3.000 m2 de superfície comercial minorista.

I en aquesta consideració, renuncio a la població de segones residències (no comptabilitzada a efectes de dimensionat comercial), que pot significar en termes de consum comercial com menys la meitat de la diferència que existeix entre la població actual dels dos municipis, deixant-la (en termes conjunts) com un afegit a benefici d’inventari per al comerç de Sant Antoni.

Cal tenir present, a més que totes aquestes dades, són tenint en compte la població actual de Vilamajor (més de 9.000 persones), doncs el creixement previsible a mig termini, d’increment, haurà de representar paral·lelament una previsió d’augment de superfície comercial (superior a 1 m2 per habitant, segons els estàndards), que, malgrat Sant Antoni n’absorbeixi una major part, també s’hauria de preveure per a Sant Pere.

En el futur, Sant Pere pot experimentar un salt de població superior a Sant Antoni en els propers anys, fonamentalment per les possibilitats d’increment del parc d’habitatges i el degoteig de transformació de les segones residències.

Amb aquesta realitat i perspectives, es fa especialment imprudent observar com el POUM que es volia fer aprovar abans de les passades eleccions no contemplava cap avaluació. Esperem que el nou planejament, quan s'acabi fent, es replantegi seriosament el dimensionat del comerç a Sant Pere, per bé que les tesis que corren no semblen anar per aquesta via. Concebre la planificació urbanística únicament com la recerca de nous solars per a edificar ens pot deixar Sant Pere com ara l'estem trobant.

Potser us interessarà recordar el primer article, publicat ja al mes de maig.

Resta d'articles d'aquesta sèrie:

Segona part: Reconstrucció del comerç a Vilamajor (II): el comerç de proximitat
Tercera part (final): Reconstrucció del comerç a Sant Pere de Vilamajor (i III): la proposta