Episodi VII: No tots els ous fan una bona truita. (De la perplexitat)

No sé si refiar-me'n.

Per molt que se'l critiqui, el pas d'en Josep Maria Llesuy per l'Alcaldia de Sant Pere de Vilamajor, agoserada, ha aconseguit -els records s'esvaeixen quan hom té memòria de peix- posar ordre al descontrol que hi havia en els grans temes del municipi, en pràcticament tots els temes del municipi. Una renda de la què els ara nouvinguts i els revinguts en poden disfrutar de bell nou.

En Llesuy va fer la feina bruta per netejar. Netejar a la seva manera, una manera peculiar i no exempta de controvèrsies. Va bellugar, sacsejar un poble adormit i a fe que ho va aconseguir: mai el comú de la gent s'havia interessat tant pel què passava al nostre poble, pel que deia o feia l'Alcalde.

Perquè ERC-RCat no va voler acceptar el generós oferiment d'en Llesuy per entrar al Govern passades les eleccions, tot i la mediació "in extremis" del seu prohom comarcal? L'obstacle era en Llesuy: en una cuina no hi poden haver tres cuiners.

Si que va aconseguir però en Llesuy que en Miquel Pérez seiés a la cadira del Govern. Que també li va costar Déu i ajuda (i novament contactes d'alt nivell per aconseguir-ho). Convidat no sabem si de pedra, però ja ha signat tres pactes de Govern diferents en uns pocs mesos: tot un récord.

Récord compartit amb el de CiU, qui, sota l'amenaça del transfuguisme ha tingut la poca vergonya de en molts pocs dies aferrar-se a la cadira i incomplir el seu primer contracte de la que havia de ser una nova etapa. Se'ls ha descontrolat el galliner.

Però l'ambició personal és mala directriu quan hom vol representar el poble.

Ha estat més generosa l'oferta d'ERC-RCat que la del GISP? No, de cap manera. Alliberats d'en Llesuy, els candidats a trànsfugues han girat una volta més de femella: l'ambició tot ho vol (sent de destacar, sigui dit de pas, que la Carme i la Patrícia han sigut la clau del desgavell). Posició entenidora donats els timbals de l'alcaldia per a en Joan Bosch.

Però en Carles Blanch i l'Ignasi Planas són gats vells i davant el desgovern en el sí de CiU han jugat les seves cartes. Marcades per en Martí.

Surt guanyant -sou apart- en Martí canviant en Joan, en Gabriel i en José Luis per en Bruguera i en Garcia?

I el poble, què s'ha perdut i què guanya?

No és però aquest Govern un matrimoni de conveniència, ni tampoc una parella de fet. És una barreja de la què ens queda l'esperança que pugui ser liderada:

- D'una banda en Martí que qui sap de quin peu calça.

- L'incondicional Miquel mirant des de la xarxa.

- En Joan Garcia que per fi està on volia (tot i no amb qui volia).

- En Joan Bruguera, de fet l'únic que té experiència de Govern, veterania, que no havia arribat tant lluny per no gaudir dels resultats. Sabrà lidiar amb tant de nouvingut?

- I les tres regidores de CiU, heterogénies, acòlites, que ara podran per fi compaginar les seves tasques personals amb l'ocupació en tasques menors dins l'Ajuntament.

Tancarà en Joan Garcia la fàbrica PICART tant com s'hi va esmerçar pancartes incloses?

Reformarà el POUM en Joan Bruguera ara que ja tindrà autoritat per fer-ho? (i més compartint amb dues de les regidores l'oposició pública al mateix).

Podrà el mag de les finances encarar les retallades imprescindibles que no es van deixar fer a en Llesuy?

En Llesuy i en Bosch, d'equilibrar-se entre ells, era el tàndem més potent amb què es podia comptar per fer front a la llarga travesia pel desert: emprenedoria, agosserament i responsabilitat en son tres qualitats imprescindibles. Qualitats que sonen més adients que sobar la "transparència, rigor, regeneració democràtica o honestedat" úniques fòrmules que ens proposa el nou pacte que-no-sabem-ben-bé-que-és.

Quans vots hagués aconseguit una llista com la que ara diuen que representa CiU al Govern?

Ficar els ous en una mateixa paella no és fer una truita i ja veurem com s'amaneixen tants caps en els seus barrets. De l'esbolotat galliner de CiU ja veiem quin ous en surten.

Veurem com a mida que s'esvaeixi l'apel.lació a "l'herència que ens han deixat", tot i aprofitant la inèrcia de tantes coses ben fetes -i encaminades- podran, tants caps, tants barrets, fer el què cal fer, ara que poden: els ous remenats no són una truita.

Com el Cid Campeador, en Llesuy ha guanyat, en benefici del seu poble, la darrera batalla després del suicidi, obrint les comportes dels pactes de Govern que se li van negar quan negociava la legislatura.

La coherència, no exempta de radicalisme, la ha mantingut l'ISP. Coherència quina honestedat és indiscutible.

Responsabilitat la què ha mostrat fidelment el GISP, traït ara a tres bandes. Una gran oportunitat que es perd el nostre municipi.

Vist el vist, amb tot plegat s'ha aconseguit que les úniques agrupacions veritablement independents de les marques de franquícia es vegin abocades a mirar l'acció govern des de la barrera.

Hom cal confiar que vist l'espectacle, la memòria dels votants aguanti tres anys.

Prudéncia mana, i la perplexitat (etimológica) invaeix aquestes reflexions.

(Quina coincidència que Vilamajor Opina marxés amb en Juan Antonio Moreno...).