Consums d'aigua a Vilamajor

Consums anuals d'aigua ATLL (m3)

Font: Memòries Anuals del Consorci d'Aigües del Ter-Llobregat


Consums anuals d'aigua ATLL per habitant (m3/habitant): "l'efecte estiuejant"

Font: Elaboració pròpia amb dades de les Memòries ATLL i padrons municipals


Cost de l'aigua ATLL per m3 (céntims €/m3)

Font: Memòries Anuals del Consorci d'Aigües del Ter-Llobregat. Es refereix només a la quota de subministrament

Les balances fiscals: una controvèrsia metodológica

L'estudi que acaba de publicar la Fundació BBVA sobre les balances fiscals ha generat un important debat. Això suggereix aportar una sèrie de consideracions metodològiques per poder entendre les limitacions i els condicionants dels seus resultats.

Amb l'actuació del sector públic es generen inevitablement transferències de renda d'uns territoris a uns altres, ja que la distribució territorial dels ingressos no coincideix amb la distribució territorial de les despeses, la qual cosa provoca que hi hagi territoris amb saldos fiscals positius i d'altres amb saldos fiscals negatius. De fet, la lògica redistributiva comporta que les regions riques tinguin un dèficit, i les pobres, un superàvit. Per tant, la qüestió no està en el signe, sinó en la magnitud d'aquest saldo.

L'estimació de les balances fiscals no és tasca fàcil, no hi ha una única manera de calcular-les: de la manera que es calculi els resultats seran diferents.

Hi ha dos mètodes totalment diferents d'imputar els ingressos i les despeses.

Per exemple, en el cas de les despeses, la imputació territorial es pot fer prenent com a referència:

• La seva localització geogràfica (mètode del flux monetari) és més fàcil d'aplicar, ja que una part important de la despesa que fa el sector públic central està territorialitzada. Per tant, el càlcul de la despesa efectuada en els diferents territoris és més immediat.
• El lloc de residència dels individus que es beneficien dels serveis prestats (mètode del flux del benefici) consisteix a determinar com incrementa el nivell de benestar d'un individu davant la prestació d'un servei públic. En aquest sentit, quantificar l'increment de benestar és difícil i s'ha de sustentar en hipòtesis que a vegades poden ser qüestionables o discutibles. Comporta doncs establir moltes més hipòtesis que en el cas del flux monetari.

Els dos mètodes són vàlids, es fonamenten en criteris sòlids, però cadascun explica efectes econòmics diferents, doncs tenen objectius diferents.

• Mentre que el mètode del flux del benefici mesura l'increment del benestar dels ciutadans d'un territori derivat de la prestació d'un servei públic,
• El mètode del flux monetari mesura l'increment d'activitat econòmica en el territori on es realitza la despesa.

Per exemple, en el cas de la despesa associada al Ministeri de Defensa o d’Exteriors, si s'aplica el criteri del flux del benefici, es considera que aquesta despesa afecta de la mateixa manera tots els ciutadans i es distribueix entre totes les comunitats autònomes depenent de la població.

En canvi, atenent al flux monetari, com que aquests ministeris tenen la seu a Madrid, tota la despesa (sous i salaris, compra de béns, inversions, etc.) s'imputen a Madrid.

El resultat és que, en el primer cas, a Madrid només s'imputa el 13,4% (que és el pes que té la població de Madrid sobre el total espanyol), mentre que en el segon s'imputa el 100%.

Són mètodes diferents i que es complementen, però no són substitutius. Per això la metodologia de càlcul que va elaborar l'Institut d'Estudis Fiscals a partir d'un grup d'experts proposa les dues aproximacions metodològiques.

En tot cas, si l'objecte a analitzar són els efectes de l'acció del sector públic sobre els individus, és més útil l'enfocament del flux del benefici. En canvi, per estimar l'efecte econòmic sobre un territori, és més adequat el del flux monetari.

Una altra qüestió metodològica que pot afectar els resultats és l'àmbit institucional de l'estudi. En el cas que ens ocupa, només es considera l'Administració pública central (Estat, organismes autònoms i Seguretat Social) i no s'incorpora les empreses públiques de caràcter inversor com són, entre d'altres, AENA, Ports de l'Estat, ADIF i Renfe. La inclusió d'aquestes entitats sí que les considera la metodologia elaborada per l'Institut d'Estudis Fiscals.

Quant als resultats, no sorprèn que amb la metodologia utilitzada, basada en el flux del benefici, sigui Madrid la comunitat amb el dèficit fiscal més gran. Si, en canvi, s'optés pel mètode del flux monetari, les posicions canviarien i seria Catalunya la comunitat autònoma que tindria un dèficit més elevat i, no només això, sinó que el dèficit seria de més quantia. No es pot dir que Madrid faci un esforç fiscal més gran perquè té grans empreses que paguen la base imposable de l'impost de societats, o organismes de tota mena, que podrien estar a qualsevol altre lloc d’Espanya.

Els resultats d'un enfocament i de l'altre no són homogenis i no es poden comparar els resultats de l'estudi de la Fundació BBVA amb els de la Conselleria d'Economia i Finances realitzat l'any 2005 que aplica l'enfocament del flux monetari.

Els dos càlculs són necessaris: Catalunya, entre el 1991 i el 1996, va tenir un dèficit fiscal, segons el model del flux monetari, del 7% del seu PIB, davant de només el 0,1% de Madrid. Amb el model de càrrega-benefici, Catalunya va tenir un dèficit del 5,1%, però el de Madrid va arribar al 8,1%.

Cal per tant ser molt prudent a l'hora d'utilitzar els resultats que són fruit d'una opció metodològica concreta.

Parcel.les urbanes. Sant Pere de Vilamajor 2005

Nombre de parcel.les urbanes per mides: solars sense edificar i parcel.les edificades

Percentatges de parcel.les urbanes per mides: solars sense edificar i parcel.les edificades

Font de les dades: Dirección General del Catastro. 2005

Vegeu també: Saturació del sòl edificable

Curiositat: les enquestes del CIS

El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat el seu baròmetre d'octubre. Tots els mitjans de comunicació se'n fa ressò.

El que no es diu pràcticament mai quan es publiquen i analitzen aquestes enquestes és com es fan.
Us ho explico:

- Mètode: entrevistes domiciliàries.
- Àmbit: 238 municipis de totes les CCAA espanyoles.
- Persones entrevistades: 2.493 (de 2.500 previstes), ponderades per població de la CCAA. Majors de 18 anys. Dins de cada municipi per seccions, i dins de cada secció, de forma aleatòria, per intervals de sexe i edat.

Com curiositat val a dir que el 22% dels entrevistats és jubilat, que el 58% no té estudis per sobre de la ESO o que el 17% va a missa cada setmana.

Sorprèn com amb 2.500 entrevistes es doni tanta transcendència a aquesta enquesta. Per exemple, a Catalunya no s'ha arribat a entrevistar ni 500 persones.

(Podeu, per curiositat, consultar aquí els resultats complets de l'enquesta)

Sobre Vigilants i Policies

La Llei 16/1991, de 10 de juliol, de les policies locals, s'aplica a tots els cossos de policia que depenen dels municipis de Catalunya, denominats genèricament "policies locals".

Aquesta Llei estableix, entre d'altres, les següents disposicions:

Article 2: Les policies locals són instituts armats de naturalesa civil amb estructura i organització jerarquitzades.

Article 3: Hi pot haver policia local en els municipis de més de deu mil habitants. (Està previst baixar-ho a cinc mil habitants).

Article 7: En l'exercici de llurs funcions, els policies locals gaudeixen a tots els efectes de la condició d'agents de l'autoritat.

Article 11: Corresponen a les policies locals, en llur àmbit d'actuació, les funcions següents:
a) Protegir les autoritats de les corporacions locals i vigilar i custodiar els edificis, les instal·lacions i les dependències d'aquestes corporacions.
b) Ordenar, senyalitzar i dirigir el trànsit en el nucli urbà, d'acord amb el que estableixen les normes de circulació.
c) Instruir atestats per accidents de circulació esdevinguts dins el nucli urbà, en el qual cas han de comunicar les actuacions dutes a terme a les forces o els cossos de seguretat competents.
d) Exercir de policia administrativa, a fi d'assegurar el compliment dels reglaments, de les ordenances, dels bans, de les resolucions i de les altres disposicions i actes municipals, d'acord amb la normativa vigent.
e) Exercir de policia judicial, d'acord amb la normativa vigent (Auxiliar els jutges, els tribunals i el ministeri fiscal en la investigació dels delictes i en el descobriment i la detenció dels delinqüents, quan siguin requerides a fer-ho. Practicar, per iniciativa pròpia o a requeriment de l'autoritat judicial, del ministeri fiscal o dels superiors jeràrquics, les primeres diligències de prevenció i de custòdia de detinguts i la prevenció i la custòdia dels objectes provinents d'un delicte o relacionats amb l'execució d'aquest, de les quals actuacions s'ha de donar compte, en els terminis establerts legalment, a l'autoritat judicial o al ministeri fiscal, d'acord amb la normativa vigent).
f) Dur a terme diligències de prevenció i actuacions destinades a evitar la comissió d'actes delictuosos, en el qual cas han de comunicar les actuacions dutes a terme a les forces o els cossos de seguretat competents.
g) Col·laborar amb les forces o els cossos de seguretat de l'Estat i amb la Policia Autonòmica en la protecció de les manifestacions i en el manteniment de l'ordre en grans concentracions humanes quan siguin requerides a fer-ho.
h) Cooperar en la resolució dels conflictes privats, quan siguin requerides a fer-ho.
i) Vigilar els espais públics.
j) Prestar auxili en accidents, catàstrofes i calamitats públiques, participant, d'acord amb el que disposen les lleis, en l'execució dels plans de protecció civil.
k) Vetllar pel compliment de la normativa vigent en matèria de medi ambient i de protecció de l'entorn.
l) Dur a terme les actuacions destinades a garantir la seguretat viària en el municipi.
m) Qualsevol altra funció de policia i de seguretat que, d'acord amb la legislació vigent, els sigui encomanada.

Article 1.2: Els municipis que no disposin de policia local es poden dotar de guàrdies, vigilants, agents, algutzirs o similars perquè exerceixin les funcions a què es refereix l'article 13. El conjunt d'aquest personal rep en l'àmbit de Catalunya la denominació genèrica de "vigilants".

Article 13: Els vigilants poden únicament acomplir les actuacions següents:
a) Custodiar i vigilar béns, serveis, instal·lacions i dependències municipals.
b) Ordenar i regular el trànsit dins el nucli urbà, d'acord amb les normes de circulació.
c) Participar en les tasques d'auxili al ciutadà i de protecció civil, d'acord amb el que disposen les lleis.
d) Vetllar pel compliment dels reglaments, de les ordenances, dels bans, de les resolucions i de les altres disposicions i actes municipals.

Article 8: Els vigilants no poden dur armes de foc.

Les diferències entre un Vigilant Municipal i un Policia Local són doncs determinants, i no es poden confondre les respectives atribucions.
En el quadre següent es comparen les competències legals dels Policies Locals i dels Vigilants:


A més a més:

• Per ser Vigilant només cal tenir el Certificat d'Escolaritat. Per ser Policia Local s'ha de passar per l'Escola de Policia de Catalunya i aprovar el títol corresponent.
• En cap dels casos consultats, que inclouen els municipis de Vilamajor, per accedir a una plaça de Vigilant es demana conèixer el Codi de Circulació (més enllà d'allò que es suposa pel fet de disposar del carnet de conduir), ni en general les lleis relatives a la seguretat ciutadana.
• Els Policies Locals han de portar arma de foc. Els Vigilants no en poden disposar.
• Els Policies Locals són considerats Agents de l'Autoritat. Els Vigilants no. (Sense perjudici d'allò que disposa l'article 137.3 de la Llei 30/1992 de Procediment Administratiu).
• Els Policies Locals constitueixen, juntament amb els Mossos d'Esquadra (i els Agents Rurals), la policia pròpia de les institucions de Catalunya. Els Vigilants no.

Cal analitzar amb tot el seu abast aquestes diferències. Cal posar les coses al seu lloc.

Val a dir que el 2on. esborrany de l'Avantprojecte de Llei del Sistema de Policia de Catalunya -març de 2006- no atribueix tampoc als Vigilants Municipals (com si ho fa amb els Auxiliars de Policia) la condició d'agents de l'autoritat; només tenen la condició de col.laboradors ordinaris dels Mossos d'Esquadra en el desenvolupament de les tasques policials. Precisament, la modificació inclosa en el tercer esborrany (gener de 2007) d'aquest avantprojecte configuraria els vigilants com agents de l'autoritat (veure article 102.5) indicació que avalaria el fet de què actualment no ostentin aquesta qualitat.
En qualsevol cas, aquesta condició d'agent de l'autoritat no és omnipotent, sinò que es trobaria enquadrada dins de l'exercici de les atribucions i competències pròpies del càrrec.

És interessant destacar que l'avantprojecte de Llei estableix concretament que "en cap cas els vigilants municipals no poden fer ús del nom, dels distintius ni de l'’uniforme de les policies locals, ni estar dotats ni fer ús d’armes de foc". (Arts. 105.4 del 2on. esborrany i 102.4 del 3er. esborrany).

Sense perjudici de tot l'exposat, cal apreciar la important tasca que duen a terme els vigilants dels nostres pobles, i l'agraïment i confiança en el desenvolupament de la seva funció.

NOTES:
La ostentació de distintius o signes visibles que signifiquin una suplantació de càrrec per part d'un empleat públic es considera legalment una falta greu. (P. Ex: quan un Vigilant llueix una armilla amb l'indicatiu "Policia Local"). (Veure enllaç). (Sembla que en alguns llocs aquesta situació ve de lluny: veure el 5è paràgraf d'aquest article, del 2002).
La atribució de competències legalment no reconegudes per part d'un empleat públic es considera una falta greu (extralimitació de funcions o competències). Els Agents de l'Autoritat (P. Ex. un Mosso d'Esquadra) encara que no estiguin de servei, tenen la obligació d'intervenir sempre en defensa de la llei i de la seguretat ciutadana (article 11.1 de la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra).