Un dels millors economistes d'Europa, Antonio Argandoña, nascut a Barcelona, publica avui a "El Periódico de Catalunya" un article dedicat a la reforma del sistema de jubilació.
Per molt que ara estigui dedicant la seva didàctica a l'IESE, el Mestre Argandoña explica de manera planera i docta, com sempre ha fet, coses que tothom pensa però molts surten al carrer a renegar. Els seus llibres ja em van ser un mestratge quan estudiava a la facultat i des de llavors no ho han deixat de ser.
Us recomano la lectura d'aquesta article, que reprodueixo íntegrament. Feu l'esforç, que paga la pena.
Diuen d'un aragonès que, reflexionant sobre qui manava a casa seva, afirmava: «Si la teva dona et diu que et tiris per la finestra, demana a Déu que sigui baixeta». En vista de les repetides vagues dels sindicats francesos contra l'anunciada reforma del sistema de pensions, vaig pensar que al Govern de Sarkozy se li podia aplicar el mateix principi: si als francesos els agafa per dir que no volen l'ampliació de l'edat de jubilació, doncs… ja es pot anar oblidant d'aquesta reforma. Encara que estigui justificada.
No sé si al nostre país ens pot passar res de semblant. Allà el problema es complica amb les actituds dels ciutadans respecte al seu Govern: a l'esquerra no li agraden les polítiques de Sarkozy, i a la dreta no li agraden les seves actituds. Aquí les reformes xoquen també amb actituds polítiques, d'un costat i de l'altre. Però la vida és així: en una democràcia, són els ciutadans els que, al final, decideixen. És clar que no ho fan només a les barricades, ni a les enquestes, sinó a les eleccions. I és possible que l'afany de Sarkozy per mantenir la reforma se li acabi premiant amb els vots de la majoria. O no, és clar.
Però jo no vull parlar de les pensions franceses, sinó de les espanyoles. I el nostre problema és molt semblant. Per això fa falta una mica de calma a l'hora de pensar al voltant del problema que, ens diuen, les pensions a Espanya són insostenibles. Però ¿què vol dir això?
Les pensions públiques es financen amb les cotitzacions socials que paguen les empreses i els treballadors; aquests són els ingressos d'on surt, cada mes, la pensió dels jubilats. El problema és que cada any augmenta el nombre de jubilats, i viuen durant molts anys, mentre que els treballadors creixen més a poc a poc (i en èpoques de recessió decreixen) i els seus salaris creixen poc. Al final, d'aquí no gaires anys, els ingressos de la Seguretat Social no seran suficients per cobrir els pagaments de les pensions. Per això diem que el sistema és insostenible.
Però això no vol dir que un dia deixem de rebre la pensió, sinó que aquell dia el Govern haurà de buscar diners d'un altre lloc. ¿Menys fons per a les escoles? ¿Reduir el sou als bombers i infermeres? ¿Apujar els impostos? ¿O endeutar-nos per pagar les pensions? Qualsevol d'aquestes solucions serà traumàtica per a la societat espanyola. Per això convé que ara, amb temps, anem pensant altres solucions. Que n'hi ha. I en això consisteix la reforma de les pensions.
Les solucions més lògiques són allargar l'edat de la jubilació (més anys pagant i menys cobrant), reduir les pensions (calcular la pensió comptant amb més anys de cotització, o fent que sigui un percentatge més baix del salari, per exemple) o augmentar les cotitzacions socials (això no sembla gaire aconsellable, en un país amb una taxa d'atur del 20%). I hi ha altres solucions, menys eficaces, sense excloure les esmentades més amunt: reduir altres despeses, finançar part de les pensions amb altres impostos o fer-ho amb deute.
En tot cas, ja es veu que som davant d'un problema que afecta tota la societat, incloent-hi els que encara no han nascut o els que no han arribat a l'edat de treballar, perquè estem parlant no només de l'edat en què jo em podré jubilar i la pensió que cobraré, sinó dels impostos, els deutes i els serveis públics futurs, meus i dels que vindran després. És clar que a mi m'agradaria retirar-me aviat i cobrar molt durant molts anys. Però, com deia el famós torero, «el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible».
I, a més a més, seria injust. I ja hi ha moltes injustícies amb el nostre actual sistema de pensions. Suposem que s'aplica la regla, lògica i eficient, que la pensió es calcula amb les cotitzacions socials de tota la vida laboral d'una persona. Doncs bé: als nostres joves els estem condemnant a molts anys de feina precària, sous baixos, escasses oportunitats i llargs períodes de desocupació, que significaran baixes pensions futures. I això no ens ho acceptaran. I faran ben fet de rebel·lar-se contra nosaltres, que hem estat egoistes a l'hora d'arreglar el nostre problema de pensions.
I hi ha més injustícies. Per exemple, que una persona es pugui retirar en plena capacitat productiva, amb una generosa pensió, sense contribuir a la producció. I és que el nostre sistema afavoreix la jubilació anticipada, molt anticipada, amb l'excusa, falsa, que es crea ocupació per als joves. Per això, és clar, doncs, que la reforma de les pensions ha d'anar de la mà de la reforma laboral: són dues cares de la mateixa moneda.
No sé què tenen al cap els ciutadans francesos quan fan vagues generals contra l'allargament de l'edat de jubilació legal. En qualsevol cas, no m'agradaria que al nostre país poséssim pals a les rodes a reformes necessàries per raons egoistes. Som una societat individualista, ja ho sé. Però de vegades un ha de mirar al seu interior i preguntar-se si ens agradaria que a nosaltres ens tractessin com nosaltres sembla que volem tractar els altres.
Antonio Argandoña
