El penúltim equipament per a Sant Pere

Permeteu-me que, per un moment, parli en primera persona i em posi nostàlgic. Els que em coneixeu sabeu prou del meu amor pel veïnat que m'ha vist créixer, enamorar-me, dur-hi els meus fills, i continuar gaudint i estimant Sant Pere de Vilamajor.

Quan els meus pares, ja fa 39 anys, varen decidir que aquest seria el nostre "poble d'estiueig" ho van fer entre altres coses, perquè hi havia un indret d'esbarjo i de reunió, un punt de referència per a tota la gent, de Can Derrocada. No us avorriré amb les llargues estones que vaig passar a allò que en dèiem "el club", ni que encara anyoro les XIII edicions de la Marató de Frontennis que vaig organitzar (i que alguns que avui seuen a Can Noguera van animar amb la seva participació)... No us explicaré tantes i tantes altres vivències que hi van tenir lloc.

No em sento gens culpable del privilegi que vaig gaudir, i en tot cas va ser a canvi de pagar-ne molt més per les terres que les del voltant: el privilegi tenia un preu, i és sorprenent que una part de la memòria històrica del nostre poble encara avui ho recrimini.

Històries per llar de foc i altres qüestions han fet que avui en dia l'equipament , segrestat per banquets de noces, es trobi davant la millor oportunitat en els darrers quinze anys per tornar a ser el que sempre havia estat: després de destruir, fàcil, cal construir, més difícil.

Can Derrocada tenia un local social, i fa quinze anys que no el té. El poble necessitat aquest equipament, i l'ha d'aconseguir disfrutar.
La Zona Social i Esportiva -privada- de Can Derrocada és el penúltim equipament que Sant Pere pot fer-se seu.

Tenim ara ja per fi la solució a l’enrenou de festes sorolloses al bell mig del veïnat, però ens quedem (tots) amb el problema de què fer-ne amb aquestes magnífiques instal·lacions.

L'equipament es troba ara, com en altres ocasions, flotant en la incertesa, esperant una solució definitiva. Però les circumstàncies i les generacions han canviat: ara és el moment. (Veure "Crònica de la Zona Esportiva de Can Derrocada").

La propietat, a la què encara que no s'ho pensi respectaré sempre per la seva concepció d'allò que havia de ser un veïnat adelantat al seu temps, i sobretot pel seu escrúpol -no com ara es deixa fer- en preservar el medi natural de Can Derrocada (només cal observar, si ho voleu, la diferència entre les construccions anteriors al 1990 i les que ara es deixen fer avui al veïnat, i amb la mateixa normativa), té tot el dret a fer-ne allò que vulgui de l'equipament -dins d'un ordre-, però, de la mateixa manera que un cavall no pot ser ase, tenim allò que hi ha: sense dubte unes extraordinàries instal·lacions; el penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor. No ens el deixem perdre.

Un equipament que va passar de ser caramel per pagar un alt preu per les parcel.les de Can Derrocada, sorprenentment "distret" del traspàs de la urbanització, esporonat com fàbrica de banquets, focus de pertorbacions i molèsties, subjecte del principal contenciós que ha tingut mai l'Ajuntament... Fins arribar a poder retrobar-se novement amb el seu destí original.

Us convido si no ho heu fet a acostar-vos-hi. Ara quasi no es pot veure, però a més del local social (amb escenari de teatre) i la piscina, hi havia un gimnàs, una cinquantena de vestuaris, pistes de botxes, un mini-golf, un parc infantil, un frontó, tres pistes de tennis, un polisportiu, un camp de futbol, ... No us agradaria a tots poguer disposar de quelcom semblant? Jo també tinc fills -tres-, i veig amb desencís com han crescut a Sant Pere sense una referència com aquesta. I com la meva, moltes famílies.

On són els 1.000 nois i noies de Sant Pere amb menys de 25 anys els caps de setmana? Quins punts tenen de trobada? No és una bogeria anar amunt i avall duent els fills a activitats extraescolars, quan en aquest lloc hi tindrien perfecte cabuda? Heu vist la distància que hi ha des de Torre Roja? Us doneu compte com a través del camí de Can Tona posem aquestes instal.lacions a un pas dels veïnats de Llevant, i de Sant Antoni? Hi ha un equipament que es pugui comparar en 20 Km a la rodona? Us imagineu el profit que en podria treure la població potencial de 8.000 persones, estiu apart? No seria un magnífic lloc per completar el Pi Novell o l'hotel d'entitats? Sense dubte transcendeix de llarg al veïnat de Can Derrocada, doncs és, de fet, l'únic equipament amb possibilitats d'utilització per més d'una tribu.
No ens ho deixem perdre: tenim davant un veritable projecte motor per al nostre municipi.

I pot ser a més el centre d'un gran projecte: el Parc de Llevant.

És evident que es tracta d'un equipament privat, i de què el nostre municipi no té capacitat per adquirir-lo. Per això només es pot plantejar a la propietat com una activitat mínimament rendible. I per al poble com una oportunitat que paga la pena d'aprofitar.

Em permetreu que des d'aquí apel·li als que en són propietaris, a l'Ajuntament i a la ciutadania en general, per a estudiar seriosament el projecte, un projecte per a tots, de prestigi, de futur, reconciliador. Per aconseguir que l'immoble s'obri a la ciutadania bé valen contraprestacions a la propietat, ben mereixedores, no com en altres convencions que ens han pretès entomar.

Seria un error encongir les espatlles, girar l'esquena amb la passivitat satisfeta de qui veu enterrar dubtosos privilegis. Cal fer un esforç entre tots, seure tots plegats per tractar de recuperar la funció magnífica que pot representar per a Sant Pere aquestes instal·lacions, ara que no anem especialment sobrats d'equipaments socials.

I si d'aquest actiu no en pot gaudir la ciutadania, de debò, que s’alliberi aquest malson i es deixi convertir en habitatges per a nous veïns: millor així que tancat, sempre millor que un parc temàtic per a remeses de va i ve de recent casats.

El jovent d'avui dia i en general les joves famílies que han fet port al municipi necessiten referències que només la conjunció d'espai i relació poden donar. Tenim l'oportunitat, tenim el lloc... El penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor.

Font: Generalitat de Catalunya. Cens d'equipaments esportius




(Cliqueu sobre les imatges per veure-les més grans)

Reconstrucció i competitivitat del comerç a Sant Pere de Vilamajor

El model centre-perifèria que tenim a Sant Pere de Vilamajor és sense dubte un dels principals aspectes que defineixen el nostre municipi, i que en compliquen la seva reestructuració residencial.

El 80% de la població viu en els veïnats de Ponent i de Llevant. A plena ocupació hi viurà el 60% dels habitant totals de Sant Pere.

La llunyania d'aquests veïnats del nucli central del municipi, propiciada pel greu dèficit de comunicacions transversals (necessàriament amb vehicles automòbils), fa que Sant Antoni de Vilamajor s'anteposi al nucli de Sant Pere com plaça comercial dels veïnats. De fet els veïnats de Llevant, on actualment hi viuen 1.500 persones (un 42% de la població empadronada total), queden assignats en termes funcionals a Sant Antoni.

El nucli i la seva àrea residencial de proximitat està totalment desatesa comercialment parlant: la dependència exclusiva dels seus propis residents que careixen de massa crítica suficient per a proporcionar viabilitat a bona part dels comerços, juntament amb la manca d'iniciatives empresarials, són elements suficients per explicar aquesta extraordinària situació. L'escenari de creixement del nucli permetrà disposar d'una escala més normalitzada, sempre que hi hagi una aposta decidida per un model adequat.

En qualsevol cas, el comerç de Sant Antoni de Vilamajor, ben dimensionat i variat, capaç d'atendre a la població bàsica d'influència (unes 9.000 persones) significa una competència difícil de reduir, referència històrica per a 3/4 parts de la població del nostre municipi.

La capacitat d'atracció comercial, sense més, del nucli de Sant Pere per als veïnats de Ponent i de Llevant és molt improbable, com ja s'ha posat en evidència amb els resultats del mercat setmanal dels dissabtes.

Restringida al comerç de supervivència de Les Faldes i a l'hipotètic comerç de proximitat del nucli, l'oferta comercial de Sant Pere de Vilamajor no sembla capaç de cobrir escassament ni un 20% de la capacitat de consum potencial dels seus residents.

Hi ha en aquest punt dos visions generalitzades:

a) Una "visió supramunicipal", per a la que ja està bé deixar les coses com estan, subordinant el comerç a Sant Antoni.
b) Una visió de "capitalitat" determinada per la concentració de serveis a la comunitat en el nucli, per tal d'atraure'n el màxim de potencials compradors.

Si be la segona visió com menys propicia una certa demanda induïda, apart d'ocasionar problemes mal avaluats de concentració i mobilitat, el seu tímid paper de promoció indirecte no es correspon amb la magnitud del dèficit actual. Quant al primer enfocament, simplement significa una renúncia, i per tant s'inhibeix de la recerca de solucions.

Cal contraposar a les anteriors una tercera via, tradicional: la de la competitivitat comercial de Sant Pere de Vilamajor.

No es pot tractar el tema del comerç amb una visió simplista, doncs és una responsabilitat bàsica de qualsevol municipi i dels seus agents. Cal considerar el comerç com un element que va molt més enllà d'una funció merament de consum, de comoditat, doncs el comerç:

- Propicia la creació de interrelacions i teixit social.
- És la font de riquesa econòmica primària per a qualsevol municipi.
- Genera referències que enriqueixen el desenvolupament dels pobles.
- Incrementa la qualitat de vida de la població.
- Ajuda a estabilitzar llocs de treball residencials.
- Ajuda al desenvolupament d'altres serveis associats al comerç (cafeteries, oficines bancàries, serveis de proximitat, ...).

Qualsevol aposta de la nova oferta comercial que es desenvolupi en el nucli principal ha de tenir en compte l'àmbit d'influència, que passa necessàriament per competir amb Sant Antoni: comptar amb que un veí de Les Faldes o Can Vila vindrà a comprar al nucli de Sant Pere és més difícil que pensar que ho farà un resident a Can Sauleda. La única manera de reconstruir el comerç a Sant Pere de Vilamajor és inevitablement competir amb el comerç de Sant Antoni, per be que mai se'l podrà substituir.

A no ser que tot plegat només es tracti de donar servei al propi nucli, utilitzant la demanda residual de la perifèria per equilbrar els comptes d'explotació, tres factors són claus per analitzar les possibilitats de l'oferta comercial del nucli de Sant Pere de Vilamajor:

a) La mobilitat, determinada al seu torn per tres aspectes:
- El desplaçament en vehicle privat per a les compres bàsiques
- La distància, en termes de temps, per accedir als punts de compra,
- Inevitablement, la concentració, els accessos i l'aparcament.
b) L'estil de vida, que determina peculiars característiques del consum residencial quant a segmentació, tipologia, concentració, freqüència, horaris,... I tenint en compte una població gens residual de segona residència, que determina un altre segment de mercat.
c) Els factors d'oferta, lligats a la tipologia d'aquesta, dimensionat dels establiments, i preu, adequat a les característiques socioeconòmiques de la població, en el què intervé la competència d'altres nuclis accessibles.

Al meu parer, en la situació actual només hi ha dues formes que a més es complementen, d'aconseguir millorar la capacitat comercial del municipi de Sant Pere des del punt de vista de la perifèria:

1) Duent a terme un disseny molt acurat del nou comerç que es pot ubicar en el creixement del nucli, fet que implica una anàlisi profunda de les oportunitats competitives més apropiades, derivades de la segmentació de la demanda.
2) Acostar el comerç del municipi a les àrees residencials amb potencial de consum, situació que només es pot aconseguir amb la consideració fonamental dels desplaçaments en vehicle privat: vialitat, accessos i aparcament. Això no passa necessàriament per la concentració en el nucli.

Segon article de la sèrie: Reconstrucció del comerç a Vilamajor (I): reequilibri quantitatiu

Aprovats els nous límits del Parc Natural del Montseny

Amb data 17 de maig de 2007 ha sortit publicat al DOGC número 4885 la resolució del director general d'Urbanisme referent a l'aprovació inicial del Pla Especial de Protecció del Medi Físic i del Paisatge del Parc del Montseny que, entre altres assumptes, estableix nous límits i en determina noves àrees de gestió.
El projecte es troba ara per tant en informació pública. Trobareu informació aquí. Molt interessant en aquest enllaç l'apartat de "Memòria de l'inventari", en el capítol corresponent a Sant Pere de Vilamajor (tant de bo disposéssim en el POUM d'un catàleg similar de la resta del municipi).

A continuació trobareu el mapa dels nous límits del Parc:

S'ha creat una àrea de gestió mixta a Els Refugis (on el Patronat comprarà parcel.les), com es veu en el mapa següent:


Aquí es poden veure les figures de protecció existents:

Verd: Parc Natural 1987. Blau: Espai d'Interès Natural 1992 (idèntic a la Xarxa Natura 2000 de 2006). Groc: Parc Natural 1992. Vermell: Àmbit del P.E. de protecció del medi físic i del paisatge del Parc Natural (2007).

La valoració dels terrenys en la nova "Ley del Suelo" de maig de 2007

El Ple del Congrés de Diputats aprovà el passat 10 de maig el projecte de Llei del Sòl.

La nova llei entrarà en vigor el dia 1 de juliol, coincidint amb els nous consistoris d'aquesta legislatura.

Una de les principals novetats de la nova Llei, que substitueix l’anterior del 1998, és sense dubte el règim de valoracions del sòl, fonamentalment a efectes expropiatoris (articles 22 i 23).
Els terrenys es valoraran d’acord amb les següents regles:

• Sòl rural: capitalització de la renda anual, real o potencial, la superior, de l'explotació segons l'estat en què es trobi en el moment de fer la valoració. (S'entén com renda neta, és a dir ingressos menys despeses d'explotació). La capitalització és simplement dividir el la renda calculada pel factor de capitalització (un tant per cent), transformat la renda en perpètua. A efectes orientatius es pot calcular que el valor del sòl rural seria unes 15-20 vegades la renda anual neta de l'explotació en el moment de la valoració.

• Sòl urbanitzat sense edificació: s'aplica a la edificabilitat del terreny la repercussió edificatòria del sòl segons el mètode residual estàtic.
  Al següent enllaç podreu fer simulacions d'aquest mètode, i s'inclou també un enllaç que explica la norma del 2003 per a l’aplicació del mètode residual estàtic.

• Sòl urbanitzat amb edificació: el valor de taxació conjunta del sòl i la edificació existent, pel mètode de comparació (preu real), o bé, exclusivament el valor del sòl determinat pel mètode simple estàtic. S'aplica el major valor dels dos.

És interessant llegir el document del següent enllaç, on es fa una anàlisi sobre les modificacions introduïdes per la Llei del 2007 respecte la del 1998.

Amb tot plegat, cal considerar el valor dels terrenys que resultaria d'aplicar la valoració que estableix la nova Llei del Sòl, comparant-lo amb una estimació del benefici privat que actualment concedeix en el Plans Urbanístics.

Els Ajuntaments disposen ara d'un valuòs instrument per gestionar l'urbanisme en benefici de la col.lectivitat. No ens el deixem perdre.

Nous reptes per al model residencial dels municipis

Els pobles, les ciutats, es configuren com elements consubstancials a les societats humanes.

Són moltes i diverses les funcions de les comunitats organitzades -anomenem-les pobles-, de les quals en vull destacar una de primordial, que és la localització de la residència de les persones que les passen a constituir.

No hi ha dubte què una sèrie de factors, bàsicament lligats a la millora de la mobilitat, sobretot en els últims decennis, han anat modificant inexorablement la funció residencial dels pobles, principalment els de petita dimensió situats en àmbits superiors d'influència, com el nostre.

Malauradament, els condicionants econòmics han esdevingut, per sobre d'altres factors, elements clau en les possibilitats d'elecció d'un municipi o indret on viure. Aquesta situació, que sembla es perllongarà encara algun temps, ha distorsionat en gran mesura la funció del territori per a l'acollida residencial. M'explico.

Actualment, amb la voràgine de trobar un lloc on viure ajustat a les limitades possibilitats econòmiques relatives als preus de l'habitatge, els operadors privats pràcticament els únics que intervenen en el mercat de l'habitatge s'han llençat com mai a cobrir i estimular la demanda, a vegades sense escrúpols. Amb això, els nostres municipis s'han vist empesos inquibir les onades migratòries sia com sia en el seu territori. Si a això li sumem que la elecció que se'n ha fet del municipi sovint és pitjor que la desitjada, per mor de les mateixes possibilitats econòmiques, es crea una paradoxal situació donada per una gent que hi viu sense sentir-se'n, i d'un poble incapaç de construir-se més enllà de ser un conjunt d'habitatges.

Resultat: a curt termini baixa el nivell qualitatiu de l'oferta feta pel municipi, a l'hora que baixa el nivell de recepció per a qui hi ve a viure: oferta i demanda, com en tot mercat, troben l’equilibri, però en aquest cas en un rengló més baix d’exigència per ambdues parts.

Això, que sembla exagerat, ja es percep en alguns indrets de les regions metropolitanes: ciutats dormitoris desintegrades de la vida social dels seus residents i a la inversa, incapaces d'integrar com veritables conciutadans les onades de nouvinguts en constant rotació, lliurant a la pressió urbanística actius que esdevindran irrecuperables, i conformant una nova estructura de pobles anodins, carents de personalitat, que es buiden al matí i reomplen al capvespre.

Els municipis residencials són incapaços a més, de crear tant a curt termini llocs de treball que mitigarien l'actual dicotomia entre lloc de pernoctació i lloc per viure.

En termes turístics utilitzem un concepte clau: la capacitat d'acollida del territori, que es pot definir en termes quantitatius com el nombre de persones que poden romandre en un indret gaudint dels elements que aquest ofereix, d'una manera sostenible. Aquest enfocament se'm suggereix aplicable al fenomen que analitzo: imaginem un poble qualsevol, amb una estructuració i característiques adequades a la seva dimensió poblacional. De cop i volta, en poc temps, dupliquem, tripliquem la seva població: hi ha estructura que aguanti aquesta pressió? Quina és la capacitat de regeneració d'espais, centres, equipaments, comerç, vida social i cultural, etc. autònoma d'un qualsevol d'aquests pobles? Sense dubte molt limitada.

Observem Sant Pere de Vilamajor: des de fa 10 anys la població no ha parat de créixer, duplicant-se. Com ha respòs el municipi, en termes estructurals, a aquest increment de població? Apart de les millores normals en els serveis, únicament les Escoles (amb la llar d’infants), tot al nucli, i pràcticament res més.

Els municipis no poden eliminar els impactes de les variables externes, que no controlen, però són els responsables d'intervenir precisament en les variables internes, sobre les que tenen competències. La limitada capacitat d’absorció d’aquests fenòmens fa impossible regenerar constantment un poble que està duplicant la seva població cada cinc o deu anys. No obstant, és probable que, a mida que el fenomen s'apaivagui, s'aniran sedimentant els contextos socioculturals dels pobles, sent llavors el moment de recuperar els espais ciutadans, reequilibrant les distorsions i propiciant nous models de vida, malgrat que pel camí s’hagi perdut tota una generació de ciutadans desubicats.

Ara que el fenomen està present, es necessita més que mai d’un acurada perspectiva en la planificació socieconòmica i urbanística dels municipis, introduint els criteris més adequats per tal de què, quan el “tsunami” hagi passat, puguem estar en condicions d'encaixar les peces sense necessitat d’haver de reconstruir els nostres pobles i barris.

Calen noves formulacions que permetin la compatibilitat integral entre preservació i desenvolupament dels pobles.

Cal controlar decididament el creixement poblacional dels pobles amidant-lo amb les possibilitats reals de reestructuració que l'augment de població exigirà a mig termini.

Cal que els pobles facin una aposta decidida per continuar sent-t’ho, com ho han de fer les ciutats sobre els seus propis models.

I a Sant Pere de Vilamajor, amb 2.000 nous habitatges encara per edificar, tenim la responsabilitat històrica de dissenyar la nostra vil·la abans d'omplir-la, de reconstruir poble abans de construir cases.

El llastre del passat en la planificació urbanística

Amb tanta discussió del POUM, malgrat haver-ho insistit, s'ha vingut menystinent les conseqüències de la planificació urbanística preexistent; les Normes Subsidiàries del 1987, quin text refós es va aprovar just en les dates que el Consell de Poble feia la seva primera reunió informativa del POUM.

Les Normes Subsidiàries (en endavant NNSS) són un instrument per al desplegament de detall dels Plans Generals d'Ordenació Urbanística. A Sant Pere de Vilamajor, les NNSS-87 desenvolupen el PGOU de l'any... 1966 !! i l'adapten a la "nova" Llei del 1975.

Aquestes NNSS-87, són la normativa urbanística vigent a l'actualitat en el nostre municipi, i tot el què es fa respon a les seves prescripcions.

Tant debatre les ampliacions urbanístiques del POUM, però, realment coneixem prou les NNSS sobre les què el nou model s'està planificant?

No m'entretindré avui en l'anàlisi d'aquestes normes. Només em vull referir a alguns aspectes estructurals que considero fonamentals.

EL CONTEXT

Al 1987, la població empadronada a St. Pere era de poc més de 900 persones. Les NNSS aprovades aquell any plantejaven un sostre edificable total de ... 4.200 habitatges !!, aptes, llavors, per a inquibir-hi 16.800 persones !! (en aquells temps, l'estàndard de persones per habitatge era de 4, actualment es considera normal 2,6).

Com és possible que algú, en l'ús de la raó plantegés una aberració d'aquesta mena? El mèrit se l’enduen els que van elaborar el PGOU del 1966 -altres temps-, on el "desarrollisme" i el concepte de xalet d'estiueig tenien una forta empenta social i no s'hi veia cap perill (com ara a la Costa del Sol).

Potser els que van prendre les decisions ens ho podrien explicar millor, però sense dubte, la clau està en el model de poble que ja s'havia configurat.

En efecte, en aquell temps, s'havien fet per iniciativa privada una sèrie d'urbanitzacions de segona residència, típiques d'aquella època en indrets tant afavorits per la natura com el nostre municipi, que, de fet significaven el 83% dels habitatges programats (3.500), mentre a allò que podem considerar el poble de sempre (nucli i eixamples), la programació s'establia en 700 habitatges. Les NNSS-87 consoliden el model preexistent i el reordenen, màxim tenint en compte els plans parcials derivats de les urbanitzacions traspassades o en curs de traspàs al municipi.

Engrescats pels beneficis que proporcionaven els estiuejants (al 1987, dels 1.400 habitatges que existien a St. Pere, només 350 eren primeres residències) i òbviament pels rèdits de vendre boscos per parcel·les (de qui eren les terres de Can Derrocada, Les Faldes, Can Ram, Can Vila, Vallserena, Les Pungoles, Can Miret o Can Sebastianet?), l'economia del poble, i altres butxaques, estaven encantades amb aquest model.

Sense perspectiva, al 1987 es va deixar passar una oportunitat històrica, es va consolidar el model urbanístic irreparable que tenim avui en dia. Val a dir què, afortunadament, la Llei Especial del Parc Natural del Montseny (que no les NNSS ni l'actual POUM) van evitar que als Refugis s'hi acabessin de construir els 600 habitatges programats, en una urbanització que havia estat guardonada amb el Premio Nacional de Turismo, al 1971.

És fàcil criticar el passat, i convé posar-se en el context històric, però, us imagineu un poble amb 10.000 habitants amb els equipaments que, ara que s'han adonat, s'intenta esgarrapar de la propietat privada? On anaven a parar les NNSS-87?

Simplement, les NNSS plantejaven unes urbanitzacions d'estiueig, amb 3.500 habitatges en mitja dotzena d'ubicacions aïllades, dotades d'un centre recreatiu al mig i ja en hi ha prou, contraposat a un nucli de residents a temps complert amb els equipaments a mida d'aquesta població, obrint-se els divendres i al juliol als estiuejants i tornant els diumenges i al setembre a la vida quotidiana de tot poble. Ningú es va entretenir en fer créixer el nucli: ja hi guanyaven prou amb els estiuejants de la perifèria. Del model agropequari més aviat en decadència, s'havia trobat el filó del progrés en el model de segona residència: els actius ambientals de Sant Pere de Vilamajor esdevenien la principal font de riquesa.

L'ESGOTAMENT DEL MODEL

Amb el decurs dels anys, successives crisis econòmiques com les del 89, 93 ó 99 van desdibuixar el panorama de l’estiueig: de 1987 a 2001 el parc va créixer només de 125 habitatges, transformant-se 700 residències secundàries en principals i creixent la població fins més de 2.700 habitants empadronats (triplicant-se en 13 anys). A partir del 1987 el creixement de la població es va anar produint per ocupació de les segones residències: el model d'estiueig s'anava substituint.

El nucli es va anar quedant a esquenes de la perifèria: en el darrer quart de segle no s'ha fet cap nou vial de comunicació entre les urbanitzacions i el nucli, el qual s'havia de conservar com una reserva per als vilatans, i sagrera per la perifèria.

A mida que els nous residents de les urbanitzacions -bàsicament vinguts de nuclis urbans de ciutat- trobaven una millor oferta de proximitat, posats a agafar el cotxe, cap a Sant Antoni, millor comunicat amb els veïnats de Sant Pere; el comerç del nucli, pròsper fins els anys 90's es va anar tancant. Ningú es va entretenir en aturar-se a analitzar les conseqüències, ja n'havia prou amb vendre les parcel·les que quedaven, construir sobre les venudes, mantenir els xalets dels estiuejants.

Al 2001 són ja 900 els residents que treballen fora del municipi, respecte una població activa ocupada de 1.315 persones. Al 2002 113 dels 275 establiments i professionals de Sant Pere es dedicaven a la construcció.

Entrat aquest segle, el panorama comença a canviar, per la conjunció d'un desgast generacional amb els èxodes vinguts de l'extrarradi. Es comencen a construir ja habitatges nous per als colons de les capitals: a partir del 2000 fins avui en dia es construeixen a St. Pere 400 nous habitatges, tants com en els anteriors 30 anys, i la població augmenta de 1.000 persones.

EL POUM DEL FUTUR

Actualment, 2/3 parts dels habitatges de Sant Pere són primeres residències, quedant encara unes 700 secundàries. (Al 1981 la proporció era del 15%, al 1991 del 25%, al 1996 del 42%, i a partir de 2001 s'estabilitza en el 64% de primeres residències).

A dia d'avui hi ha a Sant Pere prop de 2.000 habitatges (més de 1.500 als veïnats), els quals permeten la residència d'unes 6.000 persones. Però les NNSS vigents permeten incrementar encara el parc en 1.900 nous habitatges(dels quals, encara, més de 1.400 als veïnats).

El POUM, nascut en un altre context polític i d'entorn, recupera la mirada perduda sobre allò que ha quedat per fer en el darrer quart de segle: el nucli. És clar que el nucli necessita una massa crítica apropiada, en això el plantejament general del POUM és assenyat, i no entrarem a discutir si són 100 ó 300 els nous habitatges que ho faran possible (dels 500 habitants actuals al nucli i eixamples, es pot arribar, no obstant, a plena ocupació, fins uns 2.500).

De fet, amb altres retocs, el POUM focalitza tot l'increment del sostre d'habitatges en el nucli i els eixamples.

Certament, amb això, l'enfocament bàsic del nou POUM és i serà corregir tres defectes conceptuals de la planificació preexistent:

a) Constituir el nucli principal, pràcticament abandonat en els darrers 20 anys.
b) Mirar d'esgarrapar l'inexistent sòl per a equipaments, que així i tot són marcadament insuficients per a un poble de 10.000 habitants.
c) Mirar de recuperar població estable amb la creació d'un inadequat polígon d'activitats empresarials.

Aquests tres eren, sense dubte, greus assignatures suspeses de les NNSS-87, que només es van entretenir en donar carta de naturalesa al model d'urbanitzacions de segona residència.

Ara bé, a banda de la renúncia a articular la connexió entre el nucli i la perifèria, com deixa el POUM les NNSS del 1987?

Que fa el POUM per tal de minimitzar els impactes negatius de la planificació preexistent?

Com planifica l'urbanisme i el teixit social de les 3/4 parts de la població hereva de les antigues urbanitzacions, ara que són primeres residències?

Com tractarà el POUM les noves construccions ja planificades amb les NNSS, que afecta al 80% dels habitatges que en total es podran construir?

Un altre dia tractarem aquestes qüestions.

Notes d'Hisenda Municipal

Interessant donar un cop d'ull als pressupostos del municipi(*) en els darrers quatre anys.

De 2003 a 2007:

- Els ingressos corrents han crescut un 72%, passant de 1,778 a 3,071 milions €.
- Els impostos directes han crescut un 43%, de 0,874 a 1,250 milions €.
- I les despeses de personal s'han incrementat d'un 145%, passant de 0,500 a 1,225 milions €.
(*) Font: Pressupostos, no liquidats, de Sant Pere de Vilamajor. Butlletins Oficials de la Província de Barcelona.

Convé no fer demagògia simple d'aquestes dades: que el lector les analitzi en allò quantitatiu, i també en el rendiment qualitatiu, i en tregui les seves pròpies conclusions.

Les fotos que haguessin pogut sortir de l'àlbum

El nou Consistori ja ha tornat a posar aquesta foto a l'àlbum del nostre patrimoni. Gràcies !

Al centre la plana de Can Son. A d'alt a l'esquerra La Creueta, tal com les trobem avui en dia

(Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la)

I també podem tornar, tranquils, aquesta foto a l'àlbum

Can Lip i el bosc de Cal Bord tal com els trobem avui en dia. A la dreta La Plana

(Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la)

Consideracions generals respecte dels equipaments

Com en tot poble que creix, també en el nostre els ciutadans reclamen equipaments de servei a la col·lectivitat. I els Ajuntaments han de respondre a aquesta demanda.

Una sèrie de factors defineixen el marc general en què s'ha de tractar el tema, com ara:

a) Existència d'una massa crítica suficient per a cada tipus d'equipament.
b) Proximitat.
c) Priorització dels usos o serveis en funció de les necessitats.
d) Cost de disposició i repercussió a l'usuari.

Existència d'una massa crítica suficient

Cada equipament, convoca per a un ús determinat (esport, lleure, cultura, aprenentatge, ...), una determinada quantitat de públic objectiu (infants, jovent, gent gran, famílies, ...) que ha de ser coherent amb la dimensió de l'equipament. Considerant aquest públic potencial, la creació de cada tipus d'equipament només s'ha de considerar quan existeix una quantitat mínima de públic objectiu que la justifiqui, màxim tenint en compte els costos de manteniment de l'equipament.

Tanmateix, l'escala mínima del equipaments és diferent en funció de les activitats que s'hi desenvolupen. Per això es dóna una graduació proporcional en els equipaments de què disposa un municipi i el tamany de la seva població.
És curiosa a aquest respecte l'obligació que s'estableix per als municipis en la Llei Reguladora de Bases del Règim Local (Llei 7/1985) quan estableix els mínims d'equipaments obligatoris que ha de proporcionar el municipi en funció de la seva dimensió:
- Fins a 5.000 habitants: cementiri.
- A partir de 5.000 habitants, a més: parcs públics, mercat i biblioteca pública.
- A partir de 20.000 habitants, a més: serveis socials, extinció d'incendis i instal·lacions esportives d'ús públic.

L'anterior, sense perjudici dels acords que els Ajuntaments estableixin amb les administracions superiors que tenen les competències que afecten a altres tipus d'equipaments com ara escoles, centres d'atenció sanitària, residències, etc.

És evident doncs la lògica de la massa crítica per a disposar de determinats equipaments públics, ja que a més s'ha de tenir en compte que el cost per usuari s'ha de mantenir en nivells mínimament acceptables, ho pagui qui ho pagui.

La visió supramunicipal és també essencial per a l'anàlisi de la massa crítica.

Proximitat

Els equipaments, com establiments, atenen al paradigma general de tot establiment: la seva proximitat a la ubicació de l'usuari ha de ser directament proporcional a la freqüència amb què l'utilitzi. Per aquest paradigma, estem disposats a recórrer desenes de quilòmetres per comprar electrodomèstics, doncs o fem només de tant en tant; en canvi la panaderia ha d'estar a prop de casa nostra, doncs hi comprem cada dia: quan més fem servir un equipament, més a prop el reclamem.

També és cert que, com tot servei sotmès a oferta i demanda, es pot estimular l'ús d'un equipament a partir de la seva localització, de manera que disposant-lo prop del públic potencial se'n estimula una certa propensió a la seva utilització.

En municipis compostos de nuclis dispersos, el factor de proximitat s'ha de ponderar en termes de la massa crítica existent en el seu radi d'influència.

Priorització dels usos o serveis

De la llista clàssica d'equipaments que demana la població, els municipis, estiguin o no obligats per llei, han de prioritzar aquells que, per diverses raons, es considerin més prioritaris, doncs els recursos són limitats. Aquesta priorització dependrà de molts factors combinats: existència real de una necessitat, greuges comparatius amb altres municipis, interessos del govern municipal, idiosincràsia i característiques de la població, etc. Com sia que la llista d'equipaments és relativament reduïda, no és gaire difícil efectuar assenyadament una planificació en el temps d'aquestes prioritats.

En un municipi en creixement, com ara el nostre, la planificació dels equipaments ha d'atendre, sobretot, a les tendències d'evolució de la població i a l'evolució a futur de la tipologia dels usuaris potencials.

Cost de disposició i repercussió a l'usuari

Existeix encara en bona part la opinió generalitzada de què els serveis o els equipaments que proporciona un municipi ha de ser gratuïts, confonent que un servei sigui públic amb que sigui de franc.
Certament hi ha serveis que no es poden repercutir als ciutadans, com ara la seguretat, biblioteques, el manteniment físic dels espais públics i algunes xarxes de subministraments, o l'administració de justícia, i d'altres que formen part dels sistemes de gratuïtat universal, com ara l'ensenyament o la sanitat.

Ara bé, sigui en tot o en part, molts serveis públics repercuteixen els seus costos directament als usuaris (són pròpiament les taxes), o tenen un preu directe en funció de la seva utilització (que són els preus públics).
Sembla lògic que quan un servei o equipament és d'utilització discrecional, no sent exigible amb caràcter legal la seva gratuïtat universal, el beneficiari directe d'aquest equipament suporti directament i personal com mínim una part del cost que significa la utilització i manteniment de l'equipament que gaudeix.

Així, tots estem acostumats a pagar per un nínxol al cementiri, per les activitats extraescolars o casals d'estiu, per una piscina pública, per anar al teatre, ...

El concepte de massa crítica esdevé aquí novament fonamental per tal de valorar el cost per usuari, doncs un major nombre d'usuaris en determina una millor absorció dels costos.

La part de cost que es repercuteixi genera certs moviments en la demanda, en funció de les polítiques en aquest sentit per part dels govern municipals.

Una altre qüestió lligada a aquest aspecte és la necessitat d'inversió, sovint considerable, que requereixen els equipaments. En municipis petits -menys de 5.000 habitants- un equipament tipus pot significar un esforç equivalent a les inversions totals de tota una legislatura, i en termes financers inassumible sense un finançament extern que pot arribar a ultrapassar els límits de l'equilibri pressupostari. Per això es prioritzen -i sovint esdevenen únics- els equipaments que són finançats per administracions superiors, per bé que normalment el sòl és aportat per l'Ajuntament.

Qualsevol pla d'equipaments ha d'analitzar i conjuntar adequadament els quatre factors anteriors.

En tot l'anterior sobrevola, en els equipaments d'utilització sotmesa a preu, el paper de la iniciativa privada: els quatre factors anteriors (en aquest cas avaluats en termes de rendiment econòmic) determinen també per als operadors privats, la creació d'una oferta d'equipaments d'ús públic.

Fixem-nos com, a excepció dels equipaments reservats a competències públiques exclusives i els que no poden tenir una mínima rendibilitat empresarial, existeix en tots els indrets una important oferta per part d'operadors privats o mixtes. És més, com passa amb els serveis municipals obligatoris, es dona una total correspondència entre els equipaments existents i la dimensió socioeconòmica d'un territori, passant a mida que es creix, d'un mínim d'equipaments de titularitat pública, a equipaments públics coexistint amb oferta privada o mixta, i augmentant l'oferta, fins arribar, en ciutats de certa dimensió, a un predomini de l'oferta privada d'equipaments fins la pràctica saturació de les possibilitats de la demanda.

La convergència entre la iniciativa pública i la privada no només és oportuna sinó que es reforça mútuament, essent gestionable a través de diverses fórmules: empreses mixtes, concessions administratives, subvencions de capital i d'explotació, reversió, convenis urbanístics complementaris, etc.

És més, en la mesura que es tracta d'activitats econòmiques empresarials, la promoció d'equipaments amb intervenció dels sector privat duplica els efectes positius: d'una banda s'obté un servei per a l'ús de la col.lectivitat i també es promou l'activitat econòmica.

Existint massa crítica suficient i oportunitat, no és admissible que la planificació d'equipaments d'un municipi no estimuli el concurs de la iniciativa privada, màxim tenint en compte l'eficiència de gestió, en molts casos superior, per part dels operadors privats especialitzats.

Lamentablement, en alguns municipis encara existeix la consciència col.lectiva de què el concurs de la iniciativa privada resta protagonisme o substitueix obligacions que es consideren indelegables per a l'Ajuntament.

En propers articles abundarem sobre aquest interessant tema dels equipaments.

Un poble de 10.000 habitants

Al 1987 vivien a Sant Pere unes 900 persones.

Al 1997 ja n'eren 2.000.

I al 2007 ja són 4.000 habitants.

Però: quanta gent hi cap, a Sant Pere?

Ara mateix hi ha a Sant Pere uns 2.000 habitatges: hi podrien viure aproximadament unes 6.000 persones, ben probablement les que hi ha a l'estiu.

El sòl planificat actualment permet ja arribar a 3.800 habitatges quasi el doble que els actuals, on hi poden viure perfectament unes 10.000 persones.

El nou POUM, sia com sia, ens posarà en uns 4.200 habitatges: unes 11.000 persones!

Realment se’ns està construint el poble que necessitarem aquestes 11.000 persones?