Comprarás, venderás, pero nunca fabricarás

Per als què ja fa uns quants anys que ens movem en el mon de l'empresa, la frase del títol d'aquest article és un clàssic.

L'autoria sembla ser dels fabricants tèxtils de Sabadell o Terrassa, i fa referència a que aixó de fabricar sempra porta més riscos que simplement comprar i vendre. En definitiva, la callada tasca de l'industrial de la què molt sovint s'enduen els guanys els simples comerciants. El bon amic Joan Garcia sap ben bé del què parlo, doncs és un d'aquests esforçats industrials de qui ningú se'n recorda ara en temps de crisi.

El propi nucli central de Sant Pere de Vilamajor, en direm simplement la capital, sembla ara mateix una "meso-fàbricae":

Avall, coronada per la masia, la d'un altre apreciat industrial, l'Icart, sitiada per tots els fronts.

Amunt, l'altra fàbrica, La Fàbrica, amb majúscules, que ja fa temps va deixar pas a la seva activitat bescanviada per al gaudi dels veïns.

Una i altra fàbrica, totes dues, emblemàtiques, símbols del nostre municipi, vestigis del passat de rabiuda actualitat.

Com la falsa moneda, que a totes mans va i a ninguna es queda, les nostres fàbriques són com pedres que, a banda i banda de l'Ajuntament, uns i altres es llencen. Pobretes.

Els què acaben d'arribar a aquest poble, els que ja van arribar i ara es desperten en un altre llit, i ara, els que es feien els dormits esperant l'oportunitat per despertar-se, han trobat en aquesta meso-fabricae, l'instrument per a també altres coses.

A veure, parlem clar:

Pel que fa a Pinsos Picart, de final irremediable (recordeu per cert quins eren els Alcaldes en tot el temps que es van anar posant noves pedres?), l'enrocament de les parts és comprensible, i, com una fruita madura, amb bona voluntat, caurà, i esperem que sense aixafar-se.

Ho sap tothom, però els què acaben d'arribar a aquest poble, els que ja van arribar i ara es desperten en un altre llit, i ara, els que es feien els dormits esperant l'oportunitat per despertar-se, inicien una anacrònica creuada amb diferents propòsits que tothom pot endevinar.

Pel que fa al local de La Fàbrica, ja hi hem dedicat en aquest espai alguns comentaris (veure al respecte aquest, del desembre de 2007, o aquest altre del maig de l'any passat), comentaris que val a dir van ser molt abans del despertar d'alguns zombies. I pel que fa a l'altra fàbrica, la de Pinsos Picart, ha estat també des de sempre un tema recurrent en aquestes pàgines.

Un poble de 4.000 habitants es mereix un local principal millor que La Fàbrica, que ha estat ideal per a un poble de 1.000.
La Fàbrica ha estat també entranyable per a una capital de 400 habitants (any 2000), però caduca -i malalta, ara- en el nou context dels 2.000 habitants. Amb crisi o sense, La Fàbrica ja ha tingut el seu moment, la crisi passarà, i el nou local quedarà. Té el seu encant, de "loft", i entenc que als urbanites els faci gràcia, però no és el local del Segle XXI que ja és hora de què tinguem.

Reparar la fàbrica fa uns dies costava 35.000 Euros, avui ja en val 800.000 mil. La inflació és exagerada.

Què hem de fer? Jo, com l'equip de govern, el ple de l'Ajuntament i el Parlament de Catalunya ho tenim clar. Altres intenten fer creure que no, que és millor llençar els cuartos.

He dit també que no em sembla adequat construïr aquest local al mig de "la capital", melic dels nuclimilitants, i que caldria posar-la sota de Can Bacallà a tocar a la BP-5109, més apte per la mobilitat, i, sobre tot, per evitar el colapse i la passada pel forro de la Llei de Contaminiació Acústica (que per cert, soporta estoicament el patró de l'altra fàbrica i un dels talibans).

Però no ens enganyem, que no ens enganyin, la guerra de les fàbriques té un transfons evident de contingut urbanístic: protegint la fàbrica vella, es perjudiquen els plantejaments del POUM, que curiosament utilitzen l'espai per facilitar que l'altra fàbrica i la masia de Can Derrocada es posin cadascuna al seu bon lloc. I tot, no pas per avarícia de les parts, sinò precisament per l'avarícia d'aquells amb els què la frase popular diu que "... hemos topado".

Clar i català, el xai fa semblar una cosa, però sota la pell només i ha el llop de la lluita del POUM. Lluita del POUM que altres aprofitats com sempre transaccionant, posen la seva mà (per dir-ho amigablement) mercenària al servei de qualsevol causa si els ajuden als seus propis propòsits, amb dret a botí.

Cal ser benèvols, però amb els nuclimilitants, sobretot amb els de la nova fornada, doncs les fàbriques serveixen "a huevo", per elles mateixes i per a qualsevol altre truita que hom vulgui organitzar. Combinen de maravella amb els espàrrecs de la crisi, amb les gambes del model de poble, i amb els alls de l'austeritat.
De la primera en fan un bastió, el seu "El Álamo" particular, i de la segona, tot el contrari: cal enderrocar-la ja. Bona moguda amb això de les fàbriques a meso-fabricae.

Així de simple, i qui no entengui de què va el joc, que no s'apunti, doncs els que hi juguen, ja saben ben bé el què es fa.

Quanta raó té la dita: "Comprarás, venderás, pero nunca fabricarás".
En comptes de servir al seu propòsit original, ara es comercia amb les fàbriques, esdevingudes moneda de canvi utilitzada per a la mare de totes les batalles, la sucosa, la del POUM. Es veu el llautó, però, en les monedes pintades d'or amb què es vol comerciar.

L'oràcul del descrèdit: màscares en temps de carnaval

La guerra contra el POUM comença una nova etapa, la de la clandestinitat.

Llegeixo aquest correu:

Benvolguts membres de la Comissió (*):

Pel que fa a l’estat de la tramitació del POUM, a la reunió del dissabte dia 21 el senyor alcalde va comentar que l’Ajuntament estava preparant les respostes a les al·legacions i que els ciutadans les rebrien aviat. Els juristes consultats diuen que si es produeix l’aprovació definitiva del POUM per part de l’Ajuntament (sense haver contestat les al·legacions o havent-les contestat desestimant-les), els al·legants:

- poden recórrer en alçada davant de la Conselleria de Urbanisme i
- posteriorment, en cas de desestimació per silenci negatiu, poden interposar demanda de impugnació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra aquells preceptes que consideressin no conformes a dret.

Personalment opino que hauríem d’esperar i d’estar atents a les respostes a les al·legacions i a l’aprovació definitiva del Pla.
I -acte seguit, no cal abans- emprendre les accions que convingui.

Salutacions.

(Segueix la signatura, i el teléfon del remitent: 93 845 17 ... i dos números més).

(*) N.T.: IIª Comissió d'urbanisme

Qui l'envia porta el bagatge del descrèdit, de la instrumentalització de la bona gent per als seus propòsits paranoides, ara, contra en Llesuy, abans contra els Guixà, i més abans contra l'Icart, el comú denominador del punt de mira.

Al remitent: no utilitzeu més als membres de la Comissió d'Urbanisme, que ja s'us veu el plumero, si voleu "tocar la pera" ho teniu ben aprop, que tirar la pedra i amagar la mà bruteja.

A en Llesuy: vinga, contesta d'una vegada les meves tres al.legacions.

Ah! I jo també vull un viver, que el morrut se m'ha menjat la palmera! O és que haig d'anar a Montseny o a Cardedeu?

(Perdó lectors, potser no entengueu res, però la guerra bruta, sempre és bruta, i no puc per menys que rebelar-m'hi, noblesa obliga. Qui vulgui més detalls, només m'ho ha de demanar).

Distribució de la població per veïnats

Aportació dels veïnats al'increment de població. Any 2008

Estructura de la població per nuclis. 1-1-2009

Estructura de la població per àmbits. 1-1-2009

Properament tota l'anàlisi a Anàlisi Socioeconòmica de Vilamajor.

És bona hora perquè Vilamajor es reconciliï amb el trial

Des de sempre que jo recordo, a Vilamajor hem vingut practicant el trial de muntanya.

Potser alguns no sabeu ben be el què és però des de fa molts, molts anys, de la mà de les mítiques Bultaco Sherpa, Montesa Cota o Ossa Mike Andrews, els catalans sóm, en totes les especialitats, campions del món. Amb un record especial a la Laia Sanz, la nostra inamovible campiona en un món vedat als homes.

De la mà d'en Pere Pi, enginyer de Montesa quan aquesta va plegar, es va inventar el "Trial-sin" una especialitat de trial amb bici, nascuda, com la marca mare, a Esplugues, i actualment amb factoria a Sant Feliu de Llobregat. El seu fill, l'Ot Pí, ha estat durant anys i anys campió del món d'aquesta especialitat. Ambdós van posar en marxa i regenten la prestigiosa fira de bicicletes "Monty", líder mundial de l'especialitat.
Molt recentment, un grup d'empresaris de Girona, ha fer renèixer la mítica Ossa, i ben aviat correrà al mundial de trial. Una moto 100% catalana quina presentació, fa unes setmanes prop de casa meva, el bell mig d'Esplugues, cuna de l'enginyeria trialera, amb un trial, com no, em va emocionar. Girona es reforça doncs com reducte català de les motos de muntanya, amb marques com Gas-Gas, ja venuda a un fons estranger d'inversió, o la Riueju hereva dels seus fundadors, en Riera i en Juanola (un altre Juanola).

Vilamajor ha estat, com us deia, des de sempre, meritori hereu del món del trial, i ara també d'una altra especialitat motorista com és el "Free-Style", amb el padrí campió Edgar Torronteras.

Recordo amb nostàlgia aquells trials que s'organitzaven a Vilamajor, tant a Sant Pere com a Sant Antoni, i tota una generació, la meva, dalt de la moto voltant les muntanyes. No he estat mai un bon "trialer" però la meva admiració, d'adolescent, sempre se l'enduia el meu admirat Josep Juanola, veritable mestre malabarista, que va arribar a ser pilot oficial. Una manera sana de lleure i esport. No ens entreteníem en "recalar" a Can Noguera; teníem la nostra afició.

L'opressió d'una manera equivocada d'entendre la natura, ha fet de la pràctica del trial de muntanya una afició clandestina. I és un error, doncs per molt que se'm tirin a sobre per dir aquestes paraules, mai els senders de les nostres muntanyes, molts heretats dels pastors, havíen estat tant practicables com quan, quasi cada diumenge, pujavem al Sui, als palestrins, al Saumont, a Les Planes d'en Cortés, a La Cova i tants i tants altres llocs. Ara hi tenim herbots, i els antics camins rurals, impracticables, han estat substituïts per les "autopistes" que roturen la muntanya en el sagrat nom de la prevenció i extinció d'incendis.

Però els clandestins no hem deixat mai aquesta afició, ni els nostres fills als què hem contagiat aquest esport de natura. Sí, de natura.

Aquest camp de setmana, en un paratge natural de primera, a Andorra, passejava per la zona lliure per a la pràctica del trial a Ordino, al Principat d'Andorra: quina enveja! Sort que a Osona i a altres indrets encara s'entenen les coses com cal.

No us haig d'amagar que m'encantaria que Sant Pere de Vilamajor es reconciliés amb el trial, i que algú tingués la iniciativa de muntar-hi un camp de trial, com els que hi ha a Sant Feliu de Codines, Rellinars o més aprop, a Cañamars. Seria una activitat que donaria renom i atracció a Sant Pere, en consonància amb la tradició muntanyera de les nostres contrades.

Tant de bó també poguessim posar en marxa una escola de Trial moto, però, en aquests temps dominats pels urbanites, la ignorància i la massificació, això, al nostre pobble, són figues d'un altre paner: continuarem clandestins.

Si més no, però, encara ens queda el "Trial-sin", que té a Vilamajor dos extraordinaris representants de renom: l'Elías Bonet i en Jordi Yelamos (el darrer mohicà clandestí del trial moto).
Precisament, en Jordi Yelamos, un enamorat nostàlgic, ha endegat una extraordinària iniciativa: una escola de trial. Situada a Sant Antoni, en un espai que poc a poc es va perfilant en les seves "zones", s'hi ensenya tots els dissabtes al matí quest noble i habilidòs esport, ah! i a partir dels tres anys.

Sant Antoni de Vilamajor, 31 de gener de 2010. Foto: Jordi Yelamos

Els nois i noies tenen en aquesta iniciativa una excel.lent opció de lleure i esport en contacte amb el medi natural, dominant literalment el medi natural. Una extraordnària opció que com pare us recomano per als vostres fills (més enllà de les activitats extraescolars amb les què omplim el seu lleure i que ens ocupen els dissabtes, amunt i avall). Bona manera de fer amics en un ambient saludable i esforçat. Una manera segura, localitzada i agradabe de fer esport de muntanya.

Felicito de tot cor a en Jordi Yelamos per aquesta bona pensada, i cal reconèixer-li la dedicació que hi posa.
Per suposat, el blog d'en Jordi, Trial Evolution, ja està a Vilamajor en Xarxa:

P.S.: I no penso discutir amb els que posaran el crit al cel considerant el trial de muntanya una barbaritat que atempta contra una série de paraules que ni ells entenen. Sempre hi ha d'haver ignorants que no veuen més enllà del bri de farigola que els penja dels llavis.

Oportunisme nuclimilitant

Davant del desconcert existent en alguns sectors de la població de Sant Pere sobre el tancament del local social La Fàbrica, us fem saber que:

- La patologia del local La Fàbrica, ja l’any 2002 quan es va realitzar un estudi físico-químic i de resistència de la seva estructura, presentava símptomes d’aluminosi.

- La conclusió, aleshores, era que no es preveia un risc de col·lapse immediat, però sí hi havia una reducció de la capacitat portant.

- L’octubre de l’any 2003 es va realitzar un projecte de remodelació de l’escenari en què implicava l’enderroc total de les parets i el sostre de l’escenari i part del sostre dels vestuaris i la construcció d’una nova estructura a base de perfils metàl·lics i encavallades d’acer.

- Per tal de dur a terme aquesta remodelació, que solament solventava en part el problema de l’aluminosi a la zona que es remodelava i que comportava un cost de 379.751,34 euros, es va sol·licitar subvenció a través del PUOSC

- Aquesta obra, finalment, no es va portar a terme.

- Iniciada la nova legislatura, immediatament des de l’Alcaldia es van demanar uns informes dels tècnics municipals per dictaminar la conveniència o no del tancament de l’equipament

- Després que ambdós informes fossin clarament desfavorables, i davant del perill per la seguretat de les persones, el dia 28 de novembre l’Alcaldia opta per dictar ordre de tancament.

- Immediatament, es van fer escrits a les entitats afectades que tenien reservat l’espai per a activitats i es va procedir a reorganitzar les reserves dels diferents espais municipals per tal que aquestes es duguessin a terme, al mateix temps es va publicitar el tancament via pàgina web de l’ajuntament i via premsa (el 9 nou i l’Actualitat del Baix Montseny)

- Al dia d’avui, tal i com recomana el tècnic a qui se li va encomanar l’estudi d’aluminosi, i per tal de valorar la viabilitat o no del manteniment de l’equipament, es demana el pressupost de:

• Reforç estructural
• Refer tota la coberta i la seva estructura,

tenint en compte que cap d’aquestes operacions deixaran aquest edifici amb les condicions que marca la llei per als edificis de pública concurrència, i que seran objecte d’uns pressupostos d’acompanyament.

Aquest era el comunicat d'Alcaldia del desembre de 2007.

Poc desprès, previ acord del Ple municipal es decidia construïr de nou el local i s'encarregava el projecte d'un nou espai polivalent, aconseguint, amb intepel.lació al Parlament inclosa, una subvenció, que ara per ara és de 900.000 Euros.

El POUM recollia la proposta, sense que la Comissió d'Urbanisme, notablement dirigida pels "nuclimilitants", hi posés cap pega.

Ara, dos anys després i amb un remarcable ànim de notorietat i "protagonisme participatiu", des de diverses fonts, utilitzant tots els mitjans a l'abast: medis de premsa, associacions de veïns i fins i tot el Facebook, es fa campanya per "salvar la fàbrica".

Tècnicament és possible, però la fàbrica malauradament ja ha passat a millor vida, i refer-la seria llençar els diners, obtenint un equipament per ús ja obsolet, i fora de les actuals normes per a aquests tipus d'equipaments.
Recomano als nuclimilitants que llegeixin la normativa estructural, contraincendis, d'insonorització i d'activitats per als locals de pública concurrència abans de plantejar despropòsits.

Els 900.000 Euros es podrien ajornar, potser, però no es podran reconvertir en altra tipus de despesa.

L'afany de protagonisme d'alguns torna a la palestra subrogant-se drets que democràticament ja estan estipulats, i no fent més que crear mala maror de propòsits inconfesables.

Que el cost d'un nou local polivalent és important, no hi ha dubte, com tampoc ho és el de la seva necessitat.

Personalment crec que el lloc actualment plantejat és inadequat, i ja vaig dir en el seu dia quin crec que seria l'emplaçament idoni.

Gastar diners en La Fàbrica, molts més dels què amb ignorància es fan còrrer, insisteixo, és llençar-los, però amb l'ànim de concil.liar totes les sensibilitats proposo fer el projecte en dues etapes, per meitats, redissenyant el projecte per tal de què la primera etapa constitueixi en els espais de servei: cafeteria i sales d'activitats, per tal d'inquibir-hi, i solucionar a l'hora provisionalment, un Hotel d'Entitats, a l'espera de millors temps per posar en marxa la construcció definitiva d'aquest altre equipament social. La segona etapa seria la sala polivalent pròpiament dita, que es podria iniciar en dos o tres anys, esmorteïda l'actual crisi.

Cal tenir en compte també que el municipi compta amb dos altres locals socials, i amb la carpa, que ja s'utilitzen per a activitats de pública concurrència.

I en tot cas continuaré insistint que la ubicació més idònia és en els terrenys del límit del terme municipal, sota de Can Bacallà, al costat de la BP-5109, si no es té la valentia de fer-la en l'altre indret perfecte: sota de Can Tona, enfront de la granja de porcs, al camí de Vallserena.

Em consta que l'equip de govern no necessita "salvadors" per posar seny en aquest tema. D'aprofitats, tard i malament, sempre en trobarem, i grups polítics disposats a fer-lis, amb el mateix propòsit, costat, també.

Com enganyar amb l'impacte del Fons de Sostenibilitat Local

Llegeixo el titular de El Periódico: El fons de sostenibilitat local crearà 274.000 llocs de treball directes.

Vaig a la pàgina del Ministeri, que n'és la font, i segueixo llegint la mateixa notícia.

Passo comptes:

- Inversió total presentada: 4.985 milions d'Euros.
- Previsió de llocs de treball directes a crear: 274.000

Divideixo: 4.985.000.000/274.000 = 18.193 Euros per cada lloc de treball directe creat.

Una falsetat fruit de la imprecisió que esdevé demagògia. No dubto que es crein tants llocs de treball, però... durant quant de temps?

Primer li trec l'IVA. Com que hi ha diverses naturaleses de serveis i despeses, (bàsicament al 16% i al 7%, i algunes despeses exemptes) posem, no el 16% general, sinò un 12%. Traiem-ho: dóna uns 4.400 milions d'Euros nets d'impostos (és a dir, uns 600 milions tornen a l'Estat).

Seguim operant. Un coneixement aproximat dels escandalls de costos per la naturalesa dels projectes del Fons em dóna que només un 30% de la inversió va a pagar mà d'obra directa, és a dir, només són uns 1.320 milions d' Euros de despesa de mà d'obra en conjunt.

A un cost mitjà de 1.500 Euros mensuals de cost brut (prorratejant pagues extres i incloent-hi les cotitzacions socials a càrrec de l'empresa, i de fet, entre quotes a la Seguretat Social i IRPF, retornen a l'estat un mínim de 400 Euros per empleat i mes), em dóna 880.000 mesades.

Conclusió: si són 274.000 llocs de treball, hauríem de dir, pròpiament, manteniment de 274.000 llocs de treball durant 3,2 mesos en promig, que si ho possessim en termes anuals equivalents -com indueix a pensar la notícia-, serien només uns 72.000 llocs de treball equivalents al llarg d'un any; un insignificant percentatge en relació a 4,5 milions d'aturats.

I tingeu en compte que uns 950 milions d'euros, és a dir un 19% de la inversió total, retorna a les arques de l'Estat via impostos i cotitzacions socials, sent la inversió neta de poc més de 4.000 milions.

I ara, segons el propi Ministeri, resulta que diuen que l'anterior FEIL, dotat amb 8.000 milions, ha "creat" 426.000 llocs de treball.
Seguiu un raonament similar i veureu com se'ns enganya subtilment amb la informació mancada de rigor en un tema tan seriòs.

Mal anem si s'ens enganya d'aquesta manera.

Arantxa Bernaldo: aclariment sobre els Serveis Socials de Sant Pere de Vilamajor

Aclaració sobre els serveis socials de SP: els serveis socials de Sant Pere han estat impagables amb la seva actuació, han ajudat a aquesta família amb tots els recursos dels q disposen, sempre i vull recalcar, sempre desde el moment que els hi van demanar ajuda han respós amb la major de les celeritats, professionalitat i humanitat.
Al igual que Cáritas de Llinars on s'adrecen els casos de Sant Pere.També vull aclarir que no li ha faltat menjar ni a la nena ni als seus pares pq tant Serveis Socials de Sant Pere com la meva família s'ha preocupat de q això no passes.
Aquest acte totalment solidari, net i carent de intencions ocultes més enllà q el de explicar al mon en el que vivim i q darrere de la xifra de 4.000.000 de parats hi han persones.
Crec la repercusió ha sigut tant alta pq encara maï ningú ho havia plantejat amb el cor a la mà.

Arantxa Bernaldo ayudamanelrosa@hotmail.com

Samaritans

L'enrenou que s'ha aixecat a Sant Pere de Vilamajor no només ens posa en el mapa de la notícia, sinò que ens fa per uns dies capital catalana de la solidaritat amb els que tenim més a prop.

Certament, l'Arantxa Bernaldo, amb la seva carta a El Periódico, ha fet pensar i ser més sensibles, més humans, a milers de persones. Gràcies!

Però sent aquest espai, un espai de reflexió en veu alta, la situació em fa reflexionar primer sobre els límits de l'anonimat. La Rosa i en Manel, els veritables protagonistes, han vist desvetllada la seva intimitat, trista, de manera involuntària. Probablement els servirà per millorar la seva situació, i no entro en si els diners han de servir per pagar el menjar o per pagar la hipoteca, però potser no ha de ser que un veí et posi en evidència, la manera en què cal enfocar tantes i tantes situacions com tenim, també ben a prop, aquí a Sant Pere de Vilamajor.

I en aquest sentit contrasta el protagonisme de l'actora, l'Arantxa Bernaldo, convertida també en notícia i benefactora protagonista.

De fet ahir a la tarda ja l'entrevistava "El Periódico" a la seva feina.

I aquest matí a les escales de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.

A l'hora obria una adreça de correu davant l'allau de trucades oferint ajuda a la família: ayudamanelrosa@hotmail.com. Sens dubte, per la seva professió, l'Arantxa sap el que es fa.

La meva educació, inevitablement cristiana, em fa pensar en els samaritans. Em fa pensar en tantes i tantes persones que, anònimament, estan cada dia donant part del seu temps, o dels seus diners, ajudant als demès.
Tot sia ben vingut, però cada cosa al seu lloc.

Un samarità, hauria de buscar protagonisme?

Solidaritat a tocar de la mà

Llegeixo a El Periódico la següent carta al director. Són les 9:15h:

Arantxa Bernaldo Durán
Sant Pere de Vilamajor

'Els meus veïns passen fam perquè no tenen feina'

Aquesta és la història del Manel, la Rosa i la seva filla de 4 anys, però podria ser la història de milers de famílies, incloent-hi la meva. Tinc 32 anys, i des de fa un temps la meva família ha augmentat. El Manel i la Rosa estan tots dos a l’atur i són veïns meus. Conec les seves ganes de treballar i la seva frustració de no trobar feina, i sé que passen molta vergonya al demanar-me menjar; perquè no poden comprar ni un cartró de llet per donar-li a la nena. Sé que ho passen molt malament, i també sé que no m’agrada que la filla dels meus veïns passi fam i fred, sobretot si penso que som en un país considerat del primer món on, entre altres coses, esperem que arribin les rebaixes per anar a comprar roba; a vegades, només perquè està més barata, no perquè en necessitem. El Manel i la Rosa només volen trobar feina per poder menjar i deixar de passar les angúnies de veure com al col·legi de la seva filla els donen les sobres del menjador per al sopar de la nena.
¿Necessitem comprar aquesta peça que no ens fa falta, o aquell perfum tan car, quan els nostres veïns passen gana? Jo no ho necessito, per descomptat, i per això, quan vaig al supermercat, intento comprar alguna cosa per a aquesta família; no podria dormir tranquil·la pensant si la nena deu haver menjat o no, o si tal oenagé els deu haver donat alguna cosa o no. Sóc conscient que molta gent es troba en la mateixa situació, però a mi em preocupen els meus veïns i la seva filla petita. Llanço una crida de solidaritat a tothom que estigui al corrent de situacions com aquesta. Qui dóna un cop de mà als altres se sent després més content, sobretot al veure la mirada d’agraïment dels que reben l’ajuda. No es pot permetre que algú que viu al teu costat passi gana.

A les 16:51h es publica aquesta altra notícia.

No puc més que felicitar a l'Arantxa i a totes les persones que l'han escoltat.