La Blancaneus estava cofoia: després de la marxa de set nans havia aconseguit refer els assumptes domèstics amb altres tres flamants nans de nova fornada.
Tornava la felicitat a casa de la Blancaneus.
Però ja se sap, tot i que de les tasques doméstiques se n'encarregava la Blancaneus, feien falta encara com menys dos nans més per treballar a la mina, i tant de bó poguessin tornar a ser set.
La Blancaneus els va buscar aqui i allà, i cinc nans candidats la van rebutjar. A la fi només un nan va voler anar a viure al bosc amb ells, i potser de mala gana.
La Blancaneus i els seus quatre nans sabien que no seria fàcil, se les veurien i desitjarien per dur a les seves esquenes tanta feina com hi havia, a casa i a la mina, i més quant els altres nans volien explotar la mina (cada cop més magre) pel seu compte, i arrebatar-li a la Blancaneus la concessió que el poble li havia renovat per quatre anys més.
Començava una nova vida al bosc, un bosc amenaçat pel canvi climàtic.
Però l'ambició és mala rectora dels actes, i un dels nans va creure que la Blancaneus no era prou bona mestressa de casa. I va pensar que potser no calia ja la Blancaneus, que ell ho podria fer millor si comptés amb més nans.
Així, de mica en mica, aquest nan renegat va fer-se amb la complicitat de dos dels nans del poblat que havien rebutjat viure al bosc amb la Blancaneus, i a l'hora va aconseguir minar la confiança en la Blancaneus dels seus companys de casa.
El pla era magnífic: si fessin marxar la Blancaneus, set nans podrien portar les feines de casa i de la mina. Tot sols.
L'objectiu semblava fàcil: la Blancaneus era un blanc -ho duia al nom- perfecte, doncs arreu del poblat tampoc s'entenia com una dona, que no era ni maca ni simpàtica, ni del poblat, pogués tenir cura de la casa i de la mina, i manar els nans. Calia escampar que la casa estava bruta, que la Blancaneus no complia amb els seus deures. Altres, més agoserats dirien fins i tot que la Blancaneus agafava diamants de la mina.
I a la tasca es van posar tres nans de la casa i els dos de fora, aquests ajudats per un vell nan a qui tampoc la Blancaneus li queia bé dons ja el va treure de la casa uns anys enrera. Primer li baixarien la setmanada, i així ho van fer.
El pla semblava perfecte: quan la Blancaneus hagués marxat, posarien un altre nan al lloc de la Blancaneus i plegats podrien encarregar-se de la casa i de la mina, tot tornant a ser set nans.
Però el Cap dels nans, assabentat de la porfíria, la idea no li va agradar gens: havia confiat des de sempre en la Blancaneus i un trasbals d'aquella mena no el convencia gens ni mica. Va reunir als trànsfugues un parell de vegades, però la postura del Cap dels nans era inflexible: la Blancaneus o ells.
Només els quedava als tres nans de la casa dues solucions: marxar per començar una altra mina amb l'ajut dels tres nans del poblat; o simplement marxar. Sabent que la Blancaneus els podia fer fora, s'havien de moure ràpid. Era cosa de dies, potser poques setmanes. Calia pactar amb els tres nans del poblat.
Els tres nans del poblat se n'ocuparien d'escampar més tort que dret cóm de bruta estava la casa, i des de dins, els altres tres nans farien el possible per fer fora la Blancaneus. Diríen també que es robaven diamants de l'exhausta mina.
Acordaren que al cap de la revolta li pujarien substancialment el sou, doncs la mina estava buida i l'esforç era més gran. Un premi merescut que els tres nans sabíen recompensar.
Mentre tot això passava, al costat de La Torre, tres nans del poble s'ho miraven.
S'ho miraven en la distància. Ells tenien la clau de volta per aconseguir, tot d'una, que la Blancaneus continués fent la seva feina i a l'hora teni-los a ells per treballar a la mina. El Gran Nan de La Torre ho anhelava. Amb sis nans, o fins i tot set, podríen, amb la Blancaneus, ser feliços a la casa del bosc (més bosc que mai).
Els nans de La Torre ho sabien, i la Blancaneus també. Només faltava esperar, esperar veure cóm acabarien els tres nans de la casa i què farien els tres de fora. I què faria la Blancaneus, que no es creuava de braços.
Les coses estaven en un punt gairebé sense retorn doncs cadascú havia començat a caminar en la seva direcció: per als tres nans de la casa, marxar o esperar a què els fessin fora. I de marxar, o bé desterrats del poblat o bé reconstruïr la llar transfugats amb els tres nans de fora. Però, heilàs! si es transfugaven no podrien tenir paraula en el Consell per fer fora la Blancaneus.
La Blancaneus comptava però amb el recolzament del Cap dels nans i no volia deixar la casa: si de cas que marxessin els tres nans. O els podria fer fora. El Cap dels nans encara no s'havi decidit al respecte.
Per als tres nans del poblat la cosa estava més fàcil, doncs només tenien que esperar i moure fitxa quan la fruita madura (la poma) hagués caigut de l'arbre. Mentrestant continuarien escampantant com de bruta estava la casa, com de bruta era la Blancaneus.
Amb tot això la veritable clau la tenien -sempre l'havien tingut- els nans de La Torre: si volguessin anar a viure al bosc amb la Blancaneus, tot plegat s'arreglaria, i si volguessin fer pinya amb els tres nans del poblat -ara per ara improbable- també es solucionaria ...
(Continuarà...)
