Darreres entrades:

29/6/11

Per una cistella de bàsquet

Deia la Junta de Govern el 19 de maig: "A proposta de l’Àrea d’Obres i Serveis, i recolzada aquesta mitjançant informe de l’Àrea de Cultura sobre la necessitat i avantatges econòmics que representa disposar d’una cistella (de bàsquet); atès que en el pressupost municipal no hi figura partida amb el crèdit suficient per aquesta adquisició, s’acorda iniciar expedient per, prèvia justificació tècnica i econòmica, proveir el pressupost municipal mitjançant modificació o generació de crèdit de partida sufucient per autoritzar aquesta adquisició".

A l'hora també es va aprovar gastar 43.161,- Euros per arranjar la piscina de Can Ram...
Cal fer notar que les cistelles que hi havíen a l'antiga pista polisportiva van ser instal.lades a l'Escola Torre Roja fa uns pocs anys, privant al conjunt de la població de les mateixes per obra i gràcia de l'Alcalde.

Demà al matí faré dipòsit a la tressoreria municipal d'un donatiu de 50 Euros per a l'adquisició d'una cistella de bàsquet. Una cistella de bàsquet costa uns 1.200 euros, per la qual cosa necessitem 23 veïns més que aportin la mateixa quantitat.

Es pot comprar a Disseny TEA3, S.L. de Santa Maria de Palutordera. 

Si d'aqui a un mes no hem recaptat prou com per fer realitat l'iniciativa, demanaré autorització per instal.lar la cistella de casa al Camp de La Rectoria, per a què l'aprofiti tothom.

Potser muntaré una paradeta al Vilamagore d'aquest cap de setmana per sensibilitzar la ciutadania...

Ja ho hem aconseguit una vegada, ara també ho aconseguirem!!!

La barca a la deriva si tothom rema per al seu costat

Estem entrant en la tercera fase de la formació del nou govern electe de Sant Pere de Vilamajor. Fins ara només tenim una peça: quatre regidors, potser cinc, disposats a fer de Govern, mentre que altres sis regidors -la majoria-  no s'han acostat a la barca que ha de fer navegar el nostre poble en els propers quatre anys.

Ja he comentat diverses vegades que tot i tenint algun éxit, aixó de fer d'oposició fa perdre esforços valuosos a qui de debó vol fer poble assumint les conseqüències de la seva decissió.

Quan un govern està en minoria, per una banda l'enfebleix i no el deixa fer front amb valentia als problemes que es presentin, però per l'altre l'enriqueix amb les aliances que, un o altre, li prestaran en moments puntuals, sempre a favor de l'aliat extern, el govern a l'ombra.
No és però en general un bon escenari tot i sent millor i preferible al d'una majoria absoluta monocolor.

La solució passa per pujar a la barca i remar per al poble, fent des de dins el què malament es fa des de fora. 

En realitat, llevat dalguns aspectes formals i deixant de banda els impossibles, no hi ha gaire divergències en alló que els diferents grups ens han dit que farien per al nostre poble en aquests quatre propers anys, en els què, que ningú s'enganyi, la clau serà únicament la gestió, l'administració de recursos escasos i mirar de desenvolupar la riquesa del nostre poble, en tots els sentits.

Doncs, perquè van estar impossibles els pactes postelectorals per fer un govern de coalició?

La resposta, clarament, no es troba en irreconciliables models de gestió que uns o altres plantegen per al nostre poble sinò que es mou en dues perspectives:
- D'una banda la supervivència d'algun grup com força política,
- D'altra banda, la principal, en el foc creuat de les rencúnies personals entre les persones.
  • En Bruguera no perdona que ISP el deixés despenjat en l'aprovació del nefast POUM-2005, apart d'altres coses.
  • ISP ha quedat escamat de voler i no poder fer la seva, pel seu compte, dins un govern amb en Llesuy.
  • En Llesuy no pot estar amb en Bruguera dins d'una mateixa cuina si no s'ho parlen molt bé abans, i menys amb la Cristina anant a comprar el menjar.
  • En Bosch ha criticat durament l'obra de govern d'en Llesuy i sentint-se guanyador no assumeix la derrota.
  • En Bosque no és persona grata per en Llesuy com a company de govern.
  • La Lola no es podrà entendre amb en Bosch en moltes de les concepcions que cadascú té per al poble, divergents.
  • En Bruguera no ha entés que en Garcia és regidor per ell mateix, però en García és fidel als seus compromisos de coalició. 
  • En Bruguera no ha estat encara a l'oposició d'en Llesuy i és un joc que ningú creu que pugui seguir: la feina, a contracor, l'haurà de fer en Garcia.
  • En Llesuy s'entendria bé amb en Garcia, i en molts altres temes, amb en Bosch, qui podria donar empenta a alguns temes pendents. Però en Garcia té per davant en Bruguera i en Bosch a en Bosque: impossible amb tot el lot.
  • En Pérez és el més neutral y moderat, no en va acaba d'arribar i sap el terreny que trepitja. En línies generals, excepte amb en Bosch, es podria entendre amb tots els altres.
  • És impensable que en Bosch, en Bruguera i en Llesuy es puguin entendre dos a un.
  • La Lola té ganes de fer realitat moltes de les seves propostes, i igual que en Garcia saben que les podrien fer possibles al costat d'en Llesuy, qui ha fet acte de contricció i propòsit d'esmena en els darrers temps. La segona oportunitat per al tàndem Lola-Llesuy seria ben diferent de la primera i els de l'ISP són pencaires i volen pencar.
  • Però l'ISP no vol entrar en un govern amb en Llesuy.
En una única cosa, tots, llevat d'en Pérez, estan d'acord: en Llesuy és l'enemic a fastidiar.
Però, de debó els sis que ara per ara estan fora del govern es poden entendre entre ells per fer majoria? La resposta és que no.

Si tothom rema del seu costat, la barca del nostre poble com menys s'aturarà i probablement anirà a la deriva.

L'escenari, de quedar les coses com estan és jugar uns a la contra, i altres a l'abstenció. Aquest joc ja s'ha jugat abastament en la passada legislatura, amb prou bons resultats, per bé que en cap cas podia inclinar la balança a favor de l'oposició. Ara l'abstenció és molt valuosa per al govern en minoria, però el joc neutral en aquestes condicions és prou perillós i no se'n podrà abusar.

22/6/11

Amb tu no treballo per Sant Pere de Vilamajor

No en tinc gaire idea de com s'ho ha de fer un govern en minoria com el què ens ha quedat al nostre poble si vol fer aixó, governar.

La diagnosi psico-sociològica que ha quedat patent amb el test de la comtessa electoral és realment decebedora, doncs en realitat, hom volia treballar per Sant Pere... només si guanyava

Fixeu-vos que ningú ha volgut fer pinya amb ningú, uns per un granet, altres per una pedra a la sabata, altres que si sempre m'has mirat malament, uns altres no que tu ets "de dretes", que si "alló no t'ho perdonaré mai",...

Tant difícil com governar en minoria deu ser oposar-s'hi sistemàticament. 

L'escenari pot ser fins i tot ridícul doncs es tracta de posar en joc una tàctica de desgast, només per fotre, per prendre's la revenja. Continuarà agreujat doncs, l'escac al Rei, tant se'n fot que es perdi un temps i unes energies indispensables per continuar avançar en el progrés del nostre poble. L'estratègia de la sangonera: debilitar la pressa.

És hora ara de canviar la forma d'administrar la cosa comuna. Frases com "Fem-ho!", "Tots a una" o "Ens uneix l’únic objectiu de treballar amb i per Sant Pere" no poden ser hipòcrites.

A l'anomenada oposició hi ha persones d'extraordinària vàlua per aportar maons a l'edifici del nostre poble. Cal agafar el millor de cadascú i aconseguir que, de debó, en comptes de perdre energies en l'enroc continu, que és la pinta que fa tot plegat, s'aprofiti pel bé de la resta, espectadors de la teràpia.

La simplista organització, rural i oligarquista, del nostre consistori ha d'evolucionar cap a formes d'implicació de tots els elegits democràticament per treballar per a la ciutadania del nostre poble. És hora i ocasió d'obrir espais a la corresponsabilitat ben definida, que no impliqui xecs en blanc en altres assumptes.

Implicar-se en la gestió de la cosa pública no ha de ser sinònim d'implicar-se amb el govern: cada cosa al seu lloc.
Proposo per tant reformar el Reglament d'Organització i donar carta de naturalesa a la figura de les Comissions. Comissions que haurien d'atendre a eixos fonamentals de la gestió pública de determinats assumptes com ara:

- Consell Escolar,
- Assistència social,
- Promoció económica i activitats regulades,
- Vialitat i camins cadastrals,
- Parc Natural i Pagesia,
- Comissió de cultura i festes,
- Comissió de Barris,
- Consell de Poble,
- Comissió de pressupostos
- ....

T'ho imagines...?

A cada comissió un gestor comissionat de entre els regidors -tots- electes i una dotació pressupostària per al funcionament intern. A cada comissió, que no hauria d'excedir de cinc membres, participació com menys de dos ciutadans escollits pel seu enteniment sobre cada àmbit.

Les comissions haurien de tenir capacitat decissòria, i de gestió, de manera que les seves conclusions sobre les respectives línies de treball fossin assumides pel govern de la mà del regidor de l'àmbit corresponent, i en cas de dubte, traspassades al ple per a la decisió conjunta de tots els regidors que el formen.

Sommio truites... Si hom no pot estar al govern, si el govern que hi ha m'és incòmode, ja s'ho faran, que jo faré el possible per fastidiar.

Però quan agafo la llista dels regidors electes i sobrevolo les seves capacitats em sabria greu que, com representats del poble, es limitessin a seure en una cadira per fer quatre anys de trista oposició.

La realitat és però que quelcom d'aixó s'està gestant, quelcom semblant s'està tantejant. I el més trist és que es confón amb debilitat una nova forma de fer que tantes vegades tothom tant ha reclamat. La resposta, fins ara, està sent del tipus:

- "Tots els meus a la contra",
- "Feu-ho, que ja us enxamparem",
- "Ens uneix anar en contra d'alló que no ens agradi

Quan només es representa al 30% dels electors s'ha de ser valent i conseqüent, però quan se'n representa un 20% s'ha de ser responsable, paraula que només vol dir "tenir capacitat per respondre".

21/6/11

Oposició constructiva? No gràcies!

Fa uns dies repassava la cinquantena de plens municiplas celebrats en la passada legislatura i les 225 votacions que s'hi van fer. 

Ho he contrastat amb alló que ens van dir que farien els diferents grups municipals, i el resultat és decebedor...

La oposició, en general, no va fer res per aportar, només per oposar-se o concedir. Manca iniciativa, manc aimaginació, manca posar els interessos particulars darrera els generals. Els resultats ja s'han vist prou clars en les passades eleccions, només esgarrapant vots amb coalicions s'han aconseguit mantenir-se, i alguns ni això.

Trist quan hom està cofoi fent "oposició", denominació perversa.

Em recorden molt als "indignats" que clamen contra les retallades sense voler saber res més de tot el què està passant, sense entendre que un nou ordre de les coses malauradament s'ha d'imposar pel bé del seny. Mal que pessi, doncs qui no vol assumir la realitat no té arguments per canviar-la.

Ara, que qui governa ha de navegar en minoria, aniria sent hora de què aquesta "oposició" construís poble, que tant d'anar a "l'assetjament i enderrocament" (millor queda en castellà: "acoso y derribo") perden el nord de vista. Clar que al nord tenim el Parc Natural, i potser els arbres fan perdre el bosc de vista.

Ens cal una oposició constructiva, que per anar a la contra ja tenim els nostres fills adolescents. Ens cal una oposició útil, que d'inútils ens en sobren arreu.
Que cóm es fa l'oposició constructiva? En primer lloc, sent conseqüents.
Proposo ara i aquí celebrar cada sis mesos un ple extraordinari sobre "l'estat del municipi" on cada grup tingui veu per exposar com veu que estan els grans temes del municipi, i aportin -si en tenen- solucions que vagin més enllà de la trista crítica a allò que s'estigui fent. I proposo que el govern en prengui nota de tot allò que li serveixi per fer avançar el nostre poble en la bona direcció, que no és altra que posar les pedres per a construïr un poble amb futur, quan l'oposició tingui raó, quan l'oposició aporti quelcom, que ja seria hora.

15/6/11

Estic perdut amb la Hisenda municipal

La meva deformació d'economista m'ha fet estudiar totes les dades financeres de la nostra Hisenda municipal que han caiugt a les meves mans. Les meves fonts d'informació -gens privilegiades, per cert- són les mateixes que tenim tots plegats i tant inconnexes que realment no m'en faig el càrrec..

No entenc res.

La meva deformació d'auditor de comptes m'ha fet devorar les dades que, amb compta-gotes -i en els darrers anys més que mai- ens han ofert Govern i Oposició.

I no m'aclareixo.

Estic per demanar -crec que puc- els comptes directament a l'Ajuntament per tal de conèixer la realitat, que, a trocets no fan el tot. Hom confon dèficit amb deute, deute amb deutes, romanent de tresoreria amb dèfict, ... No m'aclareixo.

Ara que en Martí és Alcalde per uns dies i sembla ser que és l'enginyer de les finances, li demano públicament que, si és possible, m'enviï l'estat de comptes de l'Hisenda municipal, sense compromís, per tal de què, després de posar cada xifra al seu lloc us ho pugui explicar. (I a fe que us ho explicaré amb pèls i senyals).

Ves per on, m'he donat una idea. Ara mateix escric una instància a l'Ajuntament per demanar aquestes dades. Així sortirem de dubtes i de tant marejar la perdiu...

Dades relatives al servei
Exposo: Que estic molt preocupat per la manca d'informació sobre els comptes municipals, més quan determinats subjectes ens maregen amb xifres que no lliguen ni amb "super-glue".
Sol·licito: Que, si és posible i en dret factible, se'm faci arribar l'estat de comptes (o com es digui) dels anys 2007 a 2011 (actual) del municipi, és a dir, el balanç de situació i el compte de pèrdues i guanys dels periodes indicats, i si és possible i no molt demanar, els comptes anuals dels exercicis 2007 a 2010.

Us mantindré informats de la resposta.

Clar que com que encara tinc un "estoc" d'instàncies per contestar, potser no us pugui dir res...

13/6/11

Dels drets dels funcionaris (perdó, algú ho havia de dir...)

L'any 1992, just el mateix dia que neixia el segon, el meu fill gran va començar P-3. Enguany, el meu fill petit (el tercer) ha començat 1er. d'ESO: són molts anys portant els nens a l'Escola. I aixó, com d'altres coses, em dóna perspectiva.

Sempre he pensat que ser mestre és una professió important, important perquè l'escola és la segona família dels nostres fills durant setze anys, els més importants de la seva vida.

Però també sempre he pensat que ser mestre és una ocupació de privil.legi; treballar tot l'any entre 1.200 i 1.390 hores, dos mesos i escaig de vacances, apart les llargues de Nadal i Setmana Santa, i un bon sou vist el què hi ha. Ara diríem simplement "un xollo".

Però, heilàs, com que treballen tantes poques hores, la jornada partida no els cundeix, i repartir-les entre les 9 del matí i les quatre o cinc de la tarda els fa perdre un temps que sens dubte els hi és valuós. Com a nosaltres.

Quan pensin en els seus interessos, els mestres han de tenir nogensmeys present que, apart de ser servidors públics, són servidors familiars, que és una categoria amb moltes més implicacions. Si la volen exercir.

Fer jornada intensiva, en un poble com Sant Pere de Vilamajor és perjudicar molt seriosament a centenars de famílies que no tenen els privilegis laborals dels mestres. És a l'hora perjudicar els infants doncs les activitats escolars es comprimeixen en un horari contraproduent.

I se m'en fot el 5% de reducció de sou per al què ploren tots plegats, que l'atur arriba al 20% i a molts el sou se'ls ha reduït un 100%. No em fa cap pena en aquesta pena col.lectiva.
Se m'en fot. I que ningú m'expliqui històries, doncs com professor universitari, m'han retallat el 55% del sou (sí, dos cincs seguits) i continuo donant les meves classes com si res, fent l'horari que pertoca. Fins que cregui amb el què faig.
Se m'en fot també que a alguns pares i mares els convingui (potser són també funcionaris o simplement no treballen fora de casa) la jornada continuada: aixó de l'Escola no és com anar al gimnàs, en què tries l'horari que et convé. I si no t'agrada, busca una escola privada que s'ajusti als teus horaris, que la pública és això, pública i no d'uns o altres. (I el mateix els diria als mestres).

I què consti que em mossego les dents pensant que la jornada continuada ens podría estalviar -a tots (els de Sant Pere)- alguns dels 350.000 Euros que ens costa -a tots (els de Sant Pere)- que alguns portin els fills a l'Escola Torre Roja, que benvinguts serien per a altres necessitats -de tots (els de Sant Pere)-.

Ja n'hi ha prou de privil.legis i més quan venen de servidors públics. Ja n'hi ha prou d'utilitzar els nostres fills per tal de mantenir-los.

I qui tingui cua de palla, simplement que s'encengui. O són intocables?

Campanes electorals (final): al cap i a la fí només som cleanex

En aquestes eleccions s'ha institucionalitzat la segona volta per escollir governs allí on, com a casa nostra, el poble no ha donat majoria de manera absoluta.

Una segona volta tal vegada més important que la primera doncs, al cap i a la fi, la meta és governar. Tots hem donat el nostre vot, a qui sigui, amb l'expectativa, directa o de retruc, de què els nostres escollits ens representin, al Govern. Els hem fet confiança de la què ells han omplert el cistell de vots bescanviables per regidories.

Ara bé, hi ha, com deia, una segona volta, decisiva, per mirar de posar els regidors, ara en grup, al govern. I en aquesta segona volta s'ho fan tot sols, ensenyant cadascú els cromos dels regidors que els hem donat.
Podem obrir espais de debat, d'opinió i fins i tot d'encesa crítica, però al cap i a la fi, s'ho fant tot sols, ja no compten amb nosaltres.
En el millors dels casos, cada grup es munta uns oràculs, quasi com una germandat secreta, per a què escoltin i una mica per ser escoltar. Minories selectes que ajuden a decidir a qui de debó ho ha de fer, que a més sempre amaga quelcom per tal de no descobrir alguna estratègia confidencial reservada al nucli dur de mitja dotzena de persones.

Fet i fotut, doncs, no ens deixen a la part més important dels centenars de persones que vam anar a votar, expressar per segon cop la nostra sobirania per tal de triar els companys de viatge dels nostres regidors en l'opció, en la meta, de formar part del Govern.

I si ens fixem bé, és molt probable que si ens haguessin deixat parlar per segon cop, cap dels nostres escollits en la primera volta hagués fet el què van fer dissabte en la segona. I més encara, la quasi meitat de ciutadans que tant se'ls va donar triar, potser s'hi haguessin llavors animat.

El resultat doncs, a banda de la satisfacció dels votants dels què governaran, no va satisfer pràcticament ningú. Quin contrasentit...

11/6/11

Una abstenció que aixeca butllofes


Mai una abstenció havia estat tant comentada en el nostre racó del Montseny. Des d'aquestes pàgines sempre he mantingut el valor del vot d'en Miquel Pérez en aquesta reelecció. El "Pla B" ha funcionat, més per la disciplina que pel seny.

Comentada la papereta la d'algú que no ha jugat des de dins i crida des de fora.

Tot ahir a la tarda van ser corregudes i reunions, entrevistes intempestives i oferiments de darrera hora: el destí és implacable, i qui ha jugat les seves cartes no pot demanar repetir la partida, quan la ruleta marxa no es pot canviar l'aposta.
Llàstima que un error de càlcul, l'humilitat impossible i un arbre que no fa bosc hagin impedit el millor govern que mai aquest poble hagués tingut: em sap molt greu, ens ha de saber molt greu a tots.
Comença una nove singla-dura del nostre petit vaixell i en Martí en serà -si el deixen- el protagonista, el tresorer de les teranyines, l'enginyer de l'arribar a fi de mes.

Legislatura per patir, per patir-la des de dins i fer-la patir des de fora. Ahir demanava una nova manera de servir al poble sense governar-lo i aquesta possibilitat, de debó, és el què em fa més il.lusió ara que el vaixell ha tornat a sortir de port.

Em sap greu per un dels altres Joans, hagués estat una bona peça al teler.

A en Llesuy li desitjo que porti aquesta fràgil nau amb timó ferm, ell sap com, i li demano també que faci realitat la lliçó que ha après, que obri la mà abans de tancar el puny i que tanqui la boca, quan calgui, amb un somriure. (I que no es posi aquelles camises tant horrorosses). A la Sara, paciència, que de carinyo i abnegació ja en posa prou. Porta la llosa del seu nom, hereva de la primera Sara, esposa d'Abraham. Abraham "pare de molts pobles", curiosa coincidència.

De la meva part ja vaig deixar escrit el què penso que cal consumar en els quatre anys que la gràcia democràtica els deixa prosseguir, i des del meu espai virtual, viuré cada moment de tot alló que m'interessi d'alló que passi al nostre racó del Montseny.

El contracte

Quan hom opta a representar, accepta explícitament un contracte.

Primer és un contracte amb els seus, els què l'han atorgat la distinció de representar-los.
Després, a la fira de la democràcia, quan hom exposa, s'exposa i ven, està exposant el seu contracte.
Quan els votants, els seus votants, el voten, el contrate ja està perfeccionat: és un contracte de mandat, pel qual uns manadadors encomanen al mandatari a fer -més o menys- allò que s'ha compromés a fer.

El problema de tant burda manera de formalitzar un contracte és que ningú sap ben bé el què ha signat: el mandatari sap que els mandadors no saben què els ha encomanat -més o menys- i cadascun dels mandadors, sense explicitar-ho li encomana una cosa diferent, coses que potser ni el mandatari sap.

Fins aquí tot està indefinit, potser si, potser no, tu, signa.

Arriba finalment l'hora d'executar el contracte, bé sia perquè finalment la representació permet tenir el poder de decisió comunitari, o bé sia perquè hom ha de fer poble sense prendre decisions de govern.

Quan el contracte s'executa, els què l'han signat no saben ben bé si s'acompleix -més o menys- si alló que no està escrit finalment s'escriu amb fets. Aquest és el segon problema de tant burda manera de formalitzar un contracte.

Curiós, però, que aquest escenari es repeteix en cada grup que vol tenir representació. I quan tots, es troben, com que ningú sap ben bé -més o menys- el què els seus mandadors han signat, simplement tira pel dret. Curiós però que en tots els contractes, els mandataris hi han posat una clàusula sempre idèntica: "servir al poble". Aquesta idea, intensa, és però tant idefinida com totes les altres dels contractes que qui sap què.

L'efecte és que per "servir al poble", tots, sovint no hi van plegats, com si "el poble" fos una amalgama indefinida de plastilina que tothom -com en Plandiura fa amb el noble ferro- moldeja i interpreta a la seva manera. "Servint al poble" la història ha escrit episodis veritablement vergonyosos i en cap cas aquells mandataris han incomplert el seu contracte, un contracte tant etèri com els records.

Heus aquí tocant de peus a terra, que sis mandataris serviran a un mateix poble -més o menys- per quatre anys. Quatre anys per a què cadascú dels sis reinterpreti a cada pas el què significa "servir al poble".

No sé si es servirà bé, al nostre poble, en Llesuy va posar el llistó molt alt, però el què si he comprovat després de tants anys, és que no se sap -més o menys- servir al poble si no se'l governa.

A Sant Pere de Vilamajor hem tingut dues dotzenes de mandataris comptats de glop en glop en cada renovació del contracte. Hem vist governar una dotzena d'aquests mandataris -més o menys- però el què mai hem vist, com menys jo, és que els mandataris que no han governat hagin "servit al poble".

Una oposició inservible, això és el què el poble de Sant Pere de Vilamajor ha tingut en més de trenta anys de mandadors i mandataris. Vist el vist, el més fàcil -més o menys- és fer de governant, de fet tothom s'hi ha vist en cor, però encara no he vist allò tant maltractat que hom denomina "la oposició".

Contrasentit: qui no governa té el sobrenom d'oposar-se a qui governa, tots -més o menys- mandataris del mateix poble, tots -més o menys- amb la mateixa clàusula de "servir al poble". Odio aquest mot: "oposició".

Quan escric això vosaltres ja sabeu què ha passat a les onze, sabeu si els vostres mandataris poden "servir al poble" des del govern i això sens dubte us satisfà, doncs ha estat el contracte que, com mandadors, heu signat, el què -més o menys- serà realitat. Però si els vostres mandataris no han sortit escollits per "servir al poble" governant-lo, estareu decebuts, potser algunjs fins i tot enrabiats, rencuniosos. Perquè? Hem signat un contratcte, tots, amb una primera clàusula de sang "servir al poble". És que només es pot executar des del govern?

Què difícil és servir al poble des de la banda que es denomina "oposició"! Per això, perquè és més difícil, els mandataris que no poden governar al poble han de donar la talla, els què la tinguin, que tampoc és que n'anem sobrats.

Potser, després de dues generacions signant aquesta mena de contractes, ja seria hora que es reinventés com "servir al poble" sense governar-lo. Modestament en tinc un munt d'idees de com fer-ho i ben segur que molts de vosaltres també. El poble s'ha de construïr entre tots, perquè, com diuen els contractes -més o menys- TOTS, mandadors i mandataris, l'hem signat per això.

Aixeco doncs, la meva copa de cava, i brindo pels governants, tot desitjant-los que pugin més aquest poble. Aixeco també la meva copa de cava tot desitjant que els què no han de governar el poble, facin un exercici de responsabilitat i "en nom del poble" no exerceixin simplement d'oposicio -més o menys- de qui ens ha de governar els propers quatre anys.

A tots plegats, no us desitjo sort, us demano responsabilitat, és a dir, capacitat de resposta a alló que és la clàusula comuna: "servir al poble".
 

10/6/11

Escac ... i mat

Article 197. Moció de censura de l'Alcalde.

1. L'alcalde pot ser destituït mitjançant moció de censura, la presentació, tramitació i votació es regirà per les següents normes:

a) La moció de censura ha de proposar, almenys, per la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació i ha d'incloure un candidat a l'Alcaldia, podent ser-ho qualsevol regidor l'acceptació expressa consti en l'escrit de proposició de la moció.
En el cas que algun dels proponents de la moció de censura formés o hagi format part del grup polític municipal al qual pertany l'alcalde la censura es proposa, la majoria exigida en el paràgraf anterior es veurà incrementada en el mateix nombre de regidors que es troben en aquestes circumstàncies.
Aquest mateix supòsit és aplicable quan algun dels regidors proponents de la moció hagi deixat de pertànyer, per qualsevol causa, al grup polític municipal al qual es va adscriure a l'inici del seu mandat.

b) El Ple serà presidit per una Mesa d'edat, integrada pels regidors de major i menor edat dels presents, exclosos l'Alcalde i el candidat a l'Alcaldia, actuant com a Secretari el que ho sigui de la Corporació, qui acreditarà aquesta circumstància.

c) La Mesa es limitarà a donar lectura a la moció de censura, constatant per poder seguir amb la seva tramitació que en aquest mateix moment es mantenen els requisits exigits en els tres paràgrafs de l'apartat a, donant la paraula, si escau, durant un breu temps , si hi són presents, al candidat a l'Alcaldia, l'alcalde i als Portaveus dels grups municipals, ia sotmetre a votació la moció de censura.

2. Cap regidor pot signar durant el seu mandat més d'una moció de censura. A aquests efectes no es prendran en consideració aquelles mocions que no haguessin estat tramitades per no reunir els requisits que preveu la lletra b) de l'apartat 1 d'aquest article.


Per arribar fins aqui no calia prendre el pél a tots plegats... Cal ser responsable i no jugar a "firetes" amb el nostre poble.

8/6/11

Preparant el Gran Escac: combinatòria cortesana

Elecció d'alcalde (Llei Orgánica 5/1985, de 19 de juny, del Régim Electoral General. Article 196):

En la mateixa sessió de constitució de la Corporació es procedeix a l'elecció d'Alcalde, d'acord amb el següent procediment:

a) Poden ser candidats tots els regidors que encapçalin les seves corresponents llistes.

b) Si algun d'ells obté la majoria absoluta dels vots dels regidors és proclamat electe.

c) Si cap d'ells obté aquesta majoria és proclamat alcalde el regidor que encapçali la llista que hagi obtingut major nombre de vots populars en el corresponent municipi. En cas d'empat es resoldrà per sorteig.

L'ordre de votació:

- Artalejo
- Bosch
- Bosque
- Bruguera 
- Ezquerra
- García
- Llesuy
- López
- Lozano
- Pérez
- Puig

  • Tots els regidors de GISP voten seguits després de la primera regidora, que és de CiU. No han votat per tant encara ERC ni la Lola López.
  • En Garcia vota després dels regidors del GISP i d'en Bruguera. Sap per tant el que aquests han votat.
  • La Lola vota després de tots els regidors del GISP i dels de ERC. Coneix per tant els vots dels tres principals grups.
  • En Pérez vota penúltim abans de la darrera regidora de CiU. Té la visió general de la votació.
Les claus: 
  • En Llesuy arriba al Ple sense haver lligat pactes amb cap altre grup, que l'abandonen a les tàctiques de votació o a un govern en minoria.
  • En Joan Garcia no representa ERC, sinó a RCat, que és un altre grup.
  • L'Alcalde electe ha d'entrar al Govern a tots els regidors del seu grup, però és lliure de fer-hi entrar a qualsevol altre regidor, l'hi hagi o no donat el vot en la elecció.
La combinatòria:

En Llesuy juga amb l'avantatge de ser el cap de la llista més votada.
Per a què no sigui alcalde hi ha moltes alternatives possibles, però si eliminem les il.lògiques o les que no alteren l'elecció pràctica de l'alcalde, partint de la uniformitat de vot dels regidors de cada grup, les alternatives es resumeixen en tres:

Alternativa 1: Cap candidat rep 6 vots.
No es resol res i guanya la llista que ha obtingut més vots populars en les eleccions. Amb alguna variació puntual és l'opció més probable

Alcalde: Llesuy 

Alternativa 2: ERC vota a Bosch. (En García tindria prou motiu per abstenir-se).
a) En Garcia no vota Bosch:

a.1) La Lola o en Pérez no voten a Bosch:

Alcalde: Llesuy

a.2) La Lola i en Miquel voten a Bosch:

Alcalde: Bosch

b) En Garcia vota Bosch:

b.1) La Lola i en Pérez no voten a Bosch:

Alcalde: Llesuy

b.2) La Lola o en Pérez voten a Bosch:

Alcalde: Bosch

Alternativa 3: GISP vota a Bruguera. (En Garcia s'enfronta a la disjuntiva d'estar en el Govern amb GISP i tindria prou motiu per trencar el pacte electoral i abstenir-se, tot quedant en un paper força incòmode).
a) En Garcia no vota Bruguera:

a.1) La Lola i en Miquel voten a Bruguera:

Alcalde: Bruguera

a.2) La Lola o en Miquel no voten a Bruguera:

Alcalde: Llesuy

b) En Garcia vota Bruguera:

b.1) La Lola i en Pérez no voten a Bruguera:

Alcalde: Llesuy

b.2) La Lola o en Pérez voten a Bruguera:

Alcalde: Bruguera

El resum: 

Només pot haver canvi d'alcalde si GISP i ERC uneixen el seu vot, i en aquest cas la clau en primera instància la té en Garcia, qui podria trencar el pacte electoral i votar diferent que en Bruguera:
  1. Si en Garcia (RCat) vota el mateix que en Bruguera (ERC), tant la Lola com en Miquel poden donar l'alcaldia (a en Bruguera o a en Bosch, segons es tracti).
  2. Si en Garcia (RCat) trenca la unitat de vot caldrà els vots de la Lola i el d'en Miquel per donar l'alcaldia a en Bruguera o a en Bosch.
En definitiva, en Garcia, la Lola i en Miquel són decissius, doncs si dos d'ells donen el seu vot a en Bruguera o a en Bosch, segons el cas, li donen l'Alcaldia.

Política ficció...? De més grosses n'ha vist en Ferran.

7/6/11

Cortesans de Vilamajor preparen el gran escac

La Cort ha estat durant molts segles (amb perdó d'en FS) un entorn on, apart de festejar i afalagar el Rei, es caracteritzava per les infidelitats, traicions i intrigues.

A Sant Pere de Vilamajor mai ha deixat d'haver-hi una Cort. Formada per amics, enemics, saludats, coneguts, utilitzats i indiferents. Una estructura social d'influència que es retroalimenta i reajusta constantment.

La Cort de Vilamajor ha tornat a parlar, ara unida per interessos antagònics però a la fi amb l'aliança a flor de pell. A veure qui mou la darrera fitxa, que qui la mou primer cau sota la daga d'algun cavaller.

Els pactes -els d'honor- són rars a la Cort de Vilamajor, doncs no es pot perdre, per submissió a un acord, cap aventatge que després potser es pot necessitar.

Intrigues. 

Cadascú va a la seva i tothom mira de reüll al del costat. Cal preparar el Consell dels Onze, cal estar atent a qui li toca primer. Hi haurà emBoscada?

La clau, ves per on, la tindrà el Cavall: aguantarà l'escac de la Torre al Rei?  

Interrogants. El gran escac en què no cal ser primmirat...

5/6/11

ERC-RCat -de Sant Antoni- no té escrúpols


Aquests de ERC estan de rebaixes. O d'estampida.

Després de la debacle, tot s'hi val. A Sant Pere a punt de pactar amb GISP -si Joan no vol- i, a Sant Antoni, pactant ni més ni menys que amb el PP.

Per tocar cuixa, tot s'hi val. Però quan ens parlin de principis millor girar la vista cap un altre costat. Poca talla, gran hipocresia...

P.S.:
(Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans)  

Escrúpol: 
1 m. [LC] Dubte, inquietud de la consciència, per cosa de poc pes. Treu-te aquest escrúpol de sobre! 
2 m. [LC] Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols.
 

Hipocresia: 
f. [LC] Simulació de qualitats i de sentiments que hom no té.

P.D.:
Després de que fracassés el pacte entre CIU i SI, com a forces més votades i que podien governar, CIU ha arribat a un acord amb tres forces minoritàries.
Nosaltres el que volem és un pacte estable que faci governable l'ajuntament. De totes maneres el pacte a quatre partits era inevitable, i la opció més sòlida és la que em escollit. Espero que des de aquests blocs d'opinió, es pari d'intoxicar amb notícies que no tenen cap fonament i són purs deliris d'algun visionari.

2/6/11

Trist parèntesi

Aquest matí, a dos quarts de vuit he rebut la notícia de la defunció d'en Juan Antonio Moreno. Qui m'ho ha comunicat estava trist, molt afectat.
En arribar a casa m'he trobat alguns correus que volien compartir la pèrdua. En Joan García ha fet una breu i també sentida ressenya a Vilamajor Opina.

No el coneixia gaire, a en Juan Antonio, però com he dit a algú altre, sempre que vaig tenir l'ocasió de xerrar amb ell estava pencant, arreglant alguna cosa, o esperant instruccions per fer-la. Per a mi era una persona a qui considerava. En escoltar i llegir els comentaris dels què el coneixíeu millor entenc que d'haver tingut més ocasions en Juan Antonio hagués format part del cercle de les persones per a mi més apreciades, doncs si era tant estimat per persones que estimo, sens dubte jo també l'hagués acabat estimant.

Vull fer arribar un missatge públic de condol a la seva família i a tots els seus amics. 

De la seva mort, com sempre trista i inoportuna, en vull treure doncs dues lliçons. La primera és que no desaprofiteu les ocasions que us doni la vida per relacionar-vos més amb gent que s'ho val. La segona és la lliçó que en Juan Antonio ens ha donat, de fidelitat, i de servei al seu poble, sense protagonismes, sense adul.lacions, sense interessos; tal com devia ser ell. 

D'aquestes lliçons n'hauríem de treure profit tots plegats, i, per un moment, reflexionar-hi.

M'agradaria que el primer acte del nou Consistori fos lliurar l'Insígnia d'Argent de Sant Pere de Vilamajor a la família d'en Juan Antonio, com exemple i homenatge a les persones que, sense més pretensions, es dediquen a fer millor el nostre poble. 

Que el record de persones com ell ens acompanyi.