Els serveis essencials i prioritaris dels nostres Regidors

El Ple de l'Ajuntament del 27 de febrer va aprovar la declaració dels anomenats Serveis Públics Essencials i Prioritaris de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, publicats al BOPB d'ahir 9 d'abril.

L'objectiu d'aquesta disposició té tres vessants:

1. Blindar un catàleg de serveis a la vista de les reformes que vol imposar l'Estat espanyol a l'administració local.
2. Reflectir les prioritats de l'Administració del municipi, amb una "Carta de Serveis" adequada a la instància municipal i a les àrees fonamentals.
3. Instaurar una veritable reforma laboral, doncs només es podrà contractar personal laboral temporal i funcionaris interins en les àrees declarades essencials i prioritàries.

A la vista d'aquesta transcendent disposició del Ple, convé revisar el cartipàs municipal actual, que queda més o menys així (cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran):

Cal fer constar que els Serveis Prioritaris s'assignen als respectius Regidors tot i sent conscient de què en la seva totalitat són prestats pels empleats municipals.

Com es pot observar, algunes de les tasques desenvolupades actualment pels nostres Regidors queden buides de contingut, al no definir-se com a serveis essencials ni prioritaris tasques com ara Cultura, Joventut i Esports, Transports, Participació Ciutadana, Promoció Econòmica i Turisme, i deixant Educació restringida a l'Escola Bressol, i Sanitat a tasques de policia sanitària.

En definitiva, si els nostres Regidors s'haguessin de cenyir al què el Ple municipal ha decretat, sobren ben be tres regidors, o alternativament repartir-se les competències essencials i prioritàries entre tots ells (trobant a mancar en aquest sentit un Regidor exclussivament dedicat a la gestió interna de l'Ajuntament).

També em venen a la memòria algun llocs de treball d'empleats municipals dedicats actualment a tasques no essencials ni prioritàries.

Sia com sia, sent conseqüents, cal modernitzar el Cartipàs per tal de centrar-lo en els Serveis Essencials i Prioritaris, amb àmbits més lligats a la creació de valor que no pas a l'obsolet organigrama funcional que hem tingut fins ara.

La importància de l'organigrama no és gens menystenible, doncs l'èxit de la funció municipal també rau en una orientació integradora dels objectius lligats a cada conjunt de serveis essencials i prioritàris, i a la transversalitat de molts d'aquests serveis que, per a la bona gestió requereix formar estructures horitzontals en base a Comités o figures semblants.

En definitiva, el nou Catàleg de Serveis essencials i Prioritàris hauria de servir per superar d'una vegada l'organització Fayolana de principis del segle passat i què a la Universitat expliquem ja com una anècdota inadequada per als temps actuals.

Sigui dit tot l'anterior, trobant a mancar alguns serveis que també considero essencials i prioritaris, i disculpant la pormenorització dels Serveis Prioritaris doncs el seu objectiu és restringir la contractació laboral o les places de funcionaris als àmbits que es defineixen, i no a altres.

L'expol.li no s'atura... Fem Via!

La balança tributària de la Generalitat amb l'Estat espanyol. 2010-2013

La balança tributària de la Generalitat amb l'Estat espanyol. Febrer 2013-Febrer 2014

Dades en milions d'Euros. Elaboració pròpia amb dades dels Informes mensuals de recaptació tributària (Ministerio de Hacienda) i Execució dels pressupostos de la Generalitat (Departament d'Economia i Finances).

23-F, un any abans...

La Pilar Urbano està sent vil.lipendiada per dir que el 23-F es va orquestar des de La Zarzuela. Després de l'Évole, qualsevol semblança amb la realitat sembla mera coincidència.

Recordo un dia, a mitjans del 1980, quan el meu pare va arribar a casa amb una notícia sorprenent: "S'està preparant un cop militar i el Rei hi és darrera": "Un alt cap militar, de tota la confiànça del Rei, Governador Militar, ha estat encomanat per fer la destralada".

En Pere Camprubí era un home ben informat, amb coneixences inexplicables que a nosaltres ens semblaven exagerades. En Joan Sapé sempre se n'enfotia, fins i tot quan, en arribar a Sant Pere, a mitjans de 1980, li ho va explicar: "Joan, saps què m'han dit...?"

Al setembre de 1980, a Sant Climent Sescebes, jurava (no) bandera amb quasi el despatx de Sergent a la butxaca. El General Armada, aleshores Governador Militar de Girona (i instructor del Rei) presidia la Jura i va entonar els litùrgics crits de rigor: "“¡Soldados! ¿Juráis por Dios y vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial hasta la ultima gota de vuestra sangre?”. Uns deien, convençuts: ""Sí, lo juramos". Altres, vam dir: "Sí, nos vamos". 
(La fòrmula oficial era: “¡Soldados! ¿Juráis por Dios o por vuestro honor y prometéis a España, besando con unción su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros Jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberanía e independencia de la patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?”).

Fins més tard no em vaig adonar dels matissos que aquell desembre de 1980, a Sant Climent, el General Armada ens (els) va fer jurar. Ara són evidents. 

A l'estiu de 1981 estava jo a l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral (Madrid) aprenent a fer anar els 180 mm de campanya. El cos de guàrdia estava sempre doblat: teníem un presoner de categoría: el Tinent General Milans del Bosch. Recordo haver-m'el trovat sovint, pel pati. La mà dreta al front, com estava manat. Ell ni mú. Tot i presoner era l'oficial de més rang de la caserna, i se li devien els respectes propis del seu rang. Sempre lluïa les seves estrelles de generalat, impecables, a les hombreres i mànigues. Cada dia, com està manat, provava el "ranxo" per donar el vist-i-plau. Un dia em va tocar portar-li al seu "xalet-pressó". Cada setmana, la seva família el venia a vistar, amb cotxe oficial. Els soldats de guàrdia es miraven lascius una que devia ser néta, que estava per sucar-hi pà (ja se sap, molta hormona engarjolada a les casernes...).

Estava en Milans present quan vem cel.lebrar la Missa en honor d'un pobre soldat que no va poder aguantar la guàrdia i es va fotre un tret de 7,62 NATO de CETME a la gola. Impressionant aquells escrits a les garites... Quatre hores per setmana interminables. Tota una experiència. "Santo y seña... Tu padre"!

A la Companyia del costat de la meva, el Tinent es deia "Milans del Bosch", nebot del de Dachau. Casualitat? A la Unitat un altre germà de colpista, no recordo cóm es deia, era Comandant. Vaja, en família.

Be, em vaig licenciar com a Sargent d'Artilleria (encara recordo aquell memorable dia, quan vestit de gala amb els gal.lons verds de la IMEC, amb l'espasa i tot, vaig presentar-me a despatx a la Comandància Militar de Palma, com carnestoltes, però era de debó). I a les pràctiques, al CIR de Palma, en Felipe Gonzàlez va guanyar les eleccions.

Un any abans, quan acavaba el projecte final de carrera, em va sorprendre el 23-F 1981. No em van acuartelar, doncs estava esperant destí, però més d'un amic em va trucar temerós, per si cal.lia posar-se a les ordres del Govern Militar. Llarga nit... El meu pare estava exhultant: tenia raó!

Com si d'un Forest Gump qualsevol es tractés, vaig conviure entre colpistes. Qui ho anava a dir...! El meu pare ja ho havia anunciat, a mitjans del 1980...

Altres dades me les reservo doncs en un espai públic com aquest no resultaria convenient per la meva integritat -moviments d'armament i munició al 1980 inclòs-. Si em creieu, no en tingueu cap dubte: el cop d'Estat del 23-F era un reial secret que ara molts encara s'entesten en silenciar... I a casa ja ho savíem.

Joan, -jo també- et trobaré a faltar...

En els quasi cinquanta anys que fa que visc Sant Pere de Vilamajor, atresoro amb les dits de la mà les persones que tinc per referències del meu poble. Una d'elles era en Joan, en Joan Bosch. Mai sabré quina opinió tenia de mi, però les llargues vetllades al porxo de Can Pau, escamotejant plegats un Wisky amb gel i uns cirgarrets, són records que sempre, sempre, duré amb mi.

Converses, confidències d'un barrufet rondinaire que tant aviat t'enviava a prendre pel c... com, quasi, t'agafava la mà.... Semblava dur i en canvi a mi sempre em va semblar tendre, tendre parlant de la meva sogre, de còm el meu cunyat, abans de què un plataner se l'enduguè per sempre, es filtrejava la Lalos i en Joan imposava el terreny que s'estava conreant.

Pavero, en Joan era una mena de barreja entre el protagonista de l'Escopeta Nacional i un Senyor de Vic.

Poble, en Joan sempre tenia l'enyorança del "seu" Sant Pere de Vilamajor. Encara recordo aquelles vetllades, a tocar de casa seva, Can Pau, mirant aquelles pel.lícules d'en Tarzán en blanc i negre, amb la Botifarreta. Pocs sabeu de què us parlo.

Costava entrar-li al malpa..., però quan podies traspassar aquella capa de vida trobaves l'essència d'una persona que es mereixia estimar. I a fe que me l'estimava, a en Joan.

Una copeta més, el cambrer de color rondinava -tenia instruccions- però amb l'excusa de què era per a mi, em servia una generosa ració que compartiem, no fa pas gaire, l'estiu passat. En Joan era amic d'estius. Quan m'agafava la neura, sabia que el trobaria a la tarima de Can Pau. I es feia de matinada. I m'explicava coses seves que sempre he pensat que només me les explicava a mi. Orgullós dels seus fills, d'en Titó... 

Torturat, sentat a l'autobús d'un món diferent del seu. Sempre parlant de diners, d'èxits, d'en Titó. Com buscant el reconeixement que no calia que jo li donés.

L'apreciava a en Joan.

No m'importa ara i aquí obrir el cor amb una persona amb qui he compartit moments lúcids, fins que els efluvis de l'etanol, disciplentment servit pel cambrer de torn, ens duia a parlar de tantes coses seves que no us podeu ni imaginar. "Encen un cigarret, Ricard, a veure si aquest malparit no m'enxampa". I al cendrer compartiem l'ADN. Un ADN en què diua imprés el seu poble, Sant Pere de Vilamajor. En els últims temps quan jo marxava, sabia que es quedava sol, en un llit del que calia passar pàgina fins l'endemà... Un altre dia.

Joan, pensar que no podré compartir aquelles vetllades em fa perdre moltes il.lusions.

Sabies que sempre que t'enfilaves cap l'esglèsia te'l trobaries a la seva atalaia de Can Pau, escrutant. I també sabies que, si no el trobaves emmoïnat per alguna de les seves tantes coses, hi podies petar la xerrada mentre ell es prenia el café a la terrassa. Sempre amable. "Vina, Ricard, a veure què en penses?".

Ara, com encara guardava una de les ampolles de cava MBosch -la seva bodega, orgull d'en Bosch- que m'havia escaquejat del seu cunyat -la tercera- en una nit d'estiu, me l'he prés en homenatge a una de les poques persones que un cop faltant m'ha humitejat els ulls.

No he sabut mai si ell s'en recordava de quan pujava cap l'Esglèsia amb la meva BH d'adolescent, allà pels anys 70. Crec que si. En Joan tenia memòria.

Emprenyat, resentit? Si, crec que en Joan es ressentia de veure com el seu estimat poble -sempre fidel al seu poble- perdia l'essència. Queixòs, em refeia la comptabilitat de Can Pau: "ni per pipes, em deia". "Ja serà menys, li deia jo". "No Ricard, em contestava, tot just per pagar a aquests ganduls..." Amb un moment es repassava tot el poble, i fos l'época que fos, sempre tenia una especial crítica per a l'Alcalde de torn. A la mitja hora, però, li arrencaves els secrets escandalls dels seus negocis. "En Titó val molt", sempre em deia, com buscant l'aprovació, millor, l'adul.lació que tant li agradava.

M'agradava especialment posar en contradicció el seu catalanisme aparentment antinacionalista. Era de dretes, potser perquè no va viure amb l'esquena dreta.

Recordo amb especial ternura, un dia que vaig seure a taula amb tota la seva família, no recordo, ara, ben be què es celebrava, crec que el cumpleanys del pare. Em van fer un lloc a taula, varem bufar les espelmes i no em sentia estrany...

Són tants, tants els records que en tinc d'en Joan, tantes -per estrany que em sembli- les sinceres confidències que m'ha fet al llarg d'aquests anys, que ara només puc dir que me l'estimava, al punyeter. I em sento un privil.legiat d'haver pogut comptar amb la seva confiança.

Gent com en Joan no s'hauria de morir abans de nosaltres, merda!

Amb en Joan, el "barrufet rondinaire" no tinc cap dubte que s'ha tancat un volum del llibre de l'història del nostre poble. Encara queden els Pujol, els Bruguera, els Romero-Bruguera, els Baró, els Herrero, ... Tots entranyables, tots tant propers i a l'hora tant poc sovintejats. En Titò, el tercer Joan Bosch que he conegut n'és noble hereu, tant de bó. Titò, en nou messos has perdut a tots el Bosch que et precedien. Ja en fas honor.

He tingut la sort de l'experiència de conviure en un poble quan tot just hi vivien 700 persones. Un poble que ja no hi és però que, com pedretes d'Hansel i Gretel, ha deixat anar grans persones per a què, qui ha pogut, les hagi conegut. Sap greu que per "memòria històrica" oblidem els què encara hi són. Les veritables arrels del nostre poble són els què hi éren als anys setanta, i tant buscar enrera, estem perdent els què han transformat, com en Joan, aquest Sant Pere de Vilamajor convertit en residènca habitual d'urbanites.

Joan, et trobaré a faltar, coll...!

En Gabriel Ezquerra formalitza la seva renúncia

Company infatigable d'en Joan Bosch, des de fa set anys ha compartit també amb ell l'experiència democràtica de treballar per fer possible una de les maneres de fer poble.

No es pot dir que en Gabriel hagi tingut una dedicació significativa a la seva tasca com regidor del nostre Ajuntament; crec que té el récord d'absències als plens, però el seu paper no era aquest, sinò acompanyar en Joan Bosch en la seva encomiable iniciativa del GISP. I a fe que això ho ha fet be.

Certament es fa difícil per a persones tant ocupades com en Gabriel i el mateix Bosch, dedicar-se amb més intensitat a les tasques del municipi, però no és menys cert que des de fa un parell d'anys, quan l'Alcalde Artalejo encetava el seu Govern de coalició, poc espai ha quedat per fer res als quatre de l'oposició.

La renúncia d'en Gabriel no és més que l'exponent d'una situació on ni el GISP ni l'ISP de la Lola tenen cap significància pels assumptes del govern del municipi. Cal reconèixer que poc marge deixa aquest Govern per ficar-hi "falques" d'oposició, una oposició que més aviat conreua els despatxos i les màquines d'escombrar cercant confidències: coses de poble.

La renúncia d'en Gabriel em fa reflexionar sobre el paper que tenen aquests regidors electes que queden en minoria fora del Govern i el què deuen pensar els seus electors, més enllà del populisme personal dels seus representants.

Ara per ara no es manifesten grans temes que permetin la confrontació entre forces polítiques, i més quan des de dins del mateix govern ja s'han fet les oportunes "depuracions". No és hora de fer política: acceptar les noves situacions derivades de la crisi implica la derrota de continuar fent poble.

En definitiva, no hi ha cap debat polític en el nostre Ple Municipal. I potser no l'ha d'haver. És aquest el nostre un Govern de gestors, en el qual no hi tenen res a fer els que no tinguin responsabilitats de gestió. És potser el nostre poble una ciutadania acomodada a deixar fer sempre i quan no em toquin el vora-viu personal. Un vora-viu personal que ja s'ha traslladat al Consell de Poble, cridat a convertir-se en l'autèntic refugi del que volen fer Àgora sense estar en el govern, els quals, sempre els mateixos per molt que el Consell hagi canviat de collaret, han acumulat més protagonisme.

En definitiva, un municipi políticament avorrit, el mateix avorriment que potser ha fet que el benvolgut Gabriel hagi preferit passar sense el peripé del títol de Regidor.

Tot plegat em fa pensar amb enyorança els temps gloriosos d'en Llesuy, on si que hi havia debat sobre el nostre poble quan despertava -llavors- al segle XXI.

P.S.: Tot just quan tancava aquest post rebo la notícia de la mort d'en Joan Bosch pare. Estic realment commocionat i trist, i la taquicàrdia que m'ha agafat ara mateix no em permet escriure les paraules adequades per retre homenatge a una tant gran persona i bon amic de fa tants i tants anys. Força, Titó!

El "miracle" de l'oliva: l'èxit espanyol de Rajoy

L'impresentable presenta als incauts la millora de l'ocupació, rècord, al mes de febrer de 2014 respecte l'any passat: 61.557 treballadors en alta a la Seguretat Social més en un any. La crisi ha acabat.

Fem un "zoom":

Increment dels treballadors afiliats a la Seguretat Social. Febrer 2013-febrer 2014 en alguns àmbits geogràfics

Quan analitzem les dades, tres províncies: Jaén, Còrdoba i Granada han aconseguit el "miracle". Elles soletes han generat el 73,3% de tot l'increment d'ocupació legal en un sol any.

Andalusia el motor d'Espanya?

No, la culpa la te l'oliva.

Les tres províncies andaluses han incrementat de 39.736 els ocupats en un any en el sector agrari. Tant sols a Jaén, l'increment en el sector agrari ha estat de 32.984 ocupats més en un any.

A Madrid l'increment relatiu d'ocupats més important ha estat en... el règim d'empleats de la llar, amb 5.030, doncs els empletas en el règim general han disminuit de 9.308 i els autònoms han incrementat de 7.266 persones. En total, a Madrid s'han creat 2.547 llocs de treball en un any.

A Catalunya el règim general ha incrementat de 5.934 cotitzants, i el d'autònoms de 5.265. Entre tots els règims, l'increment anual ha estat de 7.977 ocupats cotitzants més.

A la resta d'Espanya (treient les províncies andaluses citades, Catalunya i Madrid) el treballadors en alta han augmentat només de 5.909 persones, menys que la pobre Catalunya sola. I sobre tot gràcies als autònoms, que han augmentat de 31.054, per 6.980 d'increment de treballadors assalariats (la davallada més important a la resta d'Espanya ha estat precisament en els treballadors agraris, que estan en temporada baixa, llevat de l'olivera).

La recollida de l'oliva comença per la Puríssima, però enguany s'ha retrasat. Simplement. El miracle d'en Rajoy és el de l'Espanya agrària temporera, amb més de 130.000 persones que han cobrat el PER al febrer.

Aquesta és l'Espanya cañí de Rajoy l'impresentable, una Espanya d'olivera, la mateixa que volen la Lagarde i la Merkel. I a fe que ho estan aconseguint.

Mentrestant, el 30% de la despesa del mes de gener de l'Administració Central de l'Estat ha pogut fer-se gràcies al crèdit. Ens injecten en vena deute, quins interessos pujen el 15% de la despesa de totes les AAPP espanyoles. Totes les retallades només han servit per pagar interessos.

Algú ho havia de dir, i alguns ho hem analitzat per dir-ho.

Cal anar marxant, això no te cap futur...

Un nou rebut de la llum. Però.. cóm varien els preus en les hores del dia?

El tema està en tots els mitjans, però a mi em preocupa que ningú ens hagi aclarit en què afecta realment la tarificació per hores.

Veiem-ho:

Ben aviat es posarà en marxa una nova tarifa d'electricitat. Hi haurà dos sistemes:

a) Si es té un comptador "intel.ligent" la mesura del consum es fa cada hora.

En aquest cas podem optar a què ens facturin hora a hora, amb unes 1.500 lectures en el periode de facturació (cada dos mesos).

b) Si es té un comptador "convencional".

No queda més remei que aplicar una tarifa mitjana dels preus durant els dos mesos del periode de facturació.

A l'any 2018 tots els comptadors hauran de ser "intel.ligents".

Si volem optar al preu real de consum per hora, hi ha una pregunta que sorgeix: Cóm varia el preu de l'electricitat que es consumeixa cada hora al llarg del dia?

Per respondre a aquesta pregunta, disposem de les dades reals comuniacdes pel sector elèctric a la Comissó Nacional de l'Energia, i disposem de dades des de 2006 fins octubre de 2013.

Agafem les dades més recents publicades, les d'octubre de 2013. Val a dir que no hi ha grans variacions entre els diferents mesos de l'any.

Els resultats són aquests:

Preu de l'electricitat per hora del dia

Valors d'ordenades en Euros/Mwh. Les abscises indiquen les hores del dia. Els valors màxims i mínims representen les desviacions estàndard estadístiques +- el promig de la sèrie corresponent a cada hora. La línia vermella horitzontal representa el promig diari.

Com ens podíem suposar, a la nit és més barata i durant el dia, més cara. Observem les socil.lacions amb més detall:

• Les hores més barates són des de les 0 h fins les 8 del matí, amb un mínim entre les 4 i les 6 de la matinada. La millor hora, les 5 de la matinada.
• Les hores més cares són entre les 20 i les 22 h, essent l'hora més cara les 21h.
• La resta d'hores estan dins el promig, essent d'aquestes les més barata les 17 h.
• A partir de les 17 h fins les 21 h, l'increment del preu és espectacular, creixent paulatinament fins a un 50% per sobre de la mitjana diària.

Desviació del preu horari de l'electricitat respecte la mitjana diària, en %

 

El sobre cost respecte la mitja diària a les 21h arriba al 33%, mentre que a la hora més barata ("happy hour") que correspon a les 5 de la matinada, l'estalvi supera el 25%:

Desviació del preu horari de l'electricitat respecte la mitjana diària, en %

 

Per trams horaris:

• A partir de les 23h fins les 9h del matí l'electricitat és en promig un 14,4% més barata que el promig diari.
• De les 9h fins les 20h, el preu és un 4,5% en promig superior.
• De les 20h fins les 23h l'electricitat surt un 20,1% més cara, en promig.

Així doncs, cal racionalitzar l'ús dels aparells que consumeixen electricitat, posem la rentadora, rentaplats o secadora a partir de les 23h, fent especial atenció a les bombes de rec i de la piscina (si en tenim) que s'hauirien d'engegar a les 5 de la matinada, per anar bé. 
Pel que fa a la calefacció, si és elèctrica, hauríem de poder establir unes hores de funcionament mirant que no es comprenguessin en les hores més cares (de 20 a 23h, si és posible).

A l'estiu, si temim aparells d'aire condicionat, apaguem-los no més tard de les 7 de la tarda.

Mirem ara per dies de la setmana. He agafat les dades dels dos darrers mesos publicats (setembre i octubre de 2013). Els resultats són els següents:

Preu de l'electricitat per dia de la setmana

Valors d'ordenades en Euros/Mwh. Les abscises indiquen els dies de la setmana.

Gràficament ja es veu que el cap de setmana és més barat. Fent l'anàlisi numérica es confirma: el dissabte, i sobre tot el diumenge, són els dies més barats, de l'ordre d'un 6-8% més barats. La resta dels dies de la setmana són si fa o no fa iguals.

He comprovat numéricament que els preus al llarg de les hores dels dies de cap de setmana venen a coincidir amb els generals ja comentats.

Per tant, els consums no continus s'harien de disposar en cap de setmana, preferiblement diumenge, en el mateix règim d'hores que ja s'ha comentat abans. Deixem doncs les tasques accessòrias (Karcher, neteja de congeladors, etc. per al diumenge).

Si racionalitzaem el consum d'energia horària, podem a més reduïr la potència instal.lada un parell de kW, amb la qual cosa l'estalvi en aquest tram fix del rebut també ens farà baixar força la factura.

Per a calcular la potència que necessitem, hem de sumar la potència en Wats dels aparells que posem en marxa sovint, i fer una simulació per hores del dia dels què tenim enxufats a l'hora. Si escampem el consum dels aparells esporàdics (rentadora, rentaplats, bombes d'aigua, radiadors elèctrics, planxes, etc.) veurem com amb una  mica de disciplina ens podem estalviar un parell de kW. Mireu a la factura i veureu com el terme fix (per la potència instal.lada) més tots els impostos que es carreguen sobre aquesta variable, és significatiu per a un bon estalvi.

Si penseu en reduïr la poténcia instal.lada, el tràmit és senzill, però a l'hora de tornar a incrementar-la tingueu en compte que us demanaran un Butlletí d'Instal.lació Elèctrica, que si la casa és molt vella, haureu d'encarregar a un professionsl que us el faci.

Una bona manera d'estalviar és també graduar la temperatura de la nevera i el congelador. A l'hivern amb una temperatura de 6-7ºC i de -15ºC per al congelador hi ha prou. A l'estiu podem baixar fins uns 5ºC la nevera i -17ºC el congelador.

Amb totes les dades de 2013, potser més endavant faig un altre article sobre les oscil.lacions de preus màxims i mínims, a fi i efecte de fer una plantilla global d'estalvis d'electricitat que podríem aconseguir amb una bona gestió horària, per si us pot interessar.

Sia com sia, l'energia anirà sent de mica en mica un bé més car, i per tant hem d'acostumar-nos a ajustar els hàbits de consum per no pagar més encara.

Veig...

No fa gens mala pinta el què vaig veient.

Veig unes canastes de bàsquet al recentment remodelat polisportiu. Jo li posaria el nom d'en Joan Bruguera, s'ho mereix.

Veig que "La Fàbrica", quina remodelació costarà 150.000 € (tres vegades més del què deia en el seu dia un ara il.lustre Regidor) estarà per Setmana Santa.

Veig les finances municipals sanejades.

He vist, com testimoni presencial, l'excel.lent tasca dels nostres Vigilants Municipals.

Veig l'Higini esforçat en posar en el mapa el passat del nostre poble.

Veig l'Alcalde Artalejo decidit amb el nostre Dret a Decidir, a SER.

Veig coses que m'agraden...

Veig, en conjunt, un reacondicionament del municipi, tot i què també veig que, per primera vegada a la història moderna del nostre poble, Sant Pere de Vilamajor perd població.

Veig també que es tracta, ara, de no perdre més. I m'agradaria que es guanyés, que es comencés a moure el poble.

Potser no ho veig tot, expliqueu-me el què no veig.

El primer projecte universitari del meu fill

El meu fill mitjà, l'Ignasi, segueix, per compte propi, les passes del seu avi i del seu pare, pel que fa als estudis.

Fa uns dies va presentar el seu primer treball universitari de disseny constructiu:

Va treure una nota que, potser, el seu avi va arribar a tocar, però sens dubte el seu pare no la va veure en tots els anys de carrera.

Bona peça està fet l'Ignasi...

Adéu siau, Jordi.

Torno del Nadal amb una trista notícia: en Jordi Barenys ens ha deixat.

Li tenia apreci a en Jordi, i crec que ell també a mi. 

El vaig començar a conéixer al 2006, a la Comissió d'Urbanisme del Consell de Poble. No diré que era una bona persona, perquè es mereix més. Un personatge singular, un xic esquerp, desconfiat, però de bon cor i conviccions clares. Un bon tio, que m'agrada més dir.

Me'l trobava sovint quan feia "motorisme de muntanya", al Montseny, que ha estat la seva llar els darrers anys. Tenia un especial carinyo al meu fill petit, en Lucho, i això el feia més proper.

Amant de la natura, potser un pèl exagerada la seva defensa ecologista, ha estat un bon professional de la seva feina, tot i què intuexo que va portar una vida atribulada.

Aquest estiu hi vaig xerrar per darrera vegada i avui m'he assebentat de la seva pèrdua entre els mortals.

Una abraçada de condol a la seva família, jo també lamento que ens hagi deixat. 

Jordi, sempre et portaré en el record ...