Vertebrar Sant Pere de Vilamajor, una prioritat

Un (dels molts) defectes del POUM que després de tres anys va suspendre totes les assignatures i sembla que ha deixat la carrera, és la manca de projecte per al 85% de la població: els residents als veïnats (nuclis, barris, urbanitzacions), concentrant la major part de les actuacions en el nucli principal.

Tampoc en la pròpia Comissió de Treball del Consell de Poble per a l'estudi del POUM, inicialment configurada per donar suport al pla i retocar les "qüestions mediambientals" no vaig aconseguir que s'aprovés cap de les sis propostes presentades en aquest sentit, ni es va atrevir a redissenyar els barris.

Uns i altres, encegats amb l'eslogan "reequilibrar el nucli (principal)" no van voler apostar per la única manera de vertebrar el nostre municipi: crear una xarxa de comunicació entre els veïnats.

Sense dubte, la visió i les perspectives urbanístiques de Sant Pere de Vilamajor varien enormement si considerem la existència de vies de comunicació que uneixin els diferents veïnats i el nucli principal.

Afortunadament el nou govern municipal ho ha entés així: fer poble no és fer més cases, sinò que passa per vertebrar en primer lloc els nuclis de població. Uns nuclis, com Les Faldes i Vallserena, separats per més de 7 kilómetres.

I s'ha posat a fer la feina:

- Camí de Can Ribalta Serra Llarga (Vallserena-Can Vila).
- Camí de Can Tona (Vallserena-Can Vila- Can Derrocada).
- Accessos a Can Miret-BP-5107.
- Revitalització de la BV-5108 (Cardedeu Cànoves).

Ara ens annuncien la conexió entre Les Faldes i el nucli principal, la més complicada, la més important. Ho celebro.

Deixant segur per més endavant la connexió de Quatre Camins fins la BP-5107, connectant la Serra Llarga amb Palautordera i assumint el retall de la BP-5107 fins arribar a la BP-5109. I tant de bo consideri l'accés de Les Pungoles fins la BP-5107.

Per a mi encara queden tres operacions més:

- Connectar La Farinera amb Torre-Roja.
- Connectar Can Tomàs amb el vial de Can Son.
- I obrir un pont pel carrer Dàlia que connecti el nucli amb Quatre Camins, tallant la carretera actual tot restaurant, per a vianants, l'antic pont de la riera, deixant aixi lliure la Plaça de La Força.

Amb tot plegat, Sant Pere de Vilamajor començarà a ser un poble vertebrat, comunicat i articulat, que permetrà fer un urbanisme seriós i del Segle XXI.

Per als que veuen amb terror tota carretera que no sigui un camí de carro, per aquells que sostenen que hem d'anar arreu només a peu o amb bicicleta, per aquells que han possat cadenes als camins veïnals que passen per les seves finques, ja va sent hora que acceptin la realitat del nostre municipi, i que disfrutin, en bicicleta i a peu, els 2/3 de terme municipal que Sant Pere de Vilamajor dedica al Parc Natural del Montseny.

Seguritat viària: la BV-5108 de Cardedeu a Cànoves

En la Comissió de Treball del Consell de Poble per a l'estudi del POUM de Sant Pere, vaig aconseguir que s'inclogués la consideració de la BV-5108 com via d'essencial importància per a la comunicació de Vilamajor. Aquesta moció s'inclogué en el document presentat d'abril de 2006.

El mes de novembre d'enguany, en la revista (excel.lent revista) el NAS de Cardedeu (pàgina 14), es publicava un article signat per Jordi Puig i Rovira en el què, arrel de peticions veïnals, criticava la millora de la BV-5108, al.legant, com ja ens tenen acostumats els que solucionen les estadístiques d'accidentalitat posant el trànsit a pas de cavall en comptes de millorar la seguretat viària, que la solució és posar artefactes i passos elevats per a què, per mor de la trencada d'amortiguadors, en comptes de circular, els cotxes passegin per la carretera.

Els nostres amics de Les Pungoles Opina, van recollir aquest article, que ha rebut dos comentaris contradictoris, un dels quals en la mateixa línia que l'article: la seguretat ve donada principalment per utilitzar les carreteres per fer "el dominguero", en comptes d'exigir les comunicacions ràpides i infrastructuralment segures que ens mereixem (i que per cert tenen a moltes altres carreteres d'Espanya amb menys trànsit, pagades amb les pessigades a la nostra balança fiscal).

Be, tant se val aquest debat: si tots anem a 30 km/h ja no hauran accidents i totes les carreteres podran ser camins de carro; no caldrà ja arreglar una carretera com la BV-5108 per la que passen 9.000 vehicles cada dia. I amb els diners que estalviem podrem continuar pagant les magnífiques carreteres que tenen arreu d'Espanya, i posar els Mossos a treballar en la seva feina.

És així que a finals d'octubre, l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, juntament amb Cardedeu, Cànoves i Sant Antoni, varen demanar a la Diputació de Barcelona un Pla de Mobilitat per a aquesta via.

Afortunadament, sigui pel que sigui, el 7 de desembre, la Diputació de Barcelona ha considerat prioritàries les actuacions a la BV-5108, donant així resposta a les peticions ciutadanes i dels municipis afectats.

Estant així les coses, la Fundació RACC acaba de publicar les dades de l'estudi d'accidentalidad EURORAP, el principal estudi per a l'avaluació de les carreteres europees. L'estudi s'ha elaborat, pel que fa a Catalunya, en col.laboració amb el Servei Català de Trànsit i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

En aquesta edició de l'estudi s'han analitzat 420 trams que representen 6.325 quilòmetres de la xarxa viària catalana, el 52% del conjunt de carreteres i autopistes del país, per on transcorre el 80% de la mobilitat de Catalunya. S'han tingut en compte els accidents dels tres darrers anys, 2004, 2005 i 2006, per tal de poder comparar els resultats amb les dades d'estudis anteriors.

A Catalunya hi ha quatre trams de risc “molt elevat” (punts negres):

• La variant d'Olot de la N-260,
• La C-35 entre Parets del Vallès i Granollers,
• La C-14 des de Coll de Nargó fins Adrall,
  

i...

• La BV-5108 entre Cardedeu i Cànoves i Samalús (!).

Avui mateix, i arran de l'estudi del RACC, també El Periódico de Catalunya publica la notícia de què la cinquena via amb més accidents de moto de Catalunya és, precisament la BV-5108.

La seguretat, no ens enganyem, comença per poder anar per carreteres segures, amb una amplada mínima per a què hi passin dos camions, amb una vorera adequada, sense revolts d'ensurt, adequadament senyalitzades i que les nits de pluja no hagis d'anar a les palpentes.
Conductors imprudents (a banda de les normes de circulació) sempre n'hi haurà, però d'aquests s'han d'ocupar els Mossos i altres instruments de repressió. Per a mi, per a la meva família, sisplau, deixeu-me tenir carreteres en condicions.

Cartilla als Reis

De la macedònia d'etiquetes i persones engrescades en un o altre objectiu, ara fa tot just sis mesos que el nou equip de govern de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor va agafar les regnes.

Només sis mesos!

En Llesuy i el seu equip, nou i divers, porta les piles ben carregades, i obrint tots els fronts s'ha posat a pencar de valent.

La llista de coses fetes o acabades és ja enorme, però no seré jo qui en passi llista, que ho facin ells mateixos.

Des d'aquesta pàgina, apart de felicitar en Josep Maria, l'Higini, la Navidad, en José Luis, la Lola i en Pere, i animar-los a seguir treballant -tots- i no afluixar, la meva impressió és que es va anar a votar a les passades eleccions, no per administrar el poble, que ja és prou feina, sinó sobretot per a dirigir Sant Pere de Vilamajor vers el segle XXI. Haig de passar llista d'alguns temes pendents:

La fàbrica de pinsos i la masia de Can Derrocada: el pacte del cavaller ha de ser possible, respectant els interessos de la propietat però reconcil.liant-los amb els del poble. Que es deixin de demanar indemnitzacions impossibles i es posi seny i senyoria.

El POUM: està bé que un grapat de compromesos aturessim el desgavell a què ens portava, però ja és hora de continuar, i deixar de fer pedassos amb les normes subsidiàries. No es pot perfeccionar un POUM inapropiat, s'hi ha de posar nova saba i plantejar, per fi, un urbanisme que no sigui de play-mobil per a Sant Pere, pensant en la millor forma de viure per a la seva gent.

La Plaça de la Força: ara que ja és pràcticament nostre, convé ser també valents i convertir l'indret en l'autèntica plaça major del poble, traient la carretera del mig.

Les irregularitats urbanístiques a Can Derrocada i a altres indrets: que es suspenguin immediatament les obres il.legals i que no es doni llicència d'ocupació pels nous habitatges il.legals que s'han aixecat. Que s'extremi el zel per a què les construccions s'integrin en el medi i no a l'inrevés. Que es doni per fi resposta a les reiterades denúncies formals presentades al respecte.

La Rectoria: amb l'empenta donada per tants, caldrà evitar que aquests no s'acabin empenyent entre ells. Cal dotar d'un nou futur a l'equipament cultural, avantguardista, però a més que sigui útil.

Els veïnats: continua sense existir un model de futur per a la consideració dels nuclis perifèrics. Per bé que la aposta a comunicar-los és ferma i positiva.

La hisenda municipal: es volen serveis de primera amb qualitat de vida de primera, i tributs de tercera regional. El cercle no es pot quadrar d'aquesta manera.

El polígon industrial: que se n'ha fet dels 140 mil metres conveniats? On està l'alternativa, si cal?

La participació ciutadana: s'ha tirat la pedra tant lluny que l'hem perduda de vista.

El disseny del nucli principal: nebulosa.

La revitalització del comerç: continuem sense un disseny de futur. Pensar en botiguetes hem arribat on som.

Mancomunitat amb Sant Antoni: sembla que aquests de CIU no estan per la tasca. Sant Antoni senzillament ignora la existència de Sant Pere.

La pagesia: acabats els vells temps de les requalificacions, no només per simpatia, sinó per reconcil.liació amb la nostra essència, se li ha de donar el lloc destacat, la visualització que li correspon.

La legalització d'activitats: aviat farà 1 any que les activitats industrials i ramaderes haurien d'estar adaptades a la Llei del 1998. A final d'aquest any tota la resta d'activitats. Algu en sap quelcom? No sigui que només pensem en el medi ambient quan ens refeim a Sa Majestat el Parc Natural del Montseny.

El jovent i els infants: està bé fer activitats, però encara no hem construït el poble que els estimi.

La promoció d'activitat econòmica i la fixació de població: cal promoure activitats de valor afegit i evitar que Sant Pere sigui una ciutat Pikolín. Una nova forma de vida ha de ser possible quan s'enretirin les grues.

Queden algunes coses més, però no vull abusar.

Ara que és Nadal, poso sota l'arbre aquests desitjos: jo crec en el Pare Noël i en els Reis Mags.

Les Pungoles: els darrers Mohicans

Tot just són 500 veïns.

L'atzar administratiu els han repartit entre dos municipis, però d'esquenes a Vilamajor tenen en Cardedeu la seva referència. D'on sou? D'on us sentiu?

D'origen benestant, mai han volgut -o no han pogut- traspassar el seu projecte d'urbanització als poders municipals. Curiós estatus, paguen com tothom i s'han de buscar la vida.

Són, sense dubte, els darrers mohicans de Vilamajor.

Tenen la sort de poder-se autogestionar, de formar una quasirepública dins d'un món envaït pel sector públic. Podrien ser el nostre exemple, un exemple envejable.

Però els mohicans, alguns mohicans, no volen saber res del seu projecte: tanquen la porta amb clau i que no els emprenyin. Fugint de Barcelona molts s'han guanyat una "torre" al Montseny, abans d'estiueig, ara per tot viure. Per fi han aconseguit viure en una urbanització que molts voldrien, enveja dels veïns que han deixat a la ciutat... I en canvi no volen pagar-se una quota de comunitat per gaudir-ne. Que de xulo és dir als amics que tens pistes de tennis i piscina, que fas carn a la brasa tot l'any! Però a l'hora d'esquitxar uns euros o de pintar la tanca de la parcel.la, tot són pegues. Seran nous-rics?

Pungolers de debò, lluiteu per la vostra independència, no l'heu buscada, però sense unitat, sense lideratge, només us arribarà la decadència. Estem amb vosaltres; feu ja realitat la vostra República Pungolera.

Veieu Els barris dividits de Vilamajor.

Fem-ho bé

Després de tants anys malalt, el nostre equipament més emblemàtic i ciutadà, "La Fàbrica", ha de ser enderrocat.

No per sabuda, aquesta situació arriba en un mal moment, i l'Ajuntament haurà d'esgarrapar qui sap d'on els 2 milions i escaig que costarà un edifici similar. I mentres tant la diàspora.

Ara és l'hora de fer les coses ben fetes: La Fàbrica ha de canviar de lloc.

S'han de buscar noves centralitats per al nostre poble, i el lloc on La Fàbrica estava -encara està-, no és l'adequat:

• No és l'adequat perquè un nou equipament com el que convé per a un municipi de 10.000 habitants no hi cap en aquest lloc.
• No és l'adequat perquè ningú sap on aparcaran els cotxes de la gent que hi vingui.
• No és l'adequat perquè es necessiten espais lliures al centre.
  
• No és l'adequat perquè els 200 aparcaments que l'Ajuntament té l'obligació de construïr si obeeix les seves pròpies normes urbanístiques, ningú sap on ficar-los.
• No és l'adequat perquè la Casa Consistorial s'ha d'ampliar, perquè atapaït entre el Pi Novell, el nou C.A.P. i tant de bo en un futur, la masia de Can Derrocada, ja en hi ha prou d'aglomeració.
  

Sant Pere ha de buscar un nou espai per a aquest equipament, un nou equipament preferiblement versàtil, desitjablement també amb ús polisportiu, emplaçat en un lloc més apte per a -tots- els ciutadans de Sant Pere de Vilamajor.

Posats a construïr, fem les coses bé d'una vegada.

(Rellegiu: Consideracions generals respecte els equipaments)

Curiositat estadística: la mostra de l'Enquesta de Població Activa

L'Enquesta de Població Activa és l'únic instrument validat a nivell de la UE per a mesurar l'ocupació, l'atur i les taxes d'ocupació, d'activitat i d'atur (l'atur registrat a les oficines del SPO -antic INEM- no és dada fiable estadísticament parlant).

Sabeu com es fa la mostra?

Es seleccionen, per criteris que us estalvio, un total de 3.588 seccions que representen una mostra ben feta dels municipis d'España.

Aquestes seccions es determinen amb els censos que es fan cada 10 anys (el darrer és de 2001). El padró no té solidesa estadística a aquests efectes, dons es refereix a persones, no pas a habitatges existents (població de dret i població de fet).

A cada secció, es seleccionen, també amb criteri, 18 habitatges, a excepció de les províncies de Madrid, Barcelona, Sevilla, València i Saragossa on es seleccionen 22 habitatges per secció.

Tot plegat, s'entrevista a unes 75.000 persones, per bé que no només es demanen dades sobre l'entrevistat, sinó també de totes les persones que conviuen a la vivenda.

S'entrevisten els habitatges (telefónicament o personal).

Els resultats s'eleven a la població total a partir d'una estimació de la població major de 16 anys en cada província, per sexes, estreta de diverses fonts de dades.

A continuació teniu el detall de les mostres de seccions per províncies:

Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran

Nota: Els estrats es corresponen a municipis segons tamany poblacional.

Consums d'aigua a Vilamajor

Consums anuals d'aigua ATLL (m3)

Font: Memòries Anuals del Consorci d'Aigües del Ter-Llobregat


Consums anuals d'aigua ATLL per habitant (m3/habitant): "l'efecte estiuejant"

Font: Elaboració pròpia amb dades de les Memòries ATLL i padrons municipals


Cost de l'aigua ATLL per m3 (céntims €/m3)

Font: Memòries Anuals del Consorci d'Aigües del Ter-Llobregat. Es refereix només a la quota de subministrament

Les balances fiscals: una controvèrsia metodológica

L'estudi que acaba de publicar la Fundació BBVA sobre les balances fiscals ha generat un important debat. Això suggereix aportar una sèrie de consideracions metodològiques per poder entendre les limitacions i els condicionants dels seus resultats.

Amb l'actuació del sector públic es generen inevitablement transferències de renda d'uns territoris a uns altres, ja que la distribució territorial dels ingressos no coincideix amb la distribució territorial de les despeses, la qual cosa provoca que hi hagi territoris amb saldos fiscals positius i d'altres amb saldos fiscals negatius. De fet, la lògica redistributiva comporta que les regions riques tinguin un dèficit, i les pobres, un superàvit. Per tant, la qüestió no està en el signe, sinó en la magnitud d'aquest saldo.

L'estimació de les balances fiscals no és tasca fàcil, no hi ha una única manera de calcular-les: de la manera que es calculi els resultats seran diferents.

Hi ha dos mètodes totalment diferents d'imputar els ingressos i les despeses.

Per exemple, en el cas de les despeses, la imputació territorial es pot fer prenent com a referència:

• La seva localització geogràfica (mètode del flux monetari) és més fàcil d'aplicar, ja que una part important de la despesa que fa el sector públic central està territorialitzada. Per tant, el càlcul de la despesa efectuada en els diferents territoris és més immediat.
• El lloc de residència dels individus que es beneficien dels serveis prestats (mètode del flux del benefici) consisteix a determinar com incrementa el nivell de benestar d'un individu davant la prestació d'un servei públic. En aquest sentit, quantificar l'increment de benestar és difícil i s'ha de sustentar en hipòtesis que a vegades poden ser qüestionables o discutibles. Comporta doncs establir moltes més hipòtesis que en el cas del flux monetari.

Els dos mètodes són vàlids, es fonamenten en criteris sòlids, però cadascun explica efectes econòmics diferents, doncs tenen objectius diferents.

• Mentre que el mètode del flux del benefici mesura l'increment del benestar dels ciutadans d'un territori derivat de la prestació d'un servei públic,
• El mètode del flux monetari mesura l'increment d'activitat econòmica en el territori on es realitza la despesa.

Per exemple, en el cas de la despesa associada al Ministeri de Defensa o d’Exteriors, si s'aplica el criteri del flux del benefici, es considera que aquesta despesa afecta de la mateixa manera tots els ciutadans i es distribueix entre totes les comunitats autònomes depenent de la població.

En canvi, atenent al flux monetari, com que aquests ministeris tenen la seu a Madrid, tota la despesa (sous i salaris, compra de béns, inversions, etc.) s'imputen a Madrid.

El resultat és que, en el primer cas, a Madrid només s'imputa el 13,4% (que és el pes que té la població de Madrid sobre el total espanyol), mentre que en el segon s'imputa el 100%.

Són mètodes diferents i que es complementen, però no són substitutius. Per això la metodologia de càlcul que va elaborar l'Institut d'Estudis Fiscals a partir d'un grup d'experts proposa les dues aproximacions metodològiques.

En tot cas, si l'objecte a analitzar són els efectes de l'acció del sector públic sobre els individus, és més útil l'enfocament del flux del benefici. En canvi, per estimar l'efecte econòmic sobre un territori, és més adequat el del flux monetari.

Una altra qüestió metodològica que pot afectar els resultats és l'àmbit institucional de l'estudi. En el cas que ens ocupa, només es considera l'Administració pública central (Estat, organismes autònoms i Seguretat Social) i no s'incorpora les empreses públiques de caràcter inversor com són, entre d'altres, AENA, Ports de l'Estat, ADIF i Renfe. La inclusió d'aquestes entitats sí que les considera la metodologia elaborada per l'Institut d'Estudis Fiscals.

Quant als resultats, no sorprèn que amb la metodologia utilitzada, basada en el flux del benefici, sigui Madrid la comunitat amb el dèficit fiscal més gran. Si, en canvi, s'optés pel mètode del flux monetari, les posicions canviarien i seria Catalunya la comunitat autònoma que tindria un dèficit més elevat i, no només això, sinó que el dèficit seria de més quantia. No es pot dir que Madrid faci un esforç fiscal més gran perquè té grans empreses que paguen la base imposable de l'impost de societats, o organismes de tota mena, que podrien estar a qualsevol altre lloc d’Espanya.

Els resultats d'un enfocament i de l'altre no són homogenis i no es poden comparar els resultats de l'estudi de la Fundació BBVA amb els de la Conselleria d'Economia i Finances realitzat l'any 2005 que aplica l'enfocament del flux monetari.

Els dos càlculs són necessaris: Catalunya, entre el 1991 i el 1996, va tenir un dèficit fiscal, segons el model del flux monetari, del 7% del seu PIB, davant de només el 0,1% de Madrid. Amb el model de càrrega-benefici, Catalunya va tenir un dèficit del 5,1%, però el de Madrid va arribar al 8,1%.

Cal per tant ser molt prudent a l'hora d'utilitzar els resultats que són fruit d'una opció metodològica concreta.

Parcel.les urbanes. Sant Pere de Vilamajor 2005

Nombre de parcel.les urbanes per mides: solars sense edificar i parcel.les edificades

Percentatges de parcel.les urbanes per mides: solars sense edificar i parcel.les edificades

Font de les dades: Dirección General del Catastro. 2005

Vegeu també: Saturació del sòl edificable

Curiositat: les enquestes del CIS

El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat el seu baròmetre d'octubre. Tots els mitjans de comunicació se'n fa ressò.

El que no es diu pràcticament mai quan es publiquen i analitzen aquestes enquestes és com es fan.
Us ho explico:

- Mètode: entrevistes domiciliàries.
- Àmbit: 238 municipis de totes les CCAA espanyoles.
- Persones entrevistades: 2.493 (de 2.500 previstes), ponderades per població de la CCAA. Majors de 18 anys. Dins de cada municipi per seccions, i dins de cada secció, de forma aleatòria, per intervals de sexe i edat.

Com curiositat val a dir que el 22% dels entrevistats és jubilat, que el 58% no té estudis per sobre de la ESO o que el 17% va a missa cada setmana.

Sorprèn com amb 2.500 entrevistes es doni tanta transcendència a aquesta enquesta. Per exemple, a Catalunya no s'ha arribat a entrevistar ni 500 persones.

(Podeu, per curiositat, consultar aquí els resultats complets de l'enquesta)