La Plaça Montseny: una oportunitat perduda (remake)

L'any 2005, quan era membre del la Junta d'una ara desprestigiada Associació, vaig presentat al llavors Alcalde Joan Bruguera una sèrie de propostes per incorporar al POUM-2005. Entre aquestes cal destacar-ne dues que finalment es van incorporar a aquell antic Avantpla del 2005: el camí de Can Tona i la peatonalització de la Plaça del Montseny. Ambdues propostes van ser incloses i han estat tanmateix refrendades pel Poum-2008.

El camí de Can Tona és ja una afortunada realitat. Ara li ha tocat el torn a la Plaça del Montseny.

 

La reforma total de la plaça no ha estat possible per restriccions pressupostàries, decisió que en el seu dia va ser àmpliament criticada pels veïns, per l'AVVSPV i pels grups polítics a l'oposició.

Calia fer quelcom, però. I així s'ha fet, una vegada més.

La solució proposada és aquesta:

Total, com fins ara, llevat de la peatonalització del carrer Comtes de Barcelona. No deixa de ser una xapusa. Xapusa deguda a la ferma oposició dels veïns de la plaça que veien com les SEVES places d'aparcament eren suprimides.

Fixeu-vos en l'esquema, per exemple com els aparcaments en bateria estan dibuixats de manera que en fan l'accés impossible: haurien d'anar girats a l’inrevés. Diuen que es pretén que els cotxes aparquin marxa enrera. I està molt bé posar places reservades per a discapacitats (potser la primera en tota la història del municipi), però no com s'ha fet, una de penjada al mig del no res.
No es podien suprimir les 8 o 10 places d'aparcament que actualment -de forma inapropiada- hi ha al voltant de la plaça: aquest ha estat l'únic objectiu de la reforma.

Malgrat haver estat aprovada la reforma integral tant en el POUM-2005 com en el POUM-2008, sense que, pel què es sàpiga, cap veí presentés en el seu dia cap al·legació, ara, oposició i AVVSPV callen la nova solució. Una solució que ben mirat només és d'ordenació del trànsit.

I el fet de no canviar el sentit del carrer Can Parera del Pla provoca un trànsit afegit que es pot estalviar.

No ha faltat valentia en la solució definitiva, només li ha mancat a l'Alcalde Llesuy les poques ganes que té d'obrir un altre front de crispació d'eliminar uns altres "drets" adquirits pels sacrosants habitants del nucli.

Ben mirat, tot el què s'ha fet, pel que fa a la plaça, és recondicionar-la, sense cap més guany que substituïr arbrat i bancs, és a dir cap millora substancial en l'ús central que té l'indret i què en definitiva hauria d'haver estat l'objectiu a aconseguir, arrodonint de manera magnífica la peatonalització del carrer Contes de Barcelona.

Hem anat enrera amb aquest pas endavant.

Poc hagués costat pensar una mica més i fer un altre solució, com és aquesta:

Fins que els carrers Barcelona i Ginebró s'obrin totalment, no es pot tancar la part nord de la plaça, però si la part sud. El carrer Can Parera del Pla aniria en sentit ascendent i giraria a la dreta en arribar al carrer Ginebró, al contrari de com ara. La mobilitat d'aquests veïns evita el trànsit per la plaça.

El pas de vianants de la part nord (davant el súper) hauria d'anar més a la dreta, fins arribar a les cantonades.

Quedaria una esplèndida plaça de 450 m2 que serviria per a moltes activitats (adhuc l'ampliació del mercat setmanal) i connectada amb el parc existent i el nou carrer per a vianants. En conjunt, 1.200 metres quadrats de plaça al bell mig del nucli.

Certament no hi ha diners per fer una voravia definitiva, però mentrestant unes bigues de fusta fent de vorera de contenció i un reompliment de terra podríen fer els efectes a un cost insignificant.

La pèrdua de llocs d'aparcament compensa de llarg el guany molt notable. En tot cads es contempla l'aparcament a la part nord de la plaça, a dreta i esquerra, de manera que -en desplaçar fins la cantonada el pas de vianants del súper, relativament es guanyen en el mateix indret 2 places d'aparcament. El model proposat per l'Ajuntament és de 6 places d'aparcament més 1 per a discapacitats, i 4 més en horari restringit. El plantejament que faig és de 9 places d'aparcament permanents. Si fos absolutament imprescindible, es podria retallar a la dreta la nova plaça per tal de permetre l'aparcament en bateria perpendicular de fins a 4 cotxes.

Sobren crits i falta imaginació quan es parla de millorar. Però ja se sap, els neourbanites nuclimilitants han de poder aparcar els seus cotxes.

Ja ha nascut la Fundació "La Rectoria de Vilamajor"

Avui m'ha passat una coincidència extraordinària: he cessat dels meus càrrecs a dues de les Associacions amb més futur de Sant Pere de Vilamajor. A la mateixa hora, les 5 de la tarda.

La coincidència és encara més sorprenent doncs en les dues he estat Tresorer.

L'una és l'Associació de Veïns de Can Derrocada.

I l'altre, de la que ara us vull parlar, és el Centre d'Art La Rectoria.

En la primera he cessat per deixar pas a nova sàvia per revitalitzar-la, i m'han honorat amb una Vicepresidència.

Pel que fa al Centre d'Art La Rectoria, he cessat perquè hem sigut pares!! Hem donat vida a una Fundació, la Fundació La Rectoria de Vilamajor que s'ha fet pell de l'ànima del Centre d'Art.

En Llesuy ha complert el seu compromís: donar un nou i definitiu impuls a la ja de per si difícil pervivència d'una realitat excepcional. No són bons temps per a la cultura, i menys per a l'art, sense la participació compromesa del sector privat.

I en Llesuy s'ho ha fet qui sap com per a què la Companyia General d'Aigües de Catalunya, Impress Diseño Ibérica, Pinsos Picart, Fundació Roger Torné i l'estimable aportació del Sr. Fernando Sánchez-Lafuente, hagin apostat per invertir-hi, a fons perdut, part dels seus patrimonis per dedicar-los a quelcom tant inexplicable com la promoció de l'art i la cultura. Ben aviat altres empreses i entitats els seguiran.

Els acompanyen els precursors: en Josep Poch, l'incondicional, en Josep Plandiura, el bateg, i Mossèn Martí Bonet, el perseverant.

I al front una personalitat de la terra, del país i de les ciències, en Josep Maria Panareda.

Discret, però decisiu per fer possible aquesta nova etapa, l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, el pal de paller de tot plegat.

Molts Joseps, si hi afegim a en Llesuy. Coses del Nadal.

Tots ells trobaran en la Mercè Jordà la pedra ferma per continuar endavant.

No hi ha protagonismes, ni hipocresies farisaiques. Hi ha gent que hi creu, que hi creiem.

El Centre d'Art La Rectoria és ja la Fundació La Rectoria de Vilamajor.

No és un canvi d'etiqueta, ni un canvi de jaqueta, és l'embrió d'un difícil futur que amb més força es farà possible.

Benvingut nadó!! No són els millors temps per venir al món però entre tots et seguirem cuidant.

S'aixecaran els cridaners de sempre esgarrant-se les vestidures... des del saló de casa seva. Per aixó, quan sigui el moment adient, us n'explicaré tots els detalls, no ho dubteu, però ara per ara només hem donat el tret de sortida i encara ens queda molta feina per fer.

Cessament de tots els membres de la Corporació municipal de Vilamajor

Al setembre de 1938, en la darrera República de Catalunya, la dejadesa del Consistori municipal de Vilamajor va obligar al Conseller de Governació a cessar a tots els membres de l'esmentat consistori.

És un document històric de gran interès que a continuació reprodueixo (cliqueu sobre les imatges per veure-les més grans):

Resultats de les eleccions a Vilamajor

La reunió ha començat a les 10.30h

D'aquests 37 directius de grans empreses espanyoles depén que Zapatero entengui que està portant el país a la ruïna per tornar a demorar alló que cal fer.

6 entitats financeres: Banco Santander, BBVA, Banco Popular, Banco Sabadell, Caja Madrid y La Caixa.

7 empreses energètiques: Endesa, Gas Natural-Unión Fenosa, Iberdrola, Repsol-YPF, Gamesa y Abengoa.

6 empreses del sector de la construcció-obra civil: Acciona, ACS-Dragados, FCC, Ferrovial, OHL y Sacyr-Vallehermoso.

Altres empreses: Telefónica, Indra, Hispasat, ANFAC, El Corte Inglés, Grupo Mondragón, Inditex, Iberia, Globalia, Aguas de Barcelona, Grupo Planeta, Abertis, Técnicas Reunidas, Ebro Foods, Telecinco, Grifols, Mapfre, Sol Meliá y Hoteles Riu.

Han faltat Mercadona i CEPSA, quins presidents s'han excusat per motius personals o professionals.

Hi ha una bona representació d'empreses catalanes (el típic 20%) i expresament no hi ha ni patronals ni sindicats.

El conjunt d'aquestes empreses facturen el 40% del PIB espanyol, donen feina a 1.000.000 de persones i copen el 22% de les inversions de l'Estat en R+D+i.

Reflexions sobre la campanya electoral: mal prel.ludi

L'escenari electoral és molt sucós quant a reestructuració de la composició del Parlament i per tant del canvi d'ideologies de govern. Sens dubte arriba en un moment històric per dos motius:

- Pel "tsunami" del sentiment independentista, que ja ha sortit de l'armari arreu.

- Per la pitjor situació de crisi econòmica, financera i de lideratges que ha viscut mai el nostre país.

Guanyarà Convergència, i no em sembla gens malament. Altra cosa serà el que farà per governar. Veurem...

Però no estic gens satisfet de l'oportunitat que han tingut els líders polítics per convèncer-me, doncs han ignorat els problemes reals que ara tenim, els de debó, i els quals no han sortit en la comfrontació electoral dels partits majoritaris:

- El suport a la petita i mitjana empresa i el seu finançament ara que les aixetes estan tancades.

- Una política industrial de debó, més enllà dels tòpics.

- La immigració, del 29% de la població entre 29 i 45 anys  i el 30% de taxa d'atur a Catalunya: encara no ha donat i ja està rebent.

- El finançament de la Sanitat (és a dir, assumir el co-pagament).

- El jovent.

- Els 446.000 aturas catalans, apart dels 130.00 estrangers que havíen de venir a treballar , que no hi caben fins el 2015.

- Les partides en què s'haurà de reduïr el dèficit de la Generalitat i les tisores al despilfarrament que hi ha hagut en els darrers anys.

- El retorn de Catalunya a l'escena diplomàtica i de prestigi internacional.

Independència per sempre, però la única possibilitat que té Catalunya per ser-ho, ara mateix, és demostrar el seu potencial en alló que sempre ha estat i què fa temps ha perdut: capacitat de lideratge, prestigi i potència econòmica.

De res d'aixó s'ha parlat en la campanya, i per tant cap ni un dels partits m'ha conveçut, i els més notoris m'han decebut.

Com sempre donaré el meu vot a qui em sembli menys dolent, a qui em sembli més valent per fer el que cal, ara, i què no és precisament perdre el temps. No s'hi val demanar més calers quan hem malgastat els que teníem, ara toca fer, com sempre ha fet el poble català, que d'una pedra ha sabut fer-ne pà. Si ni els pitjors temps de la Dictadura vem deixar de fer de Catalunya un motor envejable en tots els ordres, ara no podem ser menys.

El problema no és Espanya, som els propis catalans (els que ens en sentim, com menys). No ens enganyem.

Document històric: la última nòmina de Franco

Fa un parell de dies es va celebrar el 35è benaventurat aniversari de la mort d'en Franco.

Per aquest motiu us deixo un document curiós: la seva darrera nòmina. És autèntica i prové d'un contacte a l'Estat Major de l'Exèrcit.

 

Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran.

Aplicant la inflació acumulada des de novembre de 1975 fins avui, el sou net equivaldria a 9.003,5 €.

(Qui la vulgui en Pdf, només cal que m'enviï un correu).

Una efemèrides amb més pena que glòria

El passat dia 8 de novembre es va celebrar una important efemèrides social que ha passat pràcticament inadvertida: s'acabava el servei militar obligatori: la mili.
La notícia publicada als mitjans el dia 8/11/2000 deia així:

El Ministeri de Defensa ha posat en marxa avui l'últim sorteig del Servei Militar obligatori, corresponent al reemplaçament del 2001, en què s'assignarà destí a 90.625 joves.

De tots els joves que entraran en el sorteig, 65.250 cumpliran el servei militar a l'Exèrcit de Terra, 10.875 ho faran a l'Armada i 14.550 a l'exèrcit de l'Aire. Tots ells s'incorporaran a files durant el primer trimestre de 2001.

D’aquesta manera, la popular "mili" quedarà en suspens a partir del 31 de desembre del pròxim any. Els joves del reemplaçament es podran incorporar, de forma voluntària, en els propers mesos de gener, febrer o març. A partir d'aquest moment l'Exèrcit es nutrirà de soldats professionals.

Ben segur la majoria dels què ara teniu més de 29 anys heu fet la mili. En tindreu bons o mals records, però haver dedicat fins 18 mesos de la vostra vida -de la vostra joventut- a fer el servei militar deixa una emprenta que no admet color: o mai s'oblida o mai es vol recordar.

Jo vaig tenir sort amb la meva mili, i en guardo un molt bon record, malgrat el context en què es viu a les casernes.

Quan sentia al meu pare recordar la seva mili em semblava, de petit, un anacronisme, però vet aquí que ara em veig fent el mateix amb els meus fills.

Viure la mili ha estat una situació excepcional en les nostres vides, però malgrat tot, hi ha uns valors inesborrables que només s'aprenen, tots junts i en la primera etapa de joventut, si has fet la mili. En destaco sobre tot tres: companyerisme, convivència i disciplina.

La mili és un "gran hermano", un grapat de gent unida per l'hatzar en un entorn hostil i autoritari que és només l'escenari on la vida social quotidiana la interpreten els propis protagonistes, molt semblant a la pressó, però que quan l'has viscuda, mínimament adaptat al context,  te'n sents protagonista i et marca.

Tots podríem explicar -i de fet expliquem- històries de la nostra mili. A mí, per exemple, el 23-F hi quedarà per sempre associada. Em va fer jurar bandera (confeso que no vaig dir "sí, lo juramos") el General Armada, a Sant Climent Sescebes. Tres mesos més tard, quan estava acabant el projecte final de carrera, amb la ràdio engegada, esperant la nit per al "Tito B Diagonal", vaig escoltar en directe l'asalt al Congrés. En la etapa entre campaments (feia milícies) de fet teníem un permís que ens obligava a estar a disposició i incoporar-nos a les nostres unitats si ens cridaven. No ens van cridar, però conec més d'un que va haver de sortir al carrer, amb la Brunete i a València. (De fet, en els cercles militars, a la primavera del 1980 ja es sabia que quelcom de gros passaria i més d'una conversa en aquest sentit es sentia a la caserna de Sant Climent).


Aquell estiu del 1981, ja a l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral, saludava quasi cada dia -militarmement parlant, és clar- al Tinent General Milans del Bosch, aleshores arrestat a la meva caserna com un dels artífexs del recent 23-F. Era el comandant (sense comandament) d'aquella plaça doncs encara ostentava el més elevat rang militar, encara que estigués arrestat.  Més d'una vegada, estant de guàrdia, vaig haver de custodiar els seus àpats fins les dependències on estava arrestat. Aquella caserna era especial doncs apart d'haver de seguir unes estrictes mesures de seguretat durant les guàrdies, s'hi va traslladar a comandar-la una important cúpula de "la família" en molt bona part lligada a l'arma d'artilleria: el meu tinent portava un dels cognoms Crespo, i la unitat del costat la comandava un nebot  del propi Milans del Bosch. Tot quedava a casa.
L'any següent, però, el treball i l'estudi van tenir la recompensa d'un semestre a Palma de Mallorca, amb jornada intensiva (de 9 a 14 h) i 46.000 pessetes de sou, vivint en el meu piset a prop de la Gran Via (com les dones, però, cada mes tenia "la setmana" que m'obligava a viure-la tota seguida a la caserna. Inoblidable).
Aquells mesos en el CIR van ser simplement extraordinaris, permetent-me conèixer persones i vides anònimes i no tan anònimes de tot arreu, com el meu company de Companyia en Germàn López Madrid, avui president de la Volvo a Europa, l'Albert Agustí García-Navarro, avui president del Real Club de Tennis Barcelona, o l'entranyable Jordi Arcarons, pilot d'enduro (el protagonista potser ni se n'enrecordi: protegint com sempre feia els reclutes catalans, un d'ells em va venir a trobar per demanar-me "enchufe" per passar la mili a automobilisme. A ell no el coneixia, però sí al seu germà, campió d'Espanya de moto-cross. Li ho vaig aconseguir i en Jordi Arcarons va passar una mili com volia, conduïnt una moto. Pocs anys després estava en el lloc més alt dels palmarés d'enduro).Vaig tenir també  l'incert honor de ser el primer en deixar entrar en la nostra nau, on dormien dos-cents reclutes, un grapat de noies que s'hi van passar tota la nit a les separates dels caporals.

Coses com aquesta i un sac plé (que em mossego la llenga per no avorrir-vos, i també de dures), només et poden passar, concentrades en una llauna, a la mili.

I trobo a faltar en el jovent d'ara, en els meus fills grans i en els meus alumnes, els principis, valors i vivències que la mili ens va donar a moltes generacions. I d'una banda em sap greu que ja no l'hagin de fer.

Descansi però en pau aquell entrenament per a la guerra.

(Per cert, encara estic a la reserva, doncs els militars no em "jubilaran" fins els 54 anys).

I la vostra, de mili, com va anar?

Can Derrocada: 23 anys de planificació urbanística

(Cliqueu sobre les imatges per veure-les millor)

Can Derrocada al 1987. Fet a mà per en Jacint Bachs

Can Derrocada 2005. Fet amb Autocad per Agàpit Borràs

Can Derrocada al 2010. Fet amb Autocad per en Carles Doñate

Nota: El compteig d'habitatges acabats existents i les parcel.les per construïr s'ha introduït a banda del planell original.

El nou camp de futbol ja està acabat. Ara toca fer-lo servir

Mentre alguna Associació de Veïns, com argument a la desaparició de la pista polisportiva (bé, de "poli" poca cosa) a canvi de la sala polivalent, reclamava espais per als infants, altres, calladament, miraven de fer en comptes de criticar. En Josep Maria Llesuy va escoltar la proposta d'una altra Associació de Veïns (no del nucli principal) i disposava la instal.lació de les antigues porteries de futbol de la pista polisportiva al camp de la Rectoria.

Aquell cap de setmana, sense fer soroll, mitja dotzena d'infants de Can Derrocada les repintaven.

Després del parèntesi del Vilamagore, les porteries van ser provistes de xarxa, i s'instal.laren dos bancs.

I finalment, amb la reconstrucció de l'escala d'accés a La Rectoria, s'hi han instal.lat unes xarxes molt ben camuflades, perquè no calgui anar a buscar la pilota a la riera.

El camp de futbol, al bell mig del nucli, ha quedat enllestit! Sense fer soroll.

Certament és un camp de terra i herba, com els que sempre hem tingut en els pobles (millor que el de ciment, val dir-ho) però no cal amoïnar-se doncs ben segur que de tirites i Betadine hi ha a totes les cases, o si no a tocar tenim la farmàcia.

Ara, a tots aquells que es queixaven de què els infants no tenien espai per còrrer al nucli principal, només cal que motivin als seus fills per a fer-lo servir, que tot just està a cinquanta metres de Can Noguerra o Can Pau, té aparcament al costat i les condicions ideals per a què els nois i noies puguin esbarguir-se de forma segura, amb la mirada sempre atenta dels seus progenitors.

I per als més petits, el recondicionat Parc dels Gomà, creat per en Joan Bruguera, ben segur que els deleitarà, per bé que, és clar, no està tant a tocar de Can Noguera com el recinte que hi ha al carrer Comtes de Barcelona sota les pistes de botxes.