Després de tants anys, qui més qui menys té una idea dels perfils, de les maneres de pensar, dels interessos i del tarannà dels principals actors de l'escenari social, econòmic i polític del nostre poble.
Les passades eleccions van posar al front del govern municipal alguns d'aquests actors, destacant-se per veterania en Joan Bruguera i la Lola López, per controvèrsia en José Luís Bosque, per continuitat en Josep Maria Llesuy, i per equilibri en Joan Bosch i Gabriel Ezquerra.
Per mèrits propis en Joan García va recollir la seva acta de Regidor.
Tots aquests, qui més qui menys, acumulava un bagatge, més o menys dil.latat, d'interès per la cosa pública, de treball en el nostre poble.
Quatre cares noves van obtenir també les seves actes com a representants del poble: en Miquel Pérez, com nou fènix del PSC, i els tres flamants regidors de CiU, Martí Artalejo, Mari Carme Lozano i Pati Puig.
Sava nova de nous temps, de reconducció de grups polítics, al costat de cares conegudes.
Deia un veterà polític que els adversaris són els què es tenen a l'altra banda de la taula, perquè els veritables enemics seuen al costat. La realitat ha fet un cop més certa aquesta aseveració.
Si no en tenia prou amb l'espasa del trinquet opositor i la paret de la seva manca de majoria, a en Llesuy se li va reproduir prematurament el metzí desertor a les seves pròpies files, ara ja en metàstasi. Certament tenen raó els d'Esquerra quan diuen que en Llesuy acumula un rècord absolut de desercions.
Però en aquest cas no han estat meres desercions, ha estat realment un cop d'estat en tota regla. Com Pilatos, la Direcció comarcal de CiU, i també la Nacional, s'han rentat les mans deixant atònita l'Agrupació Local. Potser faran com el Rei en el 23-F.
Aquesta inhibició només té, pel què puc entendre, dues explicacions: o bé era preferible sacrificar Llesuy que no expulsar tres regidors, amb el risc d'un escàndol de transfuguisme, o bé una "mà negre" (bé, més d'una) ha fet de les seves, aprofitant la innegada animadversió cap en Llesuy.
O potser en Llesuy ha volgut deixar feta la feina abans de plegar.
La frase d'en Llesuy en la seva darrera resolució ens deixa una pista hermenéutica que cal seguir al respecte.
Sia com sia, el GISP i en Joan Bosch, Príncep desitjat de la Blancaneus, sempre s'han mantingut fidels al seu principi de què l'Alcaldia havia de ser per a la llista més votada, és a dir, per la voluntat majoritària de la ciutadanaia. I aquest criteri malgrat l'estupor que ha representat que en dos dies s'hagi passat de l'oposició a l'Alcaldia, no en tinc dubte de què es mantindrà.
De no canviar les coses (que ja és molt suposar) en Joan Bosch no serà l'Alcalde dels propers tres anys, i en canvi -de no canviar les coses- l'Alcaldia l'ocuparà en Martí Artalejo. Ja ho va ser durant uns dies aquest estiu.
En Llesuy va succeïr a cognoms insignes com Bruguera, Brunell o Icart. I a ells -si res no canvia, que és molt suposar- els succeïrà en Martí Artalejo, a qui tots hem conegut d'uns mesos ençà, i poc més podem dir d'ell.
Al costat de veterans i de noves promeses, d'en Martí coneixem gaire bé gens, doncs no s'ha prodigat en l'escena social o política del nostre poble. Pel què se sap, en els darrers anys, fins el 2007, va ocupar càrrecs d'alta direcció en importants societats gestores de fons d'inversió (societats que inverteixen patrimonis monetaris de particulars i empreses en accions i altres productes del mercat financer, amb l'objectiu d'oferir als partíceps la màxima rendibilitat d'aquestes inversions). Cal dir però que va cessar d'aquestes tasques directives abans de l'esclat de les bombolles que ens ha dut a la missèria (suposo que amb una sucosa indemització).
No estic en contra de les renovacions, de la sang nova en la gestió pública del nostre poble, com així s'ha vingut fent en els darrers anys, però també crec que aquesta natural renovació ha de ser sòlida, arrelada en la identificació de la ciutadania, arrelada en els diferents sectors del nostre poble i en la voluntat dels grups polítics cridats a seleccionar els candidats. Tant en Martí com la Pati i la Mari Carme van ser fitxatjes de nova fornada apadrinats per en Llesuy. Persones conegudes només en cercles molt reduïts que començaven així a demostrar la seva vocació de dedicació al seu nou poble.
Poc ens podíem pensar però que aquests nous companys de viatge baixarien del vagó després d'inutilitzar la màquina, tot just arribar.
Quelcom devia passar perquè els seus se li giressin en contra a en Llesuy. Però hom no fa moviments d'aquesta mena si no compta amb recolzaments externs.
Poc després que més d'un celebrés la caiguda d'en Llesuy, els partidaris i detractors d'en Joan Bosch ja surten a escena. Per a uns és com anar del foc a les brases, per altres un futur modernitzat arrelat en l'esència de Sant Pere de Vilamajor. Però malgrat pogués haver un sentiment molt majoritari d'animadversió cap en Llesuy, per diverses raons, poc van valorar els seus instigadors l'evident probabilitat de què en Martí Artalejo arribés a ser Alcalde: l'últim en arribar i el primer en seure, amb el suport -atònit- del GISP.
En Llesuy ha deixat plantat tothom amb un pam de nasos.
En tot cas sempre cau més simpàtic un que també comparteix enemistats per pocs mèrits més que tingui, que un altre que no hi jugui. No en va ERC-RCat ha prodigat elogis a la falca que havia de fer caure l'arbre.
Hi ha constàncies de moviments del trio desertor acostant-se als detractors d'en Llesuy. Fins i tot renegociant els sous que abans s'havíen negat. Lleig.
Potser la mà negre, en el seu procés de neutralització d'en "Lleig-uy" va autoritzar aquests furtius moviments, però en la darrera jugada possible, en Llesuy, i en Bosch, van posar una altra drecera.
Tinc la convicció -que rectificaré quan tingui certeses- que quan en Llesuy va signar el pacte amb en Joan Bosch i en Miquel Pérez tenia la voluntat de continuar. Amb això, la marxa d'en Llesuy va ser també una sorpressa.
Tinc la convicció -que rectificaré quan tingui certeses- de què la dimissió d'en Llesuy ha deixat estorats els seus flamants socis. Amb això, l'ascensió d'en Martí se suma a l'estupefacció general.
Tinc la convicció -que rectificaré quan tingui certeses- que en doble joc els companys de viatge d'en Lesuy han atiat el foc encés pel trinquet opositor per a la defenestració. Aliar-se amb els adversaris per fer el llit al cap no és manera de fer currículum.
Les vint-i-quatre hores entre la Resolució d'Alcaldia i la carta de dimissió d'en Llesuy són ara per ara un episodi que algun dia hem d'explicar. I en això la dona de nom bíblic ha tingut un paper molt decissiu.
Des d'ERC-RCat, però, el triomf ha estat agredolç. Dolç perquè per fi han aconseguit derrocar en "Lleig-uy". Agre perquè al cap i a la fi l'impossible govern de concentració neixia desconcentrat. La realitat però és que a en Llesuy no l'ha fet caure el trinquet opositor, sinò l'ambició dels ambiciosos.
Pel que aparenta, ERC-RCat sembla haver tirat la tovallola a un utòpic govern de concentració (que havia de comptar amb el GISP, aquest predominant).
En canvi, pel que aparenta, des de ISP, en la seva darrera "nota de premsa" entreveuen la possibilitat real d'un pacte ERC-RCat-CiU, deixant a la cuneta el GISP, tot carregant contra ERC-RCat i de passada contra el PSC, al què qualifiquen de "palanganero".
Plantejar un govern de tots els grups és avui per avui una quimera. I poc pràctic.
No han d'anar bé les coses a "Can CiU" quan uns nouvinguts els posen -també a ells- entre l'espasa i la paret. La Susanna no entén res. Potser la retirada d'en Llesuy més que providencial, hagi estat decisió -personal- més assenyada del què hom pot pensar.
Sia com sia a data d'avui tenim:
- Una resolució d'Alcaldia de 30 de desembre anomenant els càrrecs del nou Govern, que no necessita el refrendament del Ple municipal però que encara estan pendents de pressa de possessió en aquest òrgan.
- Un govern en funcions que no sabem si funciona o si arribarà a ser realitat.
- Un quart regidor de CiU que no se sap del cert qui serà (*).
- Un Ple de l'Ajuntament que encara no ha estat convocat (*).
- Moviments dels grups polítics de la oposició i del Govern per tal de remenar les cireres abans de què es consumi tot plegat.
Veurem què passa en el dia a dia, i en qualsevol cas d'aquí a poc es completarà el "sudoku". Potser la impossible quadratura del cercle que començarà amb l'assemblea local de CiU.
I mentrestant, les Ordenances Fiscals per al 2012 estan en frau de Llei...
(*) Amb posterioritat a l'edició d'aquest post, s'ha convocat el Ple de l'Ajuntament per al dilluns 6 de febrer. A l'hora, la Sra. Irene Bonilla ha estat nomenada per l'agrupació local de CiU per cobrir la vacant deixada per enb Llesuy. La nova Regidora ocupava la 10ª posició a la llista, per la qual cosa, descomptant la lamentable baixa d'en J.A. Moreno, s'han saltat tres llocs en les prelacions de successió.
