Un veí de Sant Pere acusa una línia aèria russa d’estafar-li 45 milions

Eskerhan Mutalibov, veí de Sant Pere de Vilamajor, ha presentat una reclamació contra la companyia aèria russa Transaero, per una presumpta estafa de més de 45 milions.

Mutalibov, que ara viu a Anglaterra, on és professor a la Universitat d’Oxford, va comprar el 2000 el 5% de les accions de Transaero, finançades pel seu pare Magomed Mutalibov, que havia estat un dels impulsors de la companyia. En el moment de la compra, el veí de Sant Pere estava vivint a Moscou, però poc després es va traslladar a Alemanya i després a la Gran Bretanya.

L’any 2001 Eskerhan va signar un document donant poders a una altra accionista de la companyia, Olga Pleshakova. Les famílies Mutalibov i Pleshakov tenien una bona relació d’amistat i aquests últims havien estat alguna vegada a Sant Pere. Eskerhan Mutalibov apareixia com a accionista de Transaero fins l’any 2004, quan el seu nom va desaparèixer de la llista d’accionistes. Per confiança amb la família Pleshakov, els Mutalibov no revisaven les seves participacions. La desaparició del 5% de les accions va coincidir amb l’augment de la mateixa quota del president del consell d’administració, Alexander Pleshakov, que va passar del 27,81% al 32,81%. D’aquesta manera, el matrimoni Pleshakov controla més del 43% de la companyia.

Magomed i Eskerhan Mutalibov tenien intenció d’invertir a Catalunya. S’hi senten com en el seu país, sobretot pel paisatge, que amb el Montseny envoltant casa seva s’assembla molt al de Txetxènia. Tot i ser propietari de diversos terrenys i d’empreses –entre les quals Penthouse Russia–, Mutalibov necessitava liquiditat per poder emprendre els seus projectes. Va ser llavors quan Eskerhan Mutalibov, que tenia previst tornar a Sant Pere, va demanar els documents necessaris per poder vendre el seu paquet d’accions, i va descobrir que no era en la llista d’accionistes. “El desembre de 2011 em vaig assabentar de la cancel·lació de les accions que tinc de Transaero del meu compte personal”, diu Mutalibov en la demanda. Ni la companyia aèria ni ningú ha pogut aportar cap document de venda de les accions de Mutalibov ni tampoc de cap moviment de capital.

Eskerhan Mutalibov va presentar la seva denúncia el 3 d’abril. Aquest 5 de juny la Cort d’Arbitratge de Moscou va fer una audiència preliminar, i fixava la data del judici per al 17 de juliol. El cas ha tingut una forta repercussió mediàtica, sobretot a Rússia, i nombrosos diaris se’n fan ressò habitualment.

Transaero es va fundar el 1990, amb vols a 160 destins de Rússia i altres països d’Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica. Té un parc de 76 avions i ara és la primera companyia privada de Rússia. L’any passat va transportar 8,5 milions de passatgers. Cotitza a la borsa de Moscou i té previst sortir al parquet de Londres. L’any passat va obtenir un benefici net de 45 milions.

La família Mutalibov és originària de Txetxènia. Magomed Mutalibov és un emprenedor i empresari amb diversos negocis. Des de fa 17 anys viu a Can Vila, en el terme de Sant Pere, on han nascut els seus fills més petits i on està empadronat Eskerhan.

 

El 9nou

Les mascotes alimenten a Picart

Pinsos Picart és una empresa familiar, de Sant Pere de Vilamajor, que des de 1953 fabrica alimentació animal de granja. I tot i ser un sector dominat per multinacionals, fa una mica més de deu anys l'empresa s'ha atrevit a donar el salt a l'alimentació per a mascotes. Una innovació que els ha permès seguir creixent: dels 9,6 milions d'euros que va facturar l'empresa l'any 2000, ha passat a 15 milions el 2011. I la previsió és arribar 16-17 milions aquest any, en què les vendes per a mascotes i representaran la meitat del negoci.

Joan Icart, gerent de Picart, explica: "Estem molt focalitzats en la qualitat, som molt estrictes en la selecció d'ingredients, i molt innovadors des del punt de vista tecnològic. Tenim un producte molt competitiu, i els nostres costos no són els de les multinacionals". Picart ven el producte de mascotes només en botigues especialitzades (comerç tradicional de mascotes i clíniques veterinàries, però no en supermercats). "El nostre aliat és el comerciant", diu. Aquest canal també funciona per al pinso per gallines, pollets, conills, ànecs, cavalls ... ". "En alimentació per a porcí sí que som només una gota en l'oceà", manifesta Joan Icart.

La innovació actual passa per incorporar ingredients de la dieta mediterrània en els seus pinsos: "Utilitzem tomàquet, pebrot, cítrics i all -vam ser pioners i ara s'ha posat de moda-. El nostre és un compromís amb el client: fem un producte honest, prioritzem la qualitat per sobre de la quantitat ", diu Icart.

L'empresa té una plantilla de 30 persones, i la fàbrica segueix al costat de la masia de la família, que data del segle XVII. "Hem d'invertir per no tenir problemes de capacitat. Ara estem posant en marxa una segona línia per a productes més complicats". El 2012, Icart xifra la inversió en un milió d'euros.

La divisió d'alimentació per a mascotes també va permetre a l'empresa començar a exportar: ara les vendes a l'exterior representen el 20% de la divisió, el 10% del total, a països de la Unió Europea, i començant a Israel, Lituània, Geòrgia, Algèria. "Aspirem que les exportacions representin la meitat del negoci", afirma Icart. "Tots els mercats estan malament, però sent selectiu, hi ha bons clients a tot arreu". Pere Icart i la seva dona van fundar el negoci, que avui gestiona Joan Icart, i Jordi Icart s'encarrega de la distribuïdora de Barcelona. Picart ja ha elaborat un protocol per al pas a la tercera generació.

La Vanguardia, 18 de juny de 2012
 

Pòquer (I): l'as de bastos

Traducció:  

1. L’Alcalde (l’anterior alcalde) -presumptament- es salta les competències del Ple. 
2. El Ple -presumptament- es salta les competències de la Comissió de Govern. 
3. La Comissió de Govern -realment- es manté impassible.

 Els "Hermanos Marx" no ho haguessin pogut fer millor. 

Continuarà...

Sobre la supèrbia

No sé si serà un bon alcalde. Potser si (ho desitjo pel bé del nostre poble). Però el seu tarannà no mereix el respecte de la seva condició.

L'alcalde ha fet de La Rectoria un castell on enrocar la persecució de fantasmes. I el més greu és que ha embaucat (qui sap amb quina mena de pressions, doncs ara per ara són inconfessables) a d'altres als què tampoc sembla importar-lis gens ni mica el poble que els ha acollit.

No content amb fer el possible per tancar el Centre d'Art, com una mena de senyor feudal acabatdarribar ara ha de fer visible l'acte d'ocupació de La Rectoria, l'acte de destrucció de La Rectoria.

La legitimitat es guanya estimant les coses bones del nostre poble.

El nostre alcalde ha començat per rebutjar recolzar les Nits de Música a La Rectoria, i l'ajuntament farà els mateixos concerts que havia programat el Centre d'Art a l'Esglèsia, donant pel sac al Centre d'Art. Deslleial.

I es vol fer creure que el Centre d'Art La Rectoria, després d'haver-li prés la iniciativa, col.labora amb aquests concerts, un acte més de subtil humiliació.

Com a "ganxo" es diu que "part del preu de l'entrada anirà destinat a la Parròquia de Sant Pere de Vilamajor per a la conservació del temple".

L'insaciable feudalisme de nouvinguts no acaba aquí, doncs mentre es procuren complicitats per acabar amb el Centre d'Art, s'ha triat la terrassa de La Rectoria -on s'havien de fer les nits de música- per celebrar la reunió general del Consell de Poble. I precisament just el dia abans del primer concert que hi havia programat.

Tot el dret, si senyor, però ès insaciable la demostració de poder -que no d'autoritat- amb un lloc que s'han enterat fa poc que existia. Mira que hi ha llocs millors per a una aglomeració d'aquesta magnitud, però s'ha de sotmetre als vasalls; sobèrbia obliga, rabiuts per la manca de vasallatge dels Gals.

Mentrestant, a l'hora, s'envien advocats, resolucions d'Alcaldia i burofaxos, i es lluiexen a tort i dret males maneres contra el Centre d'Art per complicar la vida a la bona gent que fa de bona gent treballant-hi. Mai havia vist una cosa com aquesta en aquest poble.

Per poder dir que s'és i es sent d'aqui s'ha de respectar i valorar el bo que hi ha i a la gent que treballa desinteressadament per fer coses per al poble.

Mai havia vist tanta supèrbia en uns representants del nostre poble.

Si en Joan Bruguera fos com jo em pensava que era; si en Joan Garcia fos com sempre he cregut que era, hauríen de dir prou i posar-se al costat de les bones maneres. 

Direu que estic ressentit; doncs si. No us puc explicar més en aquest espai públic, però tinc clar qui no és fiar.

Sobre la hipocresia

La sala Oril.la va ser testimoni dijous, fregant mitja nit, de l'abandonament per part de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, del Centre d'Art La Rectoria.

Ironies de la vida, l'acord es va perpetrar dins la pròpia Rectoria.

No ens podia sorprendre el què va passar, era una crònica anunciada: la paranoia calia escenificar-se en el forum més vistós possible.

El Ple va conèixer unes ridícules justificacions de qui, dos dies abans ja havía signat una Resolució decretant la nul.litat de la constitució de la Fundació La Rectoria de Vilamajor, i, sense saber-ho, els tristos regidors (destacar la cara d'en Joan Bruguera) que van votar a favor ni tant sols sabíen que el seu vot ja no valia per a res, que eren plat de segona boca:

Atès que, a criteri d’aquest Ajuntament, l’acte de constitució de l’esmentada Fundació és nul de ple dret; al respecte li faig avinent que aquesta Alcaldia no es pot donar per convocada a la pretesa reunió de patrons.

          Martí Artalejo Ferrer

           Alcalde-President

Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

Sant Pere de Vilamajor, 29 de maig de 2012

(Pot comprovar-se, com si del Rei Sól es tractés, Alcalde i Ajuntament són una mateixa cosa. La sobérbia ratlla el despreci quan es refereix a "la pretesa reunió de patrons", doncs aquesta reunió no era cap pretensió, era una realitat que es celebraria poc després, i a la qual l'Alcalde va ser formalment convocat el dia 25).
(També cal remarcar la ignorància supina en temes legals, doncs pel què es veu no sap que "la nul.litat de ple dret" només es refereix als actes de les administracions públiques, i la constitució d'una fundació, per molt que hi participi una administració pública, és un acte de Dret Privat).

M'han dit que dieun que, presuntament, el dia 25 l'Alcalde havia confirmat per escrit la seva assistència a aquesta reunió del Patronat de la Fundació, tot animant al President a procurar que hi assistissin tots els patrons.

Què devia passar entre el 25 i el 29 de maig perquè l'alcalde passés de confirmar la seva assistència a què "l'Alcadia no es pot donar per convocada a la pretesa reunió de patrons"?:

• No hagués estat més de "senyor" presentar-se a la reunió que ja havia confirmat i exposar-ne els seus arguments a qui primer li corresponia?
• No és deslleial fer-ho d'amagat i no donar la cara?
• O és que d'haver anat a la reunió hagués traït algún obscur acord fet amb algún altre patró?
• O és que la resta de Patrons que si que hi van assistir, tots ells persones del poble o que han fet molt per al poble no mereixen la consideració del Sr. Alcalde?

Pobre Ajuntament, si està representat per persones que actúen d'aquesta manera!

Tornem on érem. El Ple del nostre Ajuntament (no sé si dir el Ple del nostre Alcalde) va acordar per ajustada majoria què "l'acte de constitució de la Fundació s'havia de considerar nul". Cal entendre que, pròpiament, la única pretesa nul.litat devia ser la participació de l'Ajuntament com a co-fundador de la Fundació, doncs l'acte de constitució de la Fundació ha estat impecable.

Amb això queda clar que, sia com sia, l'Ajuntament (l'actual govern) no vol tenir res a veure amb el futur del Centre d'Art La Rectoria.

Si tingués algún interès en desenvolupar el Centre d'Art, què fàcil era salvar les formes i sotmetre al Ple la decissió de participar o no participar en la Fundació.

En què compromet a l'Ajuntament participar en la Fundació?

En res, l'Ajuntament no hi ha aportat res ni s'ha compromés a aportar ni un Euro. En canvi, participant-hi, apart de consolidar el recolzament que des de sempre l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor ha vingut donant al Centre d'Art, s'encetava una forma estable de participació público-privada al més alt nivell en les activitats culturals del poble, que hagués pogut reforçar també per exemple el desnodrit Centre d'Estudis Vilamajor o la festa de Vilamagore.

Cal tenir en compte que els diners donats a una Fundació per part d'empreses i particulars tenen importants deduccions fiscals, doncs són considerades mecenatge, fet que suposa un alicient per a la participació privada en activitats d'aquesta mena.

Llàstima, hi ha gambals curts, miopia encegada per la paranoia.

Però el tema no acaba aquí. És tanta la mania que té el Sr. Alcalde al Centre d'Art que fins i tot pretén donar-se de baixa de l'Associació Centre d'Art La Rectoria, cosa que ha fet amb una altra resolució de 29 maig que diu textualment el següent (com l'altre document reproduït, les resolucions d'alcadia són documents públics):

MARTI ARTALEJO FERRER, Alcalde de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.

Atès que en data 24 d’abril de 2008, l’Alcaldia de Sant Pere de Vilamajor assumí la presidència de l’Associació Centre d’Art La Rectoria.

Atès que les nombroses responsabilitats municipals que se’n deriven de les atribucions legalment conferides al meu càrrec d’alcalde, requereixen de la màxima dedicació i concentració d’esforços possibles.

He Resolt:

1. Renunciar al càrrec de President del Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor.
2. Comunicar aquesta resolució a l’Associació Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor.
3. Donar compta d’aquesta a l’Ajuntament en el primer Ple a celebrar.

El que us faig avinent pel vostre coneixement i efectes oportuns.

Sant Pere de Vilamajor, 29 de maig de 2012.

Ara per ara ignoro si el Sr. Alcalde va donar compta d'aquesta resolució en el Ple de dijous: espero que, per lleialtat institucional, ho fés.

Val a dir que mai el Sr. Martí Artalejo ha dedicat ni un minut a l'Associació Centre d'art La Rectoria, doncs aquesta ha estat subsumida per la Fundació. 

Ni tant sols sabia que existia aquesta Associació.

La seva excusa és pueril, de mal pagador.

De nou, quina és la raó d'aquesta "dimissió"?

Doncs en primer lloc el disgust d'assabentar-se que no se'n podria deslligar tant fàcilment del Centre d'Art.

En segon lloc posa al descobert la seva obscura estratègia final: destruïr el Centre d'Art, és a dir, impedir que sigui realitat per activa o per passiva.

Es devia indignar molt en conèixer que, de desfer la Fundació, es ficava de peus a la galleda, en figurar, encara, com primera figura institucional d'una Associació de la qual no en coneixia res i que hauria de continuar amb el Centre d'Art.

La pretensió de renunciar ja ha estat contestada immediatament mitjançant escrit entrat al Registre Electrònic de l'Ajuntament amb el nº E/000073-201, a les 13:42 h del dia 31 de maig.

El Ple del nostre Ajuntament, la Sala Oril.la de La Rectoria van ser ahir testimoni mut d'una vergonya.

Mal que li pessi al Sr. Alcalde, però, la Fundació continua existint, només un patró ha renunciat (l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor), i cinc dels fundadors ja han refermat formalment que continuaran defensat el gran projecte que és, per al nostre poble, el Centre d'Art La Rectoria.

Poc es pensava el Sr. Alcalde que es quedaria -pel moment- sol, doncs encara espera que el segueixin com menys un o dos aliats (?). La pressió de l'Alcalde sobre les persones jurídiques que participen en la Fundació és però enorme i la major part d'aquestes empreses hi són per acompanyar l'Ajuntament en aquesta extraordinària iniciativa. Veurem que fan.
De moment s'esperen notícies de Viena i en general cal apel.lar a la responsabilitat dels dirigents d'aquestes societats, doncs el projecte en res ha canviat des del dia que en decidiren participar.

Poc es pensa però el Sr. Alcalde que encara li manquen algunes coses per saber, algunes altres sorpresses per tastar en aquest assumpte.

La Rectoria: que no us enganyin, el què es pretén fer és un despropòsit absolut

L'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor celebrarà el proper dijous 31 de maig un maratonià ple municipal, amb un rècord històric de 17 punts a l'ordre del dia.

Cal prestar atenció al punt 16, el darrer tema executiu, que diu textualment:

16.- FUNDACIÓ CENTRE D'ART LA RECTORIA. (Donar compta al Ple de la situació de fet + Iniciar expedient de nul·litat dels actes produïts.

(Nota: La redacció oficial del nostre Ajuntament continua sent peculiar).

Poc més sabem de les intencions del Govern en relació amb aquest punt, que es tractarà de pressa i corrent, quants els nostres regidors, sobre tot els que no estan al govern, estiguin realment cansats, tips, i ben segur se'ls apressi a no debatir-lo massa, donada l'avançada hora en què probablement es presentarà.

Poc més sabem de les intencions del Govern en relació amb aquest punt, però posats a ser realistes, els què coneixem de ben aprop el tema, podem aventurar que, en definitiva, es tracta de propiciar la desaparició del Centre d'Art La Rectoria. És clar que no directament, sinò que alló que s'acordi (que ja està acordat donada la majoria de Govern) portarà inevitablement a la desaparició del Centre d'Art La Rectoria.

O al menys és el què aixó pretenen. Que no us enganyin.

Us preguntareu per què? No ho sé del cert, però com diu un dels meus Mestres, "sovint fa més mal un tonto que un dolent". A aquest respecte cal fer una breu crònica de fets i algunes consideracions:

1. El Centre d'Art La Rectoria s'ubica a l'edifici de La Rectoria.
2. Aquest immoble, que inclou altres finques, pertany per domini de propietat al Bisbat de Terrassa.
3. Mn. Josep Poch, impulsor i fundador del Centre d'Art va cedir l'edifici, en virtud de les seves prerogatives, per al desenvolupament de les activitats del Centre d'Art, ara fa 25 anys.
4. Per mor del POUM, l'edifici i en general les finques propietat del Bisbat van ser bescanviades per sòl urbà a l'Eixample, mitjançant un Conveni subscrit als efectes.
5. Posteriorment, i mitjançant un ulterior Conveni de maig de 2011, el Bisbat, representat per Mn. Recasens i l'Ecònom, signà amb l'Ajuntament, representat pel sr. Alcalde i el Secretari, la cessió d'ús de l'edifici a l'Ajuntament consignant expressament la permanència en el mateix del Centre d'art La Rectoria, fins que els terrenys urbans bescanviats no estiguin urbanitzats (és a dir, fins que es materialitzi efectivament la titularitat dominical de La Rectoria a favor de l'Ajuntament).
6. Amb la finalitat de donar un impuls definitiu i a l'hora afiançar la viabilitat de les activitats del Centre d'Art La Rectoria, en Josep Mª Llesuy, en la seva condició d'Alcalde, va aconseguir després d'un llarg procés, que empreses i persones vinculades a la cultura, al poble i a La Rectoria, acceptessin de constituïr-se en Patrons-Fundadors de la Fundació La Rectoria de Vilamajor, Fundació Privada.
7. A aquests efectes, i complint amb tots els tràmits legalment previstos, inclosa una Auditoria dels comptes anuals, l'Associació Centre d'Art La Rectoria, fins llavors entitat que duia a terme les activitats del Centre d'Art, inicià el seu procés de transformació en Fundació, al desembre de 2010.
8. Apart d'una suma en metàlic superior als 60.000 €, desemborsats per les persones jurídiques fundadores (excepció feta de l'Ajuntament), el patrimoni de la Fundació està constituït per tots els béns de la pròpia Associació.
9. Igualment, en la Carta Fundacional, signada per les parts davant notari el juliol de 2011, es preveu la continuitat de la cessió d'ús de l'edifici a la Fundació, en els termes d'un conveni subscrit a l'efecte.
10. Actualment la Fundació es troba en procés d'inscripció, interromput únicament per la manca d'acreditació formal d'una de les persones que representen a una de les societats mercantils fundadores. Des del juliol de 2011, com és perceptiu, la Fundació ja té capacitat d'obrar i el seu Patronat és l'únic òrgan amb poder executiu sobre el Centre d'art La Rectoria.
11. L'Associació Centre d'Art La Rectoria s'ha transformat ja en la Fundació, per bé que jurídicament està al llimb per si alguna eventualitat molt improbable pogués anorrear el procés de formalització definitiva de la Fundació.
12. Els Patrons-Fundadors de la Fundació Centre d'art La Rectoria de Vilamajor, són les següents persones físiques i jurídiques:

• Josep Mª Panareda, President.
• Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, Tresorer
• Pinsos Picart, SA, Secretari
• Impress Diseño Iberia, SA
• Aigües de Catalunya, SA
• Fundació Roger Torné, Fundació Privada
• Mn. Josep Martí Bonet (vitalici)
• Josep Plandiura (vitalici)
• Josep Poch (vitalici)

Què està passant perquè l'equip de goven del Consistori vulgi declarar la nulitat dels actes que van donar lloc a la Fundació La Rectoria de Vilamajor?

Del ben cert, els motius no són de domini públic, dijous ens assabentarem. El que si es pot anticipar és què l'Alcalde no té cap intenció de fer continuar l'Ajuntament com membre de la Fundació, i intenta concertar voluntats perquè altres fundadors l'acompanyin, fent pensar als incauts que hi ha motius per anular la constitució de la Fundació.

L'anulabilitat del procediment de constitució de la Fundació correspon en la instància en què ens trobem al Dpt. de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat, d'ofici (que no ho ha fet) o a instància de part. De cap manera l'Alcalde, ni el Ple de l'Ajuntament poden declarar la nulitat dels actes de constitució de la Fundació, doncs no tenen competències per fer-ho (prevaricació?). Com màxim, poden sol.licitar-ho a l'esmentat Departament de la Generalitat, per tal de què aquest resolgui.

En segona instància, no ara, es pot acudir als Tribunals.

Què pot al.legar l'Alcalde per fer desaparèixer la Fundació?

Tot el procés de constitució de la Fundació s'ha fet cumplint allò previst a la Llei i que ha requerit el Dpt. de Dret i Entitats Jurídiques, que n'és el garant de la regularitat d'aquest procés.

A toro passat l'Alcalde només pot basar els seus arguments en dues  vacuitats:

1. L'Alcalde no té potestat per fer participar l'Ajuntament en una Fundació.
2. L'Ajuntament no té cap intenció de cedir l'edifici de La Rectoria per a les activitats del Centre d'Art.

Pel que fa al primer punt, l'Alcalde no té impediment legal per fer participar l'Ajuntament en una entitat sense afany de lucre. Altra cosa és que sigui aconsellable o perceptiu sol.licitar la ratificació pel Ple.

En comptes de demanar la ratificació del Ple, el què l'Alcalde Artalejo proposa és "declarar la nul.litat de les actuacions". És obvi que vol fer tancar la Fundació, i, en definitiva, abandonar a la seva sort el Centre d'art la Rectoria, entitat que ha prestigiat i prestigia el nostre poble arreu, i que la resta d'Alcaldes que hem tingut ha vingut recolzant.

Pel que fa al segon tema, l'Ajuntament no té la propietat de La Rectoria, només en té la cessió d'ús, i aquesta ara per ara condicionada a la continuitat del Centre d'Art en l'edifici, doncs així es va consignar formalment amb el Bisbat.

La carta fundacional de la Fundació, subscrita davant notari diu textualment el següent, en referència al patrimoni de la Fundació: "dret d'ús de l'immoble anomenat "La Rectoria" situat al municipi de Sant Pere de Vilamajor, Avinguda de Quatre Camins s/n, en els termes subscrits en el corresponent contracte de cessió".

L'únic contracte de cessió actual és el públicament subscrit de maig de 2011, signat entre el Bisbat i l'Ajuntament, amb la signatura també del Sr. Secretari de l'Ajuntament. Aquest Conveni succeeix al principal incorporat al POUM.

El què va fer l'Escriptura Fundacional, dipositada al Dpt. de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat, és aportar a la Fundació l'innegable dret d'ús conferit pel Bisbat a favor del Centre d'Art La Rectoria.

Quan La Rectoria sigui propietat de l'Ajuntament, ja es signarà, si s'escau, un altre conveni, doncs els Estatuts de la Fundació així ho preveuen. D'altra banda és notori que el Centre d'Art La Rectoria no és un "okupa" de l'edifici, sinò que l'ha vingut utilitzant des del primer dia dels seus 25 anys d'història en règim de cessió conferida pel seu legítim propietari.

En pretendre declarar, presumiblement també, la nul.litat d'aquesta menció a la Carta Fundacional de la Fundació, el que de facto està aconseguint el Sr. Alcalde és fer fora el Centre d'Art La Rectoria de l'edifici que ha vingut utilitzant durant els seus 25 anys d'història.
Altrament disposaria confeccionar un nou Conveni per quan l'edifici passi a ser propietat de l'Ajuntament.

De no aconseguir (molt probablement) la nul.litat de la constitució de la Fundació, intentarà l'Alcalde convèncer de la nul.litat de la participació de l'Ajuntament a la Fundació, utilitzant els dos únics arguments que té a mà, ja comentats. Veurem doncs què hi diu la Generalitat.

Perquè, simplement, l'Ajuntament de sant Pere de Vilamajor no renuncia al seu càrrec en el Patronat?

Si tant a disgust es troba l'Alcalde en la Fundació, el més fàcil seria plegar. Però la estratègia sembla una altra: arrassar la Fundació, i de passada, el Centre d'Art.

Què passarà, doncs, si prospera la declaració de nul.litat al Ple del dijous?

En la meva opinió no tindrà cap validesa, doncs no és competència del Ple. En tot cas el què hauria de fer l'Ajuntament seguidament és "arreglar els papers" amb la Generalitat, que de la mateixa manera que no ha vist cap impediment de fons per a la inscripció de la Fundació, li recordarà al Sr. Alcalde i a tots el fundadors que el vulguin imitar, l'article 331.4.2 del llibre Tercer del Codi Civil de Catalunya:

 "L'atorgament de la Carta fundacional és un acte irrevocable". 

Veurem què diu la Generalitat quan rebi el requeriment de l'Alcalde amb el suport de l'acta del Ple. Qui voti a favor no sap el què es fa, doncs si tant clar ho té l'Alcalde, ja té prou atribucions per denunciar el que calgui davant la Generalitat.  

Perquè ho porta al Ple? Doncs un despropòsit tant descomunal queda més repartit -legitimitzat- si el Ple (els regidors de govern) en dónen el seu vist-i-plau. Ni tant sols ho ha portat a la Junta de Govern del Consistori; no, necessita implicar-hi, comprometre al màxim òrgan democràtic del municipi, per donar una aparença de legitimitat a allò que pretén.

El Sr. Alcalde es pensa que la Fundació és territori comatxe, on el Cap Indi pot fer el què li sembli. Doncs no, la Fundació La Rectoria té personalitat jurídica pròpia, i és una fundació privada emparada pel Protectorat que exerceix la Generalitat de Catalunya.

L'Ajuntament no té cap potestat administrativa sobre la Fundació i molt menys decretar "la nul.litat de ple dret (*)" del procés de constitució de la mateixa. Al loro, que no os embauquen!

(*) Per cert, només poden declarar-se "nuls de ple dret" els actes administratius, és a dir, els dictats per una Administració Pública. La Fundació és un ens privat i per tant pot estar en qualsevol altre causa que invalidi la seva constitució, però en cap cas "la nulitat de ple dret". Qui invoqui això, simplement no sap de què parla; qui aprovi una resolució en aquesta termes és un temerari.

Suposem per un moment que -nosedequinamanera- l'Alcalde aconseguís anular la constitució de la Fundació; què passaria?

Doncs l'abortament de la constitució de la Fundació comportaria l'extorn de les dotacions fundacionals encara no gastades i fer front a un cost mínim de 12.000 Euros en acomiadaments de personal i altres deutes pendents, portant el Centre d'Art a la desaparició l'any del seu 25è aniversari.

Ara bé, caldrà davant aquesta eventualitat, recordar-lis als Srs. Fundadors l'article 312-15 del Llibre Tercer del Codi Civil, que diu textualment:  

"Els fundadors, els promotors, els membres de l'òrgan de govern o les altres persones encarregades de promoure la inscripció d'una persona jurídica responen personalment de les conseqüències derivades de la manca d'aquesta inscripció en cas de negligència o culpa".

Aquesta responsabilitat és solidària (qualsevol ha de respondre per tot). És a dir, els Fundadors negligents o culposos seríen solidàriament responsables de què la Fundació no hagi pogut ser realitat, en ser ells mateixos els què ho haguessin propiciat.

D'altre banda, llavors l'Associació Centre d'art La Rectoria reprendria la seva personalitat jurídica.

I aquí hi ha un altre enrenou -imprevist- amb el què l'Alcalde ha de lidiar en les seves inconfessables intencions: resulta que aquesta associació estava presidida, des del 2008 i fins el dia de l'acord de transformació, per l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, mitjançant el pertinent acord i el coneixement de la Junta de Govern del municipi el dia 30 d'abril.

D'abortar-se el procés fundacional, resultaria que l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, representant legal del Centre d'art La Rectoria, hauria d'exigir als fundadors de la Fundació les responsabilitats que en Dret tenen, amb la paradoxa de què les responsabilitats principals per negligència o culpa recauríen precisament en el propi Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. 

És un disbarat.

Probablement el desentès de l'actual govern amb tot el què respecta al Centre d'Art arribarà a l'extrem de, també, prosseguir la caça de fantasmes pretenent declarar nula la vinculació de l'Ajuntament a l'antiga associació.

Davant la tesitura de què l'Ajuntament hagi d'anar contra si mateix, és molt probable que l'Alcalde pretengui "dimitir" de la Presidència de l'Associació, per tal de no trobar-se ficat de peus a la galleda. Una Associació que, ara per ara, no existeix. Seria esperpèntic que ho fes: ridícul absolut. I també se li podríen exigir les corresponents responsabilitats doncs el Llibre Tercer del Codi Civil ens recorda les obligacions dels membres de l'òrgan de govern de les associacions (art 322.14.1):

"Els membres de l'òrgan de govern han d'exercir llurs funcions amb la diligència d'un bon administrador, d'acord amb la llei i els estatuts, i servir el càrrec amb lleialtat a l'associació, actuant sempre en benefici d'aquesta".

Perquè l'Alcalde ha mantingut reunions individuals amb tots menys un dels Patrons de la Fundació?

És fàcil imaginar-ho, presumptament modelar eventuals voluntats a favor dels seus propòsits. L'Alcalde no vol estar sol en la seva caça de bruixes, necessita el consorci de quants més patrons millor, aliats amb què omplir-se des de fora de la credibilitat que des de dins no té. En definitiva, està reproduïnt a la Fundació el què ja va fer amb l'Alcaldia. I amb idèntic argument.

Diuen que en aquestes reunions hi ha hagut fins i tot assistència lletrada que ha sorprés als convocats, que s'han sentit intimidats, doncs en la pràctica totalitat hi van assistir de bona fe. Una altra actuació disparatada que sumeix encara més en el descrèdit de qui les ha convocat: els assumptes de la Fundació es resolen en el seu Patronat.

L'argument definitiu: en Josep Maria Llesuy va obrar deshonestament en el tema de la Fundació. (No obstant, el Sr. Notari no deixa constància de què hi hagessin pistoles apuntant als patrons el dia de la signatura de l'Escriptura Pública de constitució de la Fundació).

Aquest és el nus gordià de tot plegat: paranoia a tot allò fet (fins i tot allò ben fet) per en Josep Maria Llesuy. Caça de bruixes.

Què en diu de tot plegat el Patronat de la Fundació?

Dimecres veurem, doncs el seu President ha convocat una reunió urgent del Patronat per demà mateix, un dia abans del Ple. Aquesta convocatòria pretén posar ordre al desgavell provocat per l'anunci del Ple i a l'anormalitat derivada de les reunions unilaterals convocades per l'Alcalde amb els membres del Patronat.

De fet, l'Alcalde es volia adelantar i, a les seves pròpies instàncies -presuntament- "convocar" una reunió del Patronat per al dijous al matí. El President del Patronat -que és la única persona que pot convocar la reunió- s'ha anticipat amb seny a un altre despropòsit. L'òrgan de govern de la Fundació no es quedarà amb els braços creuats. Perquè creu en el Centre d'Art La Rectoria.

Clarament però distingiríem quatre categories de Patrons:

• El remolcador: 1 patró (evident).
• Qui es fa l'estafat, al.legant coses que millor no dir en públic: 1 patró.
• Els guiata-i-guarda-la-roba: 2 patrons.
• Els que creuen en el present i el futur del Centre d'Art i lluitaran perquè tot plegat vagi endavant: 5 patrons, indignats amb l'espectacle que se'ls ofereix per part de l'Ajuntament. 

Cal fer notar que cap patró ha dimitit del seu càrrec. Com més podrà convèncer a tres patrons. Minoria. Fracàs del contuberni.

Cal suposar que la resta de regidors de Govern, en especial en Joan Bruguera i en Joan Garcia estan d'acord amb les pretensions del Sr. Alcalde?

Presumiblement si que hi estan d'acord, doncs altrament no es presentaria el punt previst al Ple.

Res es pot dir d'en Joan Garcia, doncs com tot l'equip de govern els 25 anys de La Rectoria tripliquen els que fa que saben posar Sant Pere de Vilamajor al mapa.

Però el cas d'en Joan Bruguera clama al cel: si un ex-alcalde del nostre poble i regidor per dues legislatures, que té per cognom dels cognoms il.lustres del nostre poble, deixa caure La Rectoria d'aquesta manera, hauria de tornar immediatament la insígnia d'or i brillants que el poble li va atorgar.

Un altre il.lustre ex-representant del poble, en canvi, honora la insígnia que també té en un calaix de casa seva, éssent i posant a favor de La Rectoria.

Que no us enganyin, el què es pretén fer és un despropòsit absolut.

L'Alcalde Artalejo en aquest tema ha traspassat una línia vermella que és d'honestos denunciar.

De tots els aspectes fonamentals del què explico, per fidelitat, s'ha informat directament i personal al Sr. Alcalde en conversa telefónica abans de la convocatòria pública del Ple de dijous, amb la finalitat d'evitar el despropòsit.
La contesta ha estat dues Resolucions d'Alcaldia i una dimissió, entregades per la Vigilància Municipal en mà. Lamentable.

Mentrestant, els 15.000 € de subvenció aprovats pel PUOSC 2012, per a la rehabilitació de La Rectoria, està paralitzada per l'Ajuntament.

Veurem com acaba tot plegat; el ridícul succeïrà a la temeritat. Tant de bó però es ratifiqui en aquest cas el Principi d'Indeterminació de Heisenberg.

        Ricard Camprubí i Nieto*

(*) Aquest escrit s'ha publicat a títol exclussivament personal de qui el signa, sense que en cap cas pugui respondre necessàriament a l'opnió de l'Associació Centre d'Art La Rectoria, la seva Junta de Govern, ni la dels seus socis. El signant és Tresorer de l'Associació Centre d'Art La Rectoria i soci de la Fundació La Rectoria de Vilamajor. L'Associació Centre d'Art La Rectoria és una entitat en procés de transformació, quina personalitat jurídica i govern corresponen actualment a la Fundació La Rectoria de Vilamajor, i al seu Patronat.

Principi d'Indeterminació de Heisenberg: quan es medeixen determinades variables de microfísica, la medició sempre acaba perturbant el propi sistema de medició.

21 de maig: cinc anys ja

 El 21 de maig de 2007, ara fa cinc anys, m'estrenava en aixó de la xarxa amb aquest bloc.

No tenia ni idea de com sortiria, ni de si seria capaç de tenir idees i temps per mantenir la iniciativa. El poble iniciava una nova etapa deslligant-se de la inèrcia neorural, i pagava la pena intentar Reflexionar-hi en veu alta.

La proximitat de la meva vivència, vital, a Sant Pere de Vilamajor, i a l'hora la distància amb la què inexorablement haig de viure moltes de les coses que passen al poble, van determinar que el meu sobrenom en aquest experiment fos precisament el de Per SPectiVa. Les majúscules eren i són intencionades, un missatge iniciàtic del veritable objectiu.
La declaració personal i sincera que penja des de l'inici com presentació del bloc continua sent ben viva.

Tenia -i tinc- clar que aquest havia de ser un espai de comentari crític, d'esmolar la punta amb totes les conseqüències. Un espai per dir coses que potser calia dir en públic, sempre ratllant la polémica, provocant i animant el debat, o com mínim la reflexió. Els nous temps ho requerien i els mitjans ho permeten.
L'enfocament però també ha estat sempre determinant: esperonar per fer millor el nostre poble, posant sobre la taula punts de vista que possiblement podrien fer pensar i alimentar noves idees. D'aquí el propi títol del bloc: Reflexions de Sant Pere de Vilamajor.

He mirat de ser rigorós, d'argumentar tant com he pogut conclusions sovint agoserades, i els vostres comentaris, quan els heu volgut fer, m'han enriquit donant-me la pedra de toc. També he pretès sorprendre, anticipar, anar més enllà de la simple conjuntura.

Crec que quan ha tocat comentari polític, he sigut equànim, repartint proporcionalment elogis i crítiques (tema sempre compromés, del què mai quedes ben parat). És veritat nogensmenys, que tinc deriva de ser punyent.

A tots els què no ho sapigueu, us haig de dir que el mateix que he escrit ho he pogut discutir personalment amb tots els directament al.ludits -entre els quals es troben persones molt apreciades per mi- en moltes ocasions. Mai me n'he amagat.

Darrera de Reflexions hi ha també dotzenes de correus particulars que sempre seran la part privada d'aquest periple.

Tinc a l'hora, potser, un rècord d'instàncies oficials no contestades, amb les què quan ha calgut he refermat les meves conviccions. Per convicció.

La meva és com veieu una iniciativa complerta, doncs sense la rerabotiga, el meu compromís de fer millorar el nostre poble -sota la meva Per SPectiVa- hagués quedat mal afiançat.

N'estic satisfet d'aquests cinc anys. No he fet més amics, i pel camí uns quants noto que ja no em saluden; tot i què bona part de tots vosaltres ben segur no coneixeu de mi més que el què escric en aquest bloc. En canvi, jo, quan escric, tinc presents dotzenes de cares conegudes, d'allò més variat, que són sempre una referència quan tracto els diferents temes.

Em consta que sou una seixantena els meus lectors asidus: no pretenia assolir cap rècord, per bé que en algunes ocasions, encesa la polémica -sempre sobre la nafra de la política municipal- hagi arribat a més de 300 lectors diferents. Les visites es compten per desenes de mil.lers, i això vol dir que hi passeu més temps que jo en aquest bloc.

Si en quelcom us he entretingut, fet somriure, escandalitzat o emprenyat, si en alguna ocasió us he fet pensar més enllà del què pensaveu o quelcom us he aportat, recullo el millor premi a tanta dedicació.

M'gradaria molt modestament haver pogut emular ni que sigui una il.lusió, les magistrals paraules d'en Machado en el seu "Proverbios y Cantares" que en Serrat (i en Paco Ibáñez) ens han fet cantar:  

Todo pasa y todo queda,

pero lo nuestro es pasar,

pasar haciendo caminos,

caminos sobre la mar..

He passat sobre el mar de la xarxa, fent camins en els 500 articles que repassen cinc anys de vida del nostre poble, segons la meva Per SPectiVa. Ocupen prop de 400 pàgines a lletra petita, que Déu n'hi dó.

A l'hora em sento orgullós del fill petit emancipat de Reflexions, l'Anàlisi Socioeconòmica de Vilamajor, on he anat recollint i analitzant totes les dades estadístiques del nostre poble, amb alguna que altra incursió a temes més generals: és una desviació professional, doncs necessitava una visió del nostre poble (i de Sant Antoni de Vilamajor) que permetés conèixer variables molt importants del nostre municipi, que per objectives ens donen una millor perspectiva quan volem pensar-hi amb visió de futur. Aquest altre bloc acumula ja prop de 300 entrades. 800 articles en total, un cada dos dies de promig (Uff!!). Camins que la mar va tancant a mida que es van traçant...

Cinc anys són molts, creieu-me, en aixó de "la xarxa". Gràcies a tots vosaltres per fer-ho possible i per participar-hi.

M'ha agradat..

De la mateixa manera que reparteixo llenya, haig de reconèixer la realitat: m'ha agradat veure l'Alcalde Artalejo netejant les cadires dels músics aquest dissabte a La Rectoria, desprès de què la malaurada pluja anihilés l'esplèndid concert que ens van oferir l'Àngel Serrano i els seus músics de l'Esmuc (tot un luxe). El poble es va omplir del só del vent armònic: un plaer per a la oïda ara que ja sembla haver callat la fàbrica de pinsos a les nits.

Fets com aquests, tot i què no poden desdibuixar la mala imatge de la reunió del Patronat de la Fundació dos dies abans, ni el fet de què encara no s'ha executat la única obra aprovada per al municipi en el PUOSC, em fan tenir esperança de què continuem pel bon camí.

En els temps que corren vull ser optimista, caut, però tinc ganes de ser positiu.

Ho confeso: no he pagat el peatge (i m'ha agradat...)

Tot va començar fa sis anys...

Després d'una cua de quasi tres quarts d'hora, un divendres, vaig arribar al peatge de Martorell.

Passada la tanca del peatge, els cotxes de davant estaven aturats, doncs havíen de passar de 11 a 3 carrils.

Peatge manual.

- "Bona tarda, no pagaré", vaig dir-li al cobrador.

L'home em mira sorprés.

- "Aquí té la meva tarja amb l'adreça i el teléfon i pot prendre la matrícula", vaig afegir.

Estorat, el cobrador no donava crèdit. No sabia qué fer.

- "Ha de pagar", va dir, "si no no puc obrir la tanca".

- "Vosté mateix, els cotxes de darrera s'estan impacientant", vaig afegir, tot posant el fré de mà de forma vistosa.

- "Ho hauré de consultar".
- "Consulti".

Els cotxes de darrera feien ja sonar els clàxons. L'home va trucar a no sé qui. Arriba un altre, amb aires de rang superior.

- "No vol pagar?".
- "No senyor, no m'han donat el servei i no penso pagar".

Els cotxes de darrera estaven realment impacients, la cua devia ser ja d'un centenar.
Pren nota de la matrícula.

- "El denunciarem".
- "Ja ens trobarem als jutjats", vaig concloure.
- " Passi".

Abans de creuar la tanca, ja oberta, vaig baixar del cotxe, i als primer cotxes aturats darrera vaig anar un per un a demanar-lis disculpes i a explicar-lis perquè els havia fet esperar més d'un quart d'hora.

Passo el peatge. M'aturo a la cua que hi havia després.

Observo amb decepció com els primesrs cotxes alliberats de la cua que havia format, pagaven religiosament el peatge.

Llavors vaig entendre que no hi havia res a fer, que erem un poble de perdedors.

En quatre ocasions més, a Mollet i Cardedeu, he fet el mateix quan l'autopista estava colapsada (anant cap el meu poble, com sempre). En dues ocasions vaig demanar a més el llibre de reclamacions. Llibre inexistent doncs només tenen un imprés de "suggeriments" que vaig omplir amb les meves explicacions.

Haig de dir que sempre he donat les meves dades, cap problema.

Només una vegada vaig rebre una carta d'Abertis, carta del Departament Comercial en què m'explicava i demanava disculpes per les retencions "alienes a la seva voluntat". Res més. Res de res.

Efectivament, quan entres a l'autopista acceptes un contracte tàcit, que en el Codi Civil i la jurisprudència es qualifica de "contracte atípic". Et compromets a pagar a canvi d'un servei (rapidesa, seguretat, ..) que la concessionària ha assumit en virtut de la concessió.
Segons el mateix Codi Civil, en els contractes (o compromisos) en general qui no et dona el servei compromés (rapidesa, seguretat,...), no té dret a exigir-te la contraprestació tàcitament acordada (peatge).
Res tenen a pelar doncs per la via legal quan l'autopista està col.lapsada i no t'han donat el servei en les condicions previstes (sense que puguin ser al.legades causes de força major o incontrolables per al prestatari, doncs, de fet, ha deixat entrar més cotxes que l'aforament màxim per permetre un servei en condicions).

No te en aquest cas res a veure amb el Codi de la Circulació.

El mateix passa quan posen els cons i et permeten anar pel vial contrari (conegut com "carril esquerre"); deixa de ser una autopista i no et poden exigir pagar peatge. Tampoc haurien de pagar els conductors que circulen en sentit contrari doncs, de fet, estan anant per una carretera de dos sentits sense separació segura a la mitjana.

No poden deixar entrar més cotxes dels què permet una conducció ràpida i segura.

Així doncs, quan es va engegar la campanya de rebelió contra els peatges "No vull pagar", ja tenia una mica d'experiència en aquests afers.
En el darrer pont de maig, amb l'AP-7 fluída (anant cap a Sant Pere) vaig decidir sumar-me a la campanya, en aquesta ocasió simplement perquè no em va donar la gana pagar. 

M'aturo a la tanca manual, al peatge de Cardedu, disposat a interpretar el meu paper de ciutadà emprenyat amb tota naturalitat i convicció pacífica.

- "Bona tarda. No penso pagar el peatge".

Desganat, el cobrador: "Bé, m'hauria de donar unes dades...".

Manipula un ordinador... Heilàs! el cobrador tenia ja una aplicació informàtica per a aquesta eventualitat.

- "Em pot dir la matrícula?".
- "Miri-la vosté mateix".

Surt el cobrador de la garita i l'anota. Torna al seu lloc.

- "¿Quina marca és el vehicle?".
- "I a mi m'ho pregunta?".

Surt novament i busca. No s'en surt. Va a buscar un company amb pinta de més llest. Aquest li diu la marca i s'en va. El cobrador torna a la garita.

- "Krisler, cóm s'escriu?". Em pregunta el pobre assalariat.

La meva humanitat no va poder resistir més i li vaig lletrejar la marca mentre ell l'anotava, dit a dit a la pantalla de la nova aplicació informàtica que li havien instal.lat.

- "Color?" Em demana.

La Montse, la meva dona, emprenyada per la meva decisió ("... sempre has de donar la nota..."), es petava de riure tapant-se la cara amb la mà.
Animat per aquesta actitud concil.liadora mb la meva decisió, la meva humanitat amb el pobre empleat estava ja desbordada.

- "Blau".

- "Em vol donar el seu nom?".
(L'empleat, pel vist havia d'omplir totes les caselles del qüestionari informàtic que li havien preparat).
- "Camprubí", li vaig dir, "però no es faci il.lusions, a Catalunya vivim uns 5.000 camprubís".
- "El DNI no m'el donarà, oi?".
- "Ja sap que no m'el pot demanar, però no m'importa".

Li dic els números canviant la lletra final.

- "Pot repetir?".

La Montse, ja no podia més i es petava, pensava que me l'estava inventant. Vaig repetir-li els números, que eren els bons, i la lletra, falsa, "Q".

(La Montse, convençuda de què no havia dit cap número igual que abans, no sabia ja còm amagar-se i el meu fill petit, en Lluís, no entenia res).
De veres; l'home em diu:

- "Q de formatge, no?".

La Montse va haver d'obrir la porta descomposta en no poder ja contenir el riure, baixant el cap a fora. En Lluís estorat.

- "Ja acabem, és que em fan escriure moltes coses; quin és el motiu pel qual no vol pagar?".
(Devia ser l'últim requisit del qüestionari del geni informàtic). 
- "Apunti: no tinc perquè pagar els petages de la resta d'Espanya. El meu país no té perquè mantenir Espanya; és un expol.li i cal dir prou".

L'home repetia cada paraula, mentre escrivia alternativament amb els dits índex d'ambdues mans, lentament, com per estar segur de què havia près fidelment la meva declaració. Finalment, em repeteix la frase i jo assenteixo amb el cap.

- "Bé, passi".
- "Bona tarda, ha estat vostè molt amable, no tinc res contra vosté i lamento haver-li fet passar aquest tràngul". Dic amb tó concil.liador.
- "No s'emmoïni, faig el què m'han dit que faci, a mi tant m'és".

Abans de marxar, apunto un número en un dels papers que sempre tinc al tablier. En Lluis, punyeter, s'hi fixa. 

- "Pare, què has apuntat?" Em pregunta en passar la tanca i reanudar la marxa.
- "El nº d'identificació del cobrador, que surt al displai de la guixeta".
- "Perquè?" em pregunta la Montse.
- "Ell sap qui sóc, jo també vull saber qui és ell. Cal estar previngut".
- "Pare, què passara?".
- "Res, Lluís, el Jutge em vindrà a buscar i em portarà al Jutjat a pagar 0,6 Euros. A mi i a mil.lers de conductors".
- "Milers?".
- "Si, fill, cal defensar Catalunya. Ara toca". Sentencio amb tó patriòtic.

(Passa una estona. La prostituta de la rotonda del peatge de Cardedeu s'entretén ociosa a la seva cadira).

- "Ostres, ... al Jutjat?".
- "Sí, Lluis".
- "És molt seriòs, Lluís", apuntà la Montse disposada a donar exemple d'adult.  "El teu pare s'ha ficat en un lio".
- "No t'enmoïnis, fill". Tranquilitzo. "No em ficaran a la pressó".
- "Tanta penya al Jutjat per no pagar mig euro?" racionalitza en Lluís.
- "Ajà!".
- "Ostres, què xulo, podré anar, mare?".
 (Silenci de la mare...).
- "És clar que si", li dic.

Al cap de tres dies vaig saber que jo havia estat el conductor 2.501 (la premsa deia que uns 2.500, i ben segur no comptaven amb mi) que havia passat sense pagar.

.../...

A l'endemà, dissabte, intercepto una conversa d'en Lluís amb un amic seu de Sant Pere.

- "... I el meu pare va dir que ho feia per defensar Catalunya...". 

Orgullós d'en Lluís, el meu petit de catorze anys, em vaig fondre i a l'hora sentir ferm de mi mateix. Pobre de mi! Jo convertit en un petit heroi al qui encara li tremolaven les cames...

Adéu siau a una iniciativa encomiable

La Laia Castells i en Josep Lluís Eras ens fan saber que el semanari L'Actualitat del Baix Montseny tanca definitivament.

Ja en els darrers messos, les dificultats econòmiques per a mantenir el periòdic feien entreveure aquest trist desenllaç final. La participació institucional, indispensable en aquest tipus de publicacions, no ha estat sensible a la iniciativa, llevat de comptades excepcions, i corren en general molt mals temps per a la premsa, i més per a la premsa local.

Que plegui una capsalera és sempre una mala notícia, però en aquest cas ens toca ben d'aprop.

L'Actualitat del Baix Montseny representava quelcom més que un altre periòdic, significava un intent de fer periodisme tocant de peus el territori. Periodisme, si, no mera informació sobada. Reportatges a la última i ben treballats que parlaven dels nostres municipis i, el què és potser més important, ens feien notar que compartim un territori que s'anomena Baix Montseny, ara que es parla tant de juntar mans per treballar plegats.

Com tot mitjà de comunicació, L'Actualitat ha exercit una determinada línia editorial, que a uns pot agradar i a altres no agradava, però en qualsevol cas s'estava fent periodisme, i això és el què més m'interessava del setmanari.

No es du a terme una iniciativa d'questa mena sense vocació, tampoc es fa per calers. Vocació i empeny no hi han faltat, han fallat els calers, maleïts calers. Cal pencar de valent per mantenir una iniciativa d'aquesta mena. És admirable i els mers espectadors, els callats i passius lectors, només podem que reconèixer-ho.

Són moments tristos per en Josep Lluís, a qui no he tingut encara l'oportunitat de conèixer per bé que ens hem escrit moltes vegades, i fins i tot polemitzat a la xarxa. Per a ell una salutació afectuosa que fa literal la frase de "t'acompanyo amb el sentiment".

Fets com aquests, encara que avui en dia les circumstàncies ens estan fent cada cop més insensibles, ens haurien de fer reflexionar sobre la importància dels petits que fan gran un territori, fent país.

Trobarem a faltar prendre el café en llet amb L'Actualitat els dissabtes al matí, i ens sentirem culpables d'haver-lo llegit sense comprar-lo tantes i tantes vegades.