Breu història de Vilamajor

Text i dibuixos: Higini Herrero i Baró, Centre d'Estudis de Sant Pere de Vilamajor.

Fa molt i molt de temps, quan l'Imperi Romà es va expandir per la península Ibèrica, es van implantar a la zona del Vallès en petites vil·les romanes. Aquestes vil·les eren centres de producció agrícola i per optimitzar-ne la producció van parcel·lar tot el territori mitjançant unes malles rectangulars que han donat forma als camps actuals.

Al terme de Vilamajor (Sant Pere de Vilamajor i Sant Antoni) hi havia set viles, de les quals, la més gran era Vilamajor (actual nucli antic de Sant Pere). Vilamajor era un petit nucli de cases al voltant d'una petita esglesiola dedicada a Sant Pere. Les construccions eren molt modestes, fetes en còdols de riu i material proper. Abundaven els camps de lli, els cereals, la vinya i l'aigua.

Al segle XI, la casa comtal de Barcelona, construí un magnífic palau a Vilamajor. Era un palau de repòs, a mig camí de Barcelona i Girona, i s'hi hostatjaven ambaixadors, cavallers, mercaders i la Cort de la corona Catalanoaragonesa. El Palau Comtal era d'unes grans dimensions, constava de diverses torres de defensa, una imponent torre mestra, una gran sala noble, molins, ferreries, fargues, grans estables i diversos recintes emmurallats. La construcció del castell es va fer amb pedra rogenca portada de fora de la contrada, cosa que encara feia ressaltar més el castell. La imatge de la Vilamajor fortificada va fer que la gent l'anomenés "La Força".

L'esplendor de Vilamajor va ser molt important, sent la vila més poblada del Vallès. Hi havia mercat, on els pagesos de les masies veïnes hi venien els seus excedents i els mestres d'oficis oferien els seus serveis. L'arribada de grans personalitats donava renom al poble; i l'activitat al castell era frenètica. L'arribada d'ambaixadors musulmans obligava fer un menú especial sense porc, o les visites de la reina Peronella feien anar de corcoll a tota la Cort. El 1157, la reina infantà el seu hereu i futur rei de Catalunya i Aragó, Alfons I, el Cast.

El més de maig de 1448, un fort terratrèmol va afectar a Vilamajor i a la resta del Vallès. Tot va començar a tremolar i les construccions a desplomar-se. Tan intens fou aquell desastre que s'ensorraren totes les cases de Vilamajor, així com el castell i altres de la rodalia, com el castell vell de Llinars o el Castell de Montclús de Sant Esteve de Palautordera.

Només la gran torre mestra, la imponent torre roja, restà en peus. La casa reial catalana decidí no reconstruir el castell. Aleshores, els vilatans van començar a reconstruir les seves cases i masies aprofitant les belles i ben tallades pedres procedents del castell. El 1553, el Govern del Principat prohibí als pagesos de Vilamajor emprar les runes del castell si no eren per a construir una nova església dedicada a Sant Pere allà mateix on hi havia el Palau Comtal.

El 1604 s'acabà la construcció de la nova i actual església gòtico-renaixentista de Sant Pere i es feu el trasllat del Sant de l'antiga i rònega esglesiola romànica que es trobava al costat.

Malgrat la prohibició de fer servir les pedres rogenques del castell, els vilatans van aixecar de les runes de les velles masies, noves i magnífiques construccions amb material del castell. Per aquest motiu trobem per tota la contrada carreus, arcs i finestres d'una qualitat tan extraordinària independentment que els propietaris de les masies fossin grans propietaris o modestos jornalers.

Vilamajor va deixar la seva època d'esplendor medieval i es va anar ruralitzant més i més.

Durant el segle XX, i més a partir dels anys 1960 i 1970, el poble de Sant Pere de Vilamajor experimentà un fort creixement; tant al nucli com a la resta del municipi amb l'aparició de grans zones urbanitzades. Part d'aquestes noves edificacions es realitzaren indiscriminadament a l'antic nucli de La Força de Vilamajor.

Amb l'entrada del segle XXI, ha sorgit una forta voluntat popular per protegir i valorar l'antic nucli de La Força de Vilamajor. Ara el relleu el tenim nosaltres.

S.O.S. jovent

En els darrers 5 anys (2001 a 2006), la població empadronada(*) ha crescut de quasi 900 persones, passant de 2.720 a 3.578. Aquest fort increment, en línia amb el sofert al 2007 (la població empadronada a setembre d’enguany és ja d’unes 3.900 persones), s’ha degut sobretot a la immigració de persones d’entre 35 i 49 anys, que propicien naixements posteriors i que generalment s’acompanyen d’infants menors de 12 anys.

(*) Els padrons de població es refereixen a 1 de gener de cada any.

L’explotació de la piràmide demogràfica i de la seva evolució, ens dóna dades molt interessants, com que les que tractem a continuació.

Al 2006, la taxa de dependència (persones que depenen de la població activa, és a dir, joves menors de 15 anys i persones majors de 64, respecte la resta de la població) era del 46,2: un 46,2% de la població de Sant Pere depenia de la població activa.

Al 2001 aquesta taxa era només del 42,6.

Nogensmenys, la degradació de la taxa de dependència no es déu a l’envelliment de la població, sinó, com s’ha indicat, a la immigració de persones joves que potencia l'increment de menors.

En efecte, si mirem la taxa d’envelliment (persones majors de 64 anys respecte el total de la població), aquesta dada s’ha mantingut pràcticament constant en els darrers cinc anys (era del 12,2% al 2001 i del 12,3% al 2006), nivell que es pot considerar molt bó.

Gaudint del cicle demogràfic rejovenut amb la immigració, la població de Sant Pere no s’ha ressentit gens d’un augment de l’envelliment a curt termini.

... Però les dades a llarg termini són més preocupants.

La taxa de reemplaçament mesura la proporció de població jove que substituirà la pèrdua de població que s’envelleix (població de 20 a 29 anys respecte població de 55 a 64 anys). A Sant Pere de Vilamajor aquesta taxa era al 2001 de 155,1, mentre que al 2006, la taxa s’ha degradat fins 113,5. A Sant Antoni de Vilamajor la taxa es manté en 156,1.

En efecte, la població activa (persones entre 16 i 64 anys), ha passat del 71% al 2001 baixant fins el 67% al 2006.

Dit d’una altre manera, ben aviat, la població jove de Sant Pere de Vilamajor no compensarà l’envelliment esperat de la població.

Abans del 2020, la població major de 65 anys probablement es duplicarà respecte les dades actuals, arribant a la quarta part de la població total. Amb l’expectativa de què en aquest termini s’esgoti el model de recanvi demogràfic que ens ha proporcionat la immigració en els darrers anys, la taxa de dependència a Sant Pere de Vilamajor probablement es situarà al voltant del 60%, és a dir, només un 40% de la població estaria en edat considerada dins de la població activa, amb un perfil molt proper a les ciutats agòniques demogràficament parlant.

La única direcció assumible (n'hi ha d’altres més arriscades) és sense dubte fixar la població jove, a tota costa, urgentment. I per això és imprescindible a Sant Pere de Vilamajor, desenvolupar decididament tres categories de polítiques, indissociables:

1. Polítiques d’habitatge, que permetin l’accés de l’ordre de 200 joves en els propers 10 anys a un habitatge en condicions assumibles per al seu estàndard (el nou POUM deixa l’habitatge de protecció oficial –i no només per a joves- clavat per al futur en uns 50 habitatges).
2. Polítiques de benestar, que permetin el confort, el lleure i la vida social del jovent de Sant Pere de Vilamajor, necessaris per a consolidar aquesta capa de població i crear poble.
3. Polítiques de promoció econòmica, que permetin desenvolupar nous llocs de treball a Sant Pere, qualificats adequadament per als nivells socio-formatius del nostre jovent (el d’ara i del que puja).

Està bé invertir recursos per a la població infantil. Està bé desenvolupar polítiques decidides a favor de la gent gran. Però no assumir la necessitat de què des d'ara fins d'aquí uns anys fixar jovent en el nostre municipi, és una necessitat prioritària en la vessant de comunitat social, deixarà Sant Pere de Vilamajor fora del progrés en el futur: una ciutat dormitori i residència per a la tercera edat.

Amb aquesta perspectiva, potser caldrà anar pensant en tornar a ser una vil.la d’estiuejants...

Lleigiu també:

• El forat demogràfic
• Que n'hem de fer del jovent?
• Ja som 4.000 !

Arxiu fotogràfic de Can Derrocada

Diuen les Normes Urbanístiques de Sant Pere de Vilamajor:

• L’ocupació permesa es reduirà en un terç a les parcel·les de més d’un 30% de pendent, i en una meitat a les parcel·les de més de 50%. Les parcel·les amb pendent superior al 100% es consideraran inedificables. (Article 84.2.b.a). L'ocupació es mesura per la projecció horitzontal de tot el volum de l'edificació.
• A les parcel·les amb pendent en les quals sigui necessari modificar el nivell natural del terreny, només es podran crear plataformes d’anivellació que no sobrepassin 1,5 metres per sobre o 2,2 metres per sota del nivell natural del llindar. (Article 84.2.b.c).
• Les plataformes d’anivellació a l’interior de les parcel·les (a excepció dels soterranis), s’hauran de disposar de manera que no sobrepassin els talussos ideals de pendent 1:3 (altura:base) traçats des de les cotes, per sobre o per sota, possibles als llindars. Els murs que sorgeixin de l’anivellació del terreny no podran assolir, en cap punt, una alçada superior a 1,5 metres per sobre de la cota natural del llindar, ni una alçada superior a 2,2 metres per sota de la cota natural del llindar. (Article 69.bis).
  

On és la parcel.la? (*)
(*) El pendent mínim és del 43,3%, el pendent màxim del 60,6% i el pendent al mig del 60%

El pendent del terreny és -era- aproximadament del 45%

Quantes plantes tenen els següents edificis?

(Encara hi ha una altra planta, tapada per l'alzina surera)

Diuen les Normes Urbanístiques de Sant Pere de Vilamajor:

Art. 84.2.a)- Alçada reguladora: Planta baixa + 2 pis = 9,15 metres.
Art.135.12-A les edificacions aïllades l'alçada reguladora es mesurarà des de la cota del paviment de la planta baixa.
Art. 133.5- Serà planta soterrani tota aquella que no sobresurti més d'un metre per sobre del nivell de terres definitiu.
La part o parts de la planta soterrani que sobrepassi aquesta alçada d'un metre seran considerades a tots els efectes com planta baixa.

Pròximament... noves postals de Can Derrocada

Hisenda municipal: Qui vol un gual de franc!

Llegeixo als pressupostos municipals de 2007 que els ingressos municipals d'enguany, per tinença d'un gual, són de 550,- Euros, per a tot l'any.

Consulto l'Ordenança corresponent, i veig els següents imports (de 2004):

- Edificis privats d'habitatges: 10,50 Euros/any.
- Locals d'activitats: 30,50 Euros/any.
- Garatges i tallers de reparació: 200,- Euros/any (no n'hi ha ni un).

Coneixent els preus que es paguen en altres poblacions, el preu que es paga a Sant Pere de Vilamajor resulta absolutament irrisori. A la vista de l'import pressupostat, deuen ser tot just una trentena de guals els que paguen la taxa.

Imports anuals per taxa d'entrada de vehicles
Ajuntaments de Barcelona de menys de 7.000 habitants
Any 2002

Notes: L'eix d'ordenades indica la quota anual, en Euros. En blau: guals particulars. En vermell: guals de locals comercials.
Font: Associació Catalana de Municipis

No soc gaire amant d'engrossir les butxaques de les Hisendes amb impostos pels que no obtinc cap servei concret específic, però la de gual es tracta d'una taxa, és a dir, del pagament d'una quota de preu per a la utilització d'un element de titularitat pública.

Soc conscient de l'alt cost que representa per al nostre municipi la urbanització dispersa que ell mateix ha creat, i per això reconec que, d'una o altre manera, viure a Sant Pere no pot resultar tant barat com fer-ho en altres llocs. Però, no només és més barat, sinò que a més està a preu de saldo! (mireu si no el què pagueu de Contribució per un xalet amb parcel.la de 1.000 m2 que si el venguessiu us n'en donarien com menys 80 quilos).

En sembla encara més irrisori, no obstant, que es cobri només 30 Euros per a la càrrega i descàrrega als locals d'activitats.

Per tot això crec i demano, assumint el risc de resultar criticat:

a) Que es reformi la Ordenança de Guals, tot i sent del 2004, aplicant una fórmula de coeficients multiplicatius de:
- Preu base.
- Tipologia dels usuaris o de les finques a les què s'accedeix.
- Factor d'aprofitament per horaris i calendari d'utilització.
- Categoria del carrer.

b) Que tothom qui tingui un gual pagui la taxa de gual (que ningú es queixi quan no pugui entrar a casa seva per tenir un cotxe aparcat a l'entrada del seu garatge).

c) Que el preu resultant, atenent la majoria de casos, sigui com menys de 30 Euros/any (import que continua sent irrisori).

d) Que s'estableixi un calendari progressiu per elevar l'import mig de la taxa a valors més adequats als temps -difícils- que vivim.

c) Que, per l'Ordenança, es vinculi la taxa de guals al manteniment de les voreres del municipi i a la neteja viària dels carrers, així com a subvencions a la instal.lació del mercat en la via pública.

d) Que, per als habitatges unifamiliars aïllats i adosats (que tenen obligació de tenir com menys una plaça d'aparcament interior), la quota resultant s'inclogui com suplement de l'IBI. (Així la gestió serà molt més eficient i ens estalviarem les plaquetes, que costen més que la taxa).

e) Que es revisi la taxa de gual per a tots els establiments comercials, industrials i de serveis que en gaudeixin.

550 Euros a l'any em semblen ridículs, deu costar més tota la operativa administrativa de recaptar-los.

Si el nostre Ajuntament disposa de més diners, i com aquests, justament obtinguts, més retorn en tindrem tots plegats, i d'això no en pot ningú tenir dubtes. L'Hisenda municipal necessita un respir, per poc que sigui ...

I que consti que no cobro comissions ni dec favors.

Estàndars per a equipaments esportius

El Pla Director d'Infrastructures Esportives de Catalunya (maig 2005) indica que "Les reserves de sòl que calen a cada municipi per a la construcció d'instal·lacions esportives de la xarxa bàsica, han d'estar previstes en el Pla d'ordenació urbanística municipal i es concretaran en els mapes d’instal·lacions i equipaments esportius dels municipis que han d'elaborar els respectius ajuntaments. Tanmateix, i a títol orientatiu, en aquest apartat es proposen uns estàndards que responen a unes necessitats mitjanes dels municipis en funció del nombre d'habitants":

• Població de 1.000 a 5.000 habitants: entre 4,5 i 5 m2 per habitant.
• Població de 5.000 a 10.000 habitants: entre 4 i 4,5 m2 per habitant.

Actualment la població de St. Pere de Vilamajor és d'unes 3.700 persones, i de 5.100 a St. Antoni. La cobertura conjunta de Vilamajor significarien doncs uns 37.500 m2 de superfície de sòl per a infrastructures esportives: Quants en tenim; quants manquen?

El nostre POUM sitúa la població de Sant Pere de Vilamajor en uns 10.000 habitants a llarg termini. Aixó significaria planificar la reserva d'uns 42.000 m2 de sòl per a infrastructures esportives. Descomptant la superfície de les infrastructures que ja tenim, caldrà esperar que el POUM planifiqui el sòl que ens manca per arribar a aquest estàndard de 42.000 m2. (article)

Ah! I caldria afegir el 10% de la superfície d'espais lliures de domini i ús públic, els 4.000 m2 de superfície comercial, els 4.000 m2 de superfície d'equipaments socials, les obligatòries places d'aparcament públic, la reserva per a habitatges de protecció social,... i tot plegat, apart dels equipaments escolars. Caldrà veure si no acabem fent un POUM del segle XXI que deixi la vila amb estàndards dels anys 60. (Veure, a més: Estàndards urbanístics).

Construcció d'habitatges a Sant Pere de Vilamajor

La construcció d'habitatges a Sant Pere de Vilamajor

A veure si adivineu entre quins anys es posa en marxa el POUM de Sant Pere?

Convenis urbanístics en el POUM

Entre 2006 i la primera meitat de 2007, l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor va signar diversos convenis urbanístics als efectes de facilitar la nova planificació del municipi.

Les actes de les Juntes de Govern (veure enllaç a la pàgina web de l'Ajuntament en aquest mateix blog) han vingut donant-ne comptes.

Excepte pel que fa als eixamples del nucli principal, la totalitat dels convenis signats tenen com a comuns denominadors dos aspectes remarcables:

a) Obtenen, per a diversos usos públics, porcions de terrenys qualificats fins llavors com no urbanitzables (fins i tot per adquirir zones verdes).
b) Contrapresten al cessionari dels terrenys amb porcions de terreny edificable, que permeten construir des d'un habitatge fins més d'una dotzena (singularment, s'inclou també un espai per a una benzinera, o tot un polígon industrial).

Els diferents polígons d'actuació contemplats en la darrera versió del POUM signifiquen 144.000 m2 de nou sòl residencial d'aprofitament privat, equivalent a 416 nous habitatges, juntament amb uns altres 69.400 m2 d'equipaments privats (zona industrial i benzinera).

Es fa difícil calcular l'increment del valor dels terrenys en passar de no urbanitzables a edificables, tenint en compte que en bona part dels solars l'antiga planificació urbanística no havia deixat expectatives de requalificació. Estariem parlant, no obstant d'uns 150 nous habitatges, i d'unes 7 Ha de sòl per a equipaments privats.

No discutiré ara l'oportunitat que significa per al municipi disposar d'unes quantes hectàrees per a usos públics (uns 115.000 m2), la creació de nous vials (uns 10 Km), o dels espais que es reserven com zona verda (133.000 m2). Tampoc discutiré en aquesta ocasió sobre la idoneïtat dels usos ni els emplaçaments; tant sols em pregunto:

Quant valen actualment i en la realitat aquests terrenys, majorment no urbanitzables, obtinguts pel municipi?

S'ha calculat la equidistribució de beneficis i càrregues inherents a aquests convenis?

Estan adequadament compensades al municipi les eventuals plusvàlues obtingudes?

Convé a aquest respecte tenir en compte la nova Ley del Suelo, que ha entrat en vigor el passat 1 de juliol, precissament per a tractar situacions com aquesta.

Un canvi d'orientació, i en qualsevol cas transparència, seria desitjable en la singladura final del POUM. Afortunadament, sembla que anem en bona direcció. Veure al respecte aquest article.

El Parc Urbà de Llevant: un projecte motor per al municipi

Aviat farà dos anys, al novembre de 2005, en coincidir amb el final de la primera fase de participació ciutadana del POUM-2005, que vaig presentar, mitjançant instància formal a l’Ajuntament, un document de 55 pàgines amb tot un seguit de propostes, modificacions i comentaris a l’Avantplà que s’havia presentat a opinió pública.

Les 14 propostes estaven ordenades en 11 objectius que es centraven en els equipaments, la reforma del nucli principal i en el sistema de comunicacions i vialitat entre veïnats.

Un dels projectes, considerat per a mi com fonamental, es refereix al Parc Urbà del nucli principal, situat al veïnat de Can Derrocada.

Com és sabut, doncs s’ha tractat profusament en aquest blog, (El penúltim equipament per a Sant Pere, Crònica de la zona esportiva de Can Derrocada), a Can Derrocada existeix un magnífic equipament, la Zona Esportiva –privada-. En sí mateix és una peça clau per a la planificació del municipi, però a més, l’equipament constitueix el nucli central d’un important projecte de recuperació d’un àrea verda d’inestimable valor, centrada a Can Derrocada però més a prop dels veïnats de Llevant i del centre de la vil·la.

Gràfic del projecte original. Novembre 2005

El projecte, presentat al novembre de 2005, es resum en el següent contingut: es tractaria d’aprofitar la peça de la Zona Esportiva de Can Derrocada, reconstituint-la com el centre d’una important àrea d’aprofitament social, creant una nova centralitat a partir dels següents elements:

1) La creació, a l’esplanada adjacent de la Zona Esportiva, un espai d'aproximadament 1 Ha de superfície, del Parc Urbà de Llevant (la denominació consta, per primera vegada en l'informe adreçat a l'Ajuntament. La darrera versió del POUM, es confon i el recull com el Parc dels Tres Torrents). La concepció d’aquest Parc és fonamentalment d’esbarjo familiar, emplaçant-hi per exemple un àrea de jocs infantils i elements adreçats al públic juvenil com ara una pista de skate-board, i una altre de trial-sin, aquesta a la vorera de la riera. Tanmateix unes taules de pic-nic, un pipi-can o en el futur, un quiosc de refrigeris, serien peces apropiades per a l’indret.

2) La connexió del Parc de Llevant amb els veïnats de Llevant (Can Vila, Can Ram i Vallserena) seria extraordinàriament ràpida a través d’un nou vial des de la carretera de Vallserena, passant per Can Tona, fins enllaçar amb el carrer del mateix nom -Llevant- de Can Derrocada, permetent una confortable utilització de la zona, creant un important eix de comunicació entre aquests importants veïnats, i, a més, permetent un enllaç amb l’Escola Torre-Roja, directe, sense passar per l’interior de Sant Antoni de Vilamajor, i a l’ensems, arribar fins el nucli principal del municipi.

El Parc de Llevant, al costat de la Zona Esportiva. Observi's l'enllaç amb el camí de Can Tona

3) A partir del Parc de Llevant i vorejant la zona esportiva, es crearia un camí verd a la llera del Torrent de l’Arnau, enfilant-se cap el nord-oest. A la intersecció amb el carrer de Sant Bernat, el torrent de l’Arnau es troba amb el torrent de Can Vidal, que ve de l'oest, i amb el torrent de l’Abellar, que baixa del nord.
En aquest punt, entrant en una vaguada, es troba la única àrea verda de les 35 Ha del veïnat de Can Derrocada que la cessió al municipi va convenir. Es tracta d’un àrea poligonal d’uns 4.000 metres quadrats útils, batejada com el Camp dels Tres Torrents (l'autoria correspon a l'Higini Herrero, en el sí de la Comissió de Treball per a l'Estudi del POUM). Aquest àrea, boscosa, es podria reconstituir com una zona d’esbarjo apropiada per a l'activitat física i el descans que podria proveir-se d’elements com ara tirolines, pista americana, circuits d’equilibri, piràmide de cordes, etc.

El Camp dels Tres Torrents. Al sud, el Parc de Llevant connectat pel camí verd del Torrent de l'Arnau

4) En el Camp dels Tres Torrents, el camí verd que s'inicia en el Parc de Llevant es desdobla en dos ramals. Cap al nord, seguint el torrent de l’Abellar es defineix un recorregut de circumval·lació d’uns 1.500 metres pel voral de la riera. La llera és molt àmplia i permetria la creació d’un circuit pedestre per activitats d'exercici físic, footing, amb estacions per a activitats d’estiraments o similars. L'anomenarem Circuit Pedestre del Torrent de l'Abellar.

El Circuit Pedestre del Torrent de l'Abellar, iniciant-se sobre el Camp dels Tres Torrents. Vers l'oest continúa el camí verd pel ramal del Torrent de Can Vidal

5) L'altre ramal a partir del Camp dels Tres Torrents, vers l'oest, cap la Serra -i el sot- dels Erms, és pròpiament la continuació del camí verd inicial al Parc de Llevant, seguint ara el torrent de Can Vidal (o de Can Llobera), recorrent un àrea que ja és actualment zona verda. El camí existent discorre en un paratge frondós d’especial interès paisatgístic, fins als límits de Can Derrocada. Només caldria rehabilitar-lo, fent-lo confortable per al recorregut de vianants i bicicletes

6) A partir dels límits de Can Derrocada, sota la finca Masgoret, la vaguada s'obre i el recorregut discorre pel camí existent que segueix el torrent de Can vidal, que s’enfila fins Can Llobera, separat pel torrent dels camps de conreu.

7) Arribant a l’alçada de Can Llobera, ens trobem amb el singular paratge de la font de Can Llobera (o font verda), actualment molt deteriorada, però què, convenientment rehabilitada, constituiria un punt de descans. (Els mapes de l'Editorial Alpina la marquen com la única font del nucli central del municipi, juntament amb la existent als pous al costat de la zona esportiva de Can Derrocada).

El ramal del camí verd al seu pas pel Torrent de Can Vidal, fins la font i el carrer de Can Llobera

8) Finalment, seguint cap amunt, per Can Llobera i el camí existent a l’alçada del dipòsit municipal, s’arribaria al nou centre de la vil·la, amb el carrer tanmateix anomenat de Can Llobera, que connecta amb l’Escola de Can Fou.

9) Des del nucli principal, a més, a l’alçada de la Masia de Can Derrocada i seguint pel carrer de El Sui, s’arriba a les 108 escales (camí públic) que travessen fins el torrent de Can Vidal, donant una altre connexió de vianants per a la zona.

El pas públic d'escales en el trencall del carrer de El Sui, connectant amb el camí verd del Torrent de Can Vidal

Les distàncies aproximades del recorregut són les següents:

- Des de l'extrem del Parc de Llevant que connecta amb el camí de Can Tona, fins el Camp dels Tres Torrents: 325 metres.
- Des del Camp dels Tres Torrents fins al límit del Circuit Pedestre del Torrent de l'Abellar: 750 metres.
- Des del Camp dels Tres Torrents vers Can llobera, fins el límit de Can Derrocada: 275 metres, i des del límit de Can Derrocada fins el carrer de Can Llobera, pel torrent de Can Vidal i la font de Can Llobera: 500 metres.

El recorregut total del camí verd (sense el ramal del torrent de l'Abellar) és doncs d'uns 1.100 metres. De la seva banda des del carrer del Sui, hi ha uns 95 metres fins enllaçar amb el camí verd del torrent de Can Vidal.

Des del centre de la vil.la (Avgda. Sant Elies-Carrer de Can Llobera) fins el límit del Parc de Llevant amb el camí de Can Tona, resulta una distància de menys de 1,5 km de passeig verd per a vianants i bicicletes.

És de fer notar que tot el recorregut per les lleres dels torrents ja és zona verda o camins de domini públic, a l’igual que la zona del Camp dels Tres Torrents (amb les reserves pròpies de la Llei d’Aigües, gestionades per l’Agència Catalana de l’Aigua). Tanmateix, el camí de Can Tona ja és una realitat possible gràcies al conveni signat entre els propietaris dels terrenys i l'Ajuntament (veure acord, punt 9).

Pel que fa a la Font de Can Llobera, que seria zona de pas, acords amb la propietat permetrien la recuperació del paratge sense malmetre la finca.

La part més important, l’esplanada del Parc de Llevant, fins la cessió a l’Ajuntament de la urbanització de Can Derrocada estava constituïda en zona verda, d’uns 10.000 metres quadrats. La recuperació com espai verd d’ús públic significaria compensar la propietat, sent factible per exemple la ubicació de cases aparellades al costat sud del ramal que uneix el camí de Can Tona amb el carrer de Llevant (millor que seguint el carrer Xaloc), habitatges que adquiririen un extraordinari valor en sí mateixos -no per mor de l'especulació-, en disposar-se a tocar del Parc de Llevant i de la zona esportiva, i a un pas de Sant Antoni de Vilamajor. Tanmateix, es podria utilitzar com d'intercanvi amb la inútil zona d'equipaments situada al costat del torrent de Can Vidal, d'ubicació i orografia inadequades per a una utilització racional. (Es tracta d'un espai d'uns 7.000 m2 i 150 m de llarg i uns 45 d'amplada promig, amb un pendent entre el 20% i el 40% respecte als vials que l'emmarquen).

El projecte complert del Parc dels Torrents sobre el plànol municipal

Val a dir que des de la carretera de Vallserena fins la font de Can Llobera, el camí circula a peu pla, en seguir els torrents de l'Arnau i Can Vidal. Això el fa especialment idoni per al passeig de vianants i la circulació de bicicletes.
Si s'observa amb deteniment, el projecte es situa a mitja alçada del centre de la nova vil.la de Sant Pere de Vilamajor, i permet unir, amb bicicleta (o a peu), les dues Escoles del municipi. A més crea un ramal verd que, juntament amb la Riera de Vilamajor en el futur convertida també en un passeig per a vianants, enmarquen de manera molt apropiada el nucli central del municipi.

Vista aèria del Camí dels Torrents complert i del Circuit Pedestre del Torrent de l'Abellar

De fet, no hi ha en cap versió del POUM cap projecte similar que revaloritzi un àrea per a l’ús comunitari, ni que serveixi per vertebrar i unir cinc veïnats com ara el nucli principal, Can Derrocada i els veïnats de Llevant (Vallserena, Can Vila i Can Ram), on residirà a mig termini el 70% de la població del municipi (actualment aquests veïnats signifiquen el 64% dels habitatges construïts de Sant Pere de Vilamajor), creant un àrea de nova centralitat que redueix l'endèmica dispersió dels nuclis residencials. A més, recupera sosteniblement i reconcilia el nucli principal amb l’entorn natural, no ja com a reserva patrimonial o paisagística, sinò per a la seva utilització racional per als residents urbans que es consoliden en le municipi: de fet, el Parc dels Torrents es constitueix en definitiva com el parc natural urbà del centre. És per tant un projecte que cal considerar com projecte motor del POUM. I en realitat no és gaire complicat ni costós de dur a terme.

Esquema general de situació i eixos bàsics

Malgrat la meva convicció personal -com autor del projecte- i les nombroses adhesions que ha anat tenint, val a dir que la Comissió de Treball del Consell de Poble per a l'Estudi del POUM, no sense llargs debats sobre la conviniència de substituïr-lo deixant el vial propossat per l'Avantplà del POUM, va atendre el projecte, i finalment va decidir recolzar-lo parcialment (no amb unànim convicció, certament). En el seu Informe defensa la preservació de la zona verda de Can Derrocada, amenaçada a l'Avantplà del POUM, però sense inclinar-se per assumir el projecte complert de l'espai, sinó tant sols de tenir-lo en compte com una alternativa més (!).
Finalment, el projecte, pel que fa al parc dels Torrents i al camí de Can Tona, va tenir un reflex preliminar a la darrera versió del POUM.

Ortofoto de conjunt on es visualitzen les vies de connexió. Permet observar les dimensions reals del projecte. És de notar la proximitat i fàcil connexió del parc de Llevant respecte les entrades als veïnats de Vallserena i Can Vila

Caldrà esperar veure com avançaran els treballs per a l'aprovació inicial del POUM, de manera que el projecte, en el seu conjunt i amb tota la dimensió projectada, pugui, finalment, ser una realitat en benefici de tots els ciutadans de Sant Pere de Vilamajor.

Des de totes les instàncies, de la meva part, el continuaré defensant de forma entusiasta, vehement i convençuda.

Curiositats dels cognoms dels nostres Alcaldes

Sabieu que, segons les dades de l'INE, només hi ha a tota Espanya 52 persones que tinguin per primer cognom Llesuy com el nostre actual Alcalde?

L'Institut d'Estadística de Catalunya ens confirma aquestes dades i a més ens dóna les dades per comarques:

- 4 al Segrià
- 5 al Vallès Oriental
- 5 al Pallars Sobirà
- 11 al Pallars Jussà
- 21 al Barcelonés
- Reste de Catalunya: 6
- Reste d'Espanya: 0

Aquestes dades ens posen de manifest que, probablement, el cognom provingui dels Pallars.

Un altre il.lustre cognom, Bruguera, té 889 descendents directes a Catalunya, 12 a les Illes Balears, 9 a Navarra, 6 a Osca, 6 a Madrid i 36 més a altres províncies (menys de 5 per província). Pel que fa a Catalunya, on hi ha més persones amb aquest primer cognom és al Barcelonés (214) seguit del Maresme (192) i Osona (101). Al Vallès Oriental n'hi ha 97 persones. Segons aquestes dades probablement el cognom tingui al seu origen a la franja entre el Maresme, Osona i el Baix Empordà.

Un altre cognom d'Alcalde, Icart, té segons les mateixes fonts a Catalunya 335 persones que el porten com a primer cognom, 94 al Vallès Oriental. Fora de Catalunya, hi ha 33 persones, 16 a Saragossa i 17 a altres províncies amb menys de 5 persones amb aquest cognom.

Als enllaços d'aquest blog trobareu les entrades per a poder continuar jugant amb l'onomàstica.