El notable augment del ritme de realitzacions i de temes oberts que ha fet el Consistori de Sant Pere de Vilamajor, ha posat en evidència puntes d'iceberg que venen ja a apuntar els reptes del desenvolupament definitiu del municipi.
Per això he pensat que era interessant abordar un esbós d'alguns dels temes que caldria abordar i encaminar en els propers anys.
No és una llista exhaustiva, ni els temes estan ordenats per importància:
1- Abordar definitivament el model de desenvolupament del nostre municipi:
La pròxima aprovació del POUM-2008, encara que sense unanimitat, ha posat sobre la taula temes que transcendeixen el simple desenvolupament urbanístic.
Malauradament, com passa d'altra banda sovint, la planificació urbanística s'ha fet abans que la estratègica: el carro s'ha posat davant dels bous.
La manca d'un debat sobre el model de desenvolupament del nostre municipi ha traslladat al debat de l'ocupació del territori moltes inquietuds, malentesos i interessos, picotejant els arbres sense abordar el bosc.
En l'horitzó dels 20 propers anys, s’endevina ja un canvi del paradigma de les nostres vil·les de la Regió Metropolitana, i per tant del model residencial amb futur. Aquests paradigmes són quatre:
- Sostenibilitat integral de l'ocupació humana, de les activitats, i dels serveis a la ciutadania,
- Qualitat de vida,
- Implicació responsable de la ciutadania,
- Funció en l'entorn.
En tots quatre paradigmes, el nostre municipi ha avançat ben poc, i en algun el model està més que exhaurit.
2- Reconstruir el model de barris:
Sant Pere de Vilamajor no té una organització territorial pensada per als temps actuals, i sembla entestar-se en perpetuar-la. És impensable avui en dia concebir nuclis de 2.000 o 3.000 persones de la manera que tenim els nostres. Una forma de vida de mera habitació que només té la compensació de la parcel·la i el medi més o menys natural.
Una població desintegrada amb escasses oportunitats de fer teixit social, amb molt limitades oportunitats en tots els sentits per al jovent i la gent gran.
Aquest és un gran debat que afecta tant a la sostenibilitat com a la pròpia qualitat de vida.
3- Redimensionar la funció del nucli principal:
Apartat del què ha vingut passant al seu voltant, el nucli principal del municipi té però les millors condicions per crear-se el seu propi futur. I indubtablement passa per un increment en la seva dimensió, la massa crítica necessària per esdevenir una vil·la, com amb criteri reconeix el Pla Territorial Metropolità.
4- Reflexionar sobre el model d'activitat econòmica:
L'atzar va fer en el seu temps que tres grans indústries fixessin la seva ubicació al municipi: ara no ho haguessin fet. Certament la dimensió de les respectives activitats i la inversió feta és una enorme barrera de sortida a cercar noves ubicacions, màxim quan en les dues principals indústries la decadència ha estat aprofitada per passar a mans multinacionals.
En una visió moderna de les activitats i de les pròpies indústries, les possibilitats de perpetuar-se al municipi són més aviat escasses, i la disposició del territori fa molt difícil reconstituir-ne d'altres de la mateixa dimensió.
Cal buscar un recanvi a l'aportació de llocs de treball del nostre territori, que passa lògicament per la diversificació i la terciarització. Tampoc ha existit al respecte una política decidida ni una tendència que no sigui més que la inèrcia (tot celebrant la revitalització del polígon de La Plana).
En aquest sentit, i lligat a un altre d'aquests apunts, el medi natural ha de ser una oportunitat buscada, per difícil que resulti.
5- La insostenibilitat de la Hisenda municipal.
Molt hem advertit en aquestes planes sobre la impossibilitat que ja ve de lluny, d’esprémer més el model econòmic dels comptes públics. Amb una dimensió poblacional petita, els pressupostos que es poden disposar per a operacions d'envergadura, en qualsevol àmbit, són realment ridículs. Novament el creixement ha de ser una de les claus per recuperar aquesta situació.
Sant Pere és un municipi car de mantenir, i els ingressos ordinaris pràcticament no han pujat en termes reals en els darrers anys. La ratio d'ingressos marginals sobre despesa marginal que genera cada nou resident és extraordinàriament deficitària. Si no es compensa en el futur la qualitat de vida que el municipi ha d'oferir a la seva població estarà fortament limitada.
Però en qualsevol cas, a mig termini els números no quadren, i es fa inevitable que els veïns i terratinents hagin de suportar una major proporció de la despesa que generen.
6- Correcció dels dèficits en les infrastructures de serveis:
Molt lligat al model d'ocupació dispersa del territori, i a l'esgotament del model de l'Hisenda municipal, i tots dos derivats de la concepció estructural dels serveis únicament dimensionats per a l'estiueig, Sant Pere de Vilamajor té unes infrastructures de serveis, en quasi tots els àmbits, realment deficients. S'ha fet molta feina, sens dubte, però l'inventari de les mancances (voreres, paviments, enllumenat, equipaments públics i privats, clavegueram, aigua, telecomunicacions, seguretat ciutadana, ...) puja més que el pressupost de l'Ajuntament.
7- Connexió amb el medi natural:
Sant Pere de Vilamajor té la major part del seu territori en àmbit natural, i a més de protecció. Deixant apart la seva bellesa, la dicotomia entre el sud i el nord, quant a accessos i sobretot quant a concentracions residencials, no fa precisament òptima la permeabilitat de la convivència amb el medi natural. Això ha provocat que la població, certament, s'hagi establert mirant cap el sud.
Recuperar la funció del medi natural és també una assignatura pendent, a tots nivells.
lligat amb això, cal replantejar-se el paisatge urbà, mirant de minimitzar la maca de rigurositat en la disciplina urbanística, que ha convertit espais i barris en una massa anodina carent d'una estètica compatible amb el medi, i per tant amb una concepció de bellesa estètica més que discutible.
8- Ciutadania:
Quatre han estat les etapes del desenvolupament dels perfils socio-culturals de la població de Sant Pere de Vilamajor:
- La població històrica tradicional, de caire eminentment agrícola, poc més enllà de la subsistència.
- La invasió dels nouvinguts estiuejants de les capitals, obrint el poble els divendres i tot l'agost per tancar-lo diumenge i al setembre, que va proporcionar l'etapa de major prosperitat ala habitants del municipi, en tots els àmbits.
- La paulatina conversió de les segones en primeres residències, que ha propiciat l'aparició de persones de mitjana edat amb determinades arrels al municipi.
- Els enormes fluxos immigratoris provinents de la diàspora residencial de les àrees metropolitanes, amb un perfil típicament urbà i una determinada percepció del medi en el què han passat a viure.
Aquestes quatre cultures i formes d'entendre el municipi cadascuna amb el seu pes i manifestacions, conformen una base rica i diversa, però que cal integrar adequadament. Això requereix un esforç de didàctica, de participació, i de permeabilitat, que permeti el desenvolupament conjunt sense desvirtuar-lo.
I en això tothom haurà de renunciar a quelcom.
Més important encara, però, és el dèficit d'espais de trobada, de relació entre els veïns, qüestió que per si sola haurà de quedar solucionada amb el desenvolupament d'altres àmbits exposats. Preocupa però, especialment, el jovent, tant maltractat pel model actual, i també la gent gran, cada com més nombrosa. Per a aquests dos col·lectius, la vida en un "poble" hauria de ser molt més amigable i enriquidora: un gran dèficit que cal recuperar.
Aquests vuit primers punts configuren les principals línies de treball per assumir els reptes del futur. En algunes coses hi ha hagut avanços, en altres no, i en alguns altres hem donat mitja volta per continuar avançant.
La comparació de l'estat en què ara es troben, i les tendències, haurien de configurar el nostre full de ruta. El temps es precipita; cal posar-s'hi a treballar com abans millor.
En deixarem d'altres per a un altre dia.
