Darreres entrades:

22/5/12

21 de maig: cinc anys ja

 El 21 de maig de 2007, ara fa cinc anys, m'estrenava en aixó de la xarxa amb aquest bloc.

No tenia ni idea de com sortiria, ni de si seria capaç de tenir idees i temps per mantenir la iniciativa. El poble iniciava una nova etapa deslligant-se de la inèrcia neorural, i pagava la pena intentar Reflexionar-hi en veu alta.

La proximitat de la meva vivència, vital, a Sant Pere de Vilamajor, i a l'hora la distància amb la què inexorablement haig de viure moltes de les coses que passen al poble, van determinar que el meu sobrenom en aquest experiment fos precisament el de Per SPectiVa. Les majúscules eren i són intencionades, un missatge iniciàtic del veritable objectiu.
La declaració personal i sincera que penja des de l'inici com presentació del bloc continua sent ben viva.

Tenia -i tinc- clar que aquest havia de ser un espai de comentari crític, d'esmolar la punta amb totes les conseqüències. Un espai per dir coses que potser calia dir en públic, sempre ratllant la polémica, provocant i animant el debat, o com mínim la reflexió. Els nous temps ho requerien i els mitjans ho permeten.
L'enfocament però també ha estat sempre determinant: esperonar per fer millor el nostre poble, posant sobre la taula punts de vista que possiblement podrien fer pensar i alimentar noves idees. D'aquí el propi títol del bloc: Reflexions de Sant Pere de Vilamajor.
He mirat de ser rigorós, d'argumentar tant com he pogut conclusions sovint agoserades, i els vostres comentaris, quan els heu volgut fer, m'han enriquit donant-me la pedra de toc. També he pretès sorprendre, anticipar, anar més enllà de la simple conjuntura.

Crec que quan ha tocat comentari polític, he sigut equànim, repartint proporcionalment elogis i crítiques (tema sempre compromés, del què mai quedes ben parat). És veritat nogensmenys, que tinc deriva de ser punyent.
A tots els què no ho sapigueu, us haig de dir que el mateix que he escrit ho he pogut discutir personalment amb tots els directament al.ludits -entre els quals es troben persones molt apreciades per mi- en moltes ocasions. Mai me n'he amagat.
Darrera de Reflexions hi ha també dotzenes de correus particulars que sempre seran la part privada d'aquest periple.
Tinc a l'hora, potser, un rècord d'instàncies oficials no contestades, amb les què quan ha calgut he refermat les meves conviccions. Per convicció.

La meva és com veieu una iniciativa complerta, doncs sense la rerabotiga, el meu compromís de fer millorar el nostre poble -sota la meva Per SPectiVa- hagués quedat mal afiançat.

N'estic satisfet d'aquests cinc anys. No he fet més amics, i pel camí uns quants noto que ja no em saluden; tot i què bona part de tots vosaltres ben segur no coneixeu de mi més que el què escric en aquest bloc. En canvi, jo, quan escric, tinc presents dotzenes de cares conegudes, d'allò més variat, que són sempre una referència quan tracto els diferents temes.

Em consta que sou una seixantena els meus lectors asidus: no pretenia assolir cap rècord, per bé que en algunes ocasions, encesa la polémica -sempre sobre la nafra de la política municipal- hagi arribat a més de 300 lectors diferents. Les visites es compten per desenes de mil.lers, i això vol dir que hi passeu més temps que jo en aquest bloc.

Si en quelcom us he entretingut, fet somriure, escandalitzat o emprenyat, si en alguna ocasió us he fet pensar més enllà del què pensaveu o quelcom us he aportat, recullo el millor premi a tanta dedicació.

M'gradaria molt modestament haver pogut emular ni que sigui una il.lusió, les magistrals paraules d'en Machado en el seu "Proverbios y Cantares" que en Serrat (i en Paco Ibáñez) ens han fet cantar:  

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar..

He passat sobre el mar de la xarxa, fent camins en els 500 articles que repassen cinc anys de vida del nostre poble, segons la meva Per SPectiVa. Ocupen prop de 400 pàgines a lletra petita, que Déu n'hi dó.

A l'hora em sento orgullós del fill petit emancipat de Reflexions, l'Anàlisi Socioeconòmica de Vilamajor, on he anat recollint i analitzant totes les dades estadístiques del nostre poble, amb alguna que altra incursió a temes més generals: és una desviació professional, doncs necessitava una visió del nostre poble (i de Sant Antoni de Vilamajor) que permetés conèixer variables molt importants del nostre municipi, que per objectives ens donen una millor perspectiva quan volem pensar-hi amb visió de futur. Aquest altre bloc acumula ja prop de 300 entrades. 800 articles en total, un cada dos dies de promig (Uff!!). Camins que la mar va tancant a mida que es van traçant...

Cinc anys són molts, creieu-me, en aixó de "la xarxa". Gràcies a tots vosaltres per fer-ho possible i per participar-hi.

15/5/12

M'ha agradat..

De la mateixa manera que reparteixo llenya, haig de reconèixer la realitat: m'ha agradat veure l'Alcalde Artalejo netejant les cadires dels músics aquest dissabte a La Rectoria, desprès de què la malaurada pluja anihilés l'esplèndid concert que ens van oferir l'Àngel Serrano i els seus músics de l'Esmuc (tot un luxe). El poble es va omplir del só del vent armònic: un plaer per a la oïda ara que ja sembla haver callat la fàbrica de pinsos a les nits.

Fets com aquests, tot i què no poden desdibuixar la mala imatge de la reunió del Patronat de la Fundació dos dies abans, ni el fet de què encara no s'ha executat la única obra aprovada per al municipi en el PUOSC, em fan tenir esperança de què continuem pel bon camí.

En els temps que corren vull ser optimista, caut, però tinc ganes de ser positiu.

11/5/12

Ho confeso: no he pagat el peatge (i m'ha agradat...)


Tot va començar fa sis anys...

Després d'una cua de quasi tres quarts d'hora, un divendres, vaig arribar al peatge de Martorell.
Passada la tanca del peatge, els cotxes de davant estaven aturats, doncs havíen de passar de 11 a 3 carrils.

Peatge manual.

- "Bona tarda, no pagaré", vaig dir-li al cobrador.

L'home em mira sorprés.

- "Aquí té la meva tarja amb l'adreça i el teléfon i pot prendre la matrícula", vaig afegir.

Estorat, el cobrador no donava crèdit. No sabia qué fer.

- "Ha de pagar", va dir, "si no no puc obrir la tanca".
- "Vosté mateix, els cotxes de darrera s'estan impacientant", vaig afegir, tot posant el fré de mà de forma vistosa.
- "Ho hauré de consultar".
- "Consulti".

Els cotxes de darrera feien ja sonar els clàxons. L'home va trucar a no sé qui. Arriba un altre, amb aires de rang superior.

- "No vol pagar?".
- "No senyor, no m'han donat el servei i no penso pagar".

Els cotxes de darrera estaven realment impacients, la cua devia ser ja d'un centenar.
Pren nota de la matrícula.

- "El denunciarem".
- "Ja ens trobarem als jutjats", vaig concloure.
- " Passi".

Abans de creuar la tanca, ja oberta, vaig baixar del cotxe, i als primer cotxes aturats darrera vaig anar un per un a demanar-lis disculpes i a explicar-lis perquè els havia fet esperar més d'un quart d'hora.

Passo el peatge. M'aturo a la cua que hi havia després.

Observo amb decepció com els primesrs cotxes alliberats de la cua que havia format, pagaven religiosament el peatge.
Llavors vaig entendre que no hi havia res a fer, que erem un poble de perdedors.

En quatre ocasions més, a Mollet i Cardedeu, he fet el mateix quan l'autopista estava colapsada (anant cap el meu poble, com sempre). En dues ocasions vaig demanar a més el llibre de reclamacions. Llibre inexistent doncs només tenen un imprés de "suggeriments" que vaig omplir amb les meves explicacions.

Haig de dir que sempre he donat les meves dades, cap problema.

Només una vegada vaig rebre una carta d'Abertis, carta del Departament Comercial en què m'explicava i demanava disculpes per les retencions "alienes a la seva voluntat". Res més. Res de res.

Efectivament, quan entres a l'autopista acceptes un contracte tàcit, que en el Codi Civil i la jurisprudència es qualifica de "contracte atípic". Et compromets a pagar a canvi d'un servei (rapidesa, seguretat, ..) que la concessionària ha assumit en virtut de la concessió.
Segons el mateix Codi Civil, en els contractes (o compromisos) en general qui no et dona el servei compromés (rapidesa, seguretat,...), no té dret a exigir-te la contraprestació tàcitament acordada (peatge).
Res tenen a pelar doncs per la via legal quan l'autopista està col.lapsada i no t'han donat el servei en les condicions previstes (sense que puguin ser al.legades causes de força major o incontrolables per al prestatari, doncs, de fet, ha deixat entrar més cotxes que l'aforament màxim per permetre un servei en condicions).

No te en aquest cas res a veure amb el Codi de la Circulació.

El mateix passa quan posen els cons i et permeten anar pel vial contrari (conegut com "carril esquerre"); deixa de ser una autopista i no et poden exigir pagar peatge. Tampoc haurien de pagar els conductors que circulen en sentit contrari doncs, de fet, estan anant per una carretera de dos sentits sense separació segura a la mitjana.

No poden deixar entrar més cotxes dels què permet una conducció ràpida i segura.

Així doncs, quan es va engegar la campanya de rebelió contra els peatges "No vull pagar", ja tenia una mica d'experiència en aquests afers.
En el darrer pont de maig, amb l'AP-7 fluída (anant cap a Sant Pere) vaig decidir sumar-me a la campanya, en aquesta ocasió simplement perquè no em va donar la gana pagar. 

M'aturo a la tanca manual, al peatge de Cardedu, disposat a interpretar el meu paper de ciutadà emprenyat amb tota naturalitat i convicció pacífica.


- "Bona tarda. No penso pagar el peatge".

Desganat, el cobrador: "Bé, m'hauria de donar unes dades...".

Manipula un ordinador... Heilàs! el cobrador tenia ja una aplicació informàtica per a aquesta eventualitat.

- "Em pot dir la matrícula?".
- "Miri-la vosté mateix".

Surt el cobrador de la garita i l'anota. Torna al seu lloc.

- "¿Quina marca és el vehicle?".
- "I a mi m'ho pregunta?".

Surt novament i busca. No s'en surt. Va a buscar un company amb pinta de més llest. Aquest li diu la marca i s'en va. El cobrador torna a la garita.

- "Krisler, cóm s'escriu?". Em pregunta el pobre assalariat.

La meva humanitat no va poder resistir més i li vaig lletrejar la marca mentre ell l'anotava, dit a dit a la pantalla de la nova aplicació informàtica que li havien instal.lat.

- "Color?" Em demana.

La Montse, la meva dona, emprenyada per la meva decisió ("... sempre has de donar la nota..."), es petava de riure tapant-se la cara amb la mà.
Animat per aquesta actitud concil.liadora mb la meva decisió, la meva humanitat amb el pobre empleat estava ja desbordada.

- "Blau".
- "Em vol donar el seu nom?".
(L'empleat, pel vist havia d'omplir totes les caselles del qüestionari informàtic que li havien preparat).
- "Camprubí", li vaig dir, "però no es faci il.lusions, a Catalunya vivim uns 5.000 camprubís".
- "El DNI no m'el donarà, oi?".
- "Ja sap que no m'el pot demanar, però no m'importa".

Li dic els números canviant la lletra final.

- "Pot repetir?".

La Montse, ja no podia més i es petava, pensava que me l'estava inventant. Vaig repetir-li els números, que eren els bons, i la lletra, falsa, "Q".

(La Montse, convençuda de què no havia dit cap número igual que abans, no sabia ja còm amagar-se i el meu fill petit, en Lluís, no entenia res).
De veres; l'home em diu:

- "Q de formatge, no?".

La Montse va haver d'obrir la porta descomposta en no poder ja contenir el riure, baixant el cap a fora. En Lluís estorat.

- "Ja acabem, és que em fan escriure moltes coses; quin és el motiu pel qual no vol pagar?".
(Devia ser l'últim requisit del qüestionari del geni informàtic). 
- "Apunti: no tinc perquè pagar els petages de la resta d'Espanya. El meu país no té perquè mantenir Espanya; és un expol.li i cal dir prou".

L'home repetia cada paraula, mentre escrivia alternativament amb els dits índex d'ambdues mans, lentament, com per estar segur de què havia près fidelment la meva declaració. Finalment, em repeteix la frase i jo assenteixo amb el cap.

- "Bé, passi".
- "Bona tarda, ha estat vostè molt amable, no tinc res contra vosté i lamento haver-li fet passar aquest tràngul". Dic amb tó concil.liador.
- "No s'emmoïni, faig el què m'han dit que faci, a mi tant m'és".

Abans de marxar, apunto un número en un dels papers que sempre tinc al tablier. En Lluis, punyeter, s'hi fixa. 

- "Pare, què has apuntat?" Em pregunta en passar la tanca i reanudar la marxa.
- "El nº d'identificació del cobrador, que surt al displai de la guixeta".
- "Perquè?" em pregunta la Montse.
- "Ell sap qui sóc, jo també vull saber qui és ell. Cal estar previngut".
- "Pare, què passara?".
- "Res, Lluís, el Jutge em vindrà a buscar i em portarà al Jutjat a pagar 0,6 Euros. A mi i a mil.lers de conductors".
- "Milers?".
- "Si, fill, cal defensar Catalunya. Ara toca". Sentencio amb tó patriòtic.

(Passa una estona. La prostituta de la rotonda del peatge de Cardedeu s'entretén ociosa a la seva cadira).

- "Ostres, ... al Jutjat?".
- "Sí, Lluis".
- "És molt seriòs, Lluís", apuntà la Montse disposada a donar exemple d'adult.  "El teu pare s'ha ficat en un lio".
- "No t'enmoïnis, fill". Tranquilitzo. "No em ficaran a la pressó".
- "Tanta penya al Jutjat per no pagar mig euro?" racionalitza en Lluís.
- "Ajà!".
- "Ostres, què xulo, podré anar, mare?".
 (Silenci de la mare...).
- "És clar que si", li dic.

Al cap de tres dies vaig saber que jo havia estat el conductor 2.501 (la premsa deia que uns 2.500, i ben segur no comptaven amb mi) que havia passat sense pagar.

.../...

A l'endemà, dissabte, intercepto una conversa d'en Lluís amb un amic seu de Sant Pere.

- "... I el meu pare va dir que ho feia per defensar Catalunya...". 

Orgullós d'en Lluís, el meu petit de catorze anys, em vaig fondre i a l'hora sentir ferm de mi mateix. Pobre de mi! Jo convertit en un petit heroi al qui encara li tremolaven les cames...

9/5/12

Adéu siau a una iniciativa encomiable

La Laia Castells i en Josep Lluís Eras ens fan saber que el semanari L'Actualitat del Baix Montseny tanca definitivament.

Ja en els darrers messos, les dificultats econòmiques per a mantenir el periòdic feien entreveure aquest trist desenllaç final. La participació institucional, indispensable en aquest tipus de publicacions, no ha estat sensible a la iniciativa, llevat de comptades excepcions, i corren en general molt mals temps per a la premsa, i més per a la premsa local.

Que plegui una capsalera és sempre una mala notícia, però en aquest cas ens toca ben d'aprop.

L'Actualitat del Baix Montseny representava quelcom més que un altre periòdic, significava un intent de fer periodisme tocant de peus el territori. Periodisme, si, no mera informació sobada. Reportatges a la última i ben treballats que parlaven dels nostres municipis i, el què és potser més important, ens feien notar que compartim un territori que s'anomena Baix Montseny, ara que es parla tant de juntar mans per treballar plegats.

Com tot mitjà de comunicació, L'Actualitat ha exercit una determinada línia editorial, que a uns pot agradar i a altres no agradava, però en qualsevol cas s'estava fent periodisme, i això és el què més m'interessava del setmanari.

No es du a terme una iniciativa d'questa mena sense vocació, tampoc es fa per calers. Vocació i empeny no hi han faltat, han fallat els calers, maleïts calers. Cal pencar de valent per mantenir una iniciativa d'aquesta mena. És admirable i els mers espectadors, els callats i passius lectors, només podem que reconèixer-ho.

Són moments tristos per en Josep Lluís, a qui no he tingut encara l'oportunitat de conèixer per bé que ens hem escrit moltes vegades, i fins i tot polemitzat a la xarxa. Per a ell una salutació afectuosa que fa literal la frase de "t'acompanyo amb el sentiment".

Fets com aquests, encara que avui en dia les circumstàncies ens estan fent cada cop més insensibles, ens haurien de fer reflexionar sobre la importància dels petits que fan gran un territori, fent país.

Trobarem a faltar prendre el café en llet amb L'Actualitat els dissabtes al matí, i ens sentirem culpables d'haver-lo llegit sense comprar-lo tantes i tantes vegades.

5/5/12

Hemeroteca (I)


Les declaracions llargues i extenses de l’alcalde de Sant Pere de Vilamajor, el senyor Llesuy, referents a una moció presentada per Esquerra i Reagrupament sobre les dedicacions proposades per a l’alcalde i els regidors electes d’aquest municipi, ens van fer enrojolir.

Com es pot tenir la barra de lligar la dedicació al municipi a la remuneració final percebuda?. Qui el va obligar a presentar‐se com alcalde?. A cas no és aquesta una decisió lliure i personal del propi senyor Llesuy, en la qual es posa al servei dels seus veïns?. On s’ha pensat que viu el senyor Llesuy?. Per qui ens ha près?.

Per a nosaltres la política no ha de ser un “modus vivendi” sinó un servei a la societat.

Els diners que serveixen per pagar els salaris dels regidors són diners públics i cal vetllar pel seu bon ús. I en èpoques de crisi i de retallades, les remuneracions dels polítics han de reflectir els ajustos pressupostaris que es demanen a la resta de funcionaris municipals i la resta de treballadors en general. Vergonya.

Esperem no haver de passar vergonya gaire vegades més.

ERC-RCat. Sant Pere de Vilamajor, 3 de Gener de 2012.

4/5/12

Premi a Sant Antoni de Vilamajor per la recollida selectiva de residus


Aquest divendres, en el marc del II Fòrum Estratègia Catalana Residu Zero, el director de l'Agència de Residus de Catalunya (ARC), Josep Maria Tost, ha lliurat diplomes de reconeixement als 126 municipis catalans amb alts índexs de recollida selectiva (igual o superior al 55% de recollida selectiva bruta, segons les darreres dades oficials). 

Entre aquestes poblacions n'hi ha 12 del Vallès Oriental, entre les què cal destacar Sant Antoni de Vilamajor, que ocupa la 9ª posició de la comarca, amb un 65,75% de recollida selectiva.


Els altres municipis del Vallès Oriental destacats amb aquest reconeixement han estat Aiguafreda, Campins, Castellterçol, Figaró-Montmany, Fogars de Montclús, Granera, Lliçà de Vall, Martorelles, Santa Eulàlia de Ronçana, Tagamanent i Vilalba Sasserra. Com es pot comprovar, una bona representació del Baix Montseny.

Sant Pere de Vilamajor ocupa la posició 21ª de la comarca, amb un 46,05% de recollida selectiva, encara 10 punts per sota de Sant Antoni de Vilamajor però per sobre de la mitjana catalana, que és del 40,57%.




Cal felicitar els ciutadans de Sant Antoni de Vilamajor per la conscienciació en un tema tant important per al medi ambient, i què a més estalvia al municipi costos de recollida de residus que cobren les empreses concessionàries.

18/4/12

Una circumstància -potser- casual

El 25 de febrer recordava en aquest bloc que l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor no havía presentat encara a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat de Catalunya el Compte General de l'exercici 2010, quin termini vencia el 2 de març.

Es presentaran doncs, com ja va passar en els quatre anys anteriors, fora de termini. Els de 2009, en concret, es van lliurar el 17 de juliol del 2011.

Doncs bé, casualment, pocs dies després del meu recordatori, l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor va remetre a la Sindicatura part de la informació de l'exercici 2010 -no així però el Compte General- que va ser rebuda per l'òrgan fiscalitzador entre el 29 de febrer i el 2 de març d'enguany.

Potser és casualitat la coincidència de dates, o potser em fan cas. Sia com sia, el nostre ajuntament encara és "morós" de retre el Compte General de l'any 2010, i tampoc ha enviat els pressupostos del 2011.

P.D.: Convocat amb posterioritat a aquest escrit el Ple Municipal amb data 7 de maig, per aprovar el Compte General de l'any 2010, acomplint així, amb retard, l'obligació que li correspón.

Val a dir que l'Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor va lliurar el Compte General del 2010 el dia 25 d'octubre de l'any passat.

Hem de tenir en compte que, en plena época de reajustos i "fili-prim" pressupostari, encara no disposem de pressupostos municipals per enguany, doncs anem tirant de veta de la pròrroga dels del 2011, amb la qual cosa, ben segur el Govern s'estalvia la disensió interna d'haver de formular uns pressupostos realistes.

Tampoc l'Ajuntament ha fet cap moviment per mirar de resoldre el frau de Llei (presumpte) en què es troben bona part de les modificacions de l'Ordenança Fiscal per al 2012, tema que si continúa com està acabarà en el Tribunal Contenciós Administratiu.

Ja he dit en altres ocasions que anar tirant de veta de la tresoreria que han proporcionat els crèdits bancaris no és política financera responsable per als temps que corren, que exigeixen un important reajustament de despeses i dels ingressos, mal que pessi. 
Pensar en el PUOSC per escometre les inversions programades és una quimera, màxim quan l'únic projecte aprovat per al 2012 no es té -pel què es veu- cap intenció d'abordar-lo, doncs ni tant sols ha estat esmentat pels membres del Govern.

De debó, francament, tinc enormes ganes de felicitar aquest nou Govern per la posada en marxa dels compromisos que van publicitar, però encara no veig cap cop de timó que em faci pensar que els veritables esculls per al progrés del nostre municipi continúen en via de solució.

P.D.: Després de redactar aquest escrit lleigeixo la notícia de què l'Alcalde i regidor d'Hisenda, Martí Artalejo, ha demanat ajut a la Diputació de Barcelona per poder conèixer la situació econòmica i financera real de l'Ajuntament per poder afrontar una gestió adequada durant els propers anys.

La pregunta és òbvia: després de nou mesos de Regidor d'Hisenda, ha de demanar ajut per saber cóm està la Hisenda municipal i com gestionar-la? Anem apanyats...

11/4/12

Novetats i alguna sorpressa del POUM


El 16 de febrer es publicava al DOGC l'Edicte de la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona de 31 de gener aprovant -amb algunes modificacions- el POUM de Sant Pere de Vilamajor, que de fet es va aprovar per la CTUB el 22 de setembre de 2011. En Llesuy, doncs, ha tingut el temps just per tancar aquesta plana abans de marxar.

Conclouen així sis llargs anys d'estudi i redaccions que han anat desdibuixant el disseny de la planificació urbanística inicial del nostre municipi fins arribar al text ara presentat.

Personalment em sento prou satisfet dels resultats, llevat d'un que altre detall i posant nota negativa a les solucions de vialitat. He vist finalment dibuixat l'emplaçament de la nova zona d'equipaments de Can Castellà i l'espai per a la reserva de sòl per al polisportiu, projectes que ja vaig dibuixar i presentar en el seu dia (fa sis anys) a l'Agàpit Borrás i a en Joan Bruguera.

Molt destacable, malgrat les retallades que ha sofert, la nova normativa urbanística, que tot just estrenar-se ja ha tingut com menys mitja dotzena de transgressions sense que els Serveis Tècnics n'hagin fet cap mena d'escarafall. Esperem que amb el nou Regidor d'Urbanisme les coses vagin millor que en els 25 anys de les NNSS-87, amb les que s'han clavat al territori centenars d'irregularitats constructives.

En propers articles desgranaré els eixos principals del nou planejament, especialmente a la zona de Les Faldes, de La Farinera, el nucli central, Can Massaguer i, com principal novetat, en què ha quedat el Conveni Picart.

2/4/12

El Regidor d'Hisenda, un mag dels números

Fa un parell de messos, el Regidor d'Hisenda -ara Alcalde-, va escandalitzar amb el reconeixement d'un deute de 3,5 milions d'Euros, per alegria de la llavors oposició, ara al Govern.

En només dos messos se'ns diu al Ple que, després de pagar els deutes pendents, quedarà un romanent de 442.000 €, és a dir, diner disponible a caixa.

Extraordinari. Ja era hora que tinguéssim un Regidor d'Hisenda tant eficient. En només dos messos, gràcies al renovat equip de Govern, s'ha aconseguit capgirar les finances municipals, això si que és guanyar-se el sou.

Però el ball de xifres no ens permet seguir la música; perquè no se'ns va dir fa un parell de messos que a la primavera es cobraríen 475.000 € de deutes pendents (Generalitat, participació en els tributs de l'Estat, Cànon de l'aigua)? o que encara quedava sense tocar el crédit demanat per a la construcció de la Sala Polivalent i alguns altres romanents de tressoreria? Perquè es van comptar els deutes i no es van descomptar els actius líquids?

Un mag dels números, sens dubte, el nostre Regidor d'Hisenda.

Però si llavors tenia excusa per amagar la veritat, per tal de seguir urdint el defenestrament d'en Llesuy, doncs els meus números em donaven un deute net de poc més de 2 Milions d'Euros, ara, apuntat al carro (o als bous) del "rigor i la transparència", el Regidor d'Hisenda salta del passiu a l'actiu i ens continúa amagant la realitat, canviant la boleta de got com fan a les Rambles.

La realitat -una part de la realitat- és que l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor déu uns 2,5 milions d'Euros als bancs i el romanent que ens diuen no és més que diners prestats que s'han de tornar. Heus aquí la màgia dels números!

Per si calen detalls, concretaré que encara es deuen uns 530.000 Euros de préstecs demanats entre 2002 i 2007, dels quals uns 180.000 pel cobriment de la pista polisportiva i l'enllumenat de Les Faldes, i la resta uns 150.000 que es deuen encara de la época de l'Icart i quasi 200.000 de l'época d'en Bruguera (en Llesuy va heretar més de 600.000 € de deute bancari).
Nascuts a la passada legislatura es deuen als bancs gairebé uns altres 2.000.000 d'Euros, dels quals gairebé 150.000 préstecs demanats per fer front de devolucions a l'Estat per ajustament de la liquidació percebuda dels impostos estatals del 2008 i del 2009. 

Curiós que ara es comptin els 47.000 Euros de la liquidació positiva de la participació en els ingressos de l'Estat del 2010 (que ja vaig anunciar en el seu dia) i en canvi no es descomptin els 150.000 Euros que s'han de pagar de les liquidacions negatives del 2008 i 2009.

El romanent que actualment hi ha disponible s'obté dels préstecs bancaris.

El nostre Regidor d'Hisenda, ara amb els seus cómplices, continúa girant la rosa dels vents com li convé quan li convé, confonent la població i induïnt a conclusions molt equivocades sobre la realitat de les finances municipals.

I encara esperem els pressupostos del 2012, i les liquidacions dels pressupostos del 2010, i les del 2011.

Ja seria hora de què d'una vegada per totes se'ns donés a conèixer la realitat de l'estat de les finances municipals, i en concret, per al que a mi pertoca, resposta de la meva instància E-053/2011 presentada en forma a l'Ajuntament i rebuda per qui llavors (vet aquí la casualitat) era Alcalde accidental a més de Regidor d'Hisenda, i quina contesta informal va ser, el dia 16 de juny de 2011, textualment, la següent: "Em demanes públicament que et faci arribar els comptes anuals de l'ajuntament dels últims anys. Comentes també, però, que has posat una instància sol·licitant-los, i entenc que aquest és el procediment correcte per a obtenir aquesta informació, la qual és pública i tothom hi té accés, si no vaig errat." Aviat farà un any i encara espero resposta.

Reitero doncs aquesta petició formal de conéixer les dades reals dels números de l'Ajuntament, que de la màgia dels tril.lers ja en començo a estar-ne tip.

Tot plegat em preocupa encara més, si cap, doncs la incapacitat política de sotmetre's a un Pla d'Ajustament de les finances municipals em fa pensar en una decepcionant estratègia financera del nostre mag de les finances. Estratègia basada en anar tirant de veta dels romanents dels crèdits que encara queden (uns 500.000 €), mirar d'enganyar per cobrar els 650.000 € de subvenció concedida per a la constucció de la Sala Polivalent, i anar empenyent fins el 2014, quan la posada de l'IBI en el segle XXI incrementi uns 300.000 € els ingressos de la Hisenda municipal.

Però els 2.500.000 € que ara es deuen als bancs s'hauran de tornar, tard o d'hora.

P.S.: És ben trist que un simple ciutadà com jo hagi de perdre temps i esforços gratant per mirar de conèixer una realitat que se'ns amaga. Si malgrat tot alguna dada està errada, agraïria que se'ns donés la bona.

30/3/12

La boda de l'any a Sant Pere de Vilamajor


Aquestes imatges estan avui mateix a tota la premsa de l'Estat...

Foto oficial de la boda de l'any (a la terrassa de La Força)


"Making off" de la boda


El pare i la núvia


Segellant l'enllaç a l'altar de l'esglèsia de La Força

Ben segur més d'un frisaria per casar-se en aquesta església, o com menys visitar-la si la pogués trobar. L'Higini seria un magnífic "cicerone" per als fanàtics de [REC]3. 

És una llàstima que no haguem aprofitat l'ocasió per promocionar el nostre poble. Serà perquè es va aconseguir gràcies a en Joan Bosch?


(C) Fotografies i video Filmax Producciones.

Més informació. Fotos de la primícia.