Darreres entrades:

16/7/07

Arriba l'hora de la participació

Amb el Consell de Poble es va obrir una etapa on, al menys, el poble escoltava en un òrgan col·lectiu creat des del Consistori.


Ara que s'ha demostrat que sense escoltar al conjunt de la ciutadania, el govern municipal només es representa a ell mateix, és hora d'aconseguir que aquesta ciutadania parli.


Cal avançar un nou graó fent de la participació ciutadana, endreçada, quelcom més que un oracle dels governants.


Cal, ara que el nou govern municipal després de tant anys, per fi ens escolta, dotar al poble de Sant Pere de Vilamajor dels mecanismes de participació més adients per fer compromís amb els assumptes que ens interessen.


Plegats n'aprendrem, plegats escoltarem i ens podrem fer escoltar.

Alguns exemples d'aquells que ens marquen el camí
Aprenguem del passat recent

18/6/07

Lectures per a la reflexió

A continuació transcric dos textos d'especialistes autoritzats, en relació amb el tractament del model urbà dispers com el què tenim a Sant Pere. Tant de bo aquestes consideracions tinguin reflex apropiat en el POUM que hem d'acabar.

Sens dubte, el gran repte de futur per les ciutats i els territoris de Catalunya serà repensar l’escenari dispers que ha resultat del procés d’urbanització per a intentar introduir-hi elements de diversitat i complexitat.
L’absència de densitat no necessàriament ha de portar a la simplicitat i a la reducció dels atributs urbans; l’absència de densitat no ha d’implicar la renúncia per part de la planificació territorial a dotar de complexitat urbana els paisatges dispersos i les relacions socials que aquests tradueixen.
És del tot necessari que la política territorial vetlli per les ciutats compactes existents; miri de reforçar les seves funcions; i garanteixi la permanència tant de les seves estructures socials com de les seves característiques físiques i morfològiques. Però també és igualment veritat que aquesta direcció estratègica deixa de banda la munió d’espais urbanitzats de forma dispersa que ja formen part d’un tot territorial força integrat en termes funcionals. Un territori on, segurament, les receptes d’intervenció tradicionalment testades sobre la ciutat densificada no són vàlides. Un territori que, a hores d’ara, resta sense projecte des del punt de vista del planejament; i sense discurs pel que fa al disseny urbanístic d’elements urbans tan bàsics com, per exemple, l’espai públic.

Fer ciutat de la urbanització, conferir a la transformació física del territori els continguts socials i culturals de la ciutat seran condicions obligades per pensar un futur urbà fet de presents sense densitat.

(La urbanització dispersa i el model de territori. Tesi Doctoral, UAB).
_______________________________________________

El reforçament del caràcter polinuclear del model d’implantació urbana requereix crear noves centralitats en les trames de baixa densitat mitjançant la introducció d’activitats adients i la proposta de densitats més altes en àrees determinades.

(Els costos ambientals dels models urbans dispersos. Salvador Rueda. Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona).

17/6/07

Les deslocalitzacions d'activitats empresarials a Sant Pere de Vilamajor

Sembla poca cosa, però el nostre POUM -ja de la família- a mig fer, deslocalitza dues de les activitats empresarials de tota la vida: Pinsos Picart i Eugassada Juanola. Envoltades de comanxes, aquestes activitats tenen els dies comptats.

Hereves de la tradició, sucumbeixen ara al benestar que consolida edificis per a persones al seu costat. Ambdues tenen en comú les arrels ramaderes del nostre poble. I ara, molesten al "progrés".

Haig de dir que no m'agrada una fàbrica a vegades pudenta al mig del nou poble, i que els animals al costat d'una llar d'infants i potser d'un CAP és anacrònic. Pero quan tanquin les portes en Juanola i l'Icart per a ells no crec que s'obri la finestra al futur.

Ells ho sabien, tothom ho demanava, era una crònica anunciada, però per més que hagi de ser així, em sento molest.

No es pot maltractar una indústria que ha donat i dona tants jornals a tantes famílies del nostre poble. No es pot maltractar l'eugassada mentre a boca molla ens enorgullim del medi natural i de la tradició del nostre estimat poble. No és just, és irresponsable.

Llocs de treball estan en perill, una porta al Montseny es tanca. És això i no res més el que un POUM ha de procurar?

Tant se val el que pensem: tenim l'obligació de buscar-hi continuitat, i més quan no anem especialment sobrats d'esperit emprenedor.

En Picart i Juanola tancaran, n'estic segur, i els perjudicats, amb ells, pensem el que pensem, també serem tots plegats. El POUM continuarà en el seu descrèdit, per a mi, si no reconstrueix allò que no queda més remei que eliminar.

Hi tenim tot el dret, però també assumim responsabilitats.

Quanta inconsciència quan hom pensa que de res es poden queixar, que amb això els farem rics. Hi ha molt més que diners darrera d'aquestes activitats; vides dedicades, compromís amb l'aventura empresarial, i no tenim dret, sense responsabilitat, a agafar un plànol i decidir que l'un i l'altre, per més que rics, hagin de plegar, sense més, per no res.

14/6/07

Estandàrds urbanístics

(1) Reial Decret 304/1993 (Estat espanyol)
(2) Decret 344/2006 (Generalitat de Catalunya)

12/6/07

Processos participatius

Dos interessants documents de l'Observatori Internacional de Democràcia Participativa:
Així com el diagnòstic previ realitzat a Sant Celoni.

Els clàssics:
El reglament general de Castelldefels, que no m'entusiasma, però és una complerta referència:
- Consell de Ciutat
- Consells Territorials
- Consells Sectorials

I alguns exemples més:
O també el Reglament de Participació de l'Ajuntament d'Arenys de Munt: per començar.

En tenim un tip d'exemples i models, i bé serveixen, adaptats, per a Sant Pere de Vilamajor: tot, o quasi tot, ja està inventat pels què han començat molts anys abans que nosaltres.

Ens hi posem?

8/6/07

Mapa de Sant Pere de Vilamajor, 1921

(Cliqueu sobre la imatge per agrandir-la)

7/6/07

Les 10 coordenades per a la revisió del POUM

1- Planificació d'equipaments i ubicació en el territori:
- Zona industrial
- Àrea de serveis mancomunats
- Espai comercial
- Equipaments als veïnats i al nucli principal
2- El Parc Natural del Montseny
3- La Riera de Vilamajor
4- Disseny dels veïnats (els "barris")
5- El nucli principal:
- Els eixamples
- El casc antic: La Força
6- Comunicacions i vialitat en general
7- Les deslocalitzacions:
- Picart
- Juanola

8- L'Espai natural dels Torrents
9- Normativa urbanística de detall
10- Estratègia de posada en marxa

Articles relacionats:

1/6/07

I ara en volen dir "barris"

Una de les novetats del POUM que s'examina al setembre, després d'haver suspès el curs al maig, no és urbanística, no; és terminològica.

L'Avantplà, l’únic document fins ara donat a conèixer, parla de Sant Pere de Vilamajor - com una abstracció-, sota la denominació de "ciutat": mai apareix cap altre denominació. I dels diferents nuclis de població, aquest document els rebateja i els anomena "barris".

Només cal, si es tenen dubtes, mirar qualsevol diccionari terminològic per apreciar que ciutat és un nucli de molts milers d'habitants (en la regulació legal, 50.000), i que barri es una part d'un nucli estructurada i sentida com un tramat propi pels seus habitants.

Ni Sant Pere de Vilamajor és una ciutat ni els nuclis de les urbanitzacions en són barris (en tot cas, seguint el fil, serien simplement "barriades").

És doncs manifestament inapropiat referir-se a aquestes denominacions en parlar de Sant Pere de Vilamajor, però no tindria major importància si de sota no s'amagués un subtil concepte intencionadament equivocat, que ens volen fer veure per justificar un determinat model per a la nostra vila.

Sant Pere de Vilamajor és tot el contrari d'una trama urbanitzada compacte, ja ho coneixeu prou: és un discontinu de nuclis que ni els disseminats poden compactar. És més no hi ha ni un sol vial en condicions què, més enllà de la carretera tangencial, uneixi els nuclis, tret de Can Derrocada respecte el principal. El nucli principal, l'autèntica i malograda vila, no constitueix per a res el centre urbà, entès com social, del municipi, per més que segresti els equipaments d'obligada utilització.

Un barri no es pot entendre separat per camps a varis quilòmetres del centre d'una vila. Un barri no es pot entendre sense més que un equipament social, de mostra, en cada indret. Un barri no es pot entendre si no disposa de tots els elements que permeten als seus habitants cobrir mínimament les necessitats bàsiques que determinen la seva evidència.

Sembla que a més d'un li surt urticària quan parla d'allò que són: urbanitzacions, és a dir conjunts d'edificis plens de persones, simplement. Els records del passat, com fantasmes, venen a ser tapats amb aquesta nova terminologia per fer-nos aparentar que som un poble articulat i ben estructurat socialment.

Deixar-nos dir "barri" és admetre la concessió de no ser-ho sense que ningú s’avergonyeixi.

Posats a viure en un poble, jo també vull viure en un barri, en un barri que, de proximitat, em proporcioni tots els serveis que necessita qualsevol ciutadà coberts a una mínima distància, a peu. Jo també vull, posats a viure en un poble, que els meus fills puguin anar a escola amb bici, que tinguin un esplai prop de casa. Vull un barri amb botigues a prop on anar a comprar allò més bàsic de cada dia, un bar on seure amb els amics a fer el vermut els diumenges, un lloc on veure jugar la mainada ...
Ara, que no tinc res, que al meu voltant només hi ha cases i natura malograda a canvi de totxanes, on es rebenten barrancs per posar-hi piscines, on s'aplana la natura per allò de tenir un "terrenyet" -tant se val les normatives-, no me'n sento d'un barri, no em poden fer creure que estic en un barri.

Certament, vivint aïllats en les reserves d'antic estiueig, si que hem creat identitat de pertinença, cadascú en el seu, a un nucli, diferent l'un de l'altre, com passa en aquelles valls del País Basc: tothom busca sentir-se d'algun lloc, i se n'acaba sentint del lloc on viu.

I habillat d'aparent virtuositat, el POUM, fent-nos creure allò que no és, desisteix de teixir poble, de tenir barris, arramba amb tot el que pot per centralitzar el nucli, generant amb això, no pas un equilibri sinó simplement onades migratòries de matí i capvespre, un gran parc temàtic d'equipaments i serveis, que, més que equilibrar, paradoxalment aconsegueix tot el contrari: reforçar els desequilibris. (No serà que tot plegat només és dotar d’al·licients perquè la gent visqui al nucli?). Els barris servim per donar carta de naturalesa al nucli; certament, potser es tracti només de vestir d'alguna manera la competència deslleial que es vol fer amb el nucli principal, procurant que, com sempre, el nucli pugui aprofitar-se de la perifèria.
No, de cap manera es pot entendre que la interrelació del centre i perifèria no tingui dos sentits.

Que ens proporciona el POUM als barris? Com és que després de 35 anys, la planificació urbanística no fa ja cap revisió per als "barris"?

No ens enganyem: amb el caramel de l'institut i la dubtosa oferta d'una residència d'avis, el POUM mira només el melic del nucli principal; el POUM no fa res per al 85% de la població del municipi. Res. Els de la "perifèria" hem estat sempre tractats com ciutadans de segona... residència, i aquest POUM no ho canvia.

La vil·la que va apostar per un model, obsolet, insisteix ara en consolidar-lo per sempre més, ara que ja no hi ha més terrenys per vendre'ns, blindant el nucli principal de les tribus de les urbanitzacions amb els equipaments per a hostatges.

La renúncia expressa del POUM a convertir el meu veïnat, i tots els altres, en barris, és una gran hipocresia, és enganyar confonent amb paraules allò que no es pretén amb fets.

Interessant, si no ho heu fet, llegir l'article "Lectures per a la reflexió": no és banal.

31/5/07

El penúltim equipament per a Sant Pere

Permeteu-me que, per un moment, parli en primera persona i em posi nostàlgic. Els que em coneixeu sabeu prou del meu amor pel veïnat que m'ha vist créixer, enamorar-me, dur-hi els meus fills, i continuar gaudint i estimant Sant Pere de Vilamajor.

Quan els meus pares, ja fa 39 anys, varen decidir que aquest seria el nostre "poble d'estiueig" ho van fer entre altres coses, perquè hi havia un indret d'esbarjo i de reunió, un punt de referència per a tota la gent, de Can Derrocada. No us avorriré amb les llargues estones que vaig passar a allò que en dèiem "el club", ni que encara anyoro les XIII edicions de la Marató de Frontennis que vaig organitzar (i que alguns que avui seuen a Can Noguera van animar amb la seva participació)... No us explicaré tantes i tantes altres vivències que hi van tenir lloc.

No em sento gens culpable del privilegi que vaig gaudir, i en tot cas va ser a canvi de pagar-ne molt més per les terres que les del voltant: el privilegi tenia un preu, i és sorprenent que una part de la memòria històrica del nostre poble encara avui ho recrimini.

Històries per llar de foc i altres qüestions han fet que avui en dia l'equipament , segrestat per banquets de noces, es trobi davant la millor oportunitat en els darrers quinze anys per tornar a ser el que sempre havia estat: després de destruir, fàcil, cal construir, més difícil.

Can Derrocada tenia un local social, i fa quinze anys que no el té. El poble necessitat aquest equipament, i l'ha d'aconseguir disfrutar.
La Zona Social i Esportiva -privada- de Can Derrocada és el penúltim equipament que Sant Pere pot fer-se seu.

Tenim ara ja per fi la solució a l’enrenou de festes sorolloses al bell mig del veïnat, però ens quedem (tots) amb el problema de què fer-ne amb aquestes magnífiques instal·lacions.

L'equipament es troba ara, com en altres ocasions, flotant en la incertesa, esperant una solució definitiva. Però les circumstàncies i les generacions han canviat: ara és el moment. (Veure "Crònica de la Zona Esportiva de Can Derrocada").

La propietat, a la què encara que no s'ho pensi respectaré sempre per la seva concepció d'allò que havia de ser un veïnat adelantat al seu temps, i sobretot pel seu escrúpol -no com ara es deixa fer- en preservar el medi natural de Can Derrocada (només cal observar, si ho voleu, la diferència entre les construccions anteriors al 1990 i les que ara es deixen fer avui al veïnat, i amb la mateixa normativa), té tot el dret a fer-ne allò que vulgui de l'equipament -dins d'un ordre-, però, de la mateixa manera que un cavall no pot ser ase, tenim allò que hi ha: sense dubte unes extraordinàries instal·lacions; el penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor. No ens el deixem perdre.

Un equipament que va passar de ser caramel per pagar un alt preu per les parcel.les de Can Derrocada, sorprenentment "distret" del traspàs de la urbanització, esporonat com fàbrica de banquets, focus de pertorbacions i molèsties, subjecte del principal contenciós que ha tingut mai l'Ajuntament... Fins arribar a poder retrobar-se novement amb el seu destí original.

Us convido si no ho heu fet a acostar-vos-hi. Ara quasi no es pot veure, però a més del local social (amb escenari de teatre) i la piscina, hi havia un gimnàs, una cinquantena de vestuaris, pistes de botxes, un mini-golf, un parc infantil, un frontó, tres pistes de tennis, un polisportiu, un camp de futbol, ... No us agradaria a tots poguer disposar de quelcom semblant? Jo també tinc fills -tres-, i veig amb desencís com han crescut a Sant Pere sense una referència com aquesta. I com la meva, moltes famílies.

On són els 1.000 nois i noies de Sant Pere amb menys de 25 anys els caps de setmana? Quins punts tenen de trobada? No és una bogeria anar amunt i avall duent els fills a activitats extraescolars, quan en aquest lloc hi tindrien perfecte cabuda? Heu vist la distància que hi ha des de Torre Roja? Us doneu compte com a través del camí de Can Tona posem aquestes instal.lacions a un pas dels veïnats de Llevant, i de Sant Antoni? Hi ha un equipament que es pugui comparar en 20 Km a la rodona? Us imagineu el profit que en podria treure la població potencial de 8.000 persones, estiu apart? No seria un magnífic lloc per completar el Pi Novell o l'hotel d'entitats? Sense dubte transcendeix de llarg al veïnat de Can Derrocada, doncs és, de fet, l'únic equipament amb possibilitats d'utilització per més d'una tribu.
No ens ho deixem perdre: tenim davant un veritable projecte motor per al nostre municipi.

I pot ser a més el centre d'un gran projecte: el Parc de Llevant.

És evident que es tracta d'un equipament privat, i de què el nostre municipi no té capacitat per adquirir-lo. Per això només es pot plantejar a la propietat com una activitat mínimament rendible. I per al poble com una oportunitat que paga la pena d'aprofitar.

Em permetreu que des d'aquí apel·li als que en són propietaris, a l'Ajuntament i a la ciutadania en general, per a estudiar seriosament el projecte, un projecte per a tots, de prestigi, de futur, reconciliador. Per aconseguir que l'immoble s'obri a la ciutadania bé valen contraprestacions a la propietat, ben mereixedores, no com en altres convencions que ens han pretès entomar.

Seria un error encongir les espatlles, girar l'esquena amb la passivitat satisfeta de qui veu enterrar dubtosos privilegis. Cal fer un esforç entre tots, seure tots plegats per tractar de recuperar la funció magnífica que pot representar per a Sant Pere aquestes instal·lacions, ara que no anem especialment sobrats d'equipaments socials.

I si d'aquest actiu no en pot gaudir la ciutadania, de debò, que s’alliberi aquest malson i es deixi convertir en habitatges per a nous veïns: millor així que tancat, sempre millor que un parc temàtic per a remeses de va i ve de recent casats.

El jovent d'avui dia i en general les joves famílies que han fet port al municipi necessiten referències que només la conjunció d'espai i relació poden donar. Tenim l'oportunitat, tenim el lloc... El penúltim equipament per a Sant Pere de Vilamajor.

Font: Generalitat de Catalunya. Cens d'equipaments esportius




(Cliqueu sobre les imatges per veure-les més grans)


Reconstrucció i competitivitat del comerç a Sant Pere de Vilamajor

El model centre-perifèria que tenim a Sant Pere de Vilamajor és sense dubte un dels principals aspectes que defineixen el nostre municipi, i que en compliquen la seva reestructuració residencial.

El 80% de la població viu en els veïnats de Ponent i de Llevant. A plena ocupació hi viurà el 60% dels habitant totals de Sant Pere.

La llunyania d'aquests veïnats del nucli central del municipi, propiciada pel greu dèficit de comunicacions transversals (necessàriament amb vehicles automòbils), fa que Sant Antoni de Vilamajor s'anteposi al nucli de Sant Pere com plaça comercial dels veïnats. De fet els veïnats de Llevant, on actualment hi viuen 1.500 persones (un 42% de la població empadronada total), queden assignats en termes funcionals a Sant Antoni.

El nucli i la seva àrea residencial de proximitat està totalment desatesa comercialment parlant: la dependència exclusiva dels seus propis residents que careixen de massa crítica suficient per a proporcionar viabilitat a bona part dels comerços, juntament amb la manca d'iniciatives empresarials, són elements suficients per explicar aquesta extraordinària situació. L'escenari de creixement del nucli permetrà disposar d'una escala més normalitzada, sempre que hi hagi una aposta decidida per un model adequat.

En qualsevol cas, el comerç de Sant Antoni de Vilamajor, ben dimensionat i variat, capaç d'atendre a la població bàsica d'influència (unes 9.000 persones) significa una competència difícil de reduir, referència històrica per a 3/4 parts de la població del nostre municipi.

La capacitat d'atracció comercial, sense més, del nucli de Sant Pere per als veïnats de Ponent i de Llevant és molt improbable, com ja s'ha posat en evidència amb els resultats del mercat setmanal dels dissabtes.

Restringida al comerç de supervivència de Les Faldes i a l'hipotètic comerç de proximitat del nucli, l'oferta comercial de Sant Pere de Vilamajor no sembla capaç de cobrir escassament ni un 20% de la capacitat de consum potencial dels seus residents.

Hi ha en aquest punt dos visions generalitzades:

a) Una "visió supramunicipal", per a la que ja està bé deixar les coses com estan, subordinant el comerç a Sant Antoni.
b) Una visió de "capitalitat" determinada per la concentració de serveis a la comunitat en el nucli, per tal d'atraure'n el màxim de potencials compradors.

Si be la segona visió com menys propicia una certa demanda induïda, apart d'ocasionar problemes mal avaluats de concentració i mobilitat, el seu tímid paper de promoció indirecte no es correspon amb la magnitud del dèficit actual. Quant al primer enfocament, simplement significa una renúncia, i per tant s'inhibeix de la recerca de solucions.

Cal contraposar a les anteriors una tercera via, tradicional: la de la competitivitat comercial de Sant Pere de Vilamajor.

No es pot tractar el tema del comerç amb una visió simplista, doncs és una responsabilitat bàsica de qualsevol municipi i dels seus agents. Cal considerar el comerç com un element que va molt més enllà d'una funció merament de consum, de comoditat, doncs el comerç:

- Propicia la creació de interrelacions i teixit social.
- És la font de riquesa econòmica primària per a qualsevol municipi.
- Genera referències que enriqueixen el desenvolupament dels pobles.
- Incrementa la qualitat de vida de la població.
- Ajuda a estabilitzar llocs de treball residencials.
- Ajuda al desenvolupament d'altres serveis associats al comerç (cafeteries, oficines bancàries, serveis de proximitat, ...).

Qualsevol aposta de la nova oferta comercial que es desenvolupi en el nucli principal ha de tenir en compte l'àmbit d'influència, que passa necessàriament per competir amb Sant Antoni:
comptar amb que un veí de Les Faldes o Can Vila vindrà a comprar al nucli de Sant Pere és més difícil que pensar que ho farà un resident a Can Sauleda. La única manera de reconstruir el comerç a Sant Pere de Vilamajor és inevitablement competir amb el comerç de Sant Antoni, per be que mai se'l podrà substituir.

A no ser que tot plegat només es tracti de donar servei al propi nucli, utilitzant la demanda residual de la perifèria per equilbrar els comptes d'explotació, tres factors són claus per analitzar les possibilitats de l'oferta comercial del nucli de Sant Pere de Vilamajor:

a) La mobilitat, determinada al seu torn per tres aspectes:

- El desplaçament en vehicle privat per a les compres bàsiques
-
La distància, en termes de temps, per accedir als punts de compra,
- Inevitablement, la concentració, els accessos i l'aparcament.

b) L'estil de vida, que determina peculiars característiques del consum residencial quant a segmentació, tipologia, concentració, freqüència, horaris,... I tenint en compte una població gens residual de segona residència, que determina un altre segment de mercat.
c) Els factors d'oferta, lligats a la tipologia d'aquesta, dimensionat dels establiments, i preu, adequat a les característiques socioeconòmiques de la població, en el què intervé la competència d'altres nuclis accessibles.

Al meu parer, en la situació actual només hi ha dues formes que a més es complementen, d'aconseguir millorar la capacitat comercial del municipi de Sant Pere des del punt de vista de la perifèria:

1) Duent a terme un disseny molt acurat del nou comerç que es pot ubicar en el creixement del nucli, fet que implica una anàlisi profunda de les oportunitats competitives més apropiades, derivades de la segmentació de la demanda.
2) Acostar el comerç del municipi a les àrees residencials amb potencial de consum, situació que només es pot aconseguir amb la consideració fonamental dels desplaçaments en vehicle privat: vialitat, accessos i aparcament. Això no passa necessàriament per la concentració en el nucli.

Segon article de la sèrie: Reconstrucció del comerç a Vilamajor (I): reequilibri quantitatiu